Xavi Artigas i Xapo Ortega: “Aquest sistema està podrit”

  • Text: Abigail Armengol / Fotos: Ivan G. Costa
  • dijous, 12 maig 2016

Xavier Artigas i Xapo Ortega són dos dels socis cooperatius de Metromuster, una productora independent. Es van fer populars amb el documental 'Ciutat Morta', que va desmuntar la versió oficial del 'cas 4-F', però el seu activisme ve de lluny. Artigas (Sabadell, 1980), nét i fill de refugiats republicans a Mèxic, és sociòleg i es va iniciar en els moviments socials a la universitat. Ortega (Barcelona, 1972) té formació en el món de l'arquitectura i del disseny gràfic, ha militat al col·lectiu zapatista i va formar part de la comissió d’observació de drets humans a Oaxaca. Es van conèixer durant el 15-M a la plaça de Catalunya. TV3 emetrà el seu últim documental: 'Tarajal: Desmontando la impunidad de la Frontera Sur'. Ara treballen en un nou projecte: 'Idrissa'.

Busquem fer un cinema que travessi l’espectador, que canviï alguna cosa del seu dia a dia"

Us vau fer molt populars amb el documental ‘Ciutat Morta’, però el vostre activisme ve de lluny. Què havíeu fet abans?

Xavier Artigas: Jo em faig activista la primera setmana d’entrar a l’Autònoma, l’any 1998. José María Aznar [aleshores president espanyol] va venir a inaugurar un edifici i va desembarcar amb vuit furgons de la Policia Nacional. Els estudiants el vam rebre amb una protesta pacífica i ens van perseguir disparant-nos pilotes de goma per tota la Facultat de Ciències Socials. Encara en guardo una a casa de record. Per a mi va ser una entrada triomfal dins del món de l’activisme perquè jo anava amb una mentalitat bastant més innocent a estudiar. Vaig escollir sociologia perquè em volia dedicar a la publicitat, però amb aquesta dutxa d’aigua freda vaig veure que potser em serviria per a una altra cosa, sobretot per entendre com funcionaven les estructures de poder. Després vaig implicar-me molt en els moviments universitaris, especialment en la lluita anti-Bolonya. Vaig participar en la fundació de l’organització Batzac, que més tard es convertiria en Revolta Global. Després vaig marxar d’Erasmus a Alemanya, on m’hi vaig estar sis anys i hi vaig fer molta afinitat amb els grups autònoms anarquistes. En tornar, em vaig integrar en el moviment antiglobalització i alhora vaig formar part del col·lectiu En Medio, dedicat a buscar formes d’experimentació entre l’art i la política. Aquesta seria la meva trajectòria fins a arribar al 15-M l’any 2011, quan ja tinc clar que em vull dedicar al món audiovisual i, en concret, al videoactivisme.

Xapo Ortega: Jo he estat sempre vinculat des del punt de vista gràfic a diferents col·lectius com Indymedia, Miles de Viviendas i després de ple amb el Col·lectiu Zapatista. Vaig formar part de la comissió d’observació de drets humans a Oaxaca, a Mèxic. També vaig participar en les manifestacions antiglobalització aquí a Barcelona i estava a la comissió audiovisual del 15-M, que és on vaig conèixer el Xavi.

Com recordeu l’experiència del 15-M?

X. A.: El 15-M ens va canviar la vida. Va servir perquè ens creguéssim realment que era possible transformar el món a través d’un llenguatge audiovisual ben plantejat. Abans s’havia teoritzat sobre això, però no se’n veien exemples. El 2010 vaig començar un projecte que es diu ‘NO-RES, vida i mort d’un espai en tres actes’ [documental estrenat el 2011, que relata la destrucció física d’un barri de classe treballadora i els processos de gentrificació a la ciutat], en el qual es parla de la idea d’entendre l’audiovisual de manera més col·lectiva. Però en aquell moment no hi havia cap xarxa ni cap comunitat consolidada com la que es va generar amb el 15-M i que va permetre que projectes com ‘Ciutat Morta’ fossin un èxit tan rotund.

