• Text: Saioa Baleztena / Il·lustració: Jordi Borràs
  • dilluns, 10 juliol 2017

L'Estat espanyol ha rebut només uns 1.500 dels prop de 17.000 refugiats que es va comprometre a acollir el Govern del PP. Però, com han estat rebuts els pocs refugiats arribats a terres catalanes? CRÍTIC ha aconseguit parlar, malgrat les dificultats posades per algunes entitats d'acollida, amb una desena de refugiats que denuncien greus mancances en els programes d'acollida. Denuncien els límits dels programes d'ajuda econòmica, els canvis de domicili obligats, la falta de temps per trobar habitatge, els entrebancs burocràtics per accedir a la targeta de residència o, fins i tot, una suposada falta d'higiene en algun centre d'acollida.

L'Estat espanyol es va comprometre a acollir 17.337 refugiats aquest 2017, però de moment només n'han arribat 1.488, un 8,5% del promès

“No és un problema només de competències, sinó d’incompetències”, deia Jordi Évole al febrer passat, en el concert organitzat per la campanya “Casa nostra, casa vostra”. Un Palau Sant Jordi, ple de gom a gom, ovacionava la crítica del periodista de ‘Salvados’ a les autoritats: “Penseu que el que esteu aplaudint des de la llotja també neix de la vostra incapacitat política per resoldre aquest tema”, continuava. Un discurs que en poques hores aixecaria una enorme polèmica entre el Govern de la Generalitat i el periodista català.

Després de setmanes parlant amb afectats i ONG, CRÍTIC ha tingut coneixement de queixes greus d’un nombre indeterminat de refugiats acollits a l’Estat espanyol i, també, a Catalunya. Actualment, ciutats catalanes com Barcelona, Manresa, Vic, Berga, Sant Feliu de Llobregat o Molins de Rei tenen programes d’acollida de refugiats, la majoria dels quals gestionats per entitats socials o per la mateixa Creu Roja. El Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social ha externalitzat els plans d’acollida seleccionant una desena d’associacions, fins al 2015 a través de subvencions directes, i des de aleshores mitjançant concurs públics anuals. La majoria de problemes, segons ha pogut recollir CRÍTIC, apareixen amb la finalització del programa d’ajudes estatal, com les dificultats per canviar de domicili —quan la majoria demanen quedar-se a Barcelona o en localitats properes. Però també hi ha denúncies sobre la manca d’higiene suficient als centres d’acollida i una suposada “psiquiatrització” de tots els problemes que denuncien.

“Als passadissos del centre hi ha cartells que prohibeixen parlar amb periodistes”, explica una refugiada

El programa estatal d’acollida ofereix un ajut a la persona refugiada que dura entre sis i nou mesos a la primera fase i que es pot prorrogar durant 12, 18 o 24 mesos. El manual de gestió que ha elaborat la Secretaria d’Immigració i Emigració del Govern espanyol sobre “el sistema d’acollida i integració per als sol·licitants i beneficiaris de protecció oficial” diu que les partides econòmiques destinades a atencions bàsiques per a refugiats oscil·len des de 347,6 euros/mes per a refugiats individuals fins a 792,73 per a famílies de cinc o més persones. A banda de les l’ajudes per al lloguer d’habitatge que és des de 376 euros/mes per persones individuals fins a 717 euros/mes per a famílies de 5 o més persones. La gestió de les ajudes pot variar en funció de l’entitat: alguns ho gestionen ells, mentre que en altres casos tramiten la quantitat als mateixos refugiats perquè ho gestionin ells mateixos.

A més a més, n’hi ha altres tipus d’ajuts com ara, els ajuts anomenats “de butxaca”, que consisteixen en 51,60 euros/mes per a adults i 19,06 euros/mes per a menors de 18 anys, una ajuda màxima de 181,70 euros, dos cops a l’any per comprar roba —tot i que una refugiada de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat afirma haver rebut només prop de 90 euros anuals– o altres serveis que disposen les entitats, com atenció psicològica i assistència jurídica entre d’altres. Tot i els protocols, els refugiats denuncien que “aquesta és la teoria, perquè els criteris depenen només de les ONG, i van canviant les quotes segons els seus interessos”.

