• Laura Aznar | @LauraAzLlu
  • diumenge, 16 setembre 2018

El 20 de setembre de 2017 va ser el dia que tot va esclatar. La Guàrdia Civil va entrar a la seu del Departament d'Economia buscant informació per bloquejar la logística del referèndum. Va ser l'inici d'una revolta ciutadana que va culminar l'1-O. Però aquella jornada la policia també va intentar irrompre sense ordre judicial a la seu de la CUP a Barcelona. No va tenir èxit: la resistència no violenta de centenars de militants va frustrar la intervenció. Què va passar durant aquelles set hores de setge? Quines eren les intencions de la policia? Com va organitzar-se la CUP per fer-hi front?

CRÍTIC reconstrueix l'assalt frustrat a la seu del partit anticapitalista amb les veus de 12 protagonistes i documents inèdits sobre el seguiment policial a l'esquerra independentista

El 20-S va ser el primer gran embat policial i judicial de l’Estat contra l’independentisme. L’anomenada operació Anubis —nom del déu egipci de la mort—, ordenada pel Jutjat d’Instrucció núm. 13 de Barcelona, es va saldar amb la detenció de 14 alts càrrecs del Govern de Junts pel Sí i de persones del nucli de confiança de l’exvicepresident Oriol Junqueras. En total, una vintena d’investigats i 41 escorcolls. Els carrers van respondre. Milers de persones es van concentrar al voltant de la conselleria d’Economia al crit de “Votarem” i “Vaga general”. Una protesta massiva i no violenta, que es va convertir també en l’argument que la jutge de l’Audiència Nacional espanyola, Carmen Lamela, va utilitzar per privar de llibertat Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.

Però els escorcolls i les detencions a les seus de la Generalitat no van ser els únics episodis repressius de la jornada. Lluny de la rambla de Catalunya, al número 180 del carrer de Casp de Barcelona, la Policia Nacional va intentar irrompre a la seu de la CUP. Ho va fer sense ordre judicial i amb el suposat objectiu de requisar material sobre el referèndum. Davant del local del partit anticapitalista es van viure moments de tensió, de mobilització i de solidaritat. Una investigació sobre els fets segueix viva als jutjats: la CUP va denunciar la Policia Nacional per delictes contra la inviolabilitat del domicili i coaccions, i, tot i que el Jutjat d’Instrucció núm. 9 de Barcelona va decretar l’arxivament del cas al febrer passat, l’Audiència de Barcelona té pendent resoldre un recurs d’apel·lació.

En aquest reportatge, CRÍTIC reconstrueix els fets que es van produir a la seu de la CUP des de les 8 hores del 20 de setembre passat. Un assalt infructuós que va quedar eclipsat per l’operació Anubis, però que suposa, segons el parer dels entrevistats en aquest reportatge, una vulneració flagrant de drets civils i polítics. Per elaborar el text, CRÍTIC ha tingut accés a les diligències prèvies que s’han efectuat sobre la causa i ha parlat amb un total de 12 protagonistes dels fets. Aquesta és la crònica d’un setge… i d’un acte de resistència i desobediència no violenta.

8 h: operació encoberta a Casp, 180

La CUP venia de dies agitats amb la preparació de la campanya del referèndum. Aquell matí de setembre arrencava amb la concentració d’una part del Secretariat Nacional i dels diputats cupaires a les portes de la Ciutat de la Justícia. La Policia Nacional havia detingut un militant d’Arran la nit anterior a Manresa, acusat de desobeir diverses citacions judicials per declarar sobre la seva presumpta participació en una acció a la seu del PP a Barcelona. Mesos abans, els joves d’aquesta organització havien entrat al vestíbul del recinte per col·locar-hi urnes de cartró i reivindicar la celebració del referèndum.

Tot i això, a la seu de la CUP la sensació era de normalitat relativa. A primera hora, els treballadors que s’ocupaven de la branca d’economia i d’administració van obrir el local i cap a les 10 del matí hi van començar les primeres reunions. Des de primera hora, els membres del grup parlamentari s’havien repartit per les diferents conselleries que estaven sent escorcollades. El que no sabien és que, mentre això succeïa, al voltant del local s’hi havia establert un dispositiu de vigilància de la Policia Nacional “en previsió que, per part dels militants o particulars, es cometés qualsevol acte/s d’afavoriment del referèndum de l’1-O, declarat il·legal pel Tribunal Constitucional”.

