04/11/2014 | 06:00
Un miler de persones van encerclar el Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca de Barcelona el 18 d’octubre. L’acció va suposar un nou episodi en la llarga lluita per demanar la clausura d’un espai que, segons asseguren des de la campanya Tancarem el CIE i SOS Racisme, “no garanteix la seguretat i els drets de les persones retingudes” i que “priva de llibertat persones que no han comès cap delicte”. Però, més enllà de la denúncia per vulneració de drets humans, les ONG reclamen al Govern espanyol saber quant costa exactament i quines empreses privades es beneficien d’aquestes presons per a migrants.
La despesa associada als CIE a l’Estat espanyol supera els 34 milions anuals. El Govern espanyol va aprovar el reglament dels centres al mes de març passat després de diversos anys d’espera. En aquell moment, un informe del Consell d’Estat assegurava que el cost de funcionament dels CIE sumava un mínim de 8,89 milions d’euros anuals únicament en alimentació, neteja, manteniment, consums i assistència mèdica. A la xifra s’hi han de sumar els 400.000 euros que el 2014 va rebre la Creu Roja per desenvolupar-hi programes d’assistència. La nova normativa establia també que “per assolir un grau satisfactori de cobertura de les necessitats” dels centres s’hauria d’incrementar el pressupost amb 5,5 milions més en dos anys per a serveis, subministraments, infraestructura i equipaments. Però l’informe del Consell d’Estat no computava diverses despeses derivades de l’existència dels CIE i el control migratori. A més, als CIE hi ha destinats 315 agents de la policia espanyola —així consta en una resposta parlamentària del 25 de juliol de 2012—, dels quals 86 són oficials. Això implica una despesa en sous per al Govern espanyol d’almenys 10 milions d’euros anuals, segons les fonts oficials consultades. Finalment, les expulsions dels interns només per via aèria suposen un pressupost mínim d’11,88 milions d’euros anuals, d’acord amb el contracte del Ministeri de l’Interior amb les aerolínies Air Europa i Swift Air que es va formalitzar l’1 de març de 2013. La quantitat de 34 milions d’euros, que sumen totes aquestes despeses, és una estimació a la baixa elaborada per CRÍTIC. S’hi haurien de sumar les obres als recintes —tant les de construcció (el de Barcelona va costar gairebé 3,8 milions) com les reformes puntuals—, els costos en la defensa dels interns que porten a terme advocats de l’Estat, les despeses d’acompanyament dels agents policials que viatgen en els vols de trasllat i deportació dels migrants, i la quantitat d’hores que membres de la policia espanyola dediquen a portar a terme identificacions al carrer de persones migrades, una de les principals vies d’ingrés dels sense papers als centres. Tot plegat, sumaria desenes de milions d’euros més.
El CIE, negoci per a empreses privades
Els costos associats als centres d’internament d’estrangers es paguen íntegrament amb fons públics, però són una font de negoci per a companyies privades. El cas més conegut és el dels vols de deportació. Interior va formalitzar al març de l’any passat un contracte amb la unió temporal d’empreses (UTE) formada per Air Europa i Swift Air per un període de dos anys i gairebé 24 milions. L’informe de 2013 del Mecanisme Nacional de Prevenció de la Tortura recull que l’any passat es van fer un total de 148 vols per deportar 3.110 migrants —d’altres van ser expulsats en vaixell o per altres vies—, organitzats bàsicament per la Comissaria General d’Estrangeria i Fronteres (CGEF). Air Europa va encarregar-se de 33 vols internacionals —15 dels quals impulsats per la CGEF conjuntament amb l’Agència Europea per a la Gestió de la Cooperació Operativa a les Fronteres Exteriors dels Estats Membres de la UE, FRONTEX—, mentre que Swift Air va assumir els 115 restants en petits avions amb destinació al Marroc. Air Europa forma part del grup Globalia, controlat per l’empresari Juan José Hidalgo. El hòlding, que aplega 18 empreses, entre les quals hi ha Viajes Halcón, Travelplan i Pepe Phone, compta amb l’exministre del PP Abel Matutes al consell d’administració. L’empresari eivissenc va aterrar a Globalia a l’abril de 2013 —per tant, després de l’adjudicació dels vols de deportació— i hi posseeix més del 5% del capital. Tres mesos després, el Ministeri de Defensa va formalitzar un contracte de 30 milions amb Air Europa pel transport aeri de personal “a zones d’operacions, exercicis o altres tipus d’activitats”. Les organitzacions que reclamen el tancament dels CIE impulsen un boicot a l’aerolínia com a beneficiària dels anomenats vols de la vergonya.
