• Text: J. Casellas, M. Riera, M. Romero, C. Serra / Il·lustració: Jordi Borràs
  • dilluns, 22 maig 2017

Les anomenades 'alcaldies del canvi' dels Comuns, d'ERC o de la CUP són minoria a les ciutats més poblades de Catalunya. De fet, nombrosos ajuntaments arreu de Catalunya estan governats pel mateix partit des de les primeres eleccions municipals democràtiques del 1979. CRÍTIC radiografia les deu ciutats catalanes amb més població on ha manat sempre el mateix color: l'Hospitalet, Terrassa, Sant Boi, el Prat, Gavà, Esplugues, Vic, Sant Andreu de la Barca, Parets i Canovelles.

Vuit de les deu ciutats catalanes més poblades on sempre ha governat el mateix partit polític són feus gairebé inexpugnables del PSC

Les darreres eleccions municipals van sacsejar el panorama polític català. Ciutats importants com Barcelona, Badalona, Sabadell, Castelldefels o Berga van fer un gir radical a l’alcaldia. Tanmateix, el canvi no va ser ni molt menys generalitzat. El PSC i l’antiga CiU conserven el poder a la majoria de capitals de comarca i a les ciutats importants de l’àrea metropolitana barcelonina. Les eleccions del 2019 seran un moment clau per valorar si el gir polític iniciat en favor d’ERC, dels Comuns i de la CUP es consolida o, per contra, els grans dominadors de la política municipal dels darrers 30 anys, el PSC i el nou PDeCAT —substituint CiU— mantenen els seus feus. Qualsevol canvi polític sol ser un procés lent, difícil i complex. De fet, nombrosos ajuntaments arreu de Catalunya estan governats pel mateix partit des de les primeres eleccions municipals democràtiques del 1979. CRÍTIC radiografia les 10 ciutats catalanes amb més població on ha manat sempre el mateix color polític: l’Hospitalet de Llobregat, Terrassa, Sant Boi de Llobregat, el Prat de Llobregat, Gavà, Esplugues de Llobregat, Vic, Sant Andreu de la Barca, Parets del Vallès i Canovelles.

Vuit de les deu ciutats catalanes més poblades on sempre, sense excepcions, ha governat el mateix partit polític són feus inexpugnables del PSC i estan situades a l’àrea metropolitana de Barcelona. Els socialistes, sobretot gràcies a l’impuls d’alcaldes molt coneguts a la seva ciutat com Celestino Corbacho a l’Hospitalet, José Montilla a Cornellà o Manuel Royes a Terrassa, han mantingut fins avui una força hegemònica. De fet, hi ha ciutats de l’àrea metropolitana governades històricament pel PSC que no apareixen en aquesta radiografia perquè, o bé en les primeres eleccions van tenir alcaldes del PSUC —com Santa Coloma de Gramenet o Cornellà, entre d’altres— o perquè, en un dels mandats, l’alcaldia va canviar cap a CiU, com va ser el cas de Lleida. La capital del Segrià sempre ha tingut majoria socialista, però entre el 1987 i el 1989 CiU va governar per una coalició amb Alianza Popular i el Grup Independent Freixes.

El canvi generacional i l’emergència de nous partits fan que el cinturó metropolità vermell ara sigui vermell-lilós

CRÍTIC va elaborar fa un any la ‘Radiografia Crítica del Canvi’ per analitzar críticament la situació política en sis ciutats que havien canviat l’alcaldia en les eleccions del 2015. Un minuciós treball de ‘fact checking’ elaborat per l’equip de Districte 11 per valorar el grau de compliment dels compromisos dels nous governs municipals de Barcelona, Badalona, Sabadell, Berga, Salt i Castelldefels. Avui, dos anys després de les eleccions, CRÍTIC radiografia els deu municipis que no han canviat de color polític des del 1979. Analitzem els perquès amb els politòlegs Jordi Muñoz, professor de la UB; Eva Anduiza, professora de la UAB, i Edgar Rovira, consultor en comunicació política a Ideograma.

Forta presència socialista a l’àrea metropolitana

Eva Anduiza, politòloga i professora a la UAB, remarca que “la composició socioeconòmica i la trajectòria sociopolítica del territori” té un pes important. Aquest és un primer punt per entendre aquesta homogeneïtat en la tendència de vot: el perfil dels votants. Així també ho apunta Edgar Rovira, politòleg i consultor de l’empresa Ideograma, dirigida per Antoni Gutiérrez-Rubí, que explica que l’electorat és més homogeni quan viu en un mateix punt geogràfic amb interessos més concrets i directes.

