• Feliu Ventura / @FeliuVentura
  • dimarts, 10 març 2015

El 10 de març es compleixen 20 anys de la mort d’Ovidi Montllor. Dues dècades després, se succeeixen homenatges a la figura del cantautor d’Alcoi. Què tenien les cançons d’Ovidi? És cert que va ser bandejat en vida per institucions i mitjans, i fins i tot pels seus companys de viatge en la lluita antifranquista? Per esbrinar-ho, hem demanat al cantautor de Xàtiva Feliu Ventura que viatgi en el temps i en l'espai fins on va començar tot: Alcoi, 1968. El resultat és aquest reportatge, amb un títol que homenatja el mític perfil de Gay Talese sobre Frank Sinatra, publicat l’any 1966 a la revista 'Esquire'. Amb fotografies i material inèdit, a mig camí del periodisme d’investigació i de la crònica literària, Feliu Ventura ens explica per què Ovidi està constipat.

Ovidi, 1978: "Sembla que un petit canvi polític representa el paradís, on només caben cançons per a acompanyar la nostra immensa felicitat. Quina felicitat? Quin paradís? Qui governa? Qui mana?”

Com que a voltes necessite la cançó, hui faig els quaranta quilòmetres de Xàtiva a Alcoi –per l’interior. Amb aquest cotxe, rom pels concerts i pel vent dels anys, enfile la frontera entre l’horta i el secà sense papers ni duanes. Passaré uns dies a Alcoi: vull parlar amb els seus amics i despistant, com qui no vol, comprendre una miqueta més Ovidi. L’últim pensament pel port de l’Olleria és per al manacorí Guillem d’Efak: “La part desagradable de l’acte vital de morir-se és que ens fa por l’extinció. Avui, amb la vostra presència aquí, em demostrau que som viu dins la vostra memòria i aquesta, amics meus, és una molt bella definició del cel”.

Memòria. Pose les curtes als túnels, interferències a la ràdio, llum a l’eixida: 1968.

Sol entre núvols

Ovidi fent gestos. Foto: Arxiu personal d'Ovidi Montllor i Mengual.

Ovidi fent gestos. Foto: Arxiu Personal d’Ovidi Montllor i Mengual.

Aparque al passeig del viaducte on recorde que era l’escultura d’Antoni Miró al seu amic. Una mica perplex, travesse el viaducte cap al Teatre Calderón. Estic al·lucinant, em sembla vore un xic igual igual que Ovidi –deu vorejar la vintena– mirant el rellotge del campanar: necessite una copa. Repasse la història; he quedat amb Javier Montllor.

Ovidi se’n va cap a Barcelona, estavella la burilla d’un Ducados contra l’empedrat i somriu per la xamba d’haver nascut entre alcoians. Deixa Alcoi a contracor, però sap que Barcelona és l’oportunitat per a desenvolupar-se laboralment com a actor: Allà el trobaran les cançons.

Ovidi –José Ovidio per a la burrocràcia de l’Administració del nacionalcatolicisme assassí de la postguerra– duu aquest nom perquè son pare, treballador des dels set anys, trobava temps entre jornades laborals de 14 i 16 hores per a llegir i formar-se de manera autodidacta. Compartia amb Rafel, oncle d’Ovidi per part de mare, lectures i inquietuds impregnades d’anarquisme alcoià: Ovidius Publius Naso descansava el seu llom junt al de Hemingway o al d’Ortega y Gasset en aquelles prestatgeries familiars.

–Mon pare era anarquista –em diu el seu germà Javier Montllor–. Ell pensava que l’Anarquia era un objectiu al qual mai no s’arribaria del tot, però com més a prop n’estiguérem, millor per a tots.

Ovidi amb Guillem d'Efak. Font: Arxiu Personal d'Ovidi Montllor i Mengual.

Ovidi amb Guillem d’Efak. Font: Arxiu Personal d’Ovidi Montllor i Mengual.

Ovidi és autodidacte, com son pare: Llig molt, aprèn ràpidament. Reuneix tot això: la breu estada a l’Escola Industrial d’Alcoi, diversos oficis, les lectures entre assajos al grup de teatre La Cassola… fa la maleta i puja a Barcelona.