X. O.: Va ser una experiència bastant transformadora per a tots nosaltres. Els moviments socials dels quals veníem eren molt tancats i era molt difícil entrar-hi si no hi tenies algun contacte. Al 15-M tot això canvia, i a la plaça s’ajunta gent amb recorregut dins l’activisme i gent que acabava de polititzar-se. Gravàvem càpsules curtes del que passava a la plaça i es va donar bastanta autonomia a tothom sense que els continguts passessin pel control de cap grup. Va ser bastant bonic veure com ningú no imposava la seva trajectòria als altres. Crec que va ser com una espècie de catalitzador. La manera com després plantegem el tema de ‘Ciutat Morta’ sorgeix del 15-M: ens allunyem dels codis tancats de l’activisme, del llenguatge excloent i codificat obrint-lo a tothom.

Foto: IVAN G. COSTA

Foto: IVAN G. COSTA

Xavier Artigas: “El 15-M és més aviat un canvi social, un canvi de paradigma en el qual la gent té una altra percepció de les formes de fer política”

Què creieu que en queda socialment i políticament d’aquell moviment?

X. O.: Crec que molta gent s’ha polititzat gràcies al 15-M, i d’altra que no hi va participar activament també ha après a ser més crítica amb certs aspectes de la política, de la societat…

X. A.: A mi m’agrada l’anàlisi que es fa del 15-M en la qual no es parla d’un moviment polític, sinó d’un clima. Des d’aquest prisma potser es fa més difícil parlar de conseqüències concretes del moviment. Hi ha qui diu que l’ascens de la CUP o de Podem és fruit del 15-M; això serien resultats polítics tangibles, però jo sóc absolutament contrari a aquesta interpretació. Crec que es tracta més aviat d’un canvi social, un canvi de paradigma en el qual la gent té una altra percepció de les formes de fer política i de poder canviar el món. En aquest sentit, es va crear un clima propici perquè sorgissin formacions com Podem, però el que crec que hi ha és un abans i un després en la manera de fer moltes coses. La forma que tenim de funcionar en aquesta cooperativa i la manera com plantegem les narratives audiovisuals són totalment hereves del 15-M, i jo crec que això es pot extrapolar a qualsevol àmbit: laboral, social, polític, etc.

Un clima de desconfiança i crític amb el sistema establert?

X. A.: Un clima de desconfiança amb el poder i que fa que missatges com el del 4-F de ‘Ciutat Morta’ puguin tenir molta més credibilitat. Aquest documental, abans del 15-M, hauria provocat molta desconfiança per part del gran públic i, després d’aquest moviment, és ben rebut. D’altra banda, també un clima de confiança entre la mateixa gent, de tenir la sensació que es pot canviar la realitat, és a dir, que hi ha formes de modificar allò que no funciona bé.

X. O.: El procés per crear ‘Ciutat Morta’ va ser molt llarg, de pràcticament tres anys fins que no es va emetre per TV3. Entremig vam experimentar amb projectes més petits, com, per exemple, amb el ‘cas Ester Quintana’. Vam gravar-hi una entrevista dues setmanes després d’haver perdut l’ull i, de cop, gràcies a aquesta xarxa que va generar el 15-M i aquesta desconfiança que ha dit en Xavi, el vídeo va rebre més de 250.000 visites en un parell de dies i els mitjans no van tenir més remei que parlar-ne. Això porta al cap d’uns quants mesos a la prohibició de les pilotes de goma i ja ens dóna una idea del poder que tenim amb l’audiovisual i òbviament amb les xarxes socials.

Foto: IVAN G. COSTA

Foto: IVAN G. COSTA

Xavier Artigas: “Considerem que no hi ha cap cosa més d’interès públic que mostrar com funcionen les estructures de poder del propi país”

Des de Metromuster us heu proposat assenyalar la impunitat, especialment la policial?

X. A.: No és apuntar tant a la impunitat policial, sinó com opera el poder, quins són els mecanismes que fan que aquest es perpetuï i es defensi a si mateix de l’erosió que puguem provocar les persones. Òbviament, hi ha casos que tenen a veure amb la impunitat policial com són les morts del documental ‘Tarajal’, en què uns policies assassinen un grup d’immigrants i després no hi ha cap persecució legal, però ens interessa exactament igual o més com funciona el racisme institucional totalment arrelat en la nostra societat i com el poder l’alimenta i el legitima a través dels mecanismes de control migratori. És una qüestió que treballem en el nostre projecte actual, ‘Idrissa’. També ens interessa donar visibilitat a tot tipus de col·lectius en lluita, d’emancipació i amb una voluntat explícitament transformadora de l’àmbit polític i social. I el que ja s’ha convertit en una marca nostra és el que anomenem la desconstrucció de codis dins l’activisme, és a dir, intentar narrar les coses d’una manera que no sigui pròpia d’aquests moviments, ja que està molt estigmatitzada.

