Precarietat femenina: una lluita per l’apoderament

  • Laia Soldevila / @laia_soldevila
  • dijous, 13 setembre 2018
Amb el suport de: Ajuntament de Barcelona

A Barcelona, el 28% de la població pateix risc de pobresa i, dins d'aquest percentatge, el 55% són dones, segons dades del consistori

Aquest 2018 es compleixen 10 anys de l’inici de la crisi econòmica. Les conseqüències d’una dècada d’atur i de retallades socials encara són patents entre la ciutadania, especialment entre les dones. A Catalunya, elles són el 24,5% de les persones en risc d’exclusió social, un punt per sobre de la població masculina segons dades de l’Idescat. A Barcelona, el 28% de la població pateix risc de pobresa i, dins d’aquest percentatge, el 55% són dones, segons dades que el consistori municipal ha recopilat a l’Estratègia contra la feminització de la pobresa i de la precarietat a Barcelona (2016-2020). Quina és la realitat de les dones que viuen en risc d’exclusió o de precarietat? Quins recursos tenen al seu abast per millorar la seva qualitat de vida?

Una conseqüència, molts factors

El mercat de treball continua sent la principal via d’accés als ingressos econòmics i un dels factors més rellevants de desigualtat. En aquest sentit, els anys de crisi n’han enquistat la diferència. La bretxa salarial a Catalunya encara és del 23,6%. La taxa d’atur que pateixen elles continua sent més elevada que la dels homes, l’11,9% respecte al 10,9% d’ells i, a més, són les que pateixen més situacions d’atur de llarga durada: del 49,33% dels aturats que fa més de dos anys que ho són, el 44,98% són homes i el 52,41% dones. A Barcelona, els indicadors són molt semblants. La mitjana d’ingressos de les dones a la ciutat, per rendes del treball, és el 18% menor que la dels homes, segons dades de l’Ajuntament. Elles són també les més afectades per la desocupació: el 30% de les desocupades de la ciutat ja fa més de dos anys que ho estan (davant del 25,4% dels homes).

Els problemes habitacionals tenen una relació directa amb l’estat de salut físic i mental

Però els moviments feministes fa temps que no delimiten la precarietat només a la pobresa econòmica, sinó que hi afegeixen també altres aspectes de la vida no vinculats només al mercat de treball formal. L’accés a l’habitatge, un problema cada vegada més greu a Barcelona, és també un factor important que suma i les dones el pateixen en primer terme: el 61% d’habitatges assignats per emergència social es van destinar a dones. Els problemes habitacionals tenen una relació directa amb l’estat de salut físic i mental. En aquest sentit, la valoració del propi estat de salut entre les dones és pitjor que entre els homes, una dada que també corrobora l’últim estudi de l’Observatori DESC. Moltes vegades les afectacions de salut també tenen a veure amb la sobrecàrrega que les dones han assumit en l’àmbit del treball reproductiu de cura de fills i familiars i de tasques domèstiques. Precisament en aquest últim aspecte, a Catalunya les dones dediquen de mitjana 4 hores a les cures de la família i la llar, i els homes, la meitat. A Barcelona, la xifra és més greu: mentre que el 58% dels homes hi dediquen entre 1 i 20 hores, el 73,2% de les dones hi dediquen entre 10 i 40 hores o més.

Darrere la precarietat, canvis socials estructurals

Les causes que enllacen tots aquests indicadors de precarietat i de pobresa són estructurals i la crisi ha contribuït a aprofundir-les. Per Maria de la Fuente, experta en polítiques d’igualtat i directora de l’Observatori IQ, aquests 10 anys de davallada econòmica tenen dues grans conseqüències en feminització de la pobresa. En primer lloc, “les retallades en polítiques socials, sobretot en sanitat i amb la Llei de dependència, han afectat de manera directa moltes dones que han hagut de deixar el seu lloc de feina remunerat i dedicar-se a les tasques de cura, un àmbit pràcticament feminitzat i no remunerat”.

Com a segon factor, De la Fuente parla del sector laboral i considera que la pèrdua de pes dels sindicats i de la capacitat negociadora dels treballadors quant a drets “ha fet que la Llei d’igualtat del 2007, que era una de les més avançades d’Europa, o no s’hagi aplicat o no s’hagi desplegat com tocaria“, afirma. Com a contrapartida, la impulsora d’IQ destaca que alguns col·lectius precaritzats han començat a despertar-se col·lectivament els últims temps: “Han sortit nous actors femenins en sectors on fins llavors no hi havia unió i força, com en el cas de les Kellys o Sindillar, i les seves reivindicacions s’han començat a escoltar”.

Una de les protestes del col·lectiu de Kellys | KELLYS UNIÓ CATALUNYA

Les Kellys, la força de la unió com a exemple

Fa pocs anys, poca gent sabia qui eren les Kellys, les cambreres de pis dels hotels i dels apartaments turístics, i quina era la realitat de la seva feina. Ara, però, les seves demandes han aconseguit mantenir-se a l’agenda mediàtica de manera periòdica. “Abans ens queixàvem entre nosaltres dels problemes que teníem, però no anàvem més enllà. Fins que ens vam començar a conèixer i vam entendre que no era un problema personal, sinó del col·lectiu“, explica Eulàlia Corralero, impulsora del grup Kellys Unió Catalunya. Les Kellys són un dels grups més precaris del sector de serveis. Les cambreres de pis poden arribar a cobrar uns ínfims 2,5  euros per habitació si són contractades per una empresa externa multiservei, que no està obligada a complir el conveni de cambreres de pis que té el sector.