Així consta en un informe policial al qual ha tingut accés CRÍTIC, titulat ‘Informe actuación sede CUP’, i elaborat per la Brigada Provincial d’Informació de la Policia Nacional a Barcelona. El document, datat del 20 d’octubre de 2017, detalla que la policia havia tingut accés a “informació d’intel·ligència” que assenyalava que, a la seu de la CUP, s’hi estaria emmagatzemant material relacionat amb el referèndum. Aquesta informació s’havia obtingut en el marc del “seguiment” que la brigada d’informació havia dut a terme d’activitats “individuals i col·lectives” relacionades amb “actes de preparació i celebració” del referèndum de l’1-O.

Detall de l’informe policial sobre els seguiments a la CUP.

L’acta de vigilància incorporada a l’informe detalla que l’operatiu va engegar-se a les 08 h. La seu no va obrir-se fins a les 09.20 h. Durant les primeres hores del 20-S, els agents de paisà desplaçats al carrer de Casp van anar deixant constància de tots els moviments que, segons el seu parer, resultaven sospitosos. També a nivell gràfic, fent fotografies de les entrades i sortides dels militants. Anoten, per exemple, que a les 11.25 h un home va sortir de la seu de la CUP i hi va tornar tres minuts després acompanyat de dos homes més, “carregant un ‘palet’ folrat de plàstic, sense cap logotip, del qual no se’n pot verificar el contingut”. El van deixar en l’espai que la Policia Nacional identifica com a “local d’Arran”, també a Casp 180.

A les 12.36 h, relata l’informe, va arribar un vehicle i va aparcar a la vorera. “S’observa, en l’interior, divers i nombrós material de propaganda. Baixa del cotxe un jove i s’introdueix a la seu de la CUP. Juntament amb altres militants, comencen a treure material en favor del referèndum il·legal de l’1-O, introduint-lo en el cotxe esmentat”. L’informe és extremament detallat: “Regalen un cartell a un turista que passava casualment pels voltants. Finalment, estacionen a la zona de càrrega i descàrrega”.

L’atestat policial també descriu les arribades de dos vehicles més, a les 12.56 i a les 13.00 h. És llavors quan el dispositiu va decidir intervenir. A l’acta van deixar constància que, davant d’aquests fets, “en virtut de les instruccions de la Fiscalia Superior de Catalunya i de la superioritat, l’operatiu es va disposar a actuar, parant, intervenint i requisant el material”, que estava en caixes a l’interior dels cotxes i a la via pública.

No era la primera vegada que els agents de la Policia Nacional muntaven vigilància davant la seu del partit anticapitalista. L’exdiputat David Fernàndez, que va tenir un paper molt actiu durant els fets del 20-S, explica a CRÍTIC que a vegades havien vist cotxes passant per aquell tram fins a cinc o sis vegades un mateix matí. “Era molt indissimulat”, comenta. “I fins i tot vigilaven els domicilis particulars, el meu, per exemple. A la cantonada del meu carrer, al matí ja hi eren, i, quan tornava al vespre, també”. Fernàndez recorda que un dia va preguntar a les persones que formaven part del dispositiu de vigilància del seu domicili si eren policia o extrema dreta. “I l’home va riure i em va dir: ‘T’assegurem que no som d’extrema dreta'”.

Un agent encaputxat de la policia espanyola prop de la seu de la CUP el 20-S. Foto: Jordi Borràs

13 h: comença el ‘mambo’

L’equip de comunicació de la CUP estava reunit a la sala principal de la seu, al costat d’una vidriera que dóna al carrer, quan de cop van aparèixer quatre cotxes sense distintius que van tallar el trànsit. Laia Gordi, en aquells moments responsable de premsa del partit anticapitalista, era una de les persones que es trobaven al recinte. “Van començar a sortir homes dels cotxes, vestits de paisà, amb passamuntanyes i armats: uns van tallar el trànsit mentre uns altres es dirigien cap a nosaltres”, explica. “Abans d’adonar-nos que era la Policia Nacional, hi ha unes fraccions de segon en les quals vaig pensar que era l’extrema dreta, que venia a rebentar-nos la seu“. El temor de Gordi no era infundat. Durant les últimes setmanes, l’organització havia rebut amenaces de grups d’extrema dreta i havia patit pintades feixistes al seu local.

La primera interacció dels agents, tanmateix, no va ser directament amb les persones que eren dins el local, sinó amb dos alliberats territorials de la CUP, que en aquell precís moment eren a la porta del magatzem carregant els seus cotxes amb cartells de la campanya del referèndum. L’integrant d’un tercer vehicle, diu l’acta policial, “va introduir-se dins la seu quan va advertir presència policial”.

