27/04/2017 | 16:25
Les eleccions presidencials són la sanció efectiva i simbòlica de la democràcia presidencialista francesa. Després del batibull de la IV República, Charles de Gaulle les va voler així, amb sufragi universal directe a dues voltes. Gens aliena a l’esperit francès, la trobada bonapartista “entre un home i el seu poble” actualitza regularment l’ancoratge popular del règim, tot fent d’un ‘Président’ de la V República un veritable monarca republicà. Així, si bé els francesos poden abstenir-se a bastament en les altres eleccions —i ho han fet sovint aquests darrers 15 anys—, en les presidencials, però, l’abstenció es manté sempre dins d’uns marges raonables, al voltant del 20% del cos electoral.
La primera campanya de les presidencials d’enguany no ho ha desmentit pas. Malgrat els primers pronòstics d’una abstenció important, els francesos han votat prou, i això que la campanya ha estat llarga, llarguíssima, de fet. Cal recordar que la campanya per a les primàries de la dreta va començar el 2015! Després de les dues grans primàries a la dreta i a l’esquerra, el ritme de la campanya presidencial s’ha vist aviat alterat pel lliurament per fascicles del ‘Pénélopegate’, que ha acabat ensorrant l’estatus de favorit del candidat conservador François Fillon. I després de les corrupteles de Fillon, dona i fills? Doncs les de Marine Le Pen, i assistents parlamentaris, al Parlament europeu… Els debats televisius, àmpliament seguits, han acabat revifant l’interès per la campanya. Al sofert elector francès, però, se li reservava un darrer tram ben intens: quatre candidats arribant virtualment plegats a la meta, combinatòries de tot tipus, profusió d’enquestes, càlculs migranyosos, festival de vots útils. Per cloenda, un atemptat islamista al cor dels Camps Elisis parisencs. Al vespre de la primera volta, un 2002 bis a doble efecte. Marine La Pen a la segona volta, sí, i l’eliminació de Fillon i de Hamon; els candidats dels dos partits que han dominat la vida política francesa aquests darrers 50 anys.
En l’espera de les properes eleccions legislatives d’aquest mes de juny, i en l’espera de la imminent entronització d’Emmanuel Macron (60% a la segona volta, segons enquestes), s’ha complert la profecia del filòsof Marcel Gauchet: “Ens tocarà triar entre un candidat postmodern i una candidata fòssil”.
La Gran Marxa del jove Macron
Emmanuel Macron ha encapçalat la primera volta de les eleccions presidencials, amb 8.657.326 vots (24%), imposant-se a les grans ciutats del país i a la seva façana atlàntica. L’han votat bastant els més vells (27%), prou els joves (21%), i més els homes (25%) que les dones (22%). S’ha imposat entre els quadres professionals (39%) i entre els salaris més alts —més de 3.500 euros el mes— (36%). Ha rebut el 48% de l’antic vot socialista, el 64% del vot centrista del MoDem de Bayrou, i el 16% de l’antic vot sarkozysta. De les dues Frances irreconciliables descrites pel sociòleg Christophe Guilluy, Macron fóra el campió de la França urbana, generadora de riquesa i plenament inserida en les dinàmiques de la nova economia globalitzada. No s’ha d’oblidar, però, que ha estat el candidat que s’ha beneficiat més del famós vot útil: el 45% dels seus electors no l’han votat pas per plena adhesió al seu programa, sinó per evitar un mal pitjor.
Així, d’aquí a dues setmanes, amb 39 anys, Macron serà el president més jove que haurà tingut mai la República francesa, al davant de Lluís Napoleó Bonaparte, el “Napoleó petit” de Victor Hugo, que en tenia 40 quan va accedir a la funció el 1848. Emmanuel Macron sembla tenir la dèria dels Grans Homes que han fet la Història. La seva principal operació de màrqueting electoral s’ha anomenat “La Gran Marxa”! ‘Private joke’ dels exmaoistes septagenaris ‘maîtres à penser’ que l’assessoren? A Macron, però, no li ha calgut travessar un país continent per vèncer; n’ha tingut prou a quedar-se a París, al cor dels poders fàctics, per ser l’home providencial de la situació. D’una magistral operació d’enginyeria política. Se’n podria dir l’operació Macron: “Cal un acte de liquidació. Cal un ‘hara-kiri’. S’ha de liquidar el PS per crear un Partit del Progrés” (François Hollande, desembre del 2015).