Un exemple clar d’això és l’hegemonia del PSC a l’àrea metropolitana de Barcelona, on se situen set dels deu municipis analitzats. L’electorat metropolità ha estat molt fidel als socialistes des d’un primer moment. Rovira apunta que, segons la teoria politològica predominant des de la Transició, els factors derivats de la immigració dels anys seixanta —llengua utilitzada, origen, classe treballadora— són un determinant altíssim que explica una gran part de la decisió de vot a l’àrea metropolitana. A això, s’hi suma la coincidència en el temps de l’inici de les eleccions municipals, el 1979, amb el creixement del PSOE i Felipe González, resultant en un vincle estret entre l’elecció estatal i la municipal. “Durant prop de 25 anys, per molta gent hi ha hagut una relació directa entre ambdues votacions”, explica Rovira. El canvi generacional, sumat a l’emergència de nous partits, està fent que el que era un cinturó metropolità vermell ara es vegi com vermell-lilós.

El PSC i CiU, una tendència a la baixa

Ara, la gran implantació territorial de partits arreu del territori català no ha fet tan evident l’aparent dicotomia entre el PSC a l’àrea metropolitana i CiU a l’interior de Catalunya. De fet, segons Rovira, sempre ha estat complexa i en molts casos ha variat més pel tipus d’eleccions i de la sociologia concreta de cada ciutat o poble que per una separació territorial. Durant anys, en ciutats d’interior catalanes com Manresa, Girona o Ripoll hi governava el PSC; però, en canvi, en les autonòmiques, CiU s’enduia la majoria dels vots. O, per exemple, ciutats del Baix Llobregat com Martorell o algunes localitats del Maresme són governades per alcaldes convergents.

Les eleccions municipals dels darrers anys han desdibuixat aquestes divisions, veient aparèixer noves sigles i colors, sobretot per l’auge d’ERC i, en part de la CUP, a la Catalunya no metropolitana. Encara que el PSC mantingui el bastió de l’entorn de la ciutat de Barcelona, per Jordi Muñoz, doctor en ciència política, “no pot dir-se que els socialistes aguanten i CiU no; tots dos s’han desgastat i han perdut moltes alcaldies”. El 2015, el PSC va perdre un 37% de les seves, mentre que CiU en veia caure un 15%.

“En les municipals es vota per persones”

Els politòlegs consultats per CRÍTIC coincideixen que un segon factor per entendre l’hegemonia dels partits polítics als ajuntaments és el personalisme, que pesa molt més que en altres eleccions. La tendència dels municipis analitzats és que un mateix alcalde ha ocupat el càrrec durant dècades. Hi ha casos paradigmàtics com el de l’alcalde Lluís Tejedor, del Prat de Llobregat, que és al capdavant de l’Ajuntament des del 1982 amb uns graus de suport importants.

“La presència d’alcaldes especialment carismàtics pot fer que el comportament electoral sigui més estable”, exposa Anduiza amb referència al pes dels candidats en escollir un partit en les municipals. El personalisme s’accentua quan qui s’hi presenta és l’alcalde o alcaldessa actual. Per explicar-ho, Muñoz empra el terme anglès ‘incumbent advantage’: quan algú ja és al govern i és conegut en el moment de les eleccions, ho té més fàcil per aconseguir vots que algú que vingui de nou. “Quan aquestes formacions hegemòniques han fet canvis de candidats, ho han fet durant la legislatura, per aconseguir que el nou candidat sigui l’alcalde en el moment de presentar-se a les eleccions”, hi afegeix. Aquest ha estat el cas en gran part dels municipis analitzats, on alcaldes històrics han dimitit en favor dels successors abans d’acabar els quatre anys reglamentaris.

Els partits que encara aguanten al capdavant del poder municipal s’han hagut d’adaptar a les grans reivindicacions de la crisi política iniciada el 15-M

Aquest personalisme s’entén, segons expliquen els experts, per la proximitat dels alcaldes amb la gent, especialment en localitats més petites, on es genera una sensació de confiança amb un representant que és conegut. “Si tens una valoració bona o normal de la seva gestió, no tens un gran incentiu per canviar”, comenta Rovira, remarcant que això és diferent quan votes per la presidència de la Generalitat o del Govern.