Detall de l’informe policial amb seguiments i fotografies.

Els efectius van interceptar dos automòbils, un dels quals el conduïa Mariona Pascual, alliberada territorial del Vallès Oriental. “Va aparèixer una persona, em va ensenyar una placa i em va demanar que estacionés en doble fila”, recorda. “Llavors vaig ser conscient que tota la gent que hi havia al carrer eren policies vestits de paisà que, automàticament, es van posar els passamuntanyes. Hi havia un dispositiu preparat que es va activar en aquell moment.” Els dos retinguts van quedar envoltats d’efectius que van demanar-los la documentació, sense més explicacions.

Era el tret de sortida del setge. Van començar a aparèixer furgonetes plenes d’agents d’antidisturbis uniformats que van envoltar la seu pels dos costats, tancant el tram del carrer de Casp entre Sardenya i Marina. Va entrar en escena llavors Eduardo Cáliz, advocat i membre del Secretariat Nacional, que era dins el local per coordinar la resposta política de la CUP davant els escorcolls de les conselleries de la Generalitat que s’estaven produint en aquell mateix moment: “Vaig sortir i vaig demanar als policies que s’identifiquessin. Em van ensenyar una placa, però anaven encaputxats; no podia saber si eren ells o no. Llavors vaig demanar-los l’ordre sota la qual estaven retenint i identificant les persones dels vehicles. No me la van donar”.

Mentre això passava, el regidor Joan Coma Roura estava reunit dins el recinte, ultimant els preparatius de la campanya de la CUP pel referèndum. Per ell, el daltabaix va començar quan un dels alliberats que venia dels vehicles va entrar a la seu per advertir que la policia estava escorcollant els cotxes. “Només treure el cap vaig veure unes 20 persones amb passamuntanyes”, recorda el regidor, “La nostra campanya es deia “Sense por”, però és un dels moments que he passat més por de la meva vida”. Eduardo Cáliz va tornar a entrar i va indicar als companys que, per seguretat, tanquessin la porta i no deixessin passar-hi ningú. Va ser llavors quan els agents encaputxats s’aproparen a la porta del magatzem. Començava el ‘mambo’.

Manifestants davant d’un cotxe de la policia espanyola davant la seu de la CUP a Barcelona. Foto: ACN

13.30 h: sense por

Vist des de la seva perspectiva, Mariona Pascual té la sensació que tot el procés es va eternitzar. Veia com el tram de carrer s’anava omplint progressivament dels primers veïns que venien a donar suport mentre ella i l’altre retingut quedaven atrapats enmig de l’operatiu. “Ens havien demanat que entréssim als cotxes. Recordo que vaig pensar que la gent devia creure que també nosaltres érem policies.” Va passar més d’una hora des de les identificacions fins que els efectius van fer-los obrir els maleters dels vehicles per endur-se els materials que hi duien. “M’ho van requisar tot. Hi havia coses que ni tan sols eren del referèndum, però també se les van endur”. De fet, a l’acta policial hi consta la confiscació de cartells i adhesius per la remunicipalització de l’aigua o les armilles de voluntariat en diverses convocatòries de l’ANC i d’Òmnium. El document és exhaustiu: 5.974 cartells amb el lema “Vota sí: viure vol dir prendre partit”,  120 cartells amb el lema “No votes el 1 de octubre” amb la foto de Franco, 802 cartells amb el lema “Movem-nos! Remunicipalitzem l’aigua”…

Acta amb el llistat d’objectes requisats per part de la Policia Nacional.

Confinats dins la seu, treballadors i membres de l’organització van activar un protocol de seguretat antirepressiu que tenien previst per curar-se en salut davant de possibles situacions similars. Els cupaires tenien la certesa que, per molt que no tinguessin responsabilitats en el Govern, també eren en el punt de mira de l’Estat. Les mesures no preveien estrictament què fer davant d’un setge policial que els obligués a atrinxerar-se a la seu, però la disciplina militant de les organitzacions de l’esquerra independentista i la seva tradició de lluita antirepressiva van fer que tothom tingués molt clar com actuar. D’entrada, persiana abaixada i ‘wifi’ desconnectat. “Llavors vam començar a sortir de tots els grups de missatgeria mòbil, vam desinstal·lar les aplicacions, vam tancar els telèfons i els vam deixar en un racó, lluny de nosaltres”, explica Laia Gordi. Abans, però, ella va posar-se en contacte amb el departament d’informatius de TV3 i amb l’Agència Catalana de Notícies (ACN), i va escriure un tuit al compte de la CUP, informant de la situació. Paral·lelament, es va avisar també diputats i membres del Secretariat Nacional.

