Món

Alemanya: la victòria amarga de Merkel, la irrupció de la ultradreta i la desfeta dels socialdemòcrates

  • Andreu Jerez, Berlín
  • dilluns, 25 setembre 2017

L’entrada al Bundestag dels ultradretans d'Alternativa per a Alemanya suposa un trencament del consens de postguerra alemany, aquell pel qual les posicions racistes i revisionistes quedaven excloses del centre del tauler polític

    La líder de la CDU, Angela Merkel, en el primer discurs després de conèixer la seva ajustada victòria / CDU DEUTSCHLANDS

“La seva victòria més amarga”. Així titulava el setmanari referencial ‘Die Zeit’ la crònica sobre la nit electoral de la cancellera Angela Merkel. La líder conservadora alemanya ha guanyat aquest diumenge les eleccions federals, sí, però ha hagut de pagar un alt preu polític: en primer lloc, la unió conservadora (CDU-CSU) ha obtingut el segon pitjor resultat de la seva història (32,9%) i, en segon lloc, la cancellera ha estat incapaç d’evitar l’entrada al Bundestag d’Alternativa per a Alemanya (AfD, en la sigla en alemany), el primer partit netament ultradretà que tindrà una fracció pròpia al Parlament des de la fundació de la República Federal d’Alemanya el 1949. És un innegable fracàs personal de la cancellera, que ha vist com el bloc conservador que lidera perdia més d’un milió de vots en favor d’ells. Es tracta no solament d’un terratrèmol polític i d’un senyal de la crisi del conservadorisme alemany, sinó també que alguna cosa s’ha espatllat en el tan lloat model econòmic i social de la locomotora europea.

Però aquestes eleccions alemanyes deixen encara més titulars: Alemanya s’enfronta en el Parlament més fragmentat de la història recent del país i, en conseqüència, a una inestabilitat política inèdita. Formar un Govern estable a l’Estat més poderós i ric de la Unió Europea serà ara molt més complicat. El tauler polític alemany es trenca per l’extrema dreta mentre l”establishment’ partitocràtic observa perplex el fantàstic resultat d’AfD, un partit nascut ara fa només 4 anys impulsat per la crisi de l’euro i que ha evolucionat cap a posicions netament xenòfobes, ultranacionalistes i metaneonazis. L’entrada d’AfD suposa un trencament del consens de postguerra alemany, aquell pel qual les posicions racistes i revisionistes quedaven excloses del centre del tauler polític. Amb un 13% dels vots, AfD serà la tercera força parlamentària del Bundestag i tindrà una fracció amb més de 90 diputats.

Nova distribució dels diputats del Bundestag segons partits / ARD

L’SPD: a les portes de la ‘pasokització’

Menció especial mereix el desastrós resultat del Partit Socialdemòcrata Alemany: l’SPD, amb poc menys del 20% dels vots, obté el pitjor resultat electoral de la seva història i queda a les portes d’un possible procés de ‘pasokització’ que ja ha afectat partits socialdemòcrates de mig Europa. L’SPD ha quedat inhabilitat electoralment per convertir-se en una alternativa política real a un Govern liderat pels conservadors de la CDU-CSU. L’anomenat ‘efecte Schulz’, amb referència al repunt d’intenció de vot que va viure l’SPD amb l’elecció de Martin Schulz com a candidat a canceller ara fa alguns mesos, ja és història. I això evidència que el problema de l’SPD no és el seu candidat, sinó el partit mateix.

L’SPD va basar la seva campanya electoral en la justícia social, però la socialdemocràcia alemanya fa temps que va perdre la credibilitat com a partit de centreesquerra per a bona part de la classe mitjana assalariada. I és que va ser precisament l’últim canceller socialdemòcrata, Gerhard Schröder, qui va aprovar el paquet de reformes neoliberals més dur de la història de la República Federal, l’anomenada ‘Agenda 2010’. Això, sumat al fet que l’SPD ha governat en Gran Coalició amb els conservadors de Merkel en dues de les tres últimes legislatures, fa que el discurs en favor de més justícia social no trobi el seu subjecte polític clàssic. Una dada: els socialdemòcrates de Schulz han perdut mig milió de vots en favor dels ‘ultres’ d’AfD. Un brutal toc d’atenció per a un partit que va camí de convertir-se en una formació irrellevant si no fa un canvi de 180 graus en el seu programa i en la seva comunicació política.

