10/10/2017 | 19:00
Dona, feminista i lluitadora. Després de matricular-se en psicologia, Morena Herrera (El Salvador, 1960), com tants altres estudiants, va deixar les aules per fer-se guerrillera. Es feia dir Alma Fuerte, un nom que sens dubte reflecteix la seva essència lluitadora. L’any 1990, malgrat la resistència dels seus camarades, va deixar l’opció armada per obrir un nou camí: la lluita pels drets de les dones. L’entrevistem a Barcelona, al fil de la seva participació en la xerrada “Dret a l’avortament: presó, prohibició i desigualtat en l’accés”, impulsada enguany per la Campanya pel Dret a l’Avortament Lliure i Gratuït. Parlem de les lluites feministes d’El Salvador, de la duresa de les condemnes per avortament a les quals s’enfronten les noies salvadorenyes i de com enfrontem aquest debat a Catalunya.
Quan i com decideix dedicar la seva vida a la lluita per les dones?
Va ser el 1990, quan vaig sortir del front guerriller i me’n vaig anar a la ciutat. En aquell moment, El Salvador sortia de la guerra i encara no s’havien signat els acords de pau, però s’iniciaven les negociacions. De cop i volta vaig veure que el món havia canviat. Vaig començar a qüestionar la manera com s’estaven resolent les coses al món guerriller del qual formava part…
No va ser fàcil sortir de la guerrilla.
De cap manera. Però vaig descobrir que la situació necessitava una altra sortida. Molts companys em criticaven, dient que la meva decisió d’abandonar la guerrilla l’havia pres a partir del dolor, per sentimentalisme. Després es van adonar que jo tenia raó, encara que han estat incapaços de reconèixer-ho.
A partir d’aquell moment comença una nova etapa per a vostè. Com ho recorda?
Després de prendre la decisió de deixar la guerrilla, em van demanar que donés suport al naixement d’una organització que treballava per la lluita dels interessos de les dones. Érem 27 dones que començàvem a reflexionar sobre el que havia estat per a nosaltres el fet de ser dones. Aquesta organització donaria vida al que després seria el moviment de Les Dignes, una de les organitzacions feministes més emblemàtiques del país. A poc a poc, vaig descobrir el feminisme: vaig veure que arreu del món hi havia moltes lluites en clau positiva, i vaig decidir endinsar-m’hi, fins al dia d’avui.
“Vaig descobrir el feminisme i vaig veure que arreu hi havia lluites en clau positiva i m’hi vaig endinsar”
Més endavant fundaria Col·lectiva Feminista, amb la qual va crear una Casa de les Dones a Suchitoto, on resideix.
La Col·lectiva va néixer el 2005, per fer un treball territorial molt estès. Tenim quatre equips que treballen amb organitzacions locals de dones i amb municipalitats de qualsevol partit polític. Al·ludim a la responsabilitat que tenen els responsables polítics per promoure els drets de les dones. Des de l’inici, Suchitoto va ser un territori prioritari. Allà hi havia organitzacions de dones molt interessants, i l’alcaldia donava suport a aquesta lluita. El 2009 vam veure una oportunitat quan el Govern va passar de ser de dretes a ser d’esquerres. Vam descobrir un hospital destruït en la guerra que durant 25 anys no es va arreglar. La ministra de Salut d’aquella època, María Isabel Rodríguez, ens la va cedir mitjançant una donació directa perquè no hi hagués problemes, en cas que més endavant canviés el Govern. Ha estat una experiència molt positiva i enriquidora.
El 28 de setembre se celebrava el Dia Internacional per la Despenalització de l’Avortament a Barcelona. A El Salvador el 1997 es modificava el Codi penal, eliminant les tres formes no punibles que existien des del segle XIX. La Constitució ho va ratificar després.
Aquesta reforma va ser un pas enrere perquè es van eliminar les tres formes no punibles que existien des del segle XIX: violació, risc de salut de la mare i inviabilitat de vida dels fetus. Uns causals que la reforma del Codi penal del 1973 respectava. Però la paradoxa és que el 1997 la modificació del Codi penal es va produir com a conseqüència dels Acords de Pau, amb l’objectiu que oferís més garanties, tenint en compte que veníem d’una tradició de violacions de drets humans. Però, en aquest marc, les jerarquies catòliques arremeten i aconsegueixen que els diputats, sense un debat seriós, eliminin la forma d’avortament no punible. Aquest canvi va rebre el suport d’alguns diputats del Front Farabundo Martí per a l’Alliberament Nacional (FMLN), i això va ser el cop més dur per a nosaltres. Tot i això, en aquest moment hem aconseguit canviar aquesta visió, obrint una fissura d’interpretació del Codi penal i de la Constitució.