Després del quinquenni d’Hollande, el desprestigi de la classe política és tan gran com la crisi del PS, travessat per tota mena de tensions. Suposem que, per assegurar la continuïtat de les polítiques hollandistes, més enllà del PS, el social-liberalisme, l’etern centre i la dreta menys tradicionalista s’empesquin un moviment “ciutadà” de reconciliació nacional, En Marche!, i el seu Justin Trudeau de torn. La maniobra fóra complexa, certament, però perfectament possible. Requeriria altes competències de comunicació política, un magma de complicitats al més alt nivell, l’autodestrucció imminent del PS i l’anul·lació de la dreta majoritària, Les Républicains (LR). En aquest sentit, l’extraordinària, i sorprenent, celeritat amb la qual s’ha instruït el cas del ‘Pénélopegate’ del candidat LR François Fillon hi hauria ajudat prou. Així com l’agreujament de les divisions i de les traïcions dins del PS, després de la victòria de Benoît Hamon en les primàries socialistes. La llista ben heteròclita de suports rebuts pel jove candidat Macron, de la patronal a Daniel Cohn-Bendit, hauria estat una benedicció. La complicitat dels patrons dels principals grups mediàtics francesos, Xavier Niel (‘Le Monde’, ‘L’Obs’) i Patrick Drahi (‘Libération’, ‘L’Express’), hauria estat determinant.
Si fos així, s’entendria més bé que el banquer Emmanuel Macron, malgrat haver estat l’artífex del liberalisme hollandista, de la seva reforma laboral i les seves lleis de liberalització de l’economia, malgrat aparèixer en companyia dels mateixos caps i de, gairebé, els mateixos barrets, hagi acabat encarnant la nova ‘Révolution’ (el títol que ha gosat donar al seu llibre). Macron, doncs, el relleu generacional ordenat, la força juvenil tranquil·la, la moderació, la raó i l’obertura oberta. Macron, contra el vell món de la partitocràcia, de les elits incompetents, de la burocràcia, del dret laboral que empresona energies, dels sindicats rondinaires. Macron, ‘business friendly’ pro globalització, contra les inèrcies morals, contra els assalariats sense gust per l’aventura de les disrupcions creatives. Contra la França poruga i gens ‘cool’: “Una ‘start-up nation’ és una nació on tothom, si vol, pot crear la seva ‘start-up’. Vull que França sigui una ‘start-up nation'”. En aquest nou món que s’anuncia, contra tota tenebra, de Washington a Moscou, Macron, ‘l’homme qu’il faut’. “El macronisme és un pragmatisme que creu en el nostre segle”. Ho diu l’interessat. “Macron és el nét de Mitterrand, de l’esquerra que pretén encara ser-ho, malgrat haver acceptat que el mercat regni pertot”. Això ho diu Michel Onfray.
Naturalment, el seu programa és fill de l’hollandisme; perpetua les polítiques d’austeritat i de caça al funcionari, d’afebliment dels drets laborals i de financerització de l’economia. Però no deixa de ser a la imatge del candidat: un ‘catch-all’ fresquet, amb alguna mesura adreçada a les classes mitjanes, tot reforçant una calculadíssima ambigüitat. Sí, Macron no vol oblidar res ni ningú: “Ni de dretes ni d’esquerres”, diu, o bé “ni esquerra ni dreta”. “Extrem centre”, doncs, ironitzen els seus detractors. Reconciliació nacional, els respon ell: “És urgent reconciliar totes les Frances!”. Com el PS, però, Macron n’oblida una, de França; la dels ‘Petits Blancs’. Trump els deu la presidència. El Regne Unit, el ‘Brexit’. Marine Le Pen, tot. I Macron els deurà, indirectament, la presidència de la República.
Front Nacional, 2002-2017
Amb el 21,3% dels vots, 7.679.493 d’electors, a la primera volta, Marine Le Pen obté els millors resultats del seu partit en unes eleccions presidencials. L’han votada els més modestos —menys de 1.500 euros el mes— (30%), els més joves (21-26%), els empleats i els obrers (37-45%). Ha encapçalat el vot a tot el nord i nord-est del país i, naturalment, als seus feus de l’arc mediterrani.
És la segona vegada que el partit dinàstic supera la primera volta, i s’ha de dir que, en termes quantitatius, la filla ho ha fet prou més bé que no el pare, Jean-Marie Le Pen, quan, el 2002, va desbancar Lionel Jospin de la cursa electoral amb el 16,86% dels vots.