Allà, mentre està al GTI (Grup de Teatre Independent), freqüenta La Cova del Drac, regentada per Guillem d’Efak, el seu primer mentor en les cançons. Ovidi comença a aprendre a fer-se cantant. En una carta del 25 de febrer de 1969 li escriu al seu amic el pintor Antoni Miró: “Jo vaig fent cançonetes i punyetetes d’aquest o aquell ordre. I preparant-me. I intentant viure. Viure molt. Cada dia que comença em sembla que és l’últim de ma vida. I voldria tot. I m’arrape a tot. Un dia em quedaré sense ungles”. El text està recollit a la biografia de Miró, ‘Jo vull ser pintor’ (Tres i Quatre, 2005).

La poesia i els poetes s’apoderen d’Ovidi; s’adona escoltant un disc amb recitacions de Fernando Fernán Gómez que el fet poètic pot ultrapassar el paper i convertir-se en acció, com explica Jordi Tormo a ‘Ovidi Montllor, un obrer de la paraula’ (Sembra Llibres, 2015). El llibre recull poemes –fins avui inèdits– escrits per Ovidi.

“Com bé veureu, no arribe a l’u setanta”

Comença a fer les primeres gravacions de cançons; els tres primer ‘singles’ editats per Discophon amb què aconsegueix un èxit incipient: ‘La fera ferotge’ (1968), ‘Gola seca’ (1969) i ‘Sol d’estiu’ (1971). I de sobte Estellés el desperta com la fortor de l’entrecuix calent del País Valencià i li esclata com la crosta cruixent del pa acabat de coure. A Ovidi li devem Estellés: un periodista que fa versos i que es convertirà en poeta nacional. Ovidi el puja a recitar als seus concerts i el diu com un riu que porta al mar –no és una exageració: això va ser així. Una gran amistat: només cal veure el moment del vídeo del concert a Castalla en què Ovidi s’assabenta en directe de la mort d’Estellés i canta entre llàgrimes el “M’aclame a tu” i gira el faristol per a oferir el text al públic entre els aplaudiments seguits d’un silenci tancat. Uf!

I va arribar ‘Un entre tants’ (Discophon, 1972) i ‘Crònica d’un temps’ (Discophon, 1973), dos discos realment arriscats per a la Cançó del moment, de la maneta de Quico Pi de la Serra entre el ‘blues’, el ‘rock’ i la psiquedèl·lia laietana. Ovidi fa el que li dóna la gana, entre el Bocaccio i l’Up & Down, i sempre acompanyat dels millors: Xavier Batllés, Víctor Ammann, Jori Oliver, Juan Soriano, Toni Xuclà, Feliu Gasull… Treballen amb llibertat i més coses. Punts, comes, porros i alguna anecdòtica ratlla. Aquell any enceta la fructífera col·laboració amb Toti Soler, un dels grans de la música del nostre país: Una relació –com totes– amb alts i baixos, disputes i alegries, però amb un resultat que musicalment ens ha fet profundament feliços i ens fa estar agraïts a la generositat de tots dos (entre ells i amb nosaltres).

Carpeta original del disc _A Alcoi_ (Foto_Mas Sopalmo) 1

Carpeta original del disc ‘A Alcoi’. Foto: Arxiu Mas Sopalmo.

Llavors arriba ‘A Alcoi’ (Discophon, 1974), un disc impressionant de la portada als crèdits.

–En eixe temps teníem un cert rebuig a l’autoria, ens donava igual, perquè tot era una causa comuna –ara parla el seu íntim Antoni Miró–. Jo vaig fer la portada amb cartró reciclat, materials pobres d’Alcoi; hi apareixien fotos dels telers i les lletres estan fetes a mà en ‘letraset’ i pintades després. En les primeres edicions ni tan sols hi era el meu nom: en eixes coses, ni érem conscients del que estàvem fent ni tampoc volíem ser-ho perquè nosaltres pensàvem en un comunisme llibertari en què l’autoria i la propietat intel·lectual –i tot això– no aprofitava per a res: era tot comú…

–I quants exemplars se’n van fer?

–No ho sé, perquè Ovidi intuïa que li falsejaven els números.

L’artista, el cantant, el pallasso

Ovidi vestint-se. Font: Arxiu Personal d'Ovidi Montllor i Mengual.

