• Text: Marc Andreu / Il·lustració: Jordi Borràs
  • dimarts, 16 desembre 2014

El totpoderós president de Caixabank, Isidro Fainé, ha aconseguit el control absolut de la primera entitat financera espanyola després de la seva conversió en banc. El seu model de negoci basat en targetes de crèdit i oficines reconvertides en botigues comercials s'ha expandit fins a l'últim racó de Catalunya. Bona part d’aquesta operació ja estava dissenyada des del 1987 en la inèdita i desconeguda tesi doctoral de Fainé. CRÍTIC ha tret la pols a l'exemplar guardat a la biblioteca de la Facultat d’Economia de la Universitat de Barcelona.

Fonts properes a Fainé -conservador, monàrquic i proper a l'Opus Dei- expliquen que està nerviós davant del procés sobiranista i preocupat pel PSC

El president de La Caixa, Isidro Fainé, recull el Premi Llotja a la millor informació de Societat Mercantils al mercat i als seus clients / CAMBRA DE COMERÇ

Isidro Fainé recull el Premi Llotja a la millor informació al mercat i als seus clients / CAMBRA DE COMERÇ

El procés de bancarització de La Caixa és “un exemple paradigmàtic, i particularment ostensible, del que suposa la privatització total d’una caixa d’estalvis”. I de la privatització o “la compra” d’un país en “un episodi més del capitalisme de saqueig que van inaugurar Pinochet, Thatcher i Reagan i que s’ha accelerat després de la darrera desfeta financera”. Ho argumenta el professor d’economia de la UAB Albert Recio en un informe a la revista Mientras Tanto on s’explica com una combinació de decisions polítiques i econòmiques ha permès que un grup de notables, amb el totpoderós president de La Caixa, Isidro Fainé, al capdavant, hagi aconseguit el control absolut de la primera entitat financera espanyola (el Santander i el BBVA són només més grans per la seva activitat exterior). I alhora, singularment a Catalunya, també el control o privatització de “bona part dels serveis essencials de la comunitat”.

Més enllà d’un logotip amb l’estrella de Joan Miró que llueix en 10.000 caixers automàtics, en 6.000 oficines i en les llibretes o targetes de prop de 14 milions de clients d’arreu de l’Estat espanyol, La Caixa té influència en la vida quotidiana de molta gent com a accionista de referència d’empreses energètiques o de serveis com Repsol, Gas Natural Fenosa, Telefónica, Agbar, Abertis i Saba; com a accionista, creditor, patrocinador o gran anunciant de mitjans de comunicació (TV3, La Vanguardia, El Periódico, El País…); pels seus interessos immobiliaris amb Servihabitat, i, com s’ha vist aquests darrers dies, a Port Aventura-Barcelona World, i perquè està ben situada en el món de les assegurances de tota mena i en la sanitat privada (VidaCaixa, SegurCaixa i Adeslas). A més, recentment CaixaBank ha obtingut de la Generalitat de Catalunya i de l’Àrea Metropolitana de Barcelona el control d’una altra activitat clau: la gestió del nou sistema tarifari del transport públic (T-Mobilitat). Bona part del país està, doncs, en mans de La Caixa. I com que, a sobre, és el principal creditor bancari de partits i d’institucions com la Generalitat (amb 7.300 milions d’euros), d’una manera o d’una altra la Caixa escapa al control de gairebé tothom.

Una privatització llargament dissenyada

Recio explica que, abans de la bancarització, La Caixa tenia un estatut legal sense propietaris i controlat per un consell format per diferents estaments socials, incloent-hi representants sindicals i dels impositors. “Sens dubte, un sistema imperfecte però que possibilitava cert control social”, diu l’economista. Però constata: “Els directius de La Caixa van ser hàbils en eludir aquest control i actuar com un nucli autònom. De fet, portaven anys preparant-se per a la privatització”. La prova més clara està en Fainé i la seva tesi doctoral, amagada als currículums oficials però més definitòria de la trajectòria oficial del màxim directiu de La Caixa que la seva formació a Harvard i a l’IESE. Com a mínim, al nivell de la seva pertinença a l’Opus Dei. I, sens dubte, molt més important que el seu treball juvenil en una fàbrica de bobines de motors o que la seva entrada al Banco Atlántico, on Fainé va buscar feina perquè el seu horari li facilitava estudiar a les tardes, fins a llicenciar-se en econòmiques el 1964.