El Front Nacional no deixa, doncs, d’afirmar-se electoralment, si bé els resultats de la primera volta han decebut el partit. Les enquestes més optimistes, al començament de la campanya, li concedien una intenció de vot del 27%. Portes endins, els quadres frontistes reconeixien que la seva candidata havia de superar el 30% dels sufragis per afrontar la segona volta amb certes garanties d’èxit. Marine Le Pen, però, no solament ha anat perdent vots pel camí, sinó que no ha sabut capitalitzar totalment els resultats frontistes de les dues darreres eleccions territorials (25,2% en les departamentals; 27,3% en les darreres regionals). Aquest relatiu estancament del vot de l’FN deu tant a la campanya frontista com a la reconfiguració de l’espai electoral.
La desdemonització del Front, impulsada per Marine Le Pen contra l’herència ‘ultra’ del pare, roman un equilibri extremament precari. Un ‘aller-retour’ constant entre el vell FN identitari, ‘pied-noir’ i reaganià del sud de França, i el nou FN nascut el 2011 de la mà de Florian Philippot: proteccionista, obrerista i arrelat a les regions septentrionals i orientals de la França més castigada per la desindustrialització i la terciarització de l’economia. La campanya de Marine Le Pen ha patit, certament, d’aquesta dualitat: ha volgut explotar l’eix identitari de l’FN sudista (sense treure gaire a passejar, però, la jove i sulfurosa neboda Marion Maréchal-Le Pen, digna néta del seu avi, i Joana d’Arc en formació). Ha volgut adreçar-se, alhora, a la França popular dels “oblidats” pel social-liberalisme, dels obrers i empleats de la França perifèrica, dels ‘Petits Blancs’ sacrificats a l’altar de la globalització i de les noves centralitats etnicoculturals. Ha volgut també moderar el seu missatge, a fi de fer forat entre l’electorat més vell, conservador i rendista, i naturalment inquiet per l’eventual retorn al franc del programa frontista. Finalment, després de l’atemptat islamista del 20 d’abril, ha radicalitzat el seu discurs, en un darrer intent per recuinar la vella recepta: inseguretat, islamisme, invasió migratòria. Als seus darrers mítings, es tornava a sentir allò de “La France aux Français!” que tant de goig li feia al pare.
La veritable campanya de Marine Le Pen, de fet, comença ara; sense rivals incòmodes. Sense la competència de Fillon, l’apologeta catòlic neothatcherià, humiliat i caigut, però que ha sabut, malgrat tot, fidelitzar bona part dels vots promesos abans del ‘Pénélopegate’. Sense el temut Mélenchon, que ha combatut eficaçment la gran penetració del discurs social frontista entre les classes populars i, sobretot, entre els joves. Ara, Marine Le Pen podrà explotar la tematització tan esperada, la que ha volgut tothora imposar, la substitució final de l’eix clàssic esquerra-dreta per un combat de civilització “entre la banca i el poble, entre els mundialistes i els patriotes sincers, entre les elits i els oblidats, per la supervivència de França”.
Marine Le Pen, però, si bé te un electorat prou fidel, no té reserva de vots; té sobretot un ‘sostre de vidre’. És cert que la seva presència al segon torn, anunciada des de fa més d’un any, no ha commogut el país com va fer-ho l’arribada del Jean-Marie Le Pen a la segona volta en les eleccions del 2002. El 21 d’abril de 2002 baixaren 3 milions de persones a manifestar-se al carrer. Diumenge passat, pràcticament ningú. Però això no vol dir que el ‘sostre de vidre’ ja no hi sigui. Per esdevenir la primera ‘Présidente’ de la República francesa, el nombre d’electors frontistes hauria de passar del rècord dels 7,7 milions actuals a més de 18… Marine Le Pen ha arribat als límits de la desdemonització; com son pare, no governarà mai. Com son pare, però, continuarà fent el paper que tan bé li esqueia: amagar les renúncies de l’esquerra, histeritzar el debat polític, criminalitzar tota dissidència. I el més important: afavorir el triomf del candidat més sistèmic, gràcies al mecanisme del vot útil, o vot anti.FN. Al vot útil, França li deu els tres darrers presidents, Chirac, Sarkozy, Hollande i també el proper, Emmanuel Macron. També li deu un sentiment, força generalitzat, de despossessió democràtica; de joc ben trucat.
