Lina Gálvez: “Si t’he de seguir rentant els calçotets, no hi ha hagut una transformació política important”

  • Laia Soldevila / @laia_soldevila
  • dimecres, 25 abril 2018
Amb el suport de: Ajuntament de Barcelona

"L'economia feminista és un canvi total de paradigma: l'objectiu no és maximitzar el benefici, sinó el benestar"

Lina Gálvez és una de les veus més rellevants a Espanya per parlar d’economia feminista. És catedràtica d’Història i Institucions Econòmiques a la Universitat Pablo de Olavide de Sevilla i dirigeix l’Observatori de la Igualtat GEP&DO. Aquesta setmana ha estat a Barcelona per inaugurar el II Fòrum Rosa Virós sobre desigualtats laborals i pobresa de les dones. CRÍTIC ho ha aprofitat per parlar amb ella pausadament sobre economia, crisi, corresponsabilitat i feminisme.

Foto: LAIA SOLDEVILA

Per situar-nos: què entenem per economia feminista? En què es fixa?

Podríem dir que es tracta de mirar l’economia des d’un punt de vista feminista, i això té diverses implicacions. Per començar, l’economia feminista no només té el mercat com a objecte d’estudi, sinó que incorpora la divisió sexual del treball a l’àmbit domèstic. Ho fa perquè considera que aquest treball no remunerat té un paper molt important en les desigualtats entre homes i dones i també en com s’organitza l’esfera econòmica. L’economia feminista també qüestiona que ens moguem exclusivament per interès econòmic. A vegades, el que ens mou no és no l’individualisme, sinó la solidaritat o l’amor, i això també ho hem de tenir en compte per tenir una visió més realista del que passa. Finalment, l’economia feminista considera que al centre s’hi ha de posar el benestar de les persones i no la productivitat o el consum. El benestar no entès de manera material, sinó de forma més àmplia amb coses com l’accés a l’educació, a una vida lliure de violència, de tenir temps lliure… L’economia feminista és, doncs, un canvi total de paradigma: l’objectiu ja no és maximitzar el benefici, sinó el benestar. I això fa que la seva mirada sigui transformadora.

Intentar maximitzar els beneficis precisament ens va portar a una crisi. Alguns diuen que ja l’hem passada, però l’FMI ja en preveu una altra. Quina incidència ha tingut sobre les dones aquest període? En quin punt ens trobem?

El que ha afectat més les dones no ha sigut la crisi en si, sinó la gestió que se n’ha fet amb les polítiques austericides que han implementat els governs. Aquí s’ha optat per una solució clàssica: retallades salarials i privatització de serveis públics. Això afecta doblement les dones. D’una banda, perquè majoritàriament són elles les que tenen les rendes més baixes. I, de l’altra, perquè són les principals usuàries dels serveis públics que s’han retallat. Són les que van a comprar medicaments, les que s’encarreguen dels fills i de les persones dependents, i qualsevol retallada en polítiques de suport a aquests àmbits les afecta directament perquè la major part de vegades són les substitutes d’aquests recursos públics, les que carreguen amb aquest treball domèstic no remunerat. A més, en aquests serveis, són les principals empleades. Les dones som les que tenim més títols universitaris en educació i en sanitat, dos dels sectors que han patit més la disminució de recursos públics. Per tot plegat, acabem disposant de menys temps, menys mobilitat i menys disponibilitat per participar d’una manera més activa en el mercat de treball.

“Sóc una ferma defensora dels serveis públics perquè crec que ens igualen a tots”

Una de les propostes que fas per “corregir” aquestes desigualtats és una millora de l’Estat del benestar i de les seves prestacions. Ho veus encara una solució possible ara que precisament Europa advoca cada vegada més per eliminar la presència de l’Estat en la vida quotidiana de la gent?