Quan dues llargues dècades després, el 1987, un Fainé que ja feia cinc anys que treballava com a alt directiu a La Caixa va presentar la seva tesi Redes estratégicas colectivas, el sociòleg Manuel Castells encara no havia divulgat la idea de societat xarxa a la trilogia L’Era de la Informació‘. En tot cas, sota l’etiqueta de portada de la còpia conservada a la UB (desengomada pel pas del temps) es veu que, inicialment, Fainé havia titulat la tesi Fundamento de la planificación estratégica en el panorama bancario español. Va dirigir-li el treball el catedràtic Jaume Gil Aluja, un economista forjat a la direcció de Seat als anys seixanta i, des dels anys vuitanta, molt vinculat als staffs directius del Barça i de La Caixa. Contra el que és habitual en treballs acadèmics, Fainé no hi revela cap inquietud humanista ni amb citacions literàries inicials ni dedicatòries personals; només fredor de números i teories econòmiques. I, tot i l’esforç de Fainé per corregir el títol de la tesi amb una etiqueta, no va fer el mateix per catalanitzar el seu nom a Isidre: el 1987 seguia signant Isidro, forma castellana que manté, tot i fer servir el català quan li convé o es presta.

Què diu la tesi inèdita de Fainé?

Oficina de La Caixa / JORDI BORRÀS

Oficina de La Caixa / JORDI BORRÀS

La inèdita tesi de Fainé consta de 380 pàgines mecanografiades a una sola cara però numerades a mà. Potser és una reminiscència d’aquell noi del barri de les Escodines de Manresa que va començar a treballar al Banco Atlántico sense saber escriure a màquina tot i que, emigrat a Barcelona amb els seus pares, a ells els va ensenyar a llegir i escriure. Sense cap subratllat ni anotació als marges —l’exemplar de la biblioteca té aspecte d’haver estat consultat molt poc—, del treball acadèmic de Fainé sorprèn que no té cap nota a peu de pàgina. Sí, però, una bibliografia final, predominantment en anglès, i molts quadres annexos amb dades i estadístiques.

En la seva introducció, Fainé defineix el concepte clau de la tesi: planificació estratègica “és la capacitat interna desenvolupada per les empreses per adaptar-se als canvis de l’entorn”. Això és el que ha passat aquests darrers anys amb La Caixa i els seus treballadors. El màxim directiu actual de CaixaBank defensa que allò millor per a aquest aggiornamento lampedusià no és partir “del supòsit que la competència constitueix la regla del joc”, sinó que, “paral·lelament a una acceptació entusiasta de les lleis de la competència”, és bàsica “una relació cooperativa acuradament alineada entre empreses” per, finalment, assolir qualsevol “avantatge competidor d’una companyia”. Fainé aposta per una “planificació estratègica col·lectiva que es basa en la teoria de la xarxa”, hostil a qualsevol “risc d’excessiva burocratització” però, defugint tant la planificació econòmica del socialisme com la del keynesianisme, atenta al model de planificació econòmica dels Estats Units durant i després de la Segona Guerra Mundial. Aquest sembla el seu únic referent en política econòmica.

Supermercats financers i pressió als treballadors

Abans d’entrar en vigor el mercat de capitals únic europeu, Fainé va plantejar la seva tesi per analitzar la liberalització del sistema financer espanyol, identificar economies d’escala en les xarxes d’agències i oportunitats de negoci a partir de la informàtica. En resum, Fainé no solament va veure a venir tendències com la bancarització de les caixes, la desregulació dels mercats financers i la informatització, sinó que les va promoure a casa nostra. De fet, Fainé va ser l’ideòleg a Espanya dels “supermercats financers” descrits així a la seva tesi: una “xarxa d’oficines multiserveis” que venen “tota mena de productes” i se serveixen de targetes i caixers automàtics. És ell qui va advocar per implantar el que un economista crític com Albert Recio defineix com a “model de negoci depredador i de relacions laborals sota pressió”. Fainé, sense eufemismes, el 1987 ja ho descrivia tot plegat com “una eficaç estructura per estimular l’esperit comercial latent dels empleats” en “punts de venda / col·locació”. Els que han col·locat als clients de l’entitat d’estalvis, de vegades sense escrúpols, tota mena de préstecs, hipoteques, assegurances i subproductes com les polèmiques preferents.