Els CIE són centres no penitenciaris on s’internen persones que han estat detingudes pel fet de trobar-se en situació administrativa irregular, és a dir, que no tenien papers, amb la finalitat d’expulsar-les de l’Estat. Però en molts casos la deportació no s’arriba a dur a terme. Les dades recollides a l’Informe Anual 2013 del Mecanisme Nacional de Prevenció de la Tortura, elaborat pel Defensor del Poble, mostren que el 52,5% de les 9.002 persones que van passar per algun dels set CIE de l’Estat espanyol l’any passat van ser expulsades. En el cas del centre de la Zona Franca, el percentatge baixa fins al 47%, amb 744 deportacions d’un total de 1.584 interns.
Alimentació i metges privats
Menys conegudes són les companyies a les quals s’han subcontractat els serveis d’alimentació i assistència mèdica dels centres. Albie SA, una empresa amb seu a Madrid que també rep encàrrecs de centres penitenciaris, de comissaries i de l’Exèrcit espanyol, s’ocupa de l’àrea de restauració a canvi de 8,95 milions durant un termini de dos anys i mig, que finalitza al juny de 2016. Al desembre de 2010 ja havia rebut una adjudicació similar, però en aquest cas el contracte s’elevava a gairebé 11,5 milions. Clínica Madrid és l’empresa privada que assumeix els reconeixements mèdics i l’assistència sanitària dels interns dels CIE. El 15 de setembre va rebre un nou contracte, per valor de 419.235 euros i un termini de sis mesos, mentre que dos anys abans se li va adjudicar un altre per més de 950.000 euros. Prèviament, del servei se n’encarregava Servicios Médicos Especializados, SL, que va cobrar 1,19 milions per l’adjudicació de l’agost de 2010. Les últimes obres que CRÍTIC ha localitzat al BOE són la reforma dels dormitoris del centre de Madrid, ubicat al barri d’Aluche, adjudicades a l’abril de 2012 a Alcalá 50 SL per gairebé 220.000 euros; i les que al setembre de 2011 van tenir com a contractista Andobras SA per 157.341 euros a canvi de millorar el d’Algesires. Més enrere hi ha els més de 3 milions que el 30 de juny de 2004 va adjudicar-se Construcciones Especiales y Dragados —una empresa del grup ACS, presidit per Florentino Pérez— per construir el CIE de Sapadors, a València. Les instal·lacions madrilenyes s’ubiquen a l’antic hospital penitenciari de Carabanchel i van estrenar-se al juny de 2005, després d’unes obres de remodelació que van significar una despesa superior als 11 milions d’euros. Els CIE, marcats per l’opacitat, no ofereixen de forma pública i transparent dades concretes sobre el seu cost ni l’estructura laboral interna. La premsa i les ONG gairebé no poden accedir-hi, de manera que resulta materialment impossible fiscalitzar-ne el funcionament i, sobretot, investigar els casos d’abusos als interns que s’hi produeixen. Només al de Barcelona, s’hi han registrat quatre morts des del 2010. CRÍTIC va demanar a través de SOS Racisme entrar-hi al mes d’octubre passat durant una visita organitzada en el marc de la campanya Open Access Now, iniciativa de la xarxa euromediterrània Migreurop. La petició va ser rebutjada. Cada any, l’Estat gasta desenes de milions d’euros en el seu funcionament, tot i que la xifra exacta es desconeix. “És impossible saber quant costen els CIE, ja que mai s’han fet públiques totes les dades, en una clara mostra d’opacitat”, comenta Mikel Araguás, secretari general d’Andalucía Acoge, una ONG que treballada amb persones migrants. Els pressupostos detallats del Ministeri de l’Interior, del qual depenen els CIE, no inclouen quina partida s’hi destina i tota la informació disponible apareix en respostes parlamentàries i en les adjudicacions de contractes per portar-hi a terme serveis que publica el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE).