“Lluitem per les dones condemnades per avortar, però també perquè es modifiqui el marc constitucional”
Un dels moments clau en la lluita per la despenalització de l’avortament va ser el 2006, amb el ‘cas Karina’. Quina rellevància va tenir aquest cas per a vosaltres?
Aquest cas va servir per visibilitzar un drama massa arrelat al nostre país. ‘The New York Times’ va publicar un magazín que es deia ‘Benvingut a El Salvador del segle XXI: l’Estat antiavortament’, que posava el focus sobre el cas de la Karina, una noia condemnada a 30 anys de presó per avortament. Arran d’aquesta publicació vam decidir que hi havíem de fer alguna cosa. El seu cognom era Herrera, com el meu. La vaig anar a veure a la presó, fent-me passar per la seva tieta, i la vaig conèixer i ens vam acostar a aquesta realitat que no havíem advertit fins aleshores. Hi havia moltes dones que, havent estat acusades per avortament, després eren acusades per homicidi agreujat. Tres anys després, al juliol del 2009, vam aconseguir el seu alliberament.
Com està la situació ara mateix?
Ara mateix defensem 24 dones, la majoria condemnades a 30 anys de presó, i algunes d’elles a 10. Totes són pobres: joves amb baix nivell d’instrucció. Afortunadament, i gràcies a la tasca que fem als hospitals, hi ha menys casos de denúncies, encara que n’hi continua havent. Nosaltres seguim lluitant per les dones condemnades, però també perquè es modifiqui el marc constitucional.
La vostra tasca és imprescindible amb les noies condemnades, però també en la reforma legislativa que despenalitzi l’avortament.
Efectivament. El que passa és que la iniciativa de llei a El Salvador només la tenen els diputats; la iniciativa ciutadana fa temps que no existeix. El problema és que l’FMLN només té 31 diputats, i, per tant, necessitem 12 vots més, que inevitablement han de venir de partits de dretes. El 17 d’agost vam aconseguir que Johnny Wright, un diputat jove de dretes, molt crític amb el seu partit, presentés un canvi de legislació en matèria d’avortament. Aquesta proposta de llei té dos causals: el risc per a la vida i preservació de la salut de les dones, i violació i estupre en nenes i adolescents. Hem promogut opinions a la comissió de legislació i als punts constitucionals i el 70% hi està a favor. Aquest és el resultat de molts anys de lluita.
Aquí el PP utilitza arguments moralistes. Quina lectura fa sobre aquest debat aquí?
El problema és els cossos de les dones, i l’amenaça que significa la nostra llibertat per decidir sobre el nostre cos s’està convertint en un eix de cohesió ideològica per als sectors conservadors. En el fons, no els importa si la dona avorta o no; el que els preocupa és que ho fem com un exercici de llibertat. Però els partits de dretes tenen discursos amb fissures.
Què vol dir?
Al gener va haver-hi una delegació d’eurodiputats que van arribar a El Salvador. El darrer dia de la seva visita els van portar a la Casa de les Dones de Suchitoto. Nosaltres aprofitem aquest tipus de visites per explicar el treball que fem i un dels eurodiputats, en José Antonio Rubio Mielgo, que posteriorment vaig saber que era senador del PP, es va mostrar a favor de la nostra lluita contra la despenalització de l’avortament. Vaig parlar amb ell i es va emplaçar a donar suport a la nostra feina; pocs mesos després venia al nostre país durant una setmana per treballar en allò que havia promès. Encara n’hi ha esperança.
“Aquí la violència en el matrimoni està reconeguda, però per a una dona migrant tot és molt difícil”
Sigui com vulgui, la lluita feminista ha aconseguit petites millores, però hi ha molt camí per fer. Quina radiografia fa de Catalunya?
Les lluites estan molt millor aquí que a la major part dels països de l’Amèrica Llatina, però cal continuar lluitant. Les institucions no faran res si no reben pressions. Personalment, penso que el repte està amb les noies joves i immigrants. Aquí la violència en el matrimoni està reconeguda, però per a una dona migrant tot és molt difícil. Per això, cal desenvolupar mecanismes de solidaritat amb les dones immigrants. Cal interpel·lar també les noies joves. En la mobilització que vam fer el 28 de setembre [Dia Internacional per la Despenalització de l’Avortament], per exemple, gairebé totes érem adultes. Bé, entenc que Catalunya viu una situació excepcional, però l’autodeterminació de Catalunya és només una dimensió de la democràcia: la de les dones és una altra, i no han d’estar separades.
Què és el que hauríem d’aprendre de vostès?
Que, malgrat les dificultats, mai ens hem sentit vençudes. Fins i tot tenint-ho tot en contra, hem aconseguit moltes coses. Suposo que això és el que podem aportar. Hem après que les aliances són importants i, sense negar la necessitat d’articular amb altres, cal mantenir els marges d’autonomia i la capacitat de pensar críticament.