Com us ho feu per fer documentals socials sense tenir un mitjà de comunicació al darrere?

X. O.: Sempre diem que ‘Ciutat Morta’ és un error perquè no ens sentim gens còmodes amb la manera com es va finançar el projecte. Només teníem 4.000 euros i no ho volem tornar a repetir. Ho vam fer en un moment en què estàvem molt vinculats al 15-M i molt motivats; però, quan es va acabar el procés, vam acabar esgotats, justament pel fet de no poder sobreviure amb aquest treball. Ja no tant per fer-nos rics, sinó per poder pagar el lloguer o poder anar a comprar al ‘súper’. Per això amb ‘Idrissa’ estem estudiant com poder finançar una proposta políticament radical, amb llicències lliures i poder viure d’això. El finançament privat és poc accessible perquè encara hi ha el convenciment que amb les llicències lliures no és possible recuperar els diners, una cosa que nosaltres intentem desmentir i que, de fet, és un dels objectius fundacionals de la productora. També tenim un ajut de l’ICEC [Institut Català de les Empreses Culturals], però tot aquest món és molt complicat. Hi ha molt clientelisme i són les grans productores les que acaben enduent-se una gran part del pastís del finançament. Ara mateix estem treballant amb la productora Polar Star, que obté finançament europeu gràcies al fet que disposa de tres pel·lícules en diferents països d’Europa en els últims cinc anys. Però no totes les productores petites es poden permetre accedir a aquests ajuts. També estem contactant amb col·lectius com, per exemple, Tanquem els CIE, que, tot i que sabem que no disposen de recursos econòmics, sí que en tenen d’humans i ens poden aportar molta informació i investigació que ja està feta i que per a nosaltres és molt valuosa. I la televisió canària ens va oferir finançar el projecte d’’Idrissa’ amb imatges d’arxiu. Les imatges d’arxiu d’un ens públic com la TV Canària o TV3 resulta que valen sobre els 1.000 euros el minut i és una altra lluita que tenim pendent.

X. A.: TV3 també ha fet una precompra del projecte. Hi ha gent que ens diu que això és una contradicció, però nosaltres no pensem així. En definitiva, aquesta televisió se sustenta amb diner públic i considerem que no hi ha cap cosa més d’interès públic que mostrar com funcionen les estructures de poder del propi país.

Foto: IVAN G. COSTA

Foto: IVAN G. COSTA

Xapo Ortega: “Per a nosaltres, el més important de ‘Ciutat Morta’ va ser com va arribar a remoure consciències”

Quines línies vermelles teniu? Estaríeu disposats a fer publicitat?

X. A.: Òbviament, no integrarem publicitat de la Coca-Cola en els nostres documentals, però estem bastant oberts a formes creatives de finançament. No ens hem plantejat fer-ne, però s’hauria d’estudiar de quin tipus de publicitat parlem i quins tipus de patrocinadors es podrien incloure dins del pla de finançament. Si, per exemple, no hem optat pel micromecenatge, és perquè, tot i que trobem que és un sistema fantàstic de finançament, estem una mica cansats d’apel·lar sempre a la mateixa comunitat, precària com nosaltres, vinculada a projectes activistes, ja sigui el procés de cooperativització de la ‘Directa’, la reconstrucció de Can Vies o altres documentals interessants de tipus polític que s’estan fent.

Ara ha fet 10 anys del ‘cas 4-F’. Creieu que ‘Ciutat Morta’ va servir per canviar alguna cosa en l’àmbit judicial i polític?

