21/08/2017 | 00:05
Des de realitats que unes vegades es toquen i d’altres tenen poc o res a veure, els països de la Mediterrània comparteixen esclats socials i assajos incipients de fer política d’una altra manera. Arreu, però, la força de l’’establishment’ i les incapacitats mateixes dels nous actors dificulten l’emergència i el triomf de les alternatives. Sense ànim exhaustiu, triem i destaquem set exemples de les tres riberes.
Grècia: sense alternativa —progressista— a Tsipras
Es manté l’hegemonia de Syriza al carrer i a les institucions. L’explicació, segons el periodista Hibai Arbide, és que “la majoria de la ciutadania no interpreta acceptar el rescat com una traïció, sinó com una derrota”. Hi ha tensions, tanmateix, dins el partit governamental. “A l’últim congrés —comenta— va decidir-se que només un 25% del Comitè Central pot fer part de l’Executiu. Així s’evita que el Govern controli el partit, sinó que és a la inversa”.
Des del 2009, Grècia és un país que bull. S’hi han creat 129 noves forces, de tots colors. Dues novetats interessants a l’esquerra. D’una banda, Unitat Popular, que va estavellar-se en les darreres eleccions: formació de quadres amb pocs joves i que no connecta amb els moviments socials. “En el fons, voldrien substituir el KKE”, explicita Arbide. De l’altra, Rumb a la Llibertat, fundat per la molt popular Zoe Konstantopoulou, exportaveu del Parlament hel·lè amb Tsipras.
Els estalinistes del KKE —que Arbide defineix com “una subcultura més que un partit” i que estan estancats en un 5% del vot—, els trotskistes d’Antarsya —amb un 1,5% de paperetes i forts a l’estudiantat— i el moviment anarquista, divers i ben organitzat, completen un escenari on s’ha donat “un canvi en la mobilització popular, ara plenament orientada cap a l’assistència als refugiats”.
Israel: l’esquerra (post)sionista es planteja l’estratègia del boicot
La sorpresa en els últims comicis, el 2015, a la Knesset israeliana, fou la Llista Conjunta, convertida en tercera força. La coalició antisionista era conformada per Hadash —únic artefacte polític asionista, que aplega jueus i àrabs i que té el Partit Comunista d’Israel com a pal de paller— i tres partits palestins: Balad —nacionalista laic—, la Llista Àrab Unida —fonamentalment beduïna— i el Moviment Islàmic. Assolí 13 escons. Obté suport entre grups d’intel·lectuals i antics membres dels Panteres Negres sefardites i ‘mizrahims’ —jueus àrabs.
L’esquerra de tradició sionista representada per Meretz, pels sectors més progressistes del laborisme i per l’anomenat “camp de la pau” està avui completament fora de combat. Entitats com B’Tselem o Pau Ara són testimonials. Els moviments d’indignats i d’objectors al servei militar (‘shministim’, amb figures com la feminista Sahar Vardi), del 2011, són en un moment baix.
Meir Margalit, del Comitè contra la Demolició de Llars Palestines, explica que d’un quant temps ençà s’està intentant “un nou espai de diàleg que va d’una part del Partit Laborista a Hadash”. Per Margalit, exregidor de Meretz, “cada cop hi ha més jueus israelians no radicals partidaris de la campanya BDS”, tot i que reclama als activistes “seny i capacitat selectiva a l’hora de triar els objectius del boicot”.
Palestina: bipartidisme desgastat; esperança possible
La situació a Gaza i a Cisjordània és insostenible. Res de nou sota el sol. “Mahmoud Abbas ha governat 11 anys pràcticament per decret, allargant un mandat que havia de ser tan sols de quatre”, afirma Lola Bañón, professora de periodisme de la Universitat de València. En les darreres dècades, la vella esquerra palestina, desbordada pel bipartidisme Fatah-Hamàs, ha estat substituïda per ONG polititzades com els Comitès de Salut (HWC) o els grups feministes i en defensa dels presos.