Sí. Sóc una ferma defensora dels serveis públics perquè crec que ens igualen a tots. Hi ha tot el corrent que fa èmfasi en els serveis col·laboratius i comunals, però jo, fins ara, el que he vist és que en aquests serveis s’hi reprodueixen també les desigualtats de la societat. Per exemple, amb les anomenades ‘mares de dia’. “Som unes quantes mares que ens organitzem per cuidar els nens”, diuen, però són precisament això: unes quantes; els beneficis no són universalitzables. Entenc que es vegi positiu treure aspectes així del mercat; però, si fer-ho no implica un repartiment equitatiu entre els dos sexes, crec que li treu el caràcter revolucionari que volen donar-hi. Penso que hem d’optar per la corresponsabilitat entre homes i dones. Podem trobar incentius perquè els homes participin d’aquests aspectes comunitaris; però, si no ho fem, aquests espais no m’acaben d’agradar.

Però l’Estat també és patriarcal…

Sí, sens dubte. Els permisos de paternitat són menors que els de maternitat. Els homes, en aquest sentit, tenen menys drets que les dones. A banda, els matrimonis segueixen tenint una tributació comuna. Això, sovint, penalitza les dones, perquè no acostumen a ser les principals perceptores, sinó les que tenen una situació de dependència econòmica respecte al marit. Tenim molta feina a fer, però ho hem de lluitar perquè els beneficis són per a tots.

“Es pot dissenyar una ciutat pensada per a les cures i contribuir al seu benestar”

Potser un àmbit de lluita més a l’abast són els municipis. Com es pot treballar des d’aquest àmbit per corregir la desigualtat de gènere?

Primer, en els mateixos pressupostos. Es pot decidir en què invertir de manera feminista. Després també es pot fer feina amb les empreses que contracten els consistoris tot i que, en aquest aspecte, la ‘llei Montoro’ del 2013 els pot limitar una mica. En els plecs de contractació ens podem fixar en empreses o organitzacions i cooperatives que tinguin més en compte el benestar dels seus treballadors. Potser seran serveis més cars, però hem de veure el valor afegit a tot això: on van a parar els diners si contractem grans empreses? En canvi, fomentant la contractació d’altres tipus d’empreses, la riquesa es pot repartir entre el teixit de la ciutat.

A més, les polítiques públiques municipals amb visió de gènere poden anar més enllà de l’àmbit laboral…

Poden fixar-se en l’urbanisme, per exemple. Es pot dissenyar una ciutat pensada per a les cures. Com distribuïm el transport públic, com organitzem els parcs, quins espais d’oci oferim, com recuperem la idea de veïnatge a través de patis compartits… Amb tot això potser no crees directament molts llocs de treball, però contribueixes a fer que els ciutadans tinguin una vida més saludable, penses en el seu benestar.

Foto: LAIA SOLDEVILA

La defensa dels drets públics és un aspecte important. Però també ho és, com comentaves, aconseguir una corresponsabilitat real en el treball de cures. En quin punt ens trobem?

[Pensa.] Moltes vegades ens concentrem a demanar la igualtat en aspectes formals. Però no n’hi ha prou. Per molt revolucionari que sigui el govern, per molta redistribució de la renda que faci, si jo t’he de seguir rentant els calçotets, vol dir que no hi ha hagut una transformació política important. Ho vam veure en els països comunistes, que pràcticament no van tocar gens les estructures privades com la família. El personal és polític, com diu el lema feminista. Aquest és el gran cavall de batalla. En l’àmbit laboral, les concepcions estan canviant, però encara identifiquem el nostre lloc a la societat en funció de la nostra professió i de l’èxit que aconseguim en aquest àmbit. El poder és una cosa individual i jeràrquica, no compartida. Hi ha una sèrie d’estructures i de categories mentals que estan construïdes per als homes que, en general, són els que estan lliures de les cures, que tenen temps, disponibilitat i que és la seva prioritat incorporar-se a aquesta estructura jeràrquica i competitiva.