Aquí, però, també entra en joc el factor de la despolitització i del desinterès d’una part de la població per la política. Rovira explica que des d’estudis politològics s’observa com la major part de la gent està atenta als principals esdeveniments polítics, però no al detall, i que, entre les coses que passen per alt, la primera sempre és la política municipal. “Això fa que siguem animals de costums”, conclou.

Política espanyola, repercussió local

“L’arena electoral municipal, especialment en grans ciutats, acostuma a anticipar processos de canvi que després es donen a escala estatal en les eleccions generals”, defensa Anduiza. En aquest sentit, apunta que en les darreres municipals ja es van percebre els processos de canvi polític i electoral que després s’han estès a altres convocatòries: la pujada de Ciutadans i les confluències d’esquerres en les municipals va venir seguida d’una gran substitució de vot socialista per Podemos i del PP pel partit d’Albert Rivera en les espanyoles.

Davant uns canvis polítics evidents, els partits hegemònics que, com els deu analitzats, encara aguanten al capdavant del poder municipal, s’han hagut de readaptar als nous temps i a les demandes ciutadanes. En molts casos, canviant les prioritats polítiques cap a temes que mai abans havien estat seus. A Terrassa, l’actual alcalde socialista, Jordi Ballart, que governa en minoria després d’un gran ascens dels Comuns a la cocapital vallesana, ara s’ha posat al capdavant de la lluita per la municipalització de l’aigua. A Gavà, també governada pel PSC, s’està treballant per projectar una imatge d’augment de la participació i de govern obert. Un tema que, si bé no és nou, segons Rovira, “la forma com en parlen, i les iniciatives que prenen” mostren que s’està responent a alguna cosa; adaptant-se a les grans reivindicacions de la crisi política iniciada el 15-M.

Hem volgut observar aquests deu municipis amb lupa per entendre d’on surten aquestes hegemonies polítiques, a quines noves forces s’enfronten i quina direcció estan prenent.

1. L’Hospitalet de Llobregat (PSC)

Núria Marín, actual alcaldessa de l’Hospitalet

L’Hospitalet de Llobregat és el segon municipi més poblat de Catalunya, i, tot i així, un dels menys valorats. La seva alcaldessa és Núria Marín, del PSC, l’únic partit que ha liderat el govern municipal des del 1979. Només tres alcaldes en 38 anys: Juan Ignacio Pujana (1979-1994, en què va haver de dimitir per les acusacions de corrupció i tràfic d’influències), Celestino Corbacho (1994-2008) i Núria Marín (des del 2008 fins ara). En aquestes gairebé quatre dècades, l’Hospitalet ha patit una transformació brutal a molts nivells, com, per exemple, la remodelació de la Gran Via, que ara acull grans fires i esdeveniments de prestigi com el Mobile World Congress, o la creació de la plaça d’Europa. Quatre dècades de poder socialista que CRÍTIC va analitzar extensament en un reportatge “L’Hospitalet de Llobregat: les ombres de quatre dècades de poder socialista”.

Des del punt de vista electoral, la tendència de vot a favor del PSC —que va ser la força més votada en totes les eleccions des de l’any 1977 fins a les darreres eleccions— ha necessitat més de 38 anys per començar a canviar. El 27-S, en les passades eleccions autonòmiques, Ciutadans el va superar per més de mig punt, i, en els comicis espanyols del 20-D, En Comú Podem va derrotar el PSC amb 4,5 punts d’avantatge. Un desgast electoral previsible des de les municipals del 2015, en què el PSC va obtenir el seu pitjor resultat històric i es va veure obligat a pactar amb l’oposició. I com valora, aquesta, les quatre dècades ininterrompudes de socialisme al govern municipal? L’oposició acusa el govern principalment de mantenir una relació “clientelar” amb les entitats i poc diàleg, alhora que aixequen sospites sobre la promoció interna dels treballadors del consistori i les estretes relacions entre aquests i alguns regidors.

2. Terrassa (PSC)

Jordi Ballart, alcalde de Terrassa

El 1979, l’any de les primeres eleccions, a Terrassa hi havia un moviment obrer molt important. Les previsions d’una victòria del PSUC eren altes, però el resultat de la votació va ser un empat entre els socialistes i els comunistes, que van acabar donant l’alcaldia a Manuel Royes, primer alcalde de l’encara hegemònic PSC. La seva alcaldia va allargar-se 23 anys, més de la meitat dels anys totals (38) que el partit porta liderant la ciutat. El seu successor, Pere Navarro, va dependre d’un pacte amb ICV-EUiA i ERC per gaudir de l’alcaldia, que va deixar al batlle actual, Jordi Ballart, en saltar a la secretaria general del PSC el 2012.