De fet, l’ús reiterat del verb “col·locar”, tan expressiu com d’argot professional i de parla col·loquial, diu bastant de la mentalitat amb què actua Fainé. De la mateixa manera que ho fa la seva assumpció, com a idea clau, del concepte de “banca d’una sola parada o supermercat financer”, a partir del qual va fer una crida a anar “cap als supermercats financers espanyols: serveis universals”. Sense oblidar, és clar, la importància del màrqueting a l’hora de ponderar i modelar “factors ambientals subjacents”. En vista de l’escàndol de les preferents —i de l’anterior de les primes úniques, pel qual un client amb 1.000 milions de pessetes a La Caixa es va presentar amb una pistola al despatx de Fainé per exigir-li que el salvés d’Hisenda, segons explica Josep Vilarasau a les seves memòries—, és rellevant que Fainé subratllés ja el 1987 que “la banca de relacions basada en la confiança sucumbeix a l’oferta competitiva”. Com significatiu és que també profetitzés als anys vuitanta: “Els banquers hauran de buscar noves formes d’ingrés via comissions”. Segons dades del sector bancari espanyol, si el 2004 un client mitjà pagava 567 euros l’any per comissions, aquesta xifra ha crescut fins a un 265% en una dècada.

El diner de plàstic: caixers i targetes de crèdit

El logo de l'estrella, obra de Joan Miró, en una oficina de La Caixa / JORDI BORRÀS

El conegut logotip de l’estrella, obra de Joan Miró, en una oficina de l’entitat d’estalvis catalana / JORDI BORRÀS

Una de les curiositats de la tesi és que defineix Fainé com l’ideòleg de l’accelerada i extensa implantació de la targeta de crèdit i de dèbit a Espanya. No tan sols va assenyalar les potencialitats de les xarxes d’oficines de les caixes i de la informatització electrònica; també va profetitzar que la seva adopció i promoció intensiva pels bancs seria la taula de salvació o, millor dit, la llançadora des de la qual s’esquivarien les turbulències de l’entrada al Mercat Comú Europeu i es podrien enganxar centenars de milers, primer, i milions de consumidors, després, i alhora posar en la trama un gran nombre de “petits comerciants” més enllà (i la citació és textual) d’“El Corte Inglés, Galeries Preciados, Renfe i Iberia”. Només renunciava a pescar amb les seves xarxes bancàries el peix financer petit: les cooperatives de crèdit (antecedent o expressió de certa banca ètica) diu que estan “organitzades per individus amb serveis en comú, com ara ocupació, residència i afiliacions, però que tenen uns mitjans de riquesa massa baixos com per poder interessar als bancs comercials”.

La implantació quotidiana de les targetes o el diner de plàstic no seria possible sense la xarxa d’oficines bancàries i caixers automàtics. Per això no deixa de ser curiós que el 1987 Fainé parlés d’un excés de sucursals i d’oficines financeres, sustentat en la dada que Espanya tenia la ràtio més baixa de població per sucursal de la UE, mentre l’estratègia de La Caixa i de la seva pròpia tesi se sustenta en l’expansió en xarxa de les oficines bancàries. La veritat és que Fainé certifica que “l’expansió a sucursals és un dels més importants factors de competitivitat en l’escena bancària espanyola”.

Aposta, això sí, per reduir les dimensions de les oficines i automatitzar-les, convertint les existents en una “xarxa d’oficines multiserveis” dirigides “per persones qualificades i amb alt estànding d’informatització”. Uns treballadors bancaris imbuïts, alhora, d’un concepte avui molt de moda, el de l’esperit emprenedor, que Fainé ja va teoritzar el 1987 amb aquesta mateixa denominació. De fet, va instar a la seva “implantació” entre els treballadors bancaris mitjançant “una eficaç estructura de premis, compensacions i promocions per estimular l’esperit comercial latent dels empleats”, una “adequada dotació de recursos per assegurar que es comercialitzin les noves idees” i “un ús intel·ligent de la comunicació”. Més o menys allò de l’anunci “La Caixa: parlem?”.