Els socialdemòcrates de l’SPD fa anys que van perdre la credibilitat com a partit de centreesquerra

L’altre partit d’esquerres alemany, Die Linke (L’Esquerra, una unió de postcomunistes orientals i exsocialdemòcrates occidentals), obté un 9% dels vots i no deixa de ser una crossa política per a un possible Govern pilotat pels socialdemòcrates, que ara per ara no poden aspirar a liderar res més que l’oposició parlamentària al Bundestag. Die Linke també perd, per cert, gairebé mig milió de vots, que van a parar a la ultradreta.

Un joc de coalicions complicat

Martin Schulz, líder de l’SPD, anuncia que el seu partit farà oposició i no entrarà en una eventual ‘Gran Coalició’ / SPD

El pèssim resultat socialdemòcrata obliga l’SPD a excloure’s del joc de coalicions. Si bé és cert que la ‘Gran Coalició’, que ha governat fins ara, és matemàticament possible, una reedició d’un Govern de conservadors i socialdemòcrates suposaria un suïcidi per al partit de Schulz. Per això, aquest diumenge, pocs minuts després de fer-se públiques les primeres projeccions de resultats, l’SPD ha anunciat que renuncia a entrar al Govern i que prefereix passar a l’oposició. A més, els socialdemòcrates eviten així que d’AfD lideri l’oposició parlamentària. En cas d’una reedició de la ‘Gran Coalició’, la ultradreta, com a tercer partit més votat, encapçalaria el bloc opositor al Bundestag, un cop simbòlic molt dur d’assimilar per als partits tradicionals alemanys i per a la institucionalitat de la República Federal.

El nou Govern pot ser el format pels democratacristians de la CDU, els socialcristians bàvars de la CSU, els liberalconservadors de l’FDP i els ecoliberals d’Els Verds

L’opció guanyadora més probable, després de descartar un Govern en minoria (una fórmula sense tradició a Alemanya) i una repetició de les eleccions, és la formació de la coalició ‘Jamaica’, anomenada així pels colors dels partits que en formarien part (negre, groc i verd). Es tracta d’un Govern de quatre partits (democratacristians de la CDU, socialcristians bàvars de la CSU, liberalconservadors de l’FDP i ecoliberals d’Els Verds), una fórmula inèdita en l’àmbit federal. Un Govern que serà molt complicat de negociar, per les diferències programàtiques, sobretot entre l’FPD i els ecologistes, i també per la seva arquitectura complicada, que el fa molt més inestable que la ‘Gran Coalició’ que ha governat Alemanya els últims quatre anys. La locomotora europea s’està instal·lant, per tant, en un nou escenari en el qual la inestabilitat política és notícia.

Embrutiment del debat polític

‘Elefantenrunde’ és el nom que rep a Alemanya el tradicional debat televisat entre els líders dels diferents partits amb representació parlamentària dues hores després de les primeres projeccions a peu d’urna. Amb els primers resultats preliminars sobre la taula, els partits escenifiquen durant aquest debat d’una hora les seves preferències per formar Govern i les seves intencions polítiques. L”Elefantenrunde’ d’aquest diumenge ha deixat clar que a partir d’ara dues coses seran diferents en la política alemanya: la fragmentació del tauler de partits ho farà tot molt més complicat, i l’embrutiment del debat polític, fomentat per la presència i la dialèctica d’AfD, està servit.

“El que està passant al nostre país és la dissolució de la nostra nació a causa d’una immigració massiva”, ha dit el copresident d’AfD, Jörg Meuthen, davant l’evident malestar dels representants de la resta de partits. “Jo veig molt pocs alemanys als centres de les ciutats per les quals em moc”, hi ha afegit Meuthen, sense aclarir què considera ell per “ser alemany”. L’agenda parcialment etnonacionalista, xenòfoba i antiminories d’AfD embrutarà inevitablement el debat polític d’un país acostumat a una tradició parlamentària calmada i respectuosa. Un embrutiment que molt probablement tacarà la resta de forces polítiques. “Vostè és la clara perdedora d’aquestes eleccions”, li ha dit a Angela Merkel un agressiu Martin Schulz, evidentment superat per la catastròfica situació del seu partit i fent clara referència a l’entrada d’AfD al Parlament.

AfD vol instal·lar al Bundestag la provocació estratègica que tan bons resultats electorals li ha donat

AfD té el pla traçat: instal·lar la seva provocació estratègica al Bundestag que tan bons resultats electorals li ha donat. A partir d’ara, escoltarem declaracions inèdites a la principal seu parlamentària del país; unes manifestacions que poden anar des de la banalització o la negació dels crims del nacionalsocialisme i de l’Holocaust fins a la demanda de disparar contra els refugiats que intenten creuar “il·legalment” les fronteres del país. Alemanya deixa, per tant, de ser un oasi fora de l’amenaça del fantasma ultradretà que ja fa temps que recorre Europa.