Mantenir-se al poder en les darreres eleccions del 2015 no va ser fàcil per al PSC ni per al seu candidat. La baixada del 2011, on van aconseguir 11 dels 26 regidors, va continuar. El 2015 va evidenciar un escenari polític dividit entre sis partits amb representació. La falta de majoria del PSC inicia un debat on Terrassa en Comú, segona força, amb 6 regidors, busca un pacte amb ERC per trencar el continuisme socialista. S’estableix una votació per candidats, que no dóna la majoria absoluta a ningú, per la qual cosa torna a entrar al consistori la llista més votada, el PSC de Ballart. Per revertir la crisi, el PSC ha canviat les prioritats polítiques cap a demandes populars. Ara, Terrassa és la punta de llança per la remunicipalització de l’aigua a Catalunya.

3. Sant Boi de Llobregat (PSC)

Lluïsa Moret és l’actual alcaldessa de Sant Boi

Aquesta ciutat a la vora del Llobregat és un dels grans feus metropolitans del PSC. No hi ha quasi cap elecció que els socialistes no hagin guanyat amb el doble de regidors que la segona força. La identificació de la població de Sant Boi amb el PSC és forta, i prové de les primeres eleccions en democràcia, on el PSC ja va recollir el vot antidictadura i obrerista, superant el PSUC. Actualment, l’alcaldessa és una dona socialista, Lluïsa Moret.

Tot i així, l’hegemonia del PSC ha trontollat, malgrat que no s’ha vist ferida de mort. En les darreres eleccions catalanes, Ciutadans va guanyar a Sant Boi, i En Comú Podem ho va fer en les espanyoles, un comportament molt estès a l’àrea metropolitana de la capital catalana. Les noves generacions han perdut una part d’aquesta identificació amb els socialistes, un fenomen que explica que en les darreres municipals la ciutat tingués el consistori més atomitzat de la seva història, amb presència d’ICV, de Ciutadans, del PP, de CiU, de la CUP i d’ERC. Per ara, sembla que l’amenaça de la Plataforma per Catalunya, que va obtenir tres regidors el 2011, ha quedat esvaïda i absorbida per altres formacions.

Però, malgrat que el PSC hagi perdut pistonada en les darreres eleccions, no hi ha cap partit que, per ara, pugui disputar la seva posició de poder, afermada pels governs compartits amb ICV en les darreres legislatures.

4. El Prat de Llobregat (ICV-EUiA)

Lluís Tejedor, l’alcalde històric del Prat

El Prat de Llobregat trenca amb la dinàmica socialista, que fins ara hem vist en l’àmbit municipal, i s’imposa primer amb el PSUC i després amb Iniciativa. Fins i tot Sergi Morales, politòleg i portaveu d’Esquerra Republicana al Prat, explica que, de la mateixa manera que hi ha la percepció que “els Pujol han construït Catalunya, Iniciativa ha construït el Prat”. El partit va començar a governar en un moment en què “estava tot per fer” i va saber aprofitar molt bé aquesta oportunitat. A més, Lluís Tejedor, alcalde des del 1982, està molt ben valorat al municipi, de manera que és habitual sentir “voto Tejedor” en comptes de “voto ICV”.

L’altra clau per entendre el Prat és la seva riquesa. El municipi té uns 100 milions d’euros, un pressupost ‘per capita’ que gairebé dobla el de qualsevol municipi metropolità, gràcies als impostos que paguen el port i a l’aeroport. Aquestes dues infraestructures representen un 25% del PIB del pressupost, de manera que el consistori s’ha vist altament beneficiat per aquest fet. Això també explica que la força d’ICV es doni a escala local però que, en canvi, en les eleccions catalanes i espanyoles la principal força sigui la socialista.