X. O.: No esperàvem que hi hagués cap moviment institucional respecte al cas; tampoc no era l’objectiu perquè es tracta un cas enquistat i que estava tancat feia temps. Reobrir-lo suposava revisar els fonaments de la institució i sabíem que no passaria res. Però tampoc no confiàvem gaire que tingués repercussió social i, en canvi, sí que va passar i per a nosaltres va ser molt més important com va arribar a remoure consciències. Pensem que això és una llavor perquè en el futur puguin produir-se canvis tangibles, legals, de transparència de la institució, de control democràtic de la policia.

X. A.: El que realment ens vam proposar sempre és aconseguir un canvi de mentalitat i no tant coses concretes com que en sortís el veritable culpable, com s’ha dit. Generar opinió pública, per exemple, fa que s’hi pugui crear un clima favorable. En aquest sentit, jutges i fiscals no són impermeables a això i en un moment donat poden afavorir que el cas vagi cap a una direcció que en un altre context polític probablement no passaria. D’altra banda, molta gent ens va dir que va sortir feta pols, amb ganes de marxar cap a casa, estar sola i plorar. Busquem fer un tipus de cinema que travessi l’espectador i que canviï alguna cosa del seu dia a dia. Crec que el potencial revolucionari està aquí i penso que tenim la capacitat per fer-ho.

Foto: IVAN G. COSTA

Foto: IVAN G. COSTA

Xapo Ortega: “Actualment hi ha una opinió pública més posicionada críticament amb els casos d’abusos policials”

Potser no us ho heu proposat, però segur que estaríeu contents si hi hagués algun moviment. No creieu que amb ‘Tarajal’, inconscientment, sí que hi ha voluntat de moure coses?

X. O.: Després de l’emissió de ‘Ciutat Morta’ vam fer una reflexió: què hauria passat si s’hagués reobert el cas, si s’hagués fet declarar Joan Clos, per exemple, en un judici? Doncs que les institucions s’haurien rentat la cara trobant quatre culpables, quatre ‘pomes podrides’, quan en realitat és la institució des de la base la que no funciona correctament. Davant d’un estat d’opinió que es va posicionar a favor de la part del cas oblidada durant 10 anys, la institució tanca files i això el que fa és donar-nos la raó.

Encara presenteu el documental ‘Tarajal. Desmuntant la impunitat a la frontera sud’. Quina tesi hi ha al darrere?

X. A.: Aquí hi són presents el racisme i el classisme, com es tracten unes persones d’una manera determinada pel seu origen i la seva condició. Però, sobretot, la tesi és com el discurs segons el qual hem de protegir les nostres fronteres pot passar pel damunt dels drets humans, i això jo crec que és el més greu i el que hauria de quedar de la pel·lícula.

X. O.: Es tracta d’un documental que ens encarrega l’Observatori DESC des d’un punt de vista legal. És part de l’acusació popular juntament amb la Coordinadora de Barris de Madrid, i tenen estratègies diferents de com afrontar el cas, i es tracta de demostrar totes les violacions de la legalitat que s’han portat a terme des d’un primer moment: com el Ministeri de l’Interior ha mentit, com la jutgessa ha tancat el cas en fals, com els policies n’han sortit lliures… Això ens permet tornar novament a la tesi que aquest sistema està podrit. Moltes vegades des dels moviments i alguns mitjans de comunicació amb molt bona intenció parlem de drets humans, però després hi ha uns altres drets, que són els civils i els polítics, dels quals mai no parlem. Sembla que només s’hagin de respectar els drets humans d’aquestes persones i mai no parlem dels altres drets que van molt més enllà.

Les pilotes de goma de ‘Tarajal’ em fan pensar en el ‘cas Ester Quintana’. Segurament heu seguit el judici que s’ha fet. Penseu que es tracta novament d’un cas d’impunitat policial?

X .O.: Abans de l’Ester Quintana hi va haver 10 persones més que van perdre l’ull i cap d’aquests casos va arribar a judici. És la primera vegada que un jutge admet que hi ha pogut haver negligències per part de la policia. Penso que actualment hi ha una opinió pública més posicionada críticament amb els casos d’abusos policials i això provoca un canvi en els judicis. Crec que la posició de la Generalitat en aquest cas és una mica ridícula perquè ja han pagat la indemnització a Ester Quintana i encara diuen que no s’ha disparat cap pilota de goma.

