12/04/2017 | 19:50
Aquest 16 d’abril, Erdogan cerca fer un pas més en la seva aposta per passar a la història del país com el líder més important després d’Atatürk, el pare de la Turquia moderna: espera que els seus conciutadans validin, en referèndum, una reforma constitucional que substituiria l’actual sistema parlamentari per un de presidencialista. Un model que atorgaria a Erdogan amplis poders executius, el convertiria en cap de Govern (ara ho és el primer ministre, una figura que desapareixeria) i el faria més independent dels poders legislatiu i judicial. CRÍTIC analitza la situació actual de Turquia i els possibles viaranys de futur als quals ha de fer front.
Hi ha una citació que no ens cansem de repetir: el periodista català Lluís Miquel Hurtado escrivia fa alguns mesos que, des del cop d’Estat del juliol de l’any passat, Turquia “viu perillosament”. Recep Tayyip Erdogan, president del país i fundador i líder de l’islamoconservador Partit de la Justícia i del Desenvolupament (AKP), manté amb puny de ferro una política personalista i autoritària que s’arrela en el creixement del seu partit però que es desborda arran del cop d’Estat i, sobretot, de la repressió posterior —contra el moviment kurd, contra les organitzacions d’esquerres i contra el gülenisme, al qual tornarem de seguida.
Gairebé un any més tard, aquest 16 d’abril, Erdogan cerca fer un pas més en la seva aposta per passar a la història del país com el líder més important després d’Atatürk, el pare de la Turquia moderna: espera que els seus conciutadans validin, en referèndum, una reforma constitucional que substituiria l’actual sistema parlamentari per un de presidencialista. Un model que atorgaria a Erdogan —i a qualsevol president després d’ell— amplis poders executius, el convertiria en cap de Govern (ara ho és el primer ministre, una figura que desapareixeria) i el faria més independent dels poders legislatiu i judicial.
Abans, però, d’abordar amb més detall el referèndum en si, val la pena de retrocedir una mica i fixar-se en els esdeveniments polítics que han dut Turquia fins al punt on és ara. I, per fer-ho, convé parlar breument de com l’AKP d’Erdogan es va fer fort de la mà del gülenisme i com, després, els dos actors van esdevenir enemics.
El trencament entre l’AKP i el moviment Gülen ha disparat la repressió contra els ‘gülens’ des del cop del juliol
El moviment Gülen, o Hizmet, és conegut així pel clergue islàmic que l’inspira i lidera: Fetullah Gülen. Amb una legió de seguidors —estimada pel cap baix en centenars de milers i en 8 milions pel cap alt— i una nodrida xarxa de centres d’ensenyament, mitjans de comunicació i hospitals, vindica una interpretació pròpia de l’islam, amb base nacionalista, que ‘The Guardian’ descrivia el 2013 com una versió musulmana de l’Opus Dei. El gülenisme ha donat a la nova classe mitjana emergent dels anys d’Erdogan la possibilitat de conjugar un islam flexible, no rigorista però conservador, amb l’essència nacionalista del kemalisme. Una classe que ha vist “com augmentava el seu prestigi social: ara ja no són els pàries incultes d’abans”, valora Eduard Soler, coordinador d’investigació del CIDOB i especialista en Turquia. Convé recordar-ho quan es presenta Erdogan com un dictador i es pretén entendre com ha arribat a mantenir el poder durant els darrers 14 anys: hi ha milions de turcs que han ascendit de la mà de l’AKP i del seu antic aliat.
L’AKP i el moviment Gülen van mantenir un matrimoni de conveniència amb el qual una nova Turquia va trencar, des de principis d’aquest segle, amb la vella hegemonia del CHP, el partit socialdemòcrata i nacionalista —amb les bases de suport a les classes mitjanes i mitjanes-altes tradicionals— fundat pel pare de la Turquia moderna, Mustafa Kemal Atatürk, als anys vint del segle passat.
La relació entre Erdogan i Gülen va deteriorar-se força el 2012 i es va trencar l’any següent. El president ha acusat el moviment del clergue d’haver-se infiltrat dins l’estructura de l’Estat —a la judicatura, l’Exèrcit, l’Administració i el professorat— per anar soscavant el Govern i ordir un cop militar. Al desembre del 2015, el moviment va ser declarat terrorista. L’AKP se sentia fort: havia guanyat les dues eleccions parlamentàries consecutives d’aquell any. En la primera, al juny, l’electorat li havia negat la majoria absoluta. En la segona, al novembre —i després de no poder formar Govern—, el partit d’Erdogan va obtenir el 57% dels escons (contra el 24% del CHP).