La fi del PS
“Ironies de la història: el PS morirà com ha viscut: pel vot útil”, ha dit l’escriptor Laurent Binet, i és ben cert. Cal aclarir, però, que abans de l'”efecte vot útil”, hi ha hagut certes accions de sabotatge… Les primàries de “La Belle Alliance populaire” havien de salvar el PS. El que han fet, però, és accelerar-ne la descomposició. Tot plegat, una farsa ben cruel per a Benoît Hamon, que no ha sabut resistir el foc encreuat al qual se l’ha sotmès des del darrer tram de les primàries. Quan el gir liberal d’Hollande i de Valls s’acaba concretant en la figura i obra de Macron; la dreta del PS se’n va, castigant el seu propi candidat amb un degoteig insidiós de desercions i de traïcions, a favor del llampant candidat d’En Marche. Benoît Hamon es queda gairebé sol, en ‘petit comité’ ecosocialista, amb les claus d’una casa mig buida. I davant d’un candidat, Jean-Luc Mélenchon, que ha acabat encarnant una autèntica ruptura i beneficiant-se, ben aviat, de les dinàmiques del vot útil d’esquerra.
Resultat, la meitat de l’electorat socialista que va dur Hollande a la presidència el 2012 ha migrat cap a Macron; un quart se n’ha anat amb Mélenchon. Hamon només n’ha conservat un cinquè: 2.291.565 vots, el 6,36%. Només el 15% dels simpatitzants d’esquerra han votat pel bretó. El PS obté així un resultat estrepitosament baix. La darrera vegada que el socialisme francès va tocar fons d’aquesta manera va ser en les presidencials del 1969, on el 5% del candidat socialista (SFIO) Gaston Defferre a la primera volta va desembocar en la refundació del seu partit. Així va néixer el PS, sota el control de François Mitterrand, un any després.
La batalla per les restes del PS no trigarà tant. De fet, ja ha començat; es diu que Hamon no es presentava a les eleccions per esdevenir president del país, sinó per prendre el control del PS. Vistos, però, els resultats obtinguts en les eleccions per l’excandidat, Hamon no tindrà gaire pes per evitar que el que quedi del PS després de les properes legislatives es posi al servei del liberal Macron i el seu moviment En Marche! Valls i els seus ja s’hi han posat. Des de l’aparell socialista, a Hamon se li comença a fer entendre que potser també hauria de marxar de casa, amb els seus amics massa esquerranosos… El partit socialista francès mor, a 50 anys, i de mort programada. En marxa!
Mélenchon: a la recerca del poble perdut
L’altra Gran Marxa d’aquesta campanya ha estat la de Jean-Luc Mélenchon i el seu moviment Les Insoumis. Malgrat la dinàmica del vot útil d’esquerres, que autoritzava a creure en la segona volta, Mélenchon se n”ha quedat a les portes, amb 7.060.885 vots, el 19,58%. Tot i així, els resultats de Mélenchon són certament històrics: ha guanyat més de vuit punts respecte a les anteriors eleccions presidencials (2012, 11%) i ha obtingut els millors resultats per a l’esquerra de l’esquerra des del 1981.
Mélenchon va caure en una llarga i profunda depressió després de l’eliminació del seu admirat Lionel Jospin, el 2002, davant Jean-Marie Le Pen. El 2005, el vast moviment contra el projecte de Constitució de la UE va salvar-lo, es diu, personalment i política. La seva campanya d’enguany sembla retre homenatge al moviment inclusiu del 2005, tot aprenent dels errors de les darreres campanyes, i de les desfetes contra les reformes sarkozystes, el 2010, i contra la reforma laboral Hollande-Valls-Macron, l’any passat. Per ressuscitar avui la ‘Force du Peuple’ i l’esperit del 2005, Mélenchon invoca Ernesto Laclau, Chantal Mouffe i… Pablo Iglesias. El seu programa per a les presidencials i per a les legislatives, ‘L’Avenir en commun’ (transició ecològica, impugnació de tractats i/o pla B per a la UE, proteccionisme, assemblea constituent VI República, etc.), compendi dissident del nou ordre neoliberal, no s’adreça al ‘peuple de gauche’ mitterrandià, sinó al poble, a les ‘vrais gens’ de França, contra la ‘caste’ oligàrquica. L’insubmís Mélenchon es deu, doncs, a una nova frontera política. Dibuixar aquest nou espai ha suposat descartar tota aliança amb el PS, ni que fos amb Benoît Hamon, amb qui només s’ha volgut signar un pacte de no-agressió.