X. A.: Aquesta indemnització, l’ha pagat la Generalitat per la pressió mediàtica que ve dels moviments socials i populars. És inqüestionable la influència que la pressió popular ha tingut en aquest cas. No sabem com acabarà, però som molt optimistes amb el que està passant.

Foto: IVAN G. COSTA

Foto: IVAN G. COSTA

Xavier Artigas: “L’activisme té això que et fa treure energia de llocs desconeguts del teu cos, cosa que també és perillosa”

Quins altres temes us agradaria documentar?

X. O.: Tenim diferents projectes en marxa; no tots són nostres, sinó de gent que ve a demanar-nos assessorament de cara a la seva visualització o el seu finançament. Ara mateix hi ha un projecte sobre presos comuns del Col·lectiu COPEL i en tenim un altre –ara aturat– que tracta del racisme a Europa, sobre el 12 d’octubre, la criminalització dels moviments antifeixistes i tota la impunitat dels moviments feixistes i de com encara els jutges tracten tots dos grups de la mateixa manera. Quan fem treballs per sobreviure –corporatiu polític, en diem–, intentem negociar altres projectes que no tenen sortida econòmica en els quals ens sentim molt involucrats. Per exemple, la defensa dels encausats al Parlament.

X.A.: També estem col·laborant amb l’associació Veus Gitanes, que està fent un projecte sobre la memòria o no-memòria del poble gitano. I sempre diem mig de broma que algun dia ens agradaria fer documentals d’animals.

Heu tingut mai ganes de tirar la tovallola?

X. A.: Jo personalment no. Estem totalment infrapagats per la feina que fem i segurament, si treballéssim pel mal –com diem nosaltres–, probablement guanyaríem bastants més diners. Tot i així, podem mantenir una estructura de cinc persones contractades per una cooperativa amb una nòmina assegurada, i això ja és un regal en el tipus de coses que fem. També hi ha un tema que és que l’activisme té això que et fa treure energia de llocs desconeguts del teu cos, cosa que també és perillosa perquè fa que la gent es cremi molt i tenim casos pròxims de gent que s’ha cremat fins a nivells letals.

Foto: IVAN G. COSTA

Foto: IVAN G. COSTA

Xapo Ortega: “Després de veure la gestió que fan dels refugiats els governs de la UE, et planteges si és suficient sortir al carrer i fer documentals”

Quina opinió teniu de la gestió que està fent la UE dels refugiats.

X. O.: Lamentable, no hi ha paraules. ‘Idrissa’ també parla d’això. A nosaltres no ens agrada fer distinció entre refugiats i immigrants. Després de veure la gestió que en fan els governs de la UE i el mateix Govern de l’Estat Espanyol, et planteges si és suficient sortir al carrer, fer documentals, escriure tuits o si hauríem de començar a fer algun tipus d’acció més contundent perquè la injustícia que s’està cometent és sagnant. Em sento bastant impotent amb el que està passant.

X. A.: És molt bèstia, però per altra banda no sorprèn perquè realment una de les tesis que defensem nosaltres és que Europa és això. És a dir, les bases de la cultura occidental i de l’Europa moderna són inseparables del colonialisme i aquest és inseparable del racisme modern secular. D’on ve la modernitat? Ve d’això, de diferenciar aquesta Europa fortalesa que es va unificant i va avançant en drets laborals i en drets ciutadans a còpia de tenir-ne un altre del qual s’ha de protegir. La idea dels bàrbars que podem explotar i que després ens voldran venir a envair… I què ve després d’això? Doncs no ho sé, però no es tracta de modificar cap llei. Vam haver de viure un trauma com la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust, que no és una altra cosa que el sistema colonial portat a l’extrem i aplicat dins la mateixa població. Ha d’arribar una cosa així perquè fem un canvi de mentalitat col·lectiu perquè escrivim una sèrie de constitucions que deixin ben clares coses tan bàsiques com que no es podran fer deportacions massives. I aquesta és la base de l’Europa post-Segona Guerra Mundial; però, al final, de mica en mica anem modificant les lleis i ho anem trampejant per anar fent deportacions massives un cop més al·legant que són casos individuals que es porten de forma operativa de manera col·lectiva, però són deportacions massives. Al final, tot torna al mateix, però perquè és l’essència de la nostra cultura i d’Europa.