Mobilitzacions contràries des de fa anys
El 2006, el CIE de Barcelona va traslladar-se de la comissaria de la Verneda —on acumulava un grapat de denúncies per unes instal·lacions amb unes condicions insalubres— al nou edifici a la Zona Franca que ja era propietat del Ministeri de l’Interior. Prèviament acollia la secció de cavalleria de la Unitat d’Intervenció Policial (UIP). Les obres de remodelació de l’espai s’havien adjudicat a l’octubre de 2004 a Imaga Proyectos y Construcciones SA, una empresa gallega ja dissolta que va cobrar prop de 3,8 milions pels treballs. Tot i l’opacitat i el silenci mediàtic que han envoltat els CIE, ja el 2006 s’hi va fer una important acció de denúncia, quan 59 persones van ser detingudes per ocupar-lo de forma pacífica per reclamar-ne el tancament poc abans de la inauguració.
Les queixes per l’existència d’aquest tipus de centres, les han protagonitzat sobretot organitzacions pro drets humans i que treballen amb les persones migrades, però també des de l’àmbit policial se n’han reconegut les mancances, tot i que d’una altra manera. Antonio Granados, representant del Sindicat Unificat de la Policia (SUP), ha afirmat a CRÍTIC que “personal especialitzat” s’hauria d’encarregar de la feina a l’interior dels CIE, mentre que els agents policials s’haurien de limitar “a la vigilància a l’exterior del recinte”, de manera que evitessin tasques per a les quals “no compten amb la formació específica”. Granados explica que els CIE “no són un destí desitjat” pels agents, que no reben cap incentiu econòmic per treballar-hi. “No som funcionaris de presons”, subratlla el representant sindical, en una frase que deixa clares les similituds amb els centres penitenciaris.
Dins l’entramat de l’Europa fortalesa
L’existència de CIE no és, ni de bon tros, una excepcionalitat de l’Estat espanyol, sinó que n’hi ha 473 a la UE i als països de l’entorn que estan sota la seva influència, segons les dades recollides per l’organització Migreurop. Tenen un paper cabdal en una Europa fortalesa que destina una despesa cada cop més milionària en l’intent de blindar les seves fronteres per evitar l’arribada de migrants dels països del sud. Les tanques de Ceuta i de Melilla constitueixen el màxim paradigma espanyol en l’objectiu de barrar el pas a persones del sud i només entre el 2005 i el 2013 hi ha destinat gairebé 72 milions d’euros —47,3 a Melilla i 24,6 a Ceuta—, segons va reconèixer el Govern de Rajoy recentment en resposta a una pregunta parlamentària d’Amaiur. Ara bé, l’Executiu espanyol també reconeix en la mateixa pregunta que només el 2,45% de les persones que van entrar a l’Estat espanyol l’any passat de manera irregular ho van fer superant una tanca. En concret, 830 persones van superar la de Melilla —i cap la de Ceuta—, però només a les dues ciutats autònomes van accedir-hi per altres vies un total de 4.882 persones sense papers. Mikel Araguás apunta que això és la conseqüència d’unes “polítiques d’exclusió molt efectistes, però gens efectives”. El secretari general d’Andalucía Acoge conclou que tant les tanques de Ceuta i de Melilla com els diversos CIE que hi ha a l’Estat espanyol “tenen un cost econòmic molt elevat, criminalitzen la immigració i en vulneren els drets”. Però, almenys de moment, no sembla que ni el Govern espanyol ni la UE considerin replantejar-se la seva política migratòria.