Les Kellys han aconseguit la seva primera victòria: el reconeixement de malalties derivades de la seva feina

Quatre anys després de la formació de diversos grups de pressió, han obtingut una primera victòria. Fa poc, la Taula de Feina de Qualitat en l’Hostaleria, presidida per la Secretaria d’Estat de Treball del Govern espanyol, va aprovar reconèixer com a malalties derivades de la feina alguns dels dolors que patien les cambreres de pis de manera habitual com la síndrome del túnel carpià, la bursitis i l’epicondilitis o ‘colze del tennista’. “Estem contentes d’haver-ho aconseguit perquè hi hem lluitat des de fa molt temps, però cal recordar que són tres coses que només fan referència a les extremitats superiors i també tenim problemes a l’esquena i a les extremitats inferiors”, explica Corralero, que assegura que ara no s’aturaran: “Ens queden molts reptes per aconseguir: volem que se’ns reguli la càrrega de treball, que es prohibeixin les empreses d’externalització de personal i que se’ns faciliti la prejubilació perquè moltes hem d’abandonar el lloc de feina quan físicament ja no podem continuar”. Si enxarxar-se té efectes positius per a col·lectius precaris, què es pot fer des de les administracions per fomentar-ho?

Xarxa i apoderament

A Barcelona, on es concentra bona part del gruix de persones en risc d’exclusió social, l’Ajuntament impulsa, en el marc de l’Estratègia contra la pobresa, 71 accions per tal de combatre-la en els diferents àmbits. Una d’aquestes propostes és “Dones trencant la precarietat“, una iniciativa que té com a objectiu enxarxar i apoderar les dones dels barris en situacions de vulnerabilitat. El projecte ha començat aquest estiu a Sants, a la Verneda, al Bon Pastor i al Carmel amb una seixantena de dones. “Al llarg del temps, hem constatat que les diferents desigualtats que pateixen les dones tenen una implicació molt important en la seva salut emocional, i aquest projecte està pensat per ajudar-les a apoderar-se”, diu Sònia Ruiz, responsable del Departament de Transversalitat del consistori, per explicar un projecte que és pioner a Catalunya.

“Dones trencant la precarietat” està estructurat a partir de seccions col·lectives amb 15 dones de cada barri amb tres objectius: “estrènyer les relacions personals entre elles; fer xarxa al barri i conèixer els recursos públics i comunitaris que les podrien ajudar i formació i recerca laboral per tal d’apoderar-les amb el que ja saben per poder trobar o canviar de feina”, segons detalla la tècnica del projecte, Paula Toledo. A més d’aquestes seccions en grup, cadascuna de les dones té un pla de treball individualitzat “basat en les necessitats que la dona ha expressat en una entrevista prèvia a l’equip”, explica Toledo. Així, es marquen petits objectius. “Per exemple, si una d’elles considera que per trobar feina necessita millorar en les TIC, fem un pla de treball fins al desembre en què marquem uns objectius a aconseguir i, a partir d’aquí, en cada sessió, hi haurà un espai destinat a treballar amb les TIC i orientar-la”, explica Toledo.

Una de les activitats del projecte “Fem salut, fem barri” / AJUNTAMENT DE BARCELONA

Una realitat de mil rostres

Hi ha un perfil específic de dona precària? “No, l’espectre és molt ampli; ho hem constatat quan hem escollit les diferents dones per participar en el projecte”, diu Paula Toledo, tècnica de “Dones trencant la precarietat”. La constatació de la diversitat de dones en risc d’exclusió social la comparteix Yliana Simancas, coordinadora del projecte “Fem salut, fem barri“, de la Fundació Futur, a la Verneda, una entitat que també ha ajudat dones del barri a posar-se en contacte amb la iniciativa contra la precarietat de l’Ajuntament. “Les dones en risc d’exclusió social amb qui treballem són molt diferents entre elles: n’hi ha que no treballen, d’altres han deixat la feina remunerada per cuidar familiars, algunes són de mitjana edat, d’altres de la tercera, algunes tenen lesions que els impedeixen treballar i d’altres problemes de salut derivats de la feina”, exemplifica Simancas, que destaca, però, que totes comparteixen dues qüestions clau: “Tenen una salut emocional deficitària derivada dels problemes que han hagut de suportar i poca xarxa consolidada al barri; estan molt aïllades en tots els sentits”.

El treball en xarxa entre administracions i entitats fa que els recursos arribin a més dones

Treballar la salut emocional i crear ponts entre la gent del barri foren dos dels objectius que, fa poc més de dos anys, van fer néixer el projecte de “Fem salut, fem barri”. “Els indicadors de l’Agència de Salut Pública deien que, durant els anys de la crisi, la Verneda era un dels barris més perjudicats pel que fa a salut emocional, hi havia molts casos de depressió i ansietat, i per això vam considerar necessari que el programa abordés sobretot aquest aspecte”, diu Yliana Simancas. Al llarg de tot aquest temps, el projecte ha creat llaços amb entitats i agents del barri que “treballem conjuntament per millorar la qualitat de vida de la persona. Si té un problema de salut, el derivem al CAP; si necessita formació, a l’escola de dones de la Verneda; si vol fer xarxa, al Banc del Temps”, explica Simancas, que considera que la pluralitat de programes –des de “Fem salut, fem barri” fins a “Dones trencant la precarietat”– “contribueix a diversificar la xarxa comunitària i a arribar a dones que potser encara no havíem ajudat”.

Deixa el teu comentari