Núria Gibert, en aquells moments portaveu del Secretariat Nacional de la CUP, participava en una tertúlia de ràdio quan, de cop, va veure com treballadors i alliberats deixaven tots els grups de missatgeria. En primera instància, va pensar en detencions massives i en la il·legalització del partit. “Al principi va ser desconcertant”, recorda. “Després, veient el que va passar, creiem que el 20-S va ser un punt d’inflexió en l’anàlisi que fèiem de l’embat de l’Estat, de la impunitat amb què actuaria a partir d’aquell moment”. Com molts altres militants, Gibert va encaminar-se immediatament cap a la seu de l’organització.

La portaveu de la CUP, Núria Gibert, atén als mitjans de comunicació davant de la seu cupaire. Foto: Jordi Borràs

Mentrestant, a Casp, els agents havien format un cordó d’esquena a la porta del magatzem. Cal tenir en compte que la seu de la CUP té dues entrades: una que va directa a les oficines del partit i una altra de lateral que condueix a un magatzem. La consigna entre els cupaires de l’interior era que, si accedien al recinte sense ordre o si finalment l’autorització arribava, no els ho posarien fàcil. “No teníem res a amagar, però tampoc volíem que els nostres materials ni els nostres ordinadors estiguessin en mans de la policia”, explica l’exresponsable de premsa Laia Gordi, “Si entraven, haurien de passar per sobre dels nostres cossos i treure’ns un a un: estàvem decidits a defensar la seu.”

Amb aquesta convicció, els atrinxerats van posar-se les samarretes de color rosa amb el lema “Sense por” i en el cantó del magatzem, darrere la porta, es va muntar una barricada improvisada amb cadires, palets i caixes de material. La seu estava blindada. Va ser llavors quan van apujar una mica la persiana i van ser conscients que militants i simpatitzants de la CUP i els mitjans de comunicació havien reaccionat de pressa: una setantena de persones havia format una barrera humana a la porta d’accés. Per mimetisme, els nous assistents també van seure a l’entrada, reproduint el que feien els que eren dins. Hi havia una barrera de resistència dins i fora del local. A segona línia de trinxera, cada cop s’hi concentrava més gent.

Membres de la CUP a l’interior de la seu mentre la policia espanyola l’envolta. Foto: ACN

L’exdiputada Mireia Boya es trobava a cavall entre les conselleries d’Afers Exteriors i Economia quan va rebre el missatge que la Policia Nacional estava assetjant la CUP. Juntament amb Gabriela Serra i Eulàlia Reguant, va dirigir-se corrent cap a la seu. Allà hi havia David Fernàndez, intentant mediar amb el cos policial, sense èxit. “Quan hi vaig arribar, vaig veure entre set i nou encaputxats vestits de paisà, i també agents de les Unitats d’Intervenció Policial”, relata Fernàndez. “No era clar què passava, però hi ha un moment en què intentem recuperar la posició davant la porta per evitar que entrin al recinte, i allà hi ha un punt de tensió, treuen les porres i peguen algun cop amb els escuts”, explica. En aquest vídeo enregistrat per l’activista i músic Pau Llonch es recull el moment.

La confusió dels agents de les Unitats d’Intervenció Policial es palpava en l’ambient. “De fet, creien que hi havia policia dins el local. Vaig parlar amb un dels responsables de l’operatiu i li vaig dir que dins no hi havia ningú, i que, si volia, entrés a comprovar-ho”, explica l’exdiputat. I així va ser. En sortir, es va produir un “diàleg impossible” entre el cos policial i els membres de la CUP, i, en aquesta ocasió, Fernàndez els va advertir que, si no tenien ordre judicial, estaven cometent un delicte. “Els vaig dir que ens veuríem als tribunals i que fossin conscients que ‘pringarien’ ells, no el delegat del Govern”. Va ser llavors quan l’agent que havia entrat a la seu se’n va anar a parlar amb els encaputxats i va tornar per retirar el cordó, que estava tocant la porta del magatzem, i va situar-lo a uns 200 metres de distància, als dos extrems del tram de carrer.