Ovidi vestint-se. Font: Arxiu Personal d’Ovidi Montllor i Mengual.

Porte dos dies a Alcoi i ara que arriba el més interessant he de fer una pausa per a anar a Barcelona: tinc un concert. Arribe a l’estació de Sants i vaig pensant en les converses a mitges que he deixat a l’Alcoià. En direcció a l’eixida de la plaça dels Països Catalans em sembla veure un home –deu vorejar la trentena– igual igual que Ovidi mirant cap al rellotge del panell informatiu d’arribada de trens. Necessite un cafè “per a endur-se” –no dec arribar tard a la prova de so.

Ovidi espera el seu germà Javier a l’estació de Sants. Hi ha una abraçada com una infusió d’’herbero’ intentant assaborir la família i Alcoi: fa mesos que no ha pogut baixar entre rodatges, ‘bolos’ i sessions de doblatge. Arriben al pis del carrer Sostres, al barri de la Salut, i passen els dies. Al despatxet d’Ovidi hi ha un quadre del seu amic Antoni Miró i altres pintures i gravats. Hi ha unes butaques de vellut –d’un verd molt intens–, la guitarra, un taulell de color crema amb un boli “bo”, blocs de notes amb apunts i coordenades musicals, un equip hi-fi de la marca americana Marantz –molt prestigiosa en aquell moment– i piles d’elapés i de ‘singles’. Ovidi no para en torreta: preparant l’estrena de la peli ‘Furtivos’ (José Luis Borau, 1975) i tancant el disc ‘Salvat-Papasseit per Ovidi Montllor’ (Edigsa, 1975).

Ovidi deixa el seu germà al pis i torna a buscar-lo per a dinar fora, a Can Pere normalment. Després, ja de nit, a les discoteques entre la Diagonal i el Paral·lel escura whisky.

–En l’època d’Estellés bevia conyac d’eixe roí i Chartreuse –afirma Antoni Miró.

Ovidi ha fet 33 anys, sent que comença a expressar-se amb plenitud en totes les seues facetes artístiques i personals i té una esperança infinita en el futur del seu poble.

Javier Montllor. Fot: Feliu Ventura

Javier Montllor. Foto: Feliu Ventura.

–Jo em gitava a dormir i ell es quedava treballant –em diu el seu germà Javier amb una veu d’aquelles que fan confondre els germans–. Ell treballava molt el bolígraf i la lectura, però la guitarra sempre la tenia a mà. Era molt treballador, com ho era mon pare, ell s’ho ‘currava’ molt, no improvisava, era molt metòdic, molt analític: havia de sospesar-ho tot.

–Era ordenat? –m’atrevisc.

–Superordenat –sentencia el seu germà, tot i que després Antoni Miró em dirà que dintre dels calaixos el tema era un altre.

–I de festa? –li pregunte com per a confirmar un pressentiment.

–De festa era molt divertit. Amb un ritme esgotador: Ovidi eixia tots els dies. Jo moltes voltes me’n tornava primer… És que havia eixit el dia abans!, i el d’abans!, i el d’abans…!

Ovidi, en una entrevista de TV amb Montserrat Roig, defineix el disc ‘De manars i garrotades’ (Edigsa, 1977) com un disc conjuntural. Ací tenim l’Ovidi més preocupat pels esdeveniments polítics de la Transició i per la reflexió sobre la Cançó que culminarà amb ‘Bon vent… i barca nova’ (Ariola, 1979).

–Sempre estava corregint i sintetitzava moltes coses en una mateixa cançó, lletres senzilles: proletàries –diu Miró.

“La màquina d’escriure / i la guitarra / hi ha voltes, no sé com, / que les convide / a fumar un cigarro / i a prendre un conyac”, escriu Ovidi.

El mateix any arriba ‘Ovidi Montllor diu “Coral romput” de Vicent Andrés Estellés’ (Ariola, 1979), el disc definitiu de la relació amb el poeta que enceta la disputa amb les discogràfiques per a treballar amb llibertat sense haver de demanar permís per a fer discos sense rèdits econòmics immediats. “La cançó no és només un vehicle combatiu, també ho és cultural” –mecanoscriu Ovidi.