L’hermetisme d’algunes ONG

El cert és que poca cosa es pot saber fins ara sobre com acull Catalunya els refugiats. Hi ha una capa de silenci i tancament informatiu. CRÍTIC ha aconseguit parlar, amb alguns d’ells des de l’anonimat,  amb sis famílies de refugiats de diferents països que es queixen de la seva situació, malgrat les restriccions que imposen algunes ONG encarregades dels programes de refugi. “Ells diuen que nosaltres no volem parlar perquè tenim por, suposadament, a causa de les represàlies que podem rebre des dels nostres països. Però la realitat és ben diferent”, assegura l’Ariadna, nom fals per salvaguardar la seva identitat d’una refugiada veneçolana acollida a la Casa Bloc (Barcelona). “Tenim els passadissos plens de cartells on ens prohibeixen parlar amb periodistes, i, si ho fem, ens amenacen de fer-nos fora del programa“, diu; “per tant, ens veiem obligades a parlar des de l’anonimat”. L’Ariadna assegura, a més, això: “Les ONG tenen por que expliquem el que vivim; per això la primera cosa que vam fer quan vam entrar al programa va ser signar un seguit de documents de prohibicions, sense rebre’n cap còpia”.

En aquest sentit, algunes de les entitats amb les quals ha parlat CRÍTIC s’han negat a facilitar el contacte directe de les persones refugiades que atenen. CRÍTIC ha ofert a algunes de les entitats que treballen a Catalunya la possibilitat de donar la seva versió, però no ha estat possible que responguin abans de la publicació d’aquest reportatge. L’única ONG de les que participen al programa que, a petició d’aquest mitjà, va oferir el contacte d’una família de refugiats va ser Dianova. És el cas de Marikian Zepet, que, juntament amb el seu company i fill, viuen la segona fase del programa a Barcelona. “Estem molt feliços, perquè després d’haver viscut durant la primera fase al centre de Dianova de Manresa, ens han facilitat un pis al barri de Sant Martí de Barcelona”, explicava Zepet.

Algunes entitats s’han negat a facilitar a CRÍTIC el contacte directe amb els refugiats

Tot i el cas positiu de la família Zepet, alguns refugiats del centre que la mateixa ONG tenia a Madrid, però, van denunciar a aquest mitjà que “Dianova només facilita contactes que, lluny d’informar de l’experiència a l’entitat, en fan promoció encoberta”. Precisament el diari ‘Regió 7’ va denunciar a principis d’any que Dianova els impossibilitava parlar directament amb la quarantena de refugiats que acollia l’entitat a Manresa. “L’hermetisme de Dianova és tan potent que fins i tot l’Ajuntament ha estat incapaç d’aconseguir que l’ONG faci cap gest per poder interaccionar amb alguna d’aquestes persones acollides”, es queixava el diari comarcal del Bages. Una altra ONG que ha negat reiteradament les peticions de CRÍTIC ha estat la Creu Roja, que no ha accedit a donar la seva versió dels fets abans de la publicació d’aquest reportatge i, a més, ha al·legat que “costa molt que vulguin donar el seu testimoni”.

Un cartell en un dels centres d’acollida de fotografiat per un dels refugiats amb qui ha parlat CRÍTIC

La Pascale Coissard, responsable de comunicació i incidència del CCAR, respon que el cartell que prohibeix els refugiats parlar amb periodistes (foto), és obligatori per la Llei de Protecció de Dades (LOPD i Llei 1/82), i que ells no tenen “cap problema per oferir testimonis de refugiats”. Tot i així, recorda que a la Casa Bloc, “més d’un cop, s’han colat periodistes sense autorització”. Uns fets que, segons Coissard, “violen el dret a la intimitat” quan és tracta del seu habitatge “poden posar-los en alguns casos en perill, per les ramificacions d’alguns conflictes a Catalunya”. A més a més, afegeix, “recomanem als nostres usuaris que parlin amb el seu advocat abans de donar el seu testimoniatge, per no posar en dificultat el seu expedient d’asil”. Coissard vol aclarir que estan “molt a favor del testimoniatge en primera persona i de fet, és una de les nostres eines de sensibilització i incidència amb la ciutadania per la defensa del dret d’asil dels drets de les persones refugiades”, conclou. Respecte a les queixes dels refugiats que ha recollit CRÍTIC, CCAR pensa que “hi ha una qüestió d’expectatives, i també d’accés a l’habitatge de lloguer actualment a Catalunya“.