Xapo Ortega: “Tots hem cregut que es podien canviar moltes coses des de l’Ajuntament i ens hem adonat que té un sostre molt clar”

Quina valoració feu de la gestió d’Ada Colau fins ara a l’Ajuntament? Creieu que s’han complert les expectatives?

X. O.: Aquí serem bastant cauts…

Per què hi ha una relació personal?

X. O.: Tant dins de la CUP com de Guanyem hi ha molta gent amb la qual hem compartit espais. No és per no fer-ne crítica, perquè, de fet, amb ells parlo obertament de les idees que pugui tenir. Però tots hem cregut que es podien canviar moltes coses des d’aquesta institució i ens hem adonat que té un sostre molt clar. Es poden fer molts canvis a escala local, però aquests topen després amb normatives europees o lleis estatals. Per exemple, amb el tema de la immigració. La pregunta és si es podrien arribar a desobeir les lleis estatals i tractar d’una altra manera el cas dels ‘manters’. També veig que s’hi podria fer molt més i que no es fa per les dinàmiques de partit amb les quals es fuig de l’autocrítica. Crec que, si els governants reconeguessin les seves limitacions, això els portaria a fer un tipus de política més sana i a partir d’aquí podrien créixer. Si no puc gestionar el tema dels ‘manters’ perquè hi ha una llei que penalitza la venda de productes il·legals al carrer o una altra que penalitza les persones que no tenen papers, reconeguem que tenim unes limitacions i comencem a treballar des d’aquest punt.

X. A.: Nosaltres ja teníem clar que hi havia molt poc marge d’actuació des d’una institució com l’Ajuntament de Barcelona. No ens sorprenen totes les contradiccions en les quals pugui haver caigut el govern de l’Ada Colau i no som dels que fem la crítica fàcil de qüestionar perquè es va celebrar el Mobile World Congress si hi estaven en contra. El que sí que creiem és que aquesta aposta és una bona oportunitat per generar un discurs alternatiu a les polítiques neoliberals que s’estan practicant en aquesta ciutat des de fa temps. Potser és d’hora per valorar fins a quin punt s’està aprofitant aquesta capacitat i si no s’estan obsessionant massa a canviar coses reals des de dins. Fa poc vaig ser en un camp de refugiats kurds iraquians a Turquia organitzat per l’Ajuntament de Diyarbakir, que desobeeix les lleis del Govern central turc. Aquest diu que, per poder ser reconegut com a refugiat, s’ha de passar per un procés administratiu a Istanbul. Però el moviment HDP (prokurd) de l’Ajuntament decideix que les 6.000 persones que han arribat són refugiades i els munten un campament en un parc públic de la ciutat només amb els seus recursos i amb la solidaritat de les persones que hi viuen. És un camp que està funcionant molt bé, sense que l’Exèrcit ni la policia decideixin quan s’hi pot entrar o sortir.

Estàs donant idees?

X. A.: És molt difícil fer comparacions; però, quan hi ha una voluntat política i una urgència com la que tenim ara mateix, que ens dóna tota la legitimitat del món per desobeir lleis, crec que les coses es poden fer d’una altra manera. No dic que l’Ajuntament de Barcelona hauria d’actuar igual perquè, a banda, desconec totalment quins són els mecanismes legals i quines són les lleis que hi ha, però simplement dic que hi ha una capacitat de generar discurs i opinió pública des de les institucions, sobretot quan tenen poc marge d’actuació política, que és bo aprofitar-la.

Foto: IVAN G. COSTA

Foto: IVAN G. COSTA

Xavier Artigas: “Ni som de la CUP, ni és el moviment social en el qual ens sentim més còmodes. Venim d’una altra banda i tenim moltes simpaties per aquesta formació, però no tenim ni veu ni vot per queixar-nos-en”

Després de rebre el premi Ciutat de Barcelona per ‘Ciutat Morta’ va haver-hi certa polèmica quan et van deixar de contractar a l’ICUB després de negar-te a donar la mà a l’aleshores alcalde, Xavier Trias. Com ho vas viure?