Objectiu: diners a cabassos amb pocs escrúpols

Fainé reconeixia el 1987 que “per espai de gairebé tres dècades —pràcticament des de l’Acord de Bretton Woods fins a les primeres crisis del Yom Kippur, del setembre de 1973— la banca va poder operar en condicions certament favorables”, gràcies a uns tipus d’interès estables i a la convertibilitat del dòlar. Perdudes totes aquestes condicions favorables, que per la inflació crònica i la desregulació o liberalització també van caure a Espanya al llarg de les dècades dels anys setanta i vuitanta, el nucli de l’anàlisi de Fainé és trobar el què i el com perquè la banca segueixi guanyant diners a cabassos i sense gaires dificultats. “Cal dissenyar un nou sistema de Planificació Estratègica que, tenint en compte aquest ritme de canvi, estigui en condicions d’aprofitar les oportunitats de l’entorn i contribueixi a esquivar les amenaces”, resumeix Fainé el que ell mateix defineix com “el propòsit central de la tesi”.

La conclusió final era la necessitat d’un nou sistema de planificació del sistema financer espanyol sobre la base del concepte de nova creació de la Xarxa Estratègica Col·lectiva, que “es postula com l’única via per evitar les absorcions no desitjades o la pèrdua de quota de mercat a favor d’entitats de major dimensió, nacionals o estrangeres”. I, tot plegat, il·luminat per “la Teoria dels Conjunts Borrosos, que poden contribuir de manera decisiva a la presa de decisions en un entorn ambigu i incert, com el que emmarca l’actuació bancària”. El concepte no és de Fainé, sinó que porta el copyright del seu director de tesi, Jaume Gil Aluja. Però el màxim directiu de La Caixa ha optimitzat bé això de la Teoria dels Conjunts Borrosos: es mou com un peix a l’aigua en època de turbulències o crisis econòmiques i/o polítiques. “A río revuelto, ganancia de pescadores”, que diu la dita castellana.

Va saber veure a temps (i ho va subratllar en la seva tesi) que “l’avanç tecnològic i la informatització de les oficines bancàries, d’una banda, i la desregulació del sistema financer espanyol, d’una altra banda, afavoriran cada vegada més les grans entitats”. Sosté que, a diferència de la indústria, en la banca “un producte es pot concebre, dissenyar i posar al mercat en poques setmanes”, especialment “amb un bon departament informàtic i una xarxa adequada”. Elements bàsics, com bé explica sense complexos, per anar substituint un producte per un altre (“creació-destrucció”) per tal d’eludir no tant la competència com sí els controls i les regulacions del Banc d’Espanya o, quan això arribés (i ell ho intuïa), una autoritat monetària europea que calia aprofitar com a element a favor de l’estratègia financera de xarxes col·lectives. Per fer-ho gràfic: Fainé proposa jugar al gat i a la rata per guanyar sempre; ell seria el ratolí Jerry, i el Banc d’Espanya o la Unió Europea, el sempre desgraciat i maldestre gat Tom.

Nerviós pel procés sobiranista i preocupat pel PSC

Fins i tot sobre temps revoltats políticament com els actuals, Fainé tenia ja el 1987 algunes idees sobre com actuar. Sempre en benefici dels diners, és clar. Sense entrar gaire en detalls, la tesi doctoral esmenta que la planificació estratègica ha de tenir en compte “el pronòstic de problemes polítics i culturals acompanyats, com ara el conflicte d’interessos, els abusos multilaterals i xocs culturals”. En ple desplegament del minso Estat del benestar impulsat pel PSOE de Felipe González als anys vuitanta, Fainé sentenciava: “A Espanya hem confiat massa en l’Estat com a ens que ens ha de proporcionar les pensions”. Però desconfiar de l’Estat no implica per a Fainé renegar d’Espanya. El 1987 era partidari de suprimir la “limitació geogràfica” que constrenyia les caixes. Per a ell, de fronteres, poques. Però des de fa un parell d’anys no amaga el seu nerviosisme, compartit amb el seu amic i patró de la nova Fundació Bancària La Caixa Javier Godó, pel pols sobiranista obert a Catalunya.

Conservador i fidel monàrquic, gent que el coneix i el tracta regularment diu que a Fainé el preocupa que els socialistes siguin febles. Perquè no poden exercir de contrapès que mantingui l’status quo i evitar que pugi una altra esquerra sense favors que retornar a La Caixa, que el 2004 va condonar 6,5 milions d’euros en crèdits al PSC i 2,7 milions a ERC (cap a ICV-EUiA, que la té encara com a principal creditor hipotecari). Segons la versió de l’economista Antoni Serra Ramoneda, el Govern tripartit d’esquerres no feia res “sense abans parlar amb Fainé”, que “esmorzava tots els dilluns” amb el conseller d’Economia. Des que CiU governa la Generalitat, ni això necessita. Un dels homes de Fainé, Salvador Alemany, és assessor destacat d’Artur Mas i membre del Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement (CAREC). I, a més, com van destapar CRÍTIC i la Directa, càrrecs polítics de CiU —sobretot— i del PSC han estat generosament pagats amb dietes de La Caixa en l’última dècada.