El 2016, la repressió contra l’entramat social del gülenisme —amb el tancament del diari ‘Zaman’, el més important del país— i la detenció i el processament de milers de persones ha estat constant, i s’ha disparat des del cop del juliol. El trencament amb el clergue ha comportat, en paraules de Yasir Sunca, representant a Brussel·les del Partit Democràtic dels Pobles (HDP, esquerra prokurda, tercera força al Parlament, amb el 10% dels escons), que “Erdogan hagi passat d’una aliança amb l’islamisme social a una coalició nacionalista turca amb el CHP i amb l’MHP, una força racista, antikurda i ultranacionalista. La coalició és feta contra els kurds, amb el suport significatiu d’una part de l’Exèrcit”. Per Eduard Soler, el dubte arran del cop d’Estat era “si Erdogan maniobra calculadament per consolidar el seu poder, o bé si ha entrat en una lògica emocional en la qual se sent amenaçat en la seva existència mateixa. Possiblement són les dues coses alhora”. El president s’envolta “del seu entorn familiar, d’un grup d’homes de negocis, i dels seus assessors més fidels, gairebé consellers àulics que molts cops no són ni tan sols càrrecs del partit o del Govern”, retrata l’investigador.
Una Turquia polaritzada pel cop i pel referèndum
La polarització a Turquia cada cop és més profunda. Durant els primers mesos després del cop d’Estat es va viure una certa deserció, per part del kemalisme laïcista, del seu rol d’oposició —prioritzant el nacionalisme turc—, cosa que va comportar que l’HDP es quedés prou sol liderant la contestació al Govern en clau progressista.
“Ara, en el context del referèndum, això ja no és tan així”, diu Soler. El CHP —recordem-ho: el principal partit de l’oposició— està fent campanya sense embuts contra la proposta presidencialista d’Erdogan: el seu líder, Kemal Kiliçdaroglu, ha arribat a afirmar que l’esmena constitucional “demolirà la democràcia” a Turquia i “danyarà la civilització”. Ho està dient sense renunciar al nacionalisme turc —apel·la insistentment a “la bandera”, a “la nació” i a “l’Estat”—, sabedor que el binomi AKP-MHP, en demanar el vot per al “sí” a la reforma constitucional, s’omple la boca, precisament, de pàtria. “L’aliança entre l’AKP i l’MHP és islamonacionalista. Però no és tant que els nacionalistes s’hagin tornat islamistes com que la retòrica d’Erdogan ara s’està acostant molt a les posicions del nacionalisme turc. Erdogan necessita els vots de l’MHP per mantenir la majoria al Parlament”, analitza Soler.
Què passa amb el quart partit del Parlament, és a dir l’HDP, la formació majoritàriament kurda? També està fent campanya a favor del “no”, i ni tan sols li calen arguments sobre el perill que pugui córrer la democràcia a Turquia: l’onada repressora postcop va afectar-lo greument. Selahattin Demirtas i Figen Yüksekdag, els dos colíders del partit, han estat empresonats, així com onze diputats més, sota l’acusació de mantenir vincles amb el terrorisme. El partit ho nega: considera que dins dels plans d’Erdogan hi ha la destrucció mateixa de l’HDP, que el president turc ha demostrat a bastament que el dossier kurd no el pensa encarar amb diàleg, sinó a sang i foc, i que tot plegat és prou motiu, en ell mateix, per oposar-se a l’esmena constitucional.
El malestar amb Erdogan no és, en absolut, exclusiu dels kurds o de l’HDP. Cal recordar les xifres que publica la web ‘Turkey Purge’: des del cop del juliol, les autoritats turques han acomiadat 134.000 persones que treballaven a l’Administració pública, han detingut més de 95.000 persones, han clausurat 2.100 centres d’ensenyament i 150 mitjans de comunicació, 162 periodistes han estat arrestats i més de 4.700 jutges han perdut la feina. Centenars d’associacions de la societat civil també han estat obligades a plegar. La campanya del referèndum tampoc no està sent allò que se’n diu un model d’equanimitat i de democràcia: partidaris del “no” patint atacs violents al carrer, acusacions contra el Govern de derivar fons públics a favor de la campanya del “sí”, denúncies contra els mitjans públics pel fet de donar molta més projecció als partidaris de la reforma que no pas als detractors… “Hi ha elements preocupants en la campanya”, remarca Soler. “L’actitud de l’Estat davant del referèndum està sent molt partidista, afavorint les posicions del ‘sí’.”