X. A.: Aquesta és una història molt divertida i donaria per fer un documental d’humor. És tan bàsic i caciquista com que Jaume Ciurana, l’aleshores responsable de Cultura de la ciutat, de forma totalment vertical i esquemàtica i davant de la nostra negativa a donar la mà a l’alcalde, busca una venjança directa, una represàlia, i encarrega als responsables corresponents de l’ICUB que prescindeixin dels meus serveis. Va aprofitar el poder que tenia per exercir-lo contra nosaltres i ho vam corroborar amb gent que treballava dins. En el moment en què CiU perd les eleccions a l’Ajuntament, immediatament els tècnics de l’ICUB –i no Barcelona en Comú– em proposen que torni a treballar per a ells.

X. O.: La conclusió que en trec jo, d’això, és que el ‘modus operandi’ de Ciurana és bastant habitual. Els alts càrrecs polítics tenen un poder desmesurat per poder actuar d’aquesta manera sense que hi hagi cap repercussió. Si estàs amb ells, hi ha un tracte de favor i, en el nostre cas, va ser tot el contrari.

I, pel que fa a la Generalitat, quina valoració en feu fins ara, de la gestió del Govern?

X. A.: Amb Metromuster vam fer un vídeo de campanya per a la CUP en el qual surt una furgoneta que s’espatlla com a metàfora del procés, i hi ha un moment en el qual un Audi es para i el conductor els proposa a les persones de la furgoneta que hi pugin perquè així aniran més de pressa. Nosaltres vam ironitzar amb aquesta situació que sabíem que tard o d’hora es donaria i òbviament a la pel·lícula la gent de la furgoneta renuncia a pujar al cotxe perquè no els importa anar més lents. El cotxe passa de llarg i marxa. En un moment determinat ens ha fet la sensació que hi ha certes persones que han decidit pujar a l’Audi per tal d’anar més ràpidament i és per aquest motiu que ens sentim una mica decebuts. Però nosaltres ni som de la CUP –mai no hi hem estat afiliats–, ni és el moviment social en el qual ens sentim més còmodes. Nosaltres venim d’una altra banda i tenim moltes simpaties per aquesta formació, però no tenim ni veu ni vot per queixar-nos-en ni per dir el que en pensem.

Amb el procés has de posicionar-te obligatòriament en una banda o en l’altra…

X. O.: Sí, i les posicions intermèdies són molt malvistes. Automàticament se’t posiciona en un lloc on potser tu no hi vols estar. Jo crec en el dret a decidir sobre una possible independència, però d’aquest procés mai no n’he esperat res de clar i ells mateixos parlen ara de la dilatació dels 18 mesos. Estic esgotat de procés i d’aquest canvi de discurs constant. Crec que és un sentiment que creix en els espais propers a mi i, a més, te n’adones que respon a uns interessos partidistes que no porten enlloc

X. A.: El nostre procés, el que hem defensat sempre, és el procés cap a noves formes d’organització política. Coincideix en part amb el que defensa la CUP. El que ens molesta és que ens obliguin a posicionar-nos amb el que en diuen l’eix nacional, perquè nosaltres, pel tipus de projectes en els quals treballem, som molt reticents a identificar grups de persones amb identitats nacionals. Hi ha gent a Metromuster que defensa aferrissadament la independència i hi ha gent que no. En el que estem molt d’acord tots és que som antiidentitaris. Desconfiem molt de qualsevol ideologia o moviment polític que se sustenti sobre una identitat o una idea de poble que fugi del tema de classe.

Foto: IVAN G. COSTA

Foto: IVAN G. COSTA

Com a dona, em resulta difícil d’entendre que un home es pugui fer seva la lluita feminista.

X. O.: Personalment, per la meva trajectòria i, al marge dels moviments socials i polítics, he tingut experiències que m’han portat a ser molt sensible amb el tema de la violència masclista i del masclisme en general i tinc certs traumes o certes qüestions personals que fan que salti de seguida per aquestes qüestions. Però l’emmarco en la mateixa lluita que l’antiracista, perquè crec que al final del que es tracta és d’aconseguir la igualtat entre persones. Quan es vulneren els drets de les persones per la seva condició de gènere, raça, etc., m’ho prenc com un atac personal i, per tant, no ho puc desvincular. Crec que es tracta d’un problema estructural, com el racisme.