En una França on les qüestions identitàries defineixen, més que mai, les adhesions polítiques, l’estratègia dels Insoumis exigeix també canvis tàctics. Retrobar el poble perdut, lliurat a l’FN pel social-liberalisme, comporta “Marselleses” i banderes tricolors als mítings. Demana també un discurs més realista sobre la immigració, així com la “dissolució” de tot problema identitari per una fugida endavant universalista. En fi, suposa renunciar a l’encès discurs de Mélenchon a la platja marsellesa del Prado, a les presidencials del 2012: l’apologia càndida del mestissatge transmediterrani que li féu perdre uns quants punts de vot popular.
Mélenchon sembla dir-nos que, per retrobar l’electorat captiu de l’FN, el primer que cal fer és escoltar. Escoltar, i no estigmatitzar, tot el que aquest poble d’empleats i d’obrers diu sobre la precarització del treball, la UE, la nació, la immigració, la cultura, l’escola pública, el dúmping social, la seguretat, l’ecologia i el laïcisme. Després, cal saber desconstruir les falses solucions de l’FN, des d’un republicanisme de pedra picada, abeurat en la més pura tradició del socialisme a la francesa; corregit per la urgència ecològica, pel proteccionisme econòmic i pels nous humanismes de la societat oberta. És el mètode Mélenchon. De moment, no l’ha dut a la segona volta, però li ha permès encapçalar el vot del jovent (27%) per davant de l’FN (21%). Pel que fa a les classes populars, Marine Le Pen continua regnant-hi. Les properes legislatives posaran definitivament a prova l’estratègia de La France Insoumise, el populisme de ‘gauche’ de Mélenchon, la lluita final per les classes populars.
El calvari del conservador Fillon
Amb el 20% dels vots, tercera posició de la cursa presidencial, el candidat dels Républicains ha obtingut els seus millors resultats entre els majors de 65 anys (41%) i entre els quadres (26%). El seu electorat s’ha mantingut a les zones tradicionalment de dreta, ‘banlieue’ oest de París, Sud-Est, Vendée, Loira, i al seu feu de la Sarthe.
Ens recordava Fillon aquest abril: “A Gergòvia, un gal rebel, Vercingetòrix, va infligir una desfeta magistral a Juli Cèsar, el favorit, segons les enquestes”. Després de les revelacions sobre les generoses remuneracions, amb diners públics, del treball inexistent de la seva esposa i fills, François Fillon haurà estat Vercingetòrix, certament, però no pas el de Gergòvia, sinó el d’Alèsia.
Afeblit pel descrèdit moral del ‘Pénélopegate’, Fillon ha jugat al tot o res. Traient al camp de batalla la ‘Vieille Garde’ de l’oposició ‘ultra’ al matrimoni gai, el moviment Sens Commun’, François Fillon s’ha deixat caure al seu propi parany. El suport de la França més conservadora culturalment no solament no ha bastat per dur-lo a la segona volta, sinó que ha propiciat la migració macronista de l’electorat de dreta més tolerant. Així mateix, de poc o res no ha servit la seva imitació del Sarkozy de la “identitat nacional”. El seu programa econòmic desregularitzador n’ha espantat més d’un del seu propi partit. I ha fet fugir l’electorat de dreta més popular; l’electorat que, precisament, va dur Nicolas Sarkozy a la presidència, el 2007.
Malgrat tot, Les Républicains poden encara resistir a la reorganització tripartida que sembla voler imposar l’operació Macron: un bloc ‘mélenchonista’, un vast ‘extrem centre’ de govern i, finalment, l’FN. Després de les regionals, el partit encara hi serà. Caldrà veure què sabrà, o què podrà fer-ne Nicolas Sarkozy. Se l’ha sentit dir “des que vaig marxar, això és un merder”.
2017-2022: Le Pen?
La llarga primera campanya electoral que acabem de viure confirma la reconfiguració de l’espai polític francès. En l’espera de la VI República de Jean-Luc Mélenchon, França sembla tornar al desordre i a les efímeres coalicions de la quarta. L’arquitectura electoral de la V República s’ensorra. Les eleccions regionals en seran el cadàver exquisit. Macron i Marine Le Pen no en són els hereus, sinó l’herència de final de règim.
Herència inquietant, de fet, pel que pot tenir de seqüència. “Macron és en realitat l’altre nom de la ‘uberització’ de la societat, que ja ha posat en marxa quan era ministre, i que representa la fi de l’Estat del benestar”, diu Michel Onfray. Un veterà sindicalista del sector cultural francès, que em permeto ara de citar, em va dir això mateix, amb altres paraules: “Si ens toquen cinc anys de Macron, el 2022 ens tocaran cinc anys de Marine Le Pen”. A veure si acabarem prenent mal.