5. Gavà (PSC)

Raquel Sánchez, alcaldessa de Gavà

Gavà ha tingut des de la democràcia, com la gran majoria dels municipis del Baix Llobregat, una hegemonia ininterrompuda del Partit Socialista al govern municipal. Des del 1979 ha tingut tres alcaldes i l’alcaldessa actual, Raquel Sánchez Jiménez, al poder des que l’alcalde anterior, Joaquim Balsera, va renunciar al càrrec el 2014 per fer carrera en una empresa privada. Una hegemonia, però, que va en decaiguda des de les eleccions del 2011, i que ja va punxar en les eleccions al Parlament el 2010, quan CiU es va emportar un 32,39% dels vots, gairebé 10 punts més que el PSC.

Només quatre alcaldes, però, dels quals dos han estat assenyalats per males praxis. Les primeres acusacions de corrupció van sorgir amb el primer alcalde socialista, Antoni Rodríguez, que va ser expulsat del partit per “portar una vida indeguda”. Més tard, el 2014, Joaquim Balsera va ser imputat pel ‘cas Mercuri’, juntament amb altres 21 alcaldes i exalcaldes del PSC.

6. Esplugues de Llobregat (PSC)

Pilar Díaz, alcaldessa d’Esplugues / SILVIA T COLMENERO

Esplugues de Llobregat porta més anys essent sota l’alcaldia del PSC que dins de la comarca del Baix Llobregat, on va entrar el 1990. El partit socialista ha estat al capdavant del consistori des que Antoni Pérez va ser elegit en les primeres eleccions municipals del 1979. Un cas de corrupció va fer-lo caure després de 20 anys governant, però no va debilitar els socialistes, que fins al 2011 gaudien de majoria absoluta al municipi.

El primer toc d’atenció arriba en les municipals del 2011, quan el PSC, liderat per la batllessa actual, Pilar Díaz, passa a governar en minoria amb 10 dels 21 regidors del consistori i ha de negociar amb uns partits opositors molt igualats entre ells en nombre de regidors (el PP en tenia 4, CiU i ICV-EUiA en tenien 3 i ERC hi era present amb 1). El segon cop fort cap als socialistes arriba el 2015, que per primera vegada no són els més votats en les eleccions generals, posició que passa a ocupar En Comú Podem. Tot i això, en les municipals del mateix any encara aguanten. Perden un altre regidor (quedant amb 9), però segueixen essent al capdamunt d’un panorama polític encara més fragmentat amb noves coalicions de partits anteriors i l’entrada de nous grups com la CUP o C’s. Aquesta passa a ser segona força en nombre de vots i iguala amb 2 regidors els partits hegemònics (el PP, CiU i les noves coalicions d’ERC i ICV).

7. Vic (Convergència)

Anna Erra, alcaldessa actual de Vic

Dels deu analitzats, Vic és l’únic municipi gran català que ha mantingut Convergència i Unió a l’alcaldia des de la democràcia. Però no solament això: també és l’únic municipi que ha votat el mateix en totes les eleccions (municipals, catalanes i espanyoles). En cada comici, independentment de l’any i del tipus, l’antiga CiU (amb les seves diferents formacions) havia estat el partit més votat. Ara, però, amb la desaparició de l’antiga federació, serà segurament el nou PDeCAT qui pot ostentar el poder a la capital d’Osona. Actualment, l’alcaldessa és la convergent Anna Erra, després dels mandats de l’aleshores dirigent d’Unió Democràtica de Catalunya Josep Maria Vila d’Abadal.

Mentre que l’hegemonia convergent es va acabar en altres ciutats de l’interior de Catalunya entre les eleccions del 1999 i del 2003, impulsades per una Generalitat de tripartit, Vic es va mantenir en mans convergents. Per què? A les eleccions del 2003, quan s’esperava que el PSC fes el ‘sorpasso’ a CiU a l’alcaldia vigatana, Josep Anglada es presenta amb la Plataforma per Catalunya i distorsiona les aritmètiques de pactes, a més de debilitar el PSC robant-li l’electorat.

Des de llavors, tot i que CiU ha aconseguit mantenir-se a l’alcaldia, ha anat perdent pistonada, i, de fet, en les darreres eleccions municipals, les forces d’esquerres sumaven prou regidors per prendre l’alcaldia a Anna Erra, la candidata de CiU. El PSC, amb un regidor, castigat per l’ascens de la PxC del seu moment i per l’impuls que havia acumulat ERC, que el 2015 va sumar 5 regidors, més els 4 de Capgirem Vic, amb uns resultats notables en els segons comicis als quals es presentava, i l’únic regidor de Vic per Tots (ICV-Podem), haurien sumat més que els 9 de Convergència. Tot i així, CiU va acabar pactant amb el PSC, i Vic no es va convertir en un “Berga 2” quan hauria pogut.