Les tendències reislamitzadores s’expliquen per la necessitat d’Erdogan d’acontentar la base més islamoconservadora de l’electorat de l’AKP
I, tot i així, les enquestes auguren molta igualtat. “Els votants saben que votar ‘sí’ implica tres coses: avalar la creació d’una hiperpresidència, acceptar la gestió postcop d’Estat i donar-li un xec en blanc a Erdogan”, explica l’investigador, “i cal tenir en compte que pot ser que una part dels votants de l’AKP optin pel ‘no’, per enviar-li un missatge d’advertència a Erdogan”. Els sondejos també detecten que una part significativa dels votants de l’ultranacionalista MHP podrien ignorar la consigna oficial del seu partit —que, de fet, està molt dividit sobre el referèndum— i rebutjar la reforma. “Molt sovint”, continua Soler, “es dóna la democràcia turca per perduda. I, en canvi, estem dient que Erdogan pot patir una derrota. De vegades s’assimila Erdogan al conjunt del país. I és un error. La societat turca és molt complexa i diversa”.
Mostra d’aquesta pluralitat —ara sembla que hagin caigut en l’oblit— van ser les protestes que, el 2013, van tenir lloc a Istanbul i a la majoria de les ciutats contra l’autoritarisme d’Erdogan, en el moviment que va ser conegut per Occupy Gezi, que va treure als carrers i a les places milers de persones, d’anarquistes i comunistes a kemalistes passant per kurds, alevites, armenis, feministes, grups LGTBI… i fins i tot ‘supporters’ organitzats dels tres grans equips de futbol d’Istanbul. Una part del món de Gezi es va acostar a l’HDP. Però “una part important” dels mobilitzats “se senten incòmodes” amb aquest partit, diu Soler, per la seva tebior amb el PKK, l’organització politicomilitar kurda que des de la dècada de 1980 manté un cru conflicte armat amb l’Estat turc.
Les tendències reislamitzadores, sovint confoses amb l’autoritarisme, són una constant de la visió que, des de l’estranger, es té del Govern turc. Soler ho considera una política governamental “d’ús molt intern turc”, pensada per “acontentar la base més islamoconservadora de l’electorat de l’AKP”. Per l’investigador, el partit d’Erdogan “confia més en la islamització de la societat, via el teixit associatiu confessional que li és proper, que no pas en la de l’Estat mateix, que ara no és pas la seva prioritat, sinó l’erdoganització de Turquia”. I, per fer-ho, pacta “amb els sectors kemalistes de línia dura i amb l’MHP”.
Neootomanisme en política exterior?
La política exterior turca és qualificada a voltes de neootomana, per la seva direccionalitat cap a Síria i l’Iraq, antics territoris de l’Imperi. El 2012, Robert D. Kaplan escrivia a ‘The revenge of geography’ que era previsible que Turquia provés de consolidar posicions a l’Orient Pròxim. En aquesta línia se situaven les declaracions d’Erdogan i de membres del Govern, l’any passat, en què explicitaven que calia “renegociar” els acords posteriors a la Primera Guerra Mundial —que van determinar les fronteres modernes de Turquia— i aspirar a “reintegrar” les ciutats iraquianes de Mossul i de Kirkuk en l’àrea d’influència turca.
Perquè Turquia, però, pugui consolidar aquest vector meridional de la seva política exterior li cal gestionar un dossier que ja era calent en època d’Atatürk: la qüestió kurda. Tant al nord de Síria com de l’Iraq —els dos territoris amb els quals Turquia fa frontera pel sud— els partits i milícies kurdes són ara els principals poders locals en els terrenys polític i militar. Al nord de l’Iraq, fa 25 anys que els kurds hi han consolidat un règim d’àmplia autonomia, amb el seu propi exèrcit: els peixmergues. I al nord de Síria, des del 2012, el moviment kurd d’esquerres proper al PKK —encapçalat pel partit PYD— hi ha anat proclamant l’autogovern de diversos cantons, amb el suport de les milícies YPG i YPJ —ben conegudes pel fet d’incorporar un bon nombre de dones a les seves files i per haver fet front, amb èxit, a l’Estat Islàmic en batalles com la de Kobanê.