Testimonis anònims de refugiats maltractats

Les persones refugiades amb qui sí que ha pogut contactar CRÍTIC han denunciat que hi ha una suposada “manca de criteri” a l’hora de rebre els ajuts econòmics i la inestabilitat que preveuen arran de la finalització del programa estatal de suport. Més enllà de la qüestió econòmica, també alerten d’altres presumptes problemes, com ara d’higiene —amb contagis de malalties com l’hepatitis—, o de la tendència de “psiquiatritzar” els problemes dels refugiats.

Refugiats de la Casa Bloc es concentren per denunciar la seva situació a la plaça de Sant Jaume de Barcelona / CLÀUDIA CAMPOS – ACN

L’Artem i l’Halyna, una parella de 33 i 34 anys de refugiats provinents d’Ucraïna, van arribar a Catalunya fa un any amb dos fills: la Maria, de 12, i en Joan Miquel, que va néixer a Barcelona, ara fa 11 mesos. “Al principi vam aterrar a la Creu Roja, que després ens derivaria a un pis tutelat per l’ONG ACCEM (Associació Comissió Catòlica Espanyola de Migracions), al barri de Sant Martí”, expliquen. “El nostre nadó va néixer amb una anomalia cardíaca, i el van haver d’operar quan només tenia un mes”, relaten. Tot i que ara està bé, continua amb els protocols de controls mèdics. Els problemes de salut, però, segueixen afectant aquesta família ucraïnesa: fa algunes setmanes, els metges diagnosticaven un càncer a la mare, l’Halyna, que serà intervinguda d’urgència aquest mes de juliol. “Enmig de tot aquest panorama, fa uns quants dies vam rebre un missatge, que ens ha fet tocar fons: l’ACCEM ens comunicava que, havent superat l’any del programa d’acollida, havíem de deixar el pis”, es lamenten. “Mai hem tingut intimitat, el treballador social entrava a casa sense avisar, i, cada cop que demanàvem informació, ens responien dient que portarien la policia, però això ja és massa”, opinen.

“Farts d’aquesta repressió”, l’Artem i l’Halyna volen fer conèixer la situació que pateixen, però confessen que no saben “on anar” a explicar el seu cas. Per això, fa alguns dies van fer arribar un escrit en què expliquen la seva situació a diversos mitjans de comunicació, per tal “d’alertar la societat”. Perquè, tot i que fins ara no ho havien explicat per por de perdre el dret d’asil, consideren que ara cal “sortir al carrer a denunciar aquestes situacions insostenibles”. Asseguren que, com a moltes famílies, l’única opció que els ha donat l’ACCEM ara ha estat llogar un pis en una localitat a 100 quilòmetres de Barcelona. Però, per a ells, aquesta opció no és factible: “La nostra filla ja s’ha integrat a l’escola de Barcelona, i l’Halyna i el nadó han de tenir controls mèdics amb molta regularitat a l’hospital, cosa que complicaria molt tota la logística”, recorden.

Els refugiats de la Casa Bloc de Barcelona van denunciar pressions “molt grans” per marxar de l’immoble

Aquests testimonis se sumen a les queixes que, al mes de febrer passat, recollia el diari ‘Públic’ d’un altre grup de refugiats de la Casa Bloc al barri de Sant Andreu, Barcelona. La Casa Bloc és un edifici que la Generalitat ha cedit a tres ONG (l’ACCEM, la CEAR i la Creu Roja) per implementar el programa estatal d’acollida. A finals del 2016 tenia un centenar de residents, que representaven una quarta part de les places d’acollida de les quals disposava Catalunya, segons recull l’article. A principis d’aquest any, les ajudes d’asil que tenien una quarantena de refugiats s’acabaven i aquests van denunciar a ‘Públic’ pressions per abandonar l’immoble. Tots ells van firmar una petició en la qual denunciaven que les ajudes de les entitats havien estat “més aviat poques” i les pressions per abandonar el recinte “molt grans”. Els signants demanaven “la resolució de problemes administratius, la transparència informativa i, sobretot, l’acompanyament en la recerca d’habitatge”, tal com recull el diari.