Tota una lluita desesperant que el porta a publicar l’últim disc de cançons que veurà publicat, amb un títol fet amb la data del seu naixement: ‘4.02.42’ (Ariola, 1980).

El silenci cantat

Antoni Miró al Sopalmo. Foto: Feliu Ventura.

Antoni Miró al Sopalmo. Foto: Feliu Ventura.

El tren em para a Xàtiva, temps per a deixar la guitarra a casa, agafar quatre mudes de roba i tornar en direcció a Alcoi, aquesta vegada fins a Ibi, on m’espera Antoni Miró amb els masos oberts. S’ha fet fosc; quan entre a la darrera rotonda cap al mas, em sembla veure davant meu els llums d’un Ford Fiesta Diesel i a dintre, al retrovisor, uns ulls iguals iguals que els d’Ovidi, vorejant la cinquantena.

És de nit. Quan ve un amic, la porta automàtica s’obre massa lentament al Mas Sopalmo, quarter general del pintor Antoni Miró. S’endevinen els fars encesos d’un Ford Fiesta Diesel: és Ovidi; últimament ha tornat a agafar el cotxe més sovint. Fa uns quants mesos que no ve, però per a Toni i la seva companya, Sofia Bofill, sempre és com si acabés de tornar d’anar a comprar el diari.

–Pren, un dia se la beveu Sofia i tu –diu Ovidi lliurant un Vega Sicilia a Toni com qui entrega una medalla d’honor a l’amistat.

Realment, és un intercanvi de medalles, perquè li guarden una ampolla d’’herbero’ i comencen a desfilar una llarga conversa que s’inicia amb un inventari de fets recents alcoians.

–Vosaltres teníeu converses molt llargues en què no sé de què parlàveu; supose que parlàveu de ties perquè de política no crec que parlàreu –intueix Sofia, mig a la manera de Gràcia mig a la manera de València.

–Això se’n vindrà a la tomba –Toni em mira somrient amb els ulls.

–Això t’ho explicarà després, quan no hi sigui jo.

–Parlàvem de les coses que havien passat a Alcoi últimament –intenta Miró.

–A vore si ara resultarà que parlava de ties més amb mi que amb tu! –apunta Sofia.

“Uns fets, un temps, una estima, una idea”

Ovidi cantant entre amics a casa d'Antoni Miró a Altea. Font: Arxiu Personal d'Antoni Miró.

Ovidi cantant entre amics a casa d’Antoni Miró a Altea. Font: Arxiu Personal d’Antoni Miró.

Ovidi no era la persona trista que retraten les fotos; era molt feliç i tendre i feia feliços els altres: “Tenia més il·lusió que ambició”, diuen els seus amics. No compartia cap malestar propi si no era preguntat i de vegades ni això. Però les coses es posaven fotudes per al seu ofici de cantant: passà de treballar totes les setmanes, o dues vegades per setmana, a tindre algun any amb un sol concert. Ens ho conta Antoni Miró:

–Ell deia que tenia un paper –que no sé qui li havia filtrat– d’unes ordres, unes directrius de Convergència dient que això de la Cançó calia deixar-ho, que era del passat, del franquisme, i que ara convenia promocionar els grups joves de ‘rock’… l’alegria, la joventut: que s’havia de mirar al futur…

El PSUC i altres partits d’esquerra també van tenir un paper en contra de la Cançó. El criteri cultural va ser substituït pel criteri electoral, cosa que va provocar el desencís de bona part de les persones relacionades amb la cultura i els militants de les esquerres.

–Hi havia grups espantosos, mentre que la Cançó havia aconseguit un nivell alt de qualitat. Ovidi havia arribat a cobrar 200.000 pessetes, amb músics i tot, o a taquilla, o a canvi del viatge i del sopar. Mentrestant, a aquests grups que et dic comencen a pagar-los 2 milions de pessetes, 6 milions de peles… si eren de Madrid. Ovidi comença a tindre pocs concerts i a la majoria dels concerts anaven ell i Toti perquè no li eixien més sous –diu Miró.

Al País Valencià el lermisme va fer política comuna amb el Principat, en eixe sentit. Però la manipulació dels músics del ‘boom’ del ‘rock català’ –a pesar d’ells– a principis del 1990 al Principat era una estratègia molt més sofisticada. Els governants dels Països Catalans contra la Cançó.