X. A.: El que sempre diem és que és difícil considerar-nos feministes. Hi ha corrents que diuen que, de feminista, només ho pot ser una dona perquè només aquesta pot sentir en la pròpia carn la discriminació. La masculinitat és estructuralment discriminadora, és a dir, pel fet de ser home blanc, heterosexual, ja estàs discriminant, perquè se t’atorguen una sèrie de privilegis. La ‘normalitat’ ja és racista i masclista. Per això hem d’estar molt atents, ser conscients d’aquests privilegis i desconstruir-los. Això ha de ser un procés col·lectiu però sobretot personal. Aleshores ens podem considerar aliats del feminisme o representants del que en diuen les noves masculinitats, i jo crec que seria on ens englobaríem nosaltres.

Xavier Artigas: “Per a nosaltres, la ‘Directa’ és el gran referent de mitjà de comunicació real, sense l’etiqueta d’alternatiu, que és pejorativa”

Heu vist algun canvi en els mitjans de comunicació en els darrers temps?

X. A.: Crec que aquí és important dir que nosaltres, com a projecte polític que som, som inseparables de la ‘Directa’. Malgrat l’autonomia que ha tingut sempre Metromuster, crec que no es pot entendre sense un treball molt pròxim i constant amb aquest diari. En aquest sentit, per a nosaltres és el gran referent de mitjà de comunicació real, sense l’etiqueta d’alternatiu, que és pejorativa. Gràcies al 15-M, guanya empenta i fa el pas de sortir de la marginalitat o automarginalitat en la qual s’havien col·locat molts projectes vinculats a l’activisme. Aquesta també ha estat sempre la nostra lluita, des de la comunicació audiovisual sortir del gueto i creure’ns que podem fer un llenguatge audiovisual polític dirigit a tothom sense excepcions. Crec que ‘Crític’ i ‘eldiario.es’ se sumen també a aquesta tendència. D’altra banda, per a nosaltres el paper és una cosa totalment obsoleta i personalment no entenc com encara existeixen diaris en aquest format. Em sembla una despesa totalment innecessària i que està finançada pels bancs, és a dir, que al poder financer li interessa que continuï existint el paper perquè dóna més estatus i més seriositat a alguns mitjans, que, si no tinguessin aquest suport, serien un bloc més a Internet, és a dir, que no hi hauria cap diferència entre ‘Crític’ o ‘El País’, si aquest últim no tingués l’edició en paper. I la televisió, tot i que reconec que segueix tenint un paper molt important, a mi em sembla una cosa totalment extraterrestre. Fa 15 anys que no tinc ‘tele’ a casa ni tinc cap intenció de tornar-ne a tenir. Ens enquadrem en aquesta generació que ja no té com a referent la televisió, sinó que ja som fills d’Internet i de les xarxes socials.

X. O.: Després d’anar a moltes entrevistes per parlar de ‘Ciutat Morta’ vam descobrir que sí que hi ha una part dels mitjans de comunicació que intenten amagar certes informacions i revelar-ne d’altres per interessos polítics, però també vam adonar-nos que hi ha molta mediocritat dins el periodisme. Creiem que si l’altra part del 4-F no va sortir a la llum abans va ser gràcies a ‘El Periódico’, ‘La Vanguardia’ i molts d’altres que els van seguir el joc per comoditat, per no molestar o per no saber investigar o no saber explicar una altra versió.

També hi ha gent amb hipoteques i fills que han de mantenir i que probablement tenen moltes contradiccions.

X. O.: Però això és com tot; si realment ens organitzéssim des de baix, segurament això no seria cap fre. Si jo no mirés només pels meus interessos i mirés pels col·lectius. De fet, hi ha un exemple. La mateixa setmana de l’emissió de ‘Ciutat Morta’ quan es feia el ‘.CAT’ on hi havia el Xavi, ‘El Periódico’ va treure una portada infame fent un titular d’una frase que havia dit un policia en una suposada detenció… Nosaltres ens vam indignar, però la redacció del diari també i es van reunir tot un dia i van treure un comunicat dient que ells rebutjaven aquella portada. És possible ser crítics des d’un mitjà de comunicació. Encara que sigui complicat i que ens pugui causar problemes. Si ens organitzem, crec que no és tan complicat.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.

Deixa el teu comentari