I quan n’hi ha que estan disposats a ser corresponsables…

Doncs van al seu cap i els demanen un permís de paternitat més llarg del que marca la llei i els diuen que no, que no hi tenen dret. Si vols progressar en el món laboral, has de complir amb horaris, presencialitat… Per això, crec que seran especialment rellevants els canvis que puguem aconseguir en l’àmbit institucional. Promoguem permisos de paternitat no transferibles i remunerats. En lloc de transferències estatals de diners a la família, com es fa a Alemanya perquè la parella decideixi què fer-ne, fomentar directament serveis públics, que són els que realment igualen.

Cal fer polítiques que regulin el mercat de treball, en lloc de desregular-lo. És això?

Tenim un mercat pràcticament desregulat amb tot menys, per exemple, amb la maternitat. D’una banda, això està molt bé perquè garanteix uns drets bàsics com, per exemple, que no puguin acomiadar-te de la feina pel fet d’estar embarassada. Però a la vegada pot generar un efecte de no contractació de dones perquè l’empresari no vol assumir els costos d’una treballadora encinta. En canvi, si avancem perquè la motxilla de les cures sigui compartida amb els homes, podem intentar evitar aquesta desigualtat en el món laboral. Però, és clar, no n’hi ha prou, els fronts són múltiples: l’educació –als patis dels col·legis no s’intervé i és on s’hi creen les masculinitats dominants!–, als mitjans de comunicació, en el tipus d’oci que oferim, en la família…

“Moltes noves generacions s’han apoderat amb el feminisme, però tenim trampes al davant molt grans”

El feminisme treballa en tots aquests àmbits i els seus discursos són cada vegada més presents en molts àmbits de l’esfera pública. El 8-M, per exemple, va ser un èxit. Com ho valores?

El que vam viure el 8 de març va ser increïble. Moltes noves generacions s’han apoderat, i ho hem de valorar. Ara bé, tenim trampes molt grans al davant que hem de saber veure. Per exemple, la que qüestiona que ens incorporem al mercat laboral després de la maternitat. “Per què fer-ho, si seré doblement explotada a casa i a la feina? Millor quedar-me a casa i desmercantilitzar-me”. D’acord, potser et desmercantilitzes, però no et despatriarcalitzes, que és el que buscàvem també. Un altre dels discursos que ens haurien de preocupar és la línia essencialista de les cures. Hi ha qui diu que parir és molt més natural fer-ho a casa amb una doula o que el part només és cosa de dones. És cert que som nosaltres qui donem a llum, qui donem el pit a l’infant, però cal donar espai a l’home perquè després li puguem demanar responsabilitats. Valorar tot el que implica gestar està bé, però el gen de la planxa jo no el tinc, no va en el nostre ADN, i no pot ser que aquesta part només recaigui en nosaltres per una essencialització mal entesa de la maternitat. Finalment, un tercer perill que crec que cal tenir en compte és el mite de la lliure elecció. Ara Ciutadans proposa una reforma del permís de paternitat que als mitjans es ven com una “reforma igualitària”, però no ho és: s’iguala la part no transferible dels permisos, però les 10 setmanes següents continuen sent transferibles i passarà com ara, que ho acabaran agafant les dones. Ho hem vist amb els cognoms, que es poden canviar d’ordre, però en la majoria dels casos es continua deixant el de l’home primer. Crec que aquests són alguns dels perills relativament recents que hem d’afrontar i que veig en programes polítics de partits tant de dreta com d’esquerra.

Finalment, aquesta setmana has participat en el II Fòrum Rosa Virós sobre desigualtats de gènere i pobresa de les dones. La teva ponència es titulava “L’economia feminista, eina o alternativa?”. Quina resposta dónes a aquesta pregunta?

Les dues coses, jo sóc molt pràctica! [Riu.] Caminem cap a l’alternativa, però les alternatives, en economia, no es construeixen d’un dia per l’altre. Els canvis són lents perquè canvien estructures molt profundes, i això requereix temps. Utilitzem el feminisme com a eina per canviar la mentalitat i millorar la vida de les persones sense perdre l’horitzó de canviar la societat patriarcal. L’alternativa feminista arribarà, però mentrestant utilitzem-la com a eina.

Deixa el teu comentari