Roda de premsa a la plaça de Sant Jaume per denunciar com els invisibilitzen les targetes vermelles

A finals de maig, una vintena de refugiats que ja estan dins dels plans d’acollida van convocar, sota el lema de #nosomtargetesvermelles, una roda de premsa a la plaça Sant Jaume de Barcelona per denunciar les mancances de les targetes vermelles. Aquestes targetes són un document temporal, que obtenen tots els refugiats de manera automàtica i sense cap tràmit addicional, un cop la sol·licitud d’asil ha estat admesa a tràmit. Un document que, segons les persones refugiades, no els hi dóna garanties, i que sovint els dificulta l’accés al lloguer, feina o un compte bancari, entre d’altres. Els sol·licitants d’asil, que aconsegueixen la condició de refugiat no obtenen un estatus jurídic similar al dels nacionals, amb autorització de residència permanent renovable cada 5 anys, fins que arriba la resolució de la seva sol·licitud. Un procediment que també pot concloure amb la denegació d’asil, i per tant, sortida obligatòria, expulsió, retorn o devolució de la persona sol·licitant.

En Sergi Manko és el portaveu de l’Associació de Refugiats Russoparlants de Catalunya, una iniciativa que, després de molts anys de lluita, neix per organitzar-se i denunciar la situació que pateix el col·lectiu. El problema del programa d’acollida, segons Manko, és la dependència. “Parlem d’un col·lectiu que depèn al 100% d’aquests ajuts i, en conseqüència, té por”, i creu que la manca d’experiència és, en gran part, el causant del “descontrol”. “No s’estan gestionant gens bé els recursos públics i tenim massa gent patint per les circumstàncies de precarietat absoluta”, hi afegeix.

Manko, que viu de prop el dia a dia dels refugiats, afirma que “la majoria dels que callen i accepten, en general, no tenen cap problema”. En canvi, “els que acaben sent en el punt de mira són aquells que busquen la lletra petita o, simplement, reclamen els seus drets”, denuncia. “La gran majoria dels agents socials no estan preparats per treballar amb persones refugiades i, per això, acaben imposant un tracte autoritari. Els tracten com a la presó”, assegura. Manko pensa sovint que el millor que li pot passar a aquest país és, precisament, “que no vingui cap refugiat més, no almenys, per viure aquest calvari”.

Una ONG de Madrid acollia refugiats i toxicòmans alhora

A principis de gener d’aquest any, la Cadena SER publicava en exclusiva que al centre d’acollida per a refugiats gestionat per Dianova al municipi d’Ambite, a 60 quilòmetres de Madrid, hi convivien també toxicòmans. Segons recull la Cadena SER, els refugiats s’havien queixat de l’aïllament a què estaven sotmesos i que “complicava la seva integració” i per haver de conviure “amb persones que es recuperen de greus addiccions i que protagonitzaven incidents”. Un mes més tard, el Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social va informar que desallotjaria els refugiats que tutelava l’ONG Dianova en aquest centre, que sembla que no renovarà la subvenció.

El Ministeri ha retirat la subvenció a Dianova per al centre de Madrid on convivien refugiats i toxicòmans

L’Ana, nom fals d’una refugiada veneçolana del centre de Dianova a Madrid, assegura en una conversa amb CRÍTIC que va intentar treure’s la vida per tal de posar fi al que anomena “aquell infern”. “Aquell centre era una bogeria”, assegura; “mai havia pensat que en aquest país, on havia vingut a buscar protecció, patiria situacions pitjors, encara, que les que he viscut allà d’on fujo”. Segons els refugiats que vivien al centre de Madrid, “la barreja de persones amb perfil tan diferents provocava una convivència marcada per baralles que van acabar provocant la necessitat de tractaments psiquiàtrics per a molts dels refugiats”. Davant aquests fets, finalment, van ser l’ACNUR i Amnistia Internacional qui feien arribar aquestes denúncies al Govern espanyol.