L’èxit de la Cançó com a gènere (i de la Nova Cançó com a etapa d’eixe gènere) havia estat la construcció d’una hegemonia cultural –des de baix– contra el poder, mentre que aquesta nova hegemonia era una construcció –des del poder– per al consum dels de baix:

Mecanoscrit d'autocritica i crítica. Foto: Feliu Ventura.

Mecanoscrit d’autocrítica i crítica. Foto: Feliu Ventura.

“Sembla que un petit canvi polític representa el paradís, on només caben cançons per a acompanyar la nostra immensa felicitat. Quina felicitat? Quin paradís? Qui governa? Qui mana? Qui fa i desfà la madeixa dels mitjans informatius?”, va deixar mecanoscrit Ovidi, en un text que pressupose de l’any 1978 perquè fa referència als programes de TV ‘Jo canto’ i ‘Cantares’. Per tant, podem intuir que la construcció del discurs per al bandejament de la Cançó és un procés que es produeix almenys al llarg d’una dècada, intentant fer confondre el gènere (Cançó) i el format (cantautor) amb l’etapa del gènere (Nova Cançó) per a després proposar un format de cançó nascut als anys 1950 (el grup de ‘rock’) com a evolució de l’ofici de cantautor que havia de substituir impedint-ne la coexistència. L’argument: cantautor és igual a tristor i franquisme, grup de ‘rock’ és igual a felicitat i futur. Un model de política cultural que s’ha repetit posteriorment amb altres expressions i estils musicals. Una línia que repliquen alguns mitjans especialitzats i, el que és pitjor, un sector ampli dels moviments socials –encara en l’actualitat– concretat en una presència anecdòtica i amateuritzant dels cantautors i cantautores als concerts organitzats. El resultat ha estat, fins i tot, l’autoodi d’alguns cantautors i cantautores que els ha portat en alguns casos a la negació del nom que defineix el seu ofici. Sembla que això avui es va superant.

Ovidi, que havia estat simpatitzant del PSUC, es desvincula del partit pel que considera un maltractament a la Cançó i per diferències amb el concepte de país dels sectors majoritaris del partit.

–Fins i tot li havien ofert un càrrec polític i no va voler –recorda Javier Montllor.

Ovidi deixa escrit: “No pujaré al tramvia que va cap al poder. / Sia del color que sia, fugiré sempre d’ell.”

–L’Ovidi era un comunista anarquista –sosté Miró–. Jo, als 20 anys o així, arriba un moment en què sentia la necessitat d’integrar-me en alguna organització i tenia la idea que el PSUC era més nacionalista, pel que coneixia des d’Alcoi. Ovidi em va dir que parlés amb Alfred Lucchetti. Vaig anar a Barcelona i hi vaig parlar; casualment era amb ell l’actor Juan Diego. Lucchetti em va donar uns papers: “Llegeix-te això” –xiuxiueja Miró–. Però hi ha un moment en què la primera fornada del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) es va posar en contacte amb mi i hi vaig simpatitzar. Ovidi estava més en el PSUC, però quan va anar coneixent el PSAN, confraternitzava més amb ells. I després de tota l’emmerdada del PSUC amb la Cançó se’n va desvincular. De totes maneres, tot això nosaltres anem descobrint-ho amb l’alliçonament a casa de Joan Fuster. D’allà sempre eixies documentat. D’alguna manera, érem autodidactes també ideològicament.

“Sóc un maulet modern i tolerant” –escriu Ovidi.

Cançó del cansat. Font: Arxiu Personal d'Ovidi Montllor i Mengual.

“La cançó del cansat”. Font: Arxiu Personal d’Ovidi Montllor i Mengual.

“No pense pas donar-me per guanyat”

A Ovidi li costa molt despertar-se: “Ovidi!, no has d’anar no sé on?”. I hi arribava tard. Això sí, quan sonava el telèfon, l’agafava immediatament mig adormit, “eh? I si és faena!” o “Si em criden, desperta’m!”, recorda Sofia.

Ovidi tenia dinerets. No és que tinguera problemes d’això: era auster. Amb el cine estalviava prou, anava fent calaix –diu Miró.

