Música

Desmuntant els tòpics del ‘reggaeton’

  • Text: Javier Borràs Arumí / Il·lustració: Jordi Borràs
  • dimecres, 6 juny 2018

El 'reggaeton' és un dels gèneres musicals més importants del moment. Sona a tot arreu, domina els videoclips més vistos de YouTube i escala a les primeres posicions de Spotify, competint sense por amb la música anglosaxona, l'hegemònica durant el segle XX. Però, darrere d'aquest èxit, hi ha molta gent que rebutja el 'reggaeton'. Hi ha qui la considera una música 'pitjor' que les altres. També es destaca el masclisme de les seves lletres. Tenen fonament totes aquestes crítiques? O n'hi ha algunes que parteixen de posicionaments classistes i racistes? CRÍTIC retrata a fons el gènere llatí més polèmic.

Més informació

Kiko Amat: “Només la gent que no és de barri glorifica l’extraradi: la gent que ho és el que vol és pirar”

  • Text: S. Picazo / Fotos: I. Giménez / Amb el suport del CCCB
  • dimarts, 8 maig 2018

Kiko Amat (Sant Boi de Llobregat, 1971) és escriptor i codirector del Primera Persona, un festival dins la programació del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) que s'autodefineix com "unes jornades d'autobiografia en directe: monòlegs tragicòmics, música 'pop', teatre i narrativa". És ja un dels esdeveniments més rellevants per entendre el 'momentum' politicocultural contemporani que es fan a Barcelona. Guardeu-vos l'11 i el 12 de maig. Kiko Amat, que dirigeix el festival amb el periodista Miqui Otero, no és un 'tio' qualsevol: escriptor de la perifèria, 'freak' del món anglosaxó i melòman. Ah, no en parlem a l'entrevista, però acaba de publicar 'Antes del huracán' (Anagrama).

Més informació

Valtonyc: “Aniré a la presó per pobre i per comunista”

  • Text: Antoni Trobat / Fotos: Juan Miguel Morales i Xavier Mercadé​​​​​​
  • dimarts, 27 març 2018

Quedo amb Josep Miquel Arenas, 'Valtonyc' (Sineu, 1993), ben d'hora, potser massa per a un músic. "No és gaire dormilega", m'ha dit Javi Vegas, cantant dels també mallorquins La Gran Orquestra Republicana, que d'ençà que fa un mes i escaig es va fer pública la sentència de tres anys i mig de presó és la seva ombra. Plouen els concerts des que la denúncia efectuada per l’ultradretà Jorge Campos i el seu Círculo Balear –reconvertit en el partit antimallorquí i anticatalanista Actúa Baleares– el situés davant els focus. Ha fet més de 100 cançons. Treballa en una fruiteria al nord de l'illa. Només canviaria "algunes lletres masclistes" dels seus inicis com a cantant.

Més informació

On són les dones en la música catalana?

  • Roger Palà / @rogerpala
  • dimarts, 11 juliol 2017

On són les dones en la música catalana? Als escenaris dels grans festivals, segur que no. Aquesta és la conclusió principal d'un informe elaborat per l''Anuari de la Música', del Grup Enderrock, que es presenta avui i que CRÍTIC avança en primícia. Per primera vegada disposem de dades empíriques sobre la presència de dones en els festivals principals. Un espòiler: no són bones.

Més informació

Txarango: “Si hem de fer passos cap a la desobediència, comencem per acollir refugiats”

  • Text: Roger Palà / Fotos: Jordi Borràs / Vídeo: Anna Soldevila (Soona Films)
  • dijous, 23 març 2017

Txarango és un dels grups més populars de la música en català. Convertits en fenomen intergeneracional, omplen concerts i acumulen ‘clics’ a YouTube. Ara presenten el seu nou disc, ‘El cor de la terra’, marcat per les experiències viscudes a Palestina, a l’Àfrica i als camps de refugiats de Grècia. Convertits en cooperativa de músics i implicats a fons en la campanya "Casa nostra, casa vostra", Txarango no es tallen a l’hora d'expressar les seves idees sobre la crisi dels refugiats o el procés sobiranista. CRÍTIC ofereix en primícia per als seus subscriptors i subscriptores una entrevista audiovisual i escrita amb un dels grups catalans més rellevants del moment.

Més informació

Joni D.: “Com a anarquista, què tinc a perdre amb la independència?”

  • Antoni Trobat / Fotos: Jordi Borràs
  • dimecres, 20 abril 2016

Joni D. (Barcelona, 1968) és un tipus petitó i simpàtic. Un sac de nervis. Memòria viva, i mai millor dit, de les lluites socials i de la contracultura barcelonines des d'inicis dels vuitanta. Un amic comú de Palma, l'activista llibertari Peter de Echave, me'l va descriure com "un 'tio' que als 15 semblava que en tingués 30". Ara, a les portes del mig segle, l'home de Fermin Muguruza a Catalunya i impulsor d'empreses musicals com Hace Color o Kasbah Music sembla un xaval. Acaba de publicar 'La Torre de la Serra' (Tigre de Paper, 2016), la seva primera novel·la. Una història farcida de 'flashbacks' on el maquis antifeixista, l'autonomia obrera dels setanta i la lluita de les PAH s'intercalen en la ficció.

Més informació