Ankara no pot acceptar que a l’altra banda de la seva frontera sud estigui emergint una incipient estructura semiestatal —l’anomenada Federació del Nord de Síria, que integra els cantons kurds— sota el control o guiatge del PYD. Per això, des de l’agost del 2016, l’Exèrcit turc dóna suport directe als rebels sirians de l’operació Escut de l’Eufrates, el primer objectiu dels quals és, ni més ni menys, que crear una mena de zona tampó a part del nord de Síria, per mantenir-la fora del control kurd. Per Sunca, la intervenció “aprofundeix en l’estratègia d’afeblir el procés revolucionari dels kurds de Síria, molt proper al moviment kurd de Turquia”.
Soler assenyala que, “en part, el tema kurd —sobretot si per ‘kurd’ entenem el PKK i els seus aliats— s’està convertint en la principal força motriu de les decisions de Turquia en política exterior. És una constant. Turquia té molt clara la percepció que el PKK és l’amenaça principal per a la seguretat de l’Estat”. Turquia, continua l’investigador, actua moguda “per la por d’imaginar-se vulnerable des de la Mediterrània fins a la frontera iraniana”. No en va, ja ha construït més de la meitat dels 511 quilòmetres de mur de formigó que la separarà, físicament, de Síria. Vol aturar el flux de refugiats que li entra per aquella frontera. Però hi ha més: en un escenari que lleva la son a més d’un dirigent turc, Ankara tem que més enllà de tota la seva frontera sud es pugui acabar consolidant un mosaic d’actors alguns dels quals estiguin molt influenciats per Teheran —cas del règim sirià d’Al-Assad i part dels kurds de l’Iraq—, i d’altres, vinculats al PKK mateix —cas del PYD i de les YPG-YPJ.
Que, per Turquia, la política kurda sigui tan important no significa necessàriament que aquesta hagi de tenir sempre un caràcter antikurd. És evident que a Ankara no li fa gràcia l’emergència de poders kurds al seu veïnatge; però, quan no ho pot evitar, mira d’acostar-se’ls a la seva conveniència. El millor exemple n’és l’excel·lent relació que manté amb el poder autònom kurd d’Erbil, a l’Iraq, en mans del conservador Partit Democràtic del Kurdistan (PDK): “Si una dècada enrere ens ho haguessin explicat, no ens ho hauríem cregut”, diu Soler. Ankara i Erbil fan negocis plegats —al voltant del petroli, sobretot— i Turquia es preocupa especialment que no sorgeixi una solidaritat pankurda. Per evitar-ho, fomenta les divisions entre els partits i moviments kurds. Per Ankara, les males relacions entre el Govern d’Erbil i els cantons del nord de Síria —lògiques, des d’un punt de vista ideològic— són una notícia fantàstica.
Lligat a tot aquest panorama hi ha el paper de Moscou a la regió. “Turquia ara percep que Rússia és més determinant que cap altre actor al tauler sirià”, diu Soler. Probablement per això al juny passat Ankara va fer un gir en les relacions amb Rússia —força deteriorades fins llavors— i es va acostar al Kremlin, fins i tot acceptant que Al-Assad pogués continuar com a president sirià quan, fins llavors, la seva marxa era una condició ‘sine qua non’. Són relacions millorades, que no vol dir pas que siguin cordials. “Difícilment Turquia podria suportar ara una nova crisi amb Rússia, atès el mal moment pel qual passen les relacions turques amb els altres actors internacionals” com els EUA, la UE o els Germans Musulmans, diu l’investigador del CIDOB. Però, en aquest cas, Turquia podria haver d’empassar-se el gripau dels cantons kurds, si l’aposta estratègica de Rússia a Síria a mitjà i llarg termini fos doble: Al-Assad sí, però el PYD també. “És un escenari possible, que no es pot descartar”, valora Soler. “De fet, és el que el Kremlin ha estat fent fins ara: donar suport a Damasc i al PYD alhora, i afavorir que Al-Assad no percebi els grups kurds com a actors especialment hostils. En part dependrà de fins a quin punt Al-Assad i Rússia tinguin ganes d’humiliar Turquia”. És clar que, coneixent la trajectòria de marginació i negació de drets que el règim dels Al-Assad —pare i fill— ha mantingut envers el poble kurd, costa de creure que les coses puguin arribar a canviar tant per mantenir una cohabitació i una entesa política a llarg termini. ‘On verra’.