Com a apunt final, cal deixar constància que en tota la tesi doctoral de Fainé no hi ha ni una sola referència a la funció social no ja de les institucions financeres en general, sinó de les caixes de estalvis en particular. Ben cert que no era aquest l’objecte d’estudi, però potser li hauria pogut buscar un espai atès que La Caixa de Fainé (i ell mateix com a membre supernumerari de l’Opus Dei) ha fet sempre gala de la seva aposta per l’obra social. Actualment és d’uns 500 milions d’euros l’any, un import tan sols 200 vegades més del que declara que cobra a l’any el president de l’entitat. O sigui que, en proporció comparada, tampoc n’hi ha per a tant.

Inicia sessió per poder descarregar el reportatge en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
7 comentaris
  • Subscriptor Gabriel Massip Fons 16 de desembre de 2014 - 22:23

    Sobre això de “tesi inèdita i desconeguda”: em podria fallar la memòria, però em sembla que la premsa se’n va fer ressò, en el seu moment, de la presentació de la tesi.

    • Subscriptor Marc Andreu Acebal 17 de desembre de 2014 - 23:07

      En qualsevol cas inèdita és, perquè no ha estat publicada mai. I desconeguda també perquè, al marge de que l’exemplar obligatori en dipòsit a la UB no té aspecte d’haver estat llegit ni manipulat gaire, ni tant sols en els currículums oficials de Fainé se’n fa menció, cosa bastant sorprenent.

  • Subscriptor Manel Ballester 18 de desembre de 2014 - 10:14

    Com a curiositat està bé. I de cara a algun estudi el dia de demà de caràcter acadèmic també. Però no acabo de veure la utilitat que, periodísticament i informativament, pot tenir centrar una revisió crítica del poder financer suposadament català en l’existència d’una tesi universitària que, pel que sembla, cria teranyines en algun prestatge. Ben al contrari, al meu parer això fóra mésa viat reconeixement d’un mèrit personal pel que fa a saber veure (i implementar) uns desenvolupaments econòmics i empresarials que han acabat marcant el pas dels altres al cap dels anys.
    No dic pas que l’article sigui dolent i iunnecessari, ben a l’inrevés, però crec que està mal plantejat.
    Apa, salut.

    • Subscriptor Marc Andreu Acebal 18 de desembre de 2014 - 13:14

      Periodísticament parlant, el plantejament del reportatge és informar de la desconeguda tesi de Fainé i buidar-ne el contingut per ajudar a entendre o contextualitzar la seva línia estratègica com a màxim directiu de la Caixa i del món financer espanyol, acompanyat tot plegat d’algunes pinzellades biogràfiques. S’evidencia, és clar, que Fainé és intel·ligent, un ‘coco’ del capitalisme. Podrà agradar o no, i hi haurà qui preferirà només dir-li ‘cul d’olla’, però informar críticament no vol dir deformar la realitat al gust d’alguns plantejaments.

      • paudl 7 de gener de 2015 - 14:17

        Doncs el que defenses ara en els comentaris, no correspon amb la imatge de capçalera, on es presenta a Fainé com un manipulador.

  • Dionisio Ortiz Samper 18 de desembre de 2014 - 10:30

    El reportaje nos confirma los orígenes visionarios de Faine que los ha puesto en práctica y conseguido que en el escenario capitalista y catalán la Caixa mantenga su obra social,sea puntera tecnológicamente y se haya adaptado y avanzado a las crisis sin necesidad de dinero público y al frente del principal grupo empresarial catalán ….de momento seguimos en un marco capitalista internacional ….

  • Subscriptor Jordi Marí de la Torre 23 de desembre de 2014 - 1:08

    Publicada o no, jo trobo interessant conèixer una mica millor el perfil d’una de les persones amb més capacitat de decisió o poder sobre el nostre futur. Queda clar el seu perfil marcadament social. Casi tant clar com la seva visió estratègica del sector i la seva capacitat per posicionar-se en un lloc clau.

Deixa el teu comentari