L’exdiputat de la CUP, David Fernández, intentant mediar amb un dels agents de la CNP. Foto: JORDI BORRÀS

“Aquest agent era relativament garantista i prudent. El canvi real es dóna quan, al cap d’una estona, vaig tornar a demanar si tenien l’ordre i em vaig trobar amb un nou comandament que em diu que l’anterior havia estat rellevat“. Així van començar cinc hores d’absoluta incomunicació entre la policia i els concentrats. David Fernàndez fa la seva particular lectura dels fets: “Interpreto que a les Unitats d’Intervenció Policial els van trucar dient que es dirigissin a Casp 180 per cobrir un escorcoll. Quan hi van arribar, van saber que ni a ells ni als agents de paisà els donaven cap ordre judicial per intervenir, i van decidir esperar fins a les 20.00 h, quan entra en joc el jutge de guàrdia. Però aquest també els va denegar l’ordre, i va ser llavors quan van marxar”.

Però, si cap comandament no va obtenir una ordre judicial per entrar a la seu, què perseguien amb aquest desplegament? “S’estava buscant la reacció violenta de la població per impedir el referèndum”, explica Mireia Boya; “vam veure claríssimament que era una provocació i que volien una confrontació per justificar una possible aplicació de l’article 116 de la Constitució: l’Estat d’excepció”. Amb aquesta perspectiva també hi coincideix David Fernàndez: “Com que nosaltres, mediàticament, som els violents i els radicals, van decidir apostar per aquesta estratègia de la tensió. Crec que va ser una lliçó d’intel·ligència col·lectiva i de desobediència civil no violenta, un laboratori de l’1-O. Sabíem el que ens jugàvem: calia protegir el referèndum, perquè ells volien trinxar-ho tot abans”.

Manifestants creant un mur humà davant de la Policia Nacional. Foto: JORDI BORRÀS

15 h: la força de la gent

Ja havia passat l’hora de dinar i al voltant d’un miler de persones ocupaven el carrer. “Així i tot, vam mantenir les mesures de seguretat altes fins que, finalment, hi havia tanta gent a la porta que vam poder obrir-la perquè hi passessin els diputats i la resta del Secretariat Nacional, per avaluar ben bé la situació”, explica Cáliz. Mentrestant, el diàleg amb els agents era del tot infructuós i els membres de la CUP que intentaven interactuar-hi es van topar amb una actitud encara més hostil i agressiva.

Els assistents van recriminar amb contundència l’actuació policial al crit d'”Els carrers seran sempre nostres”. “Era de les primeres vegades que es feia servir aquesta consigna i va ser una de les més repetides. En aquell moment, que la gent estava seguda a terra davant la Policia Nacional, prenia més sentit que mai.” Així ho explica la periodista de TV3 Laura Catalán, encarregada de la cobertura informativa que el mitjà va fer des de la seu. També va quedar palès en les imatges del dia, com, per exemple, en aquest vídeo de ‘Nació Digital’.

Malgrat que els efectius s’havien dispersat i que l’ordre judicial no arribava, els cupaires seguien amb la por que en algun moment la policia entrés i confisqués materials. “Ja havien escorcollat les impremtes de Terrassa i de Valls, buscant paperetes i urnes. La policia perseguia a tota costa qualsevol cosa relacionada amb el referèndum”, recorda Mireia Boya. Així que la decisió va ser fàcil: abans que ho requisessin, van decidir entregar-ho a la gent.

D’aquesta manera, es va formar una cadena humana dins la seu i es va començar a distribuir material de campanya entre tots els concentrats. Però no solament això: també van sortir del local, d’una forma més discreta, els ordinadors portàtils dels treballadors. La majoria dels objectes van acabar resguardats a casa d’una veïna, simpatitzant de la CUP. “Era impossible que els trobessin”, afirma Laia Gordi, que explica que en aquell moment hi havia un punt d’eufòria davant la incapacitat de la policia: “Estàvem esquivant l’autoritat, perquè no només no podien entrar al local sinó que, a més, si hi haguessin entrat, no haurien trobat res. La sensació era d’estar guanyant“.

Els comandaments no marxaven, però les barreres de resistència dins i fora la seu semblaven inalterables. Després d’haver distribuït tot el material, la segona preocupació era que qualsevol guspira generés un aldarull que s’utilitzés per justificar una càrrega policial. “No sabíem quin era el límit, ni si començarien a disparar fent veure que hi havia hagut disturbis”, reflexiona Núria Gibert. “La incertesa era molt gran, però d’una forma molt corresponsable es va anar instal·lant entre la gent la idea que allò era una provocació, que no podíem caure-hi i que havíem d’estar amb mil ulls vigilant.”