Els drets de les dones
Un altre element central per entendre el Govern d’Erdogan és l’escalada de polítiques misògines. “És una cessió dels tecnòcrates de l’AKP a l’ala més conservadora de la seva base islamista”, diu Öznur Karakas, antropòloga i activista feminista turca. Per Karakas, “la clau de volta, pel que suposa per al sistema de salut i judicial, és l’avortament”. A Turquia, el dret a interrompre l’embaràs és legal fins a les 10 setmanes, però a la pràctica, bona part de les dones no el poden exercir. “L’Administració d’Erdogan pressiona els metges de manera molt agressiva perquè facin objecció de consciència. Si el metge accepta de practicar un avortament, els anestesistes i infermers també poden negar-se a treballar en l’operació, cosa que fa pràcticament impossible dur-la a terme en condicions”, diu Karakas.
El Govern ha detingut 13 diputats de l’HDP i ha tancat més de 20 televisions i ràdios kurdes
Per l’antropòloga, “el discurs d’odi dels representants de l’Executiu, incloent-hi el mateix Erdogan, és legitimador de la violència patriarcal contra dones i homosexuals”. En aquest sentit, l’activista destaca els Centres per a la Prevenció i Supervisió de la Violència contra les Dones (SÖNIM), uns ens governamentals molt criticats pel moviment feminista, perquè exerceixen de “barrera entre les víctimes i les associacions de dones”. Impedeixen, amb una xarxa de tècniques molt polititzada i religiosa, que les usuàries puguin relacionar-se amb entitats especialitzades en aquesta temàtica atès que “queden atrapades en un magma assistencial que les culpabilitza i que prioritza que parlin amb predicadores abans que amb psicòlogues”.
Al Kurdistan, aquesta problemàtica s’incrementa amb la repressió contra els moviments de dones i feministes associats a qualsevol expressió de kurdisme. La clausura, a l’octubre del 2016, de l’agència de notícies feminista JINHA “no fa més que confirmar els nostres pitjors averanys”, clou Karakas.
Increment de la violència al Kurdistan
Des d’abans del cop d’Estat s’havia esvaït tot senyal de les converses de pau que el Govern turc va mantenir, fins al 2013, amb el líder del PKK, Abdullah Öcalan, empresonat des del 1999. Després del cop, a més, l’Estat turc ha iniciat una nova ofensiva contra l’HDP.
El PKK va trencar el 2015 la treva que mantenia a Turquia i ha anat traslladant la lluita armada del camp a la ciutat. Les forces turques hi han respost amb molta violència. Diyarbakir i Cizre han patit un elevat nombre de morts i ferits civils i la destrucció de bona part dels edificis. Sectors propers al moviment kurd s’han mostrat incòmodes pel fet que el PKK hagi enrolat gent molt jove i de classe baixa per lluitar en primera línia. Sunca replica que “qui ha portat la violència a l’espai urbà és alguna agència secreta turca, amb atemptats contra els mítings de l’HDP a Diyarbakir i en altres ciutats”. Per Soler, el canvi de situació és “volgut per ambdós bàndols: el PKK, confiant que els combats urbans li reportarien més suport, i l’Estat, pensant que els kurds conservadors es replantejarien el suport a l’HDP i demostrant a la societat que no hi ha marge de negociació” amb Öcalan.
Dara Zagros, militant kurd actiu a Catalunya, destaca “una ofensiva doble: contra l’HDP i contra els mitjans de comunicació”. En el primer capítol sobresurt la detenció dels 13 diputats, incloent-hi els dos colíders abans esmentats, les lesions a altres parlamentaris, com la iazidita Feleknas Uca, i l’empresonament de més de 2.000 militants del partit, així com la intervenció d’una vuitantena de batllies kurdes i la substitució dels seus alcaldes elegits democràticament per funcionaris estatals. En el segon, el tancament de més de 20 cadenes de televisió i ràdio kurdes, que s’ha estès “a mitjans com el canal infantil Zarok TV o la T10, emissora de televisió per a la minoria alevita”, i fins i tot a cadenes que emetien des de satèl·lits francesos, cosa que, segons el moviment kurd, demostra la capacitat d’influència d’Erdogan fora de Turquia. Per Zagros, és una “política kurdòfoba” i “un atac salvatge a la llibertat d’expressió i de premsa”.
[Aquest reportatge, publicat originalment a la revista ‘Mar Crítica’, ha estat actualitzat i ampliat en motiu del referèndum de diumenge, 16 d’abril]
