Ronda

Música

Joni D.: “Com a anarquista, què tinc a perdre amb la independència?”

  • Antoni Trobat / Fotos: Jordi Borràs
  • dimecres, 20 abril 2016
Foto: JORDI BORRÀS

Joni D. (Barcelona, 1968) és un tipus petitó i simpàtic. Un sac de nervis. Memòria viva, i mai millor dit, de les lluites socials i de la contracultura barcelonines des d'inicis dels vuitanta. Un amic comú de Palma, l'activista llibertari Peter de Echave, me'l va descriure com "un 'tio' que als 15 semblava que en tingués 30". Ara, a les portes del mig segle, l'home de Fermin Muguruza a Catalunya i impulsor d'empreses musicals com Hace Color o Kasbah Music sembla un xaval. Acaba de publicar 'La Torre de la Serra' (Tigre de Paper, 2016), la seva primera novel·la. Una història farcida de 'flashbacks' on el maquis antifeixista, l'autonomia obrera dels setanta i la lluita de les PAH s'intercalen en la ficció.

Més informació

René (Calle 13): “Alguns il·lusos com jo creiem que podem canviar el món amb la música”

  • Sergi Picazo / @sergipicazo
  • diumenge, 31 gener 2016
20151115_130846 copia

René Pérez, l'exlíder de Calle 13 i ara impulsant carrera en solitari, és una estrella de la música internacional actual. Aquest artista de Puerto Rico, que va viure de jove a Barcelona, ha revolucionat el 'reggaeton', el 'hip-hop' i, en general, els ritmes llatins amb lletres reivindicatives. Ha passat de rebre Grammies llatins a dojo (n'ha guanyat 24 ja) al Premi Internacional en la Cimera Mundial de Premis Nobel de la Pau que es va celebrar al novembre a Barcelona. Reivindica referents com Eduardo Galeano, Julian Assange, Rubén Blades o Silvio Rodríguez. René, poeta tímid i com aclaparat per la fama, parla en veu baixa en la distància curta. Res a veure amb la imatge d'un cantant de 'hip-hop'.

Més informació

Kiko Amat: “L’independentisme dels anys vuitanta era antifarra! Antirock’n’roll! Antidrogues!”

  • Text: Antoni Lluís Trobat / Fotos: Jordi Borràs
  • dijous, 9 abril 2015
portadakikoamat1

Kiko Amat (Sant Boi de Llobregat, 1971) és, en la seva pròpia definició, periodista cultural sense carrera, novel·lista de proximitat, apassionat fan del pop i anglòfil militant. Aparentment, però, sembla més un obrer de Manchester que va venir al món en el cos d’un mod santboià. Hiperactiu, divertidament desbocat, escriptor de tragicomèdies urbanes –la premiada 'Rompepistas', del 2009, i 'Eres el mejor, Cienfuegos', del 2012, són les seves últimes novel·les publicades–, savi de la contracultura, i un entrevistador de primer nivell per a mitjans com 'Rockdeluxe', 'Jot Down' o 'El País'. Codirigeix amb Miqui Otero el Festival Primera Persona al CCCB. Podria ser un personatge híbrid entre els guions de Paul Laverty i les històries de Nick Hornby afegint-hi, això sí, un toc d’humor més baixllobregatí que britànic. Gesticula molt. I beu un quinto.

Més informació

Víctor Lenore: “Hauríem de començar a dir cultura a ocupar un edifici abandonat, militar a la PAH o muntar un sindicat”

  • Olga Ábalos
  • dijous, 26 febrer 2015
Lenore_portada

Són els 'hipsters' una cultura dominant? Aquesta és la pregunta que el periodista Víctor Lenore (Sòria, 1972) aborda en el seu darrer llibre, 'Indies, hipsters y gafapastas' (Capitan Swing, 2014). Lenore hi explica com la forma de vida i estètica d'aquesta suposada minoria contracultural és en el fons una nova manera de consumisme amb un vernís d'excel·lència.

Més informació
Nadal_Ajuntament