Per aquest motiu, diputats, regidors i membres del Secretariat van sortir diverses vegades per actualitzar la informació i demanar als concentrats que resistissin fins a guanyar, sempre des de la perspectiva de la desobediència civil activa i no violenta. “Instàvem tothom a actuar així i dèiem que, en cas que algú no es pogués contenir, li agraíem tot el suport però comentàvem que el millor que podia fer era marxar a casa”, recorda Joan Coma Roura. Aquesta va ser la consigna més repetida de la jornada, juntament amb l’advertiment que hi havia policia infiltrada que calia ignorar.

Amb el pas del temps, però, la situació va controlar-se. El tarannà de la concentració va anar mudant al llarg de les hores i la tensió inicial va donar pas a un ambient de caràcter més festiu. “Érem conscients de la maduresa de la gent que va a les mobilitzacions; per tant, vam decidir mantenir-la fins que la policia es va retirar”, exposa Eduardo Cáliz, que també explica que “vam rebre trucades i pressions perquè desconvoquéssim, per por que hi hagués incidents, però enteníem que no podíem ser nosaltres qui autocensuréssim la nostra llibertat d’expressió”.

16 h: “front unitari democràtic”

De mica en mica, representants de diversos partits polítics més enllà de la CUP anaven fent acte de presència al carrer Casp. Des de regidors de Barcelona en Comú, com el tinent d’alcaldia Jaume Asens o Gala Pin, fins al líder d’ERC Alfred Bosch, o tot un exalcalde de Barcelona: Xavier Trias. En una conversa amb CRÍTIC, Trias rememora el moment: “La manera de reaccionar de la CUP, des d’una posició absolutament pacífica però també rígida, era un exercici de dignitat”, i per aquesta raó “crec que la resta de partits teníem l’obligació de donar-los suport i escalf”. L’exalcalde i encara regidor de CiU reitera encara el seu agraïment a l’actitud de la CUP i la seva militància “per no caure en el parany de la provocació i saber estar a l’altura”. La visita de Trias i de Bosch va quedar recollida en aquest vídeo d”El Món’.

A preguntes de CRÍTIC, Alfred Bosch explica que “la idea d’anar-hi sorgeix d’una conversa amb Xavier Trias, però volíem consultar-ho amb María José Lecha, que en aquells moments era la cap del Grup Municipal de la CUP al consistori, i preguntar-li sobre el posicionament que havia de prendre l’Ajuntament respecte a això”. Els dos representants tenien la voluntat de deixar clar el seu suport a la CUP “davant el setge policial que s’estava produint”, així que van dirigir-se a la seu del partit anticapitalista, travessant el cordó policial. “Crec que Xavier Trias, sobretot, va generar un cert desconcert i, de fet, alguns dels concentrats van començar a cridar ‘anticapitalistes’. Jo vaig decidir aixecar el puny”, concreta l’alcaldable republicà.

Bosch considera que l’actuació davant la seu cupaire és “un dels molts abusos de poder que es van disparar precisament aquell 20-S”. “Va ser el dia en què l’Estat va mostrar la seva cara més lletja, però també el dia en què el poble de Catalunya i els polítics vam començar a mobilitzar-nos: va ser el primer d’aquells dies que van mobilitzar tot el país.” Sobre l’actitud dels membres del partit i dels assistents a la concentració, Bosch la defineix com a “enormement responsable, madura i intel·ligent: Aquell dia, la CUP es va fer gran i s’ha de reconèixer”.

“Que un home de la vella convergència com Xavier Trias es desplacés fins a la seu d’un partit anticapitalista és una imatge prou eloqüent del front unitari democràtic antirepressiu que es va crear aquells dies.” Aquesta és la síntesi de la jornada per a Jaume Asens, que, com a advocat, també va prendre part en l’equip legal que es va organitzar durant la tarda del 20-S.

L’exdiputat de la CUP Quim Arrufat dirigint-se als concentrats. Al fons, Anna Gabriel i Carles Riera. Foto: Jordi Borràs

19 h: ‘legal team’ en marxa

A mitja tarda, davant la seu de la CUP hi havia una calma tensa. Feia més de 6 hores que durava el setge i la desinformació era total, de manera que ningú no sabia quant més podria allargar-se. “Estàvem esgotats, però pensàvem fins i tot en la possibilitat de fer guàrdies a la nit”, recorda Laia Gordi. “Algú va suggerir crear un espai de descans i fer torns, però no es va acabar posant en pràctica perquè tothom volia estar al peu del canó.” Amb la idea de desencallar la situació, es va crear un ‘legal team’ integrat per l’advocat i exdiputat de la CUP Benet Salellas i per membres de les principals entitats de defensa dels drets humans de Barcelona, com el tinent d’alcaldia Jaume Asens. Aquest dispositiu jurídic tenia una funció de denúncia però també de mediació amb la Policia Nacional. Tanmateix, no va ser possible.