Però Ovidi volia sobretot cantar, i ja no el cridaven. Estava preparant treballs sobre Miquel Martí i Pol, Josep Riera o Jaume Vidal i Alcover i s’havia decidit a tornar a gravar cançons per a un nou disc: ‘Verí good’.

Ja tenia la veu fotuda.

–Què et passa, Ovidi?  –va dir-li Miró.

–Em dec haver constipat de l’aire condicionat de l’estudi –va respondre.

Raimon li va recomanar un metge –hi va anar– i el metge li va dir que s’acabava (Càncer), i des d’aleshores Ovidi va evitar la conversa respecte a això.

Pel setembre i l’octubre de 1994 li comencen a donar medalles:

–Em volen donar la medalla de la Generalitat. Què faig, Toni? L’accepte o no l’accepte?

–És clar que l’has d’acceptar! Te la mereixes!

–És que, si faig el gest de no acceptar-la, no se n’assabentarà ningú i no servirà de res.

(L’acceptava, però li feia ràbia perquè era conscient de quan li la donaven, diu Miró).

I va començar una romeria d’homenatges “prepòstums”, concerts amb la veu molt trencada i l’homenatge dels companys i dels alcoians al Teatre Calderón el 30 de novembre de 1994: “Gràcies, moltes gràcies. Molt bona nit, senyores i senyors, amics. Esta nit m’heu fet tocar el cel i no és ninguna broma. Estic com unflat, com comprendran tots vostès. I no estic per massa paraules perquè no tinc força per a això ja. Com ja els he dit: m’han fet tocar el cel i és una cosa meravellosa. Tinc els millors i les millors amigues del món i el millor poble del món. Gràcies”.

I Ovidi ens va fer sentir un adéu, en el més profund, com una guitza al ventre.

–Un dia em va telefonar i em va preguntar: “Quan puges a Barcelona?” –recorda Miró.

–Ovidi esperava Toni per a poder morir-se –afirma Sofia.

–I vam pujar. I es va morir, el molt cabró! –diu Miró.

–No he vist plorar mai tant Toni.

L’estendard furiós

Monument a Ovidi Montllor a Alcoi. Foto: Feliu Ventura.

Monument a Ovidi Montllor a Alcoi. Foto: Feliu Ventura.

Aquest cel d’hivern –brusc i salvatge– llepa pacient les valls d’Alcoi i un vent ferit udola rogallós entre els romers furtius del “barranc del cint”, com l’eco d’un vell ‘blues’ parit a Manacor: “Voldria avorrir-te / la meitat del que t’estim”.

M’acomiade dels dies d’Alcoi mentre es tanca darrere meu la porta mecànica del Mas Sopalmo. Enfile de nou cap a Xàtiva i, pels túnels de l’Olleria –interferències a la ràdio–, recorde les últimes paraules del germà d’Ovidi:

–Jo personalment crec que sempre caldrà un Ovidi. Ell no era molt d’homenatges, però estic convençut que li agradaria que molta gent jove el reivindiqués i posés les seues idees damunt de la taula, necessitem un Ovidi –us digueu com us digueu– que tinga la valentia de dir les coses fins i tot amb el risc injust de perdre faenes. El meu germà se la va jugar, i va viure i va fer algunes pel·lícules que no hauria fet si no fos per a poder menjar i poder fer i dir el que ell volia. M’encanta veure gent de 12 anys que gràcies a l’obra d’Ovidi se sensibilitzen en la idea que no tot ha de ser per a eixe 1% de la societat que ho controla tot.

Inicia sessió per poder descarregar el reportatge en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
3 comentaris
  • Dionisio Ortiz Samper 10 de març de 2015 - 8:49

    Bon reportatge en el moment adequat….20 anys! Quants Canvis! I aquest any esperem molts més…

  • Subscriptor Carles Llussà Llorens 10 de març de 2015 - 20:33

    Un gran Ovidi per un país, a vegades, massa petit. T’enyorem!

  • Subscriptor JCN 11 de març de 2015 - 19:01

    bona feina, ho he passat molt bé llegint… Gran Ovidi, si tots els dirigents polítics que ara en parlen tan bé, l’hi hagueren procurat concerts…

Deixa el teu comentari