8. Sant Andreu de la Barca (PSC)

Enric Llorca, alcalde de Sant Andreu de la Barca

Sant Andreu de la Barca és un exemple més d’hegemonia socialista. Si bé durant els primers 15 anys de la democràcia, el partit socialista va ser hereu del PSC més afí al PSOE, la dinàmica va canviar amb l’arribada al poder de l’alcalde actual, Enric Llorca, el 1995. Aquell any, les eleccions les va guanyar CiU amb majoria relativa, però els socialistes van poder governar gràcies a un acord amb iniciativa. Aquest fet va causar la retirada de Josep Camps, el cap de llista de CiU, i el partit va perdre pes. És a partir d’aquí com l’opció més catalanista queda atreta per Enric Llorca, que havia tingut vincles amb Convergència i que fa una llista on intenta incloure les famílies que tradicionalment havien estat més afins a CiU.

El domini del socialisme també es dóna en les eleccions catalanes i espanyoles. Encara que en les darreres eleccions catalanes el partit guanyador va ser Ciutadans, fins aleshores l’hegemonia havia estat clarament socialista. Tot i això, com veiem en molts altres casos, el desgast del PSC ha estat evident. Així com ha passat en el cas de les generals, on la irrupció de Catalunya Sí que Es Pot ha fet perdre el tradicional monopoli socialista. De fet, segons apunten des d’ERC, Sant Andreu és considerat un dels pobles més unionistes de Catalunya. El partit també apunta que si bé, a escala municipal, el partit va tenir un caràcter més catalanista fins al 2003, ara torna a apuntar als seus orígens, aquell hereu del PSC més andalús.

9. Parets (PSC)

Sergi Mingote, alcalde de Parets / HERIBERT GALLARDO

Fa 34 anys que el PSC domina la política local a Parets del Vallès. Situada al sud-est del Vallès Oriental, al costat de Montmeló, la vila de Parets és coneguda per la seva gran presència industrial i per la seva relació amb el món de l’esport. De fet, el seu alcalde actual, Sergi Mingote Moreno, és un conegut alpinista per haver coronat l’Everest en solitari.

Un socialisme que perdura al municipi des del 1983, però que en les últimes eleccions ha anat a la baixa. Si bé dominava les eleccions generals fins al 2008 amb un 52% dels vots, en les últimes generals del 2011 es va quedar en un 29%, encara al capdavant però amb una pèrdua de força important i seguit pel 24% de CiU. En les municipals, però, el socialisme domina sens dubte el panorama paretà. Ha baixat una mica des del 2007, en què gairebé va arribar al 50% dels vots, fins al 37% el 2015. Sumem Parets el segueix de prop, amb el 16% dels vots, cosa que fa entreveure la voluntat d’un canvi al municipi.

10. Canovelles (PSC)

Emilio Cordero, alcalde de Canovelles

Un altre domini del PSC al Vallès Oriental és Canovelles, un dels municipis més castigats per l’atur durant els anys de crisi. Al mes de desembre del 2015, va arribar a un percentatge del 22%, sent la localitat de la comarca amb més aturats. A això, s’hi suma un nombre molt elevat de desnonaments i de persones afectades per la manca d’habitatge. Els socialistes han estat els encarregats de bregar amb la situació actual de crisi i ho han fet sota el paraigua de la majoria absoluta, que han mantingut des dels comicis del 1979. L’alcalde actual és Emilio Cordero.

El PSC té avui dia 9 dels 17 regidors del consistori, quantitat que manté des del 2011. Les municipals del 2015 va reafirmar la popularitat dels socialistes al municipi, que van augmentar el nombre de vots en un 3%. Canovelles Canvia, l’aposta d’unitat popular amb ICV-EUiA i Podem per trencar l’hegemonia del PSC, va posicionar-se com a segona força, però amb 3 regidors encara quedava lluny dels primers. Des de l’oposició, apunten que durant els anys de majoria hi ha hagut una manca important d’escolta i diàleg amb l’oposició i amb la ciutadania. Apunten que darrerament hi ha hagut un canvi i una major voluntat de col·laboració per part de l’Ajuntament, però que caldrà veure com evoluciona tenint en compte que el partit, la gent i el sistema són els mateixos.

Inicia sessió per poder descarregar el reportatge en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.

Deixa el teu comentari