“Es va produir una situació molt anòmala”, explica Salellas en una conversa amb CRÍTIC. “Els agents no van voler interactuar amb nosaltres tot i presentar-nos com a advocats i tot i la presència del tinent d’alcalde de la ciutat”. “Volíem obtenir informació, saber d’una vegada si tenien ordre judicial i actuar en conseqüència, però el diàleg va ser molt infructuós”, hi afegeix Jaume Asens, que recorda que l’actuació policial no solament va ser “il·legal”, sinó que podria, fins i tot, “ser constitutiva d’una infracció penal”.

Després d’analitzar l’operatiu, els advocats van arribar a la conclusió que no formava part del ‘paquet d’ordres’ que el Jutjat d’Instrucció núm. 13 de Barcelona havia dictat per autoritzar l’entrada, l’escorcoll i les detencions que s’havien dut a terme durant la jornada a les diferents conselleries. “Si no, hi haurien entrat”, rebla Asens. “Vam deduir que estaven esperant ordres per entrar i requisar algun material que tingués a veure amb el referèndum. Estaven obsessionats amb això, la cosa es va anar fent una bola i van acabar muntant un dispositiu kafkià de 7 hores.”

A les 20 h, l’equip jurídic va decidir anar al Jutjat de Guàrdia per veure si hi havia una petició d’ordre judicial  —ja que mai no va obtenir resposta per part dels agents— i denunciar els fets. Però, en aquell moment, la Policia Nacional va començar a retirar-se. I ho van fer per la porta gran: disparant ‘salves’, amb les escopetes de pilotes de goma, en el que va ser interpretat pels cupaires com un últim intent de provocar aldarulls. “Va haver-hi una mica de confusió perquè hi havia gent que deia que els agents havien llançat pilotes de goma, però no ho vam poder confirmar”, comenta la periodista Laura Catalán. “Els concentrats empenyien el cordó cap enfora i sí que hi va haver un moment de tensió, però no vaig presenciar cap enfrontament.”

La concentració es va allargar fins aproximadament les 21 h. D’entrada, ningú no sabia si els agents tornarien i mirarien de forçar la porta, així que encara passaria una estona abans que es desconvoqués. Finalment, la CUP va fer un últim discurs i va tancar la seu. “Aquell dia vam guanyar per la força de la gent”, diu Laia Gordi.

Els militants de la CUP dins de la seu, després del setge. Foto cedida per Laia Gordi

La denúncia

El dia 6 d’octubre, els advocats de la CUP van interposar una denúncia contra els funcionaris del Cos Nacional de Policia. Es referien, concretament, a tots els responsables “de delictes de coaccions greus i contra la inviolabilitat domiciliària i altres garanties de la intimitat”. Els denunciants demanaven que es prengués declaració a la gent que havia estat davant la seu del partit aquella jornada, però el jutjat 9 de Barcelona va dictar una resolució en la qual acordava l’arxivament de la denúncia sense prèvia investigació. Segons opina l’advocat i exdiputat de la CUP Benet Salellas, aquesta decisió és “molt irregular”, ja que el procediment estableix que, sempre que una denúncia contingui fets que siguin susceptibles de ser entesos com un delicte, el jutjat està obligat a investigar. “Una altra cosa és que després d’una mínima investigació s’acordi l’arxivament, però és bastant greu que es faci un arxivament inicial que no permeti la investigació.

Per aquesta raó, la CUP va decidir posar una apel·lació a l’Audiència de Barcelona, que el 15 de maig passat es va reunir per discutir la resolució. Els cupaires, però, encara no han obtingut el veredicte. D’aquesta manera, el procés segueix obert, l’Audiència no s’hi ha pronunciat i hi ha la possibilitat que el cas es tanqui amb un nou arxivament. La CUP, però, no té previst rendir-se. “Jo vull pensar que la resolució ordenarà que s’investiguin els fets; però, en cas que s’arxivés, el procediment ordinari hauria acabat. Llavors, faríem ús dels recursos extraordinaris: aniríem al Tribunal Constitucional i, davant la seva probable negativa a entrar en el tema, podríem portar el cas al Tribunal d’Estrasburg”, sentencia Salellas.