[Moment en què es coneixen els resultats electorals a la seu de l’AfD]

Live von der Wahlparty in Berlin!

Posted by AfD on Sunday, September 24, 2017

AfD, un fenomen transversal

Tothom es fa ara la mateixa pregunta: com pot haver-se convertit un partit ultradretà en la tercera força política d’un país amb la història moderna d’Alemanya? La resposta és molt més complicada del que sembla. No, no es tracta només de l’anomenada crisi dels refugiats que va viure el seu punt àlgid a l’estiu de l’any 2015 i que ha suposat sense cap mena de dubte un catalitzador electoral per a AfD. Aquesta crisi, però, no es troba als orígens del partit ‘ultra’, fundat dos anys abans.

Darrere el sorgiment i l’establiment d’AfD hi ha quatre grans crisis, com queda clarament exposat al llibre ‘AfD. Anàlisi, rerefons, controvèrsies‘, del politòleg i periodista Sebastian Friedrich. “AfD no cau del cel”, escriu Friedrich. “Aquest fenomen només es pot entendre si recuperem el rerefons social. No hi ha només una causa que permeti explicar AfD. Més aviat són diverses transformacions culturals, polítiques, econòmiques i socials que han propiciat l’escalada d’AfD. Fonamentalment són quatre les crisis davant les quals el projecte ultradretà reacciona: la crisi del conservadorisme, la crisi de representació, la crisi del capital i la crisi social”.

L’ascens ultradretà respon a crisis del conservadorisme, de representació, econòmica i social

La crisi social fa referència a l’augment innegable del ‘Prekariat’; és a dir, dels assalariats que treballen poques hores, guanyen pocs diners i encadenen contractes temporals. Aquesta realitat econòmica, predominant en el sector de serveis i feines poc o res qualificades, suposa aproximadament un 25% del mercat laboral alemany. La crisi de la representació fa referència a la repetició (dues en les tres últimes legislatures) de l’esmentada ‘Gran Coalició’ entre conservadors i socialdemòcrates; una coalició que ha neutralitzat l’oposició parlamentària, banalitzat el debat polític i reforçat posicions antiestablishment com les d’AfD, que es presenta així com l’única oposició real. No en va, alguns analistes i politòlegs van qualificar la repetició de ‘Grans Coalicions’ d’excepcionalitat democràtica.

La crisi de capital fa referència tant a la innegable crisi del model econòmic marcadament neoliberal de la Unió Europea com al fraccionament del gran empresariat alemany, que ja no recolza en el seu conjunt els rescats financers impulsats per la cancellera Merkel per tal de mantenir l’euro a qualsevol preu. I, finalment, trobem la crisi del conservadorisme, que fa referència a una certa socialdemocratització del discurs de Merkel, que ha buscat així el centre del tauler polític per guanyar eleccions. La ultradreta d’AfD s’ha pogut presentar així com una alternativa “conservadora, liberal, nacional i patriota” a la dreta del partit de Merkel.

Aquesta serà probablement l’última legislatura d’Angela Merkel i no hi ha, ara per ara, cap líder per substituir-la

Per tot plegat, es pot dir que Alemanya té un problema, i que aquest es diu Alternativa per a Alemanya. Es tracta d’un partit de discurs obertament ultradretà però que rep vots d’antics votants de pràcticament tots els partits establerts, d’abstencionistes i també de nous electors. AfD és un fenomen polític clarament transversal amb un suport molt important de la classe mitjana i assalariada. I això és el que preocupa realment els partits tradicionals alemanys, que es mostren desorientats i sense aparent capacitat de reacció davant l’avanç electoral ultradretà. Sense caure en el catastrofisme, els paral·lelismes entre la base electoral del feixisme europeu d’entreguerres i la base electoral d’AfD són més que evidents.

Els transvasaments de vots de la resta de partits que ha rebut AfD / ARD

“En la calma resideix la força”. Aquesta és la frase amb la qual Merkel ha tancat la seva última intervenció en el debat postelectoral d’aquest diumenge. Tota una crida a no perdre els nervis davant el canvi de paradigma polític que enfronta Alemanya. Tot i els intents de la cancellera, és evident que les incerteses al país que marca el ritme de la Unió Europea són més grans que mai des de la fi de la caiguda del Mur de Berlín, la fi de la Guerra Freda i la reunificació alemanya. Cal recordar, a més, que aquesta serà molt probablement l’última legislatura de Merkel al capdavant del país. El buit que deixarà la seva marxa, el qual cap líder polític alemany sembla en disposició de poder omplir ara per ara, genera un vertigen polític alimentat encara més per un precedent perillós: el retorn de la ultradreta al cor polític d’Alemanya.

Deixa el teu comentari