Tot i que CRÍTIC ha volgut posar-se en contacte amb els responsables del Ministeri d’Ocupació, no ha estat possible obtenir la seva versió sobre aquestes denúncies. Qui sí ha parlat amb aquest mitjà ha estat el coordinador del programa de refugiats de Dianova, Toni Tort, que assegura que l’entitat “no ha rebut cap notificació de la retirada de la subvenció”. Segons Tort, les denúncies públiques dels refugiats del centre que “van sortir a la llum només eren d’una minoria dels refugiats, i que la resta estaven molt satisfets amb el tracte rebut”.

El paper de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona

El sistema d’acollida català depèn del programa estatal, que al setembre del 2015 va concedir subvencions directes, sense concurs públic a l’ACCEM, a la CEAR i a la Creu Roja. Posteriorment, però, el programa a Catalunya sí que es va ampliar amb un concurs públic el qual van guanyar entitats com les fundacions APIM-ACAM i CEPAIM, Dianova i Bayt al-Thaqafa.

Una part del grup de 198 refugiats procedents de Grècia, després d’aterrar a l’aeroport de Barajas, al desembre del 2016 / MINISTERI DE L’INTERIOR

El problema, segons explica Ramon Sanahuja, director d’Immigració de l’Ajuntament de Barcelona, és que “l’Estat ha decidit, unilateralment, que la Creu Roja sigui la responsable de l’atenció en primera instància a Catalunya; per tant, totes les persones que arriben demanant asil han de passar per aquesta ONG, que té la seu al SAIER, el Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats”. Un cop aquí, les famílies vulnerables són ateses immediatament, i la resta de gestions poden allargar-se durant dues, tres o quatre setmanes. En aquests casos, el SAIER ofereix pensions pròpies als refugiats, o acaben anant a residències de sensesostre, la qual cosa, alerta Sanahuja, “no és una solució, perquè aquests últims són equipaments que no estan pensats per a aquest tipus d’usos”.

Un cop superada la primera instància, la Creu Roja fa una valoració inicial i deriva aquestes persones als centres on hi hagi places d’acollida disponibles. Aterren, per tant, als centres de la Creu Roja, o als centres que gestionen la resta d’entitats del programa d’acollida de Catalunya com Dianova, la CEAR, l’ACCEM, l’APIM-ACAM, CEPAIM i Bayt al-Thaqafa. Ara com ara, el Programa de protecció internacional de l’Estat disposa a Catalunya de 915 places, distribuïdes a les comarques del Barcelonès, Vallès Occidental, Baix Llobregat, Berguedà, Tarragonès, Segrià, Bages, Osona, Vallès Oriental, Gironès, Maresme, Alt Camp, Baix Camp, Conca de Barberà, Garraf i Segarra.

A Catalunya es preveu destinar 300 milions d’euros a persones refugiades d’alta vulnerabilitat

El programa estatal d’acollida té una durada total de 18 mesos, ampliable a 24 per a les persones vulnerables, depenent del grau d’autonomia adquirit pel destinatari. El programa té quatre fases: la fase zero serveix per iniciar el contacte del destinatari amb el Sistema d’Acolliment, fent una primera avaluació de les necessitats de la persona sol·licitant; la primera fase, amb una durada de sis a vuit mesos, consisteix en la derivació a un centre d’acollida i pretén cobrir les necessitats bàsiques dels refugiats; la segona fase s’inicia quan les persones finalitzen la seva estada en el dispositiu d’acollida i requereixen seguir rebent suport, amb la finalitat de promoure la seva autonomia, i, finalment, a la tercera i darrera fase el destinatari pot disposar d’assistència o suport eventual o esporàdic en determinades àrees.

Segons Oriol Amorós, secretari d’Igualtat, Migracions i Ciutadania, “la Generalitat de Catalunya té una partida econòmica oberta. El que preveiem és gastar al voltant de 300.000 euros destinats de la convocatòria de subvencions orientada a persones refugiades d’alta vulnerabilitat. D’altra banda, tenim reservat un milió del fons de contingència del programa català de refugi i, sobre això, s’hi haurà de sumar la part que donem en suport econòmic per a la subsistència de les persones”, explica.

L’objectiu del Programa català de refugi és “facilitar l’acollida a persones que hagin culminat el programa estatal a Catalunya, sense haver arribat a una autonomia suficient”, explica Amorós, que destaca els tres eixos del pla: el suport econòmic, “que estarà resolt després de l’estiu”; el suport de persones mentores, “que ja n’hi ha 1.000 de formades, i pròximament es faran els primers emparellaments”, i, finalment, el suport a l’habitatge, un reforç de les convocatòries d’ajut generals.