Inicia sessió per poder descarregar el reportatge en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
4 comentaris
  • Vann Fjernthav 18 de setembre de 2018 - 17:55

    Missatge a la CUP i als qui ho volen TOT i ARA:

    Facin el favor, benvolguts senyors, de llegir :
    LAS FOSAS DE FRANCO, Emilio Silva y Santiago Macías (Temas de Hoy, Madrid, 2002).
    ELS NENS PERDUTS DEL FRANQUISME, Ricard Vinyes et al. (Proa, Barcelona, 2003).

    Si ja ho han fet, i creuen haver-ho comprès, sento dir que cometen un greu error. Si haguessin comprès realment, ara no exposarien Catalunya a uns nous horrors, que serien comesos per altres, sí, però facilitats per vostès en donar als agressors un pretext legal, “vàlid”, la qual cosa es podia evitar cercant amb intel.ligència la manera d´impedir aquest pretext (canviar el marc legal), cosa que a partir d´ ara serà molt més difícil.
    Aquí no val l´excusa gastada que el franquisme “eren unes altres circumstàncies, totalment incomparables”. No hi ha mai, a la història, dues circumstàncies idèntiques, però sí que hi ha una constant, fins i tot a les més diferents : a la més mínima ocasió, l´egoisme es manifesta en forma de violència, sense importar la disfressa ideològica, política, religiosa, etc. que adopti.
    Cal, doncs, evitar que hi hagi aquestes ocasions.

    Més sobre la malaurada “constant universal” humana :
    EL PARADIGMA PSICÓPATA, un ensayo sobre ética y capacidad intelectual, Vann Fjernthav (Amazon, 2017, també a Lulu, Autores Editores i Smashwords).

    Moltes gràcies. Salutacions.

  • Subscriptor Guillem Galera i Léger 18 de setembre de 2018 - 21:26

    Primer cop que veig que un brillant treball de reconstrucció i recomposició d’una jornada complexa pel país i per una de les formacions que impulsaven els anhels d’autodeterminació de bona part d’aquest, deriva en:
    1. Un to comminatori i aznarià contra l’organització subjecte de l’article
    2 .Criminalitzar una formació d’arrel popular responsabilitzant-la de les repressions, reals i eventuals, que va patir (i que continuara patint) aquest poble si bwana no ens domestica.
    3. Fer promoció d’un llibre escrit per l’autor del comentari.
    Delirant.

  • Jordi de Menorca 19 de setembre de 2018 - 12:32

    Un document per guardar. Gràcies

  • Vann Fjernthav 21 de setembre de 2018 - 21:36

    Ha de quedar clar que :

    1. No crec que sigui tan greu demanar que es llegeixin uns llibres o es reflexioni sobre el seu contingut. És molt fàcil pensar que la història ja és passat, i, com a tal passat, els seus mals no es repetiran mai més, però és un gravíssim error, comès milers de vegades al llarg de la història.

    2. L´acusació que faig NO és la de cometre certs mals (és inútil un missatge als qui els cometen, ja que no volen raonar) SINO la de deixar la porta oberta a l´enemic. Molt clarament dic “uns nous horrors, que serien comesos per ALTRES”, no per aquells a qui faig l´advertència.

    3. Si troveu xocants la violència policial, les declaracions de certs jutges i les actituds de certs polítics, llegiu “Les clavegueres de l´Estat, guerra bruta i corrupció a Espanya”, de Joan Grau (no sóc jo ni em paga), editorial Casa Catedral (per ara, no és la meva), Barcelona 2018. Si algú vol algun llibre meu GRATIS en PDF, que m´envii
    una direcció d´email on enviar-lo, a [email protected] . Els altres autors citats tampoc no em paguen ni tinc cap relació amb les seves editorials.

    La situació és molt més greu del que sembla. Entre tots hem comès el nyap de no pressionar els polítics per a canviar el marc legal quan encara hi havia alguna possibilitat de fer-ho . I ara, actuar contra el marc legal pot “legalitzar” coses fins ara inimaginables. Els crims no els cometen les víctimes, és clar, però, si expressament ens exposem inermes a un agressors als qui, a més, hem regalat un arma poderosa, no tenim tant de dret a queixar-nos. Només hi ha una possibilitat d´evitar mals majors, i és no afegir més llenya al foc, mentre ens dediquem a idear un pla per a aconseguir un marc legal adequat. Això requereix temps. Precipitant-nos, hem perdut el millor tren. Ara trigarà molt a passar-ne un altre. Jo també ho vull tot i ara mateix, però sé que no pot ser.

Deixa el teu comentari