Per CCAR, una de les mancances més significatives del programa d’acollida estatal és la “poca flexibilitat pel que fa a la durada i a les prestacions econòmiques”. Els processos d’integració poden variar la integració de les persones refugiades i caldria que s’adaptés al context de cada una de les persones sol·licitants”. A banda, “tot i que la llei diu que les instruccions d’asil s’efectuen en una durada de 6 mesos, la mitjana amb la qual ens trobem és de fins a 24 mesos. Un fet que condiciona absolutament la integració de les persones refugiades”, recorda Coissard. Finalment, fonts del CCAR confessen que el fet que la convocatòria de subvencions sigui anual, “és un obstacle important”, i asseguren que l’aposta del pla d’acollida estatal “hauria de ser fer polítiques d’acollida a cinc anys vista, pel bé de les persones que atenem”.

“L’Estat ha subcontractat la seva política de refugi i tenim un programa d’acollida molt feble”, diu Ignasi Calbó

En l’àmbit municipal, el govern de Barcelona en Comú va poder anar més enllà per crear els seus propis programes d’atenció a persones refugiades, per tal d'”d’oferir un servei d’habitatge temporal i un seguiment social integral amb l’objectiu que els usuaris assoleixin el grau d’autonomia necessària per viure amb recursos propis”. Aquest pla, batejat com a Pla Nausica, és gestionat per sis entitats del tercer sector especialitzades en l’àmbit de la immigració. Fins avui s’hi han gestionat un centenar de places, amb un pressupost d’1,13 milions d’euros. “És evident que 100 places és molt poca cosa davant de la magnitud del conflicte, però la nostra voluntat és duplicar el nombre de places de cara a l’any vinent”, explica el coordinador del pla de Ciutat Refugi de Barcelona, Ignasi Calbó.

“L’Estat s’ha dedicat a subcontractar la seva política de refugi i, per tant, tenim un programa d’acollida estatal molt feble”, conclou Calbó. Davant les mancances estatals, diversos municipis com Barcelona, Manresa, Vic, Berga, Sant Feliu, Sant Boi o el Prat de Llobregat s’han convertit en ciutats refugi, una xarxa que ofereix “un espai de coordinació per compartir estratègies, fer-se consultes i donar-se suport”. Una iniciativa, en definitiva, que neix amb l’objectiu de reunir-se periòdicament per millorar l’atenció als refugiats i donar resposta a les mancances del pla estatal.

L’experiència pilot a la ciutat de Barcelona, va inspirar CCAR per reproduir-lo a Sant Boi i Sabadell. ¨Oferim un programa complementari que, després dels èxits obtinguts a Barcelona, ofereix suport a totes les persones que, per diversos motius, no han pogut entrar en cap pla d’acollida, o a aquelles que surten dels plans sent encara vulnerables”, expliquen fonts de CCAR.

Només 1.499 dels 17. 387 refugiats compromesos

Dos anys després de viure el moment més dur de la crisi de refugiats, les persones han arribat amb comptagotes a Espanya i, en conseqüència, a Catalunya. Segons la Creu Roja, una de les tres principals entitats que gestionen el programa estatal dels refugiats, juntament amb l’ACCEM i la CEAR, l’Estat espanyol es va comprometre  a acollir a 17.337 persones refugiades: 1499 abans del 20 de juliol i 15.888 abans del 27 de setembre. Fins avui, tal com comptabilitza la campanya “Veniu ja”, només n’han arribat 1.488, un percentatge baixíssim (8,5%) respecte al compromís del Govern del PP.

El nombre de refugiats que han arribat des dels camps d’Itàlia i de Grècia o des dels països en guerra com Síria encara són una minoria. El gran nombre de refugiats a Catalunya són d’altres països en conflicte: Veneçuela, Ucraïna i Hondures són les nacionalitats més habituals entre els refugiats a Catalunya, seguides per les d’El Salvador i Colòmbia, segons dades del Servei d’Atenció a l’Immigrant, Emigrant i Refugiat.

Inicia sessió per poder descarregar el reportatge en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.

Deixa el teu comentari