Paradoxes: el Front Popular d’Alliberament de Palestina —referent indiscutible en la ‘intifada’ del 1987 i el partit d’esquerra més nombrós— obtingué un 4% dels vots en les últimes legislatives; al mateix temps, un 30% dels presos polítics palestins avui a Israel hi militen.
El 8 d’octubre s’havien de celebrar eleccions municipals. La novetat, si s’haguessin portat a terme, era l’Aliança Democràtica, formada pel Front Popular, pel Front Democràtic, per la Iniciativa Nacional Palestina —activa en la lluita contra el mur i contra la corrupció, liderada pel carismàtic M. Barghouti—, pel PPP —proper al Partit Comunista d’Israel— i per la FIDA. La coalició optava, segons totes les enquestes, a un 9% dels vots. Amb un programa de “marcat caràcter social i amb un 30% dels llocs a les llistes destinats a dones, l’Aliança Democràtica despertava —segons Bañón— la possibilitat d’una certa revifada de l’esquerra”.
Xipre: un sistema de partits resistent al canvi
La crisi del 2012 va conduir el Govern de Xipre (AKEL, comunista reformista) a demanar un rescat a la UE i l’FMI i, l’any següent, ja amb un Executiu de centredreta (DISY-DIKO), a signar un memoràndum amb la ‘troica’ que comportava retallades, privatitzacions, ‘corralito’ i reestructuració bancària. S’anunciava un trasbals de l’espectre polític al sud grecoxipriota (el nord turcoxipriota és independent ‘de facto’ sota ascendent turc des del 1974).
Però les mobilitzacions persistents —treballadors públics, pensionistes, estudiants, sindicalistes— contra l’acord amb la ‘troica’ no s’han transmutat pas en un canvi de partit hegemònic a l’esquerra —com sí que ha passat a Grècia— i l’AKEL es manté com a gran referent (un 26% dels vots el 2016).
No obstant això, han emergit nous partits d’esquerres antimemoràndum. L’únic que ha entrat al Parlament és Iniciativa Ciutadana (centreesquerra, qualificat de nacionalista populista, un 6% dels vots). La coalició Drasy-Eylem, amb un to més esquerrà, antifeixista i favorable a un Xipre reunificat i federal —en això darrer coincideix amb l’AKEL—, es va presentar sense èxit a les europees del 2014. Dividida, Drasy-Eylem no ha aconseguit articular l’espai alternatiu que volia i no s’ha presentat a les parlamentàries del 2016.
El Líban: els ‘Comuns de Beirut’ com a alternativa
En les eleccions municipals del 2016, i com a reacció als partits tradicionals de base etnoconfessional, a la corrupció i al clientelisme —endèmics al Líban—, es van presentar diverses candidatures ciutadanes independents. La més destacada era Madinati, una mena de ‘Beirut en Comú’ amb un programa amb referències socials, ecològiques i defensores de la diversitat. Tot i haver sumat un 40% dels vots, va ser derrotada pels partits tradicionals, que, enfrontats entre ells a escala nacional, es van coalitzar per barrar-li el pas.
La irrupció de Madinati és “esperançadora i important”, valora Amaia Goenaga, investigadora associada de l’Observatori Polític i Electoral del Món Àrab i Musulmà (OPEMAM), “però el sistema té una gran capacitat de resistència”. Els moviments socials, recorda, eren més forts als anys setanta i en part també als noranta, amb mobilitzacions sindicals contra els plans neoliberals del primer ministre Rafiq Hariri. El sistema va infiltrar-s’hi, els va cooptar, va manipular les eleccions sindicals i així “els va neutralitzar completament”.
El problema de fons, diu Goenaga, és el clientelisme: el ciutadà, per obtenir qualsevol cosa —fins i tot una línia de telèfon—, ha d’acudir a un líder de barri, de partit, i queda en deute amb ell. Fora de Beirut, “trencar aquesta dinàmica és molt difícil”.
Algèria: protestes intermitents, infiltració permanent
S’ha escrit que les ‘primaveres’ van passar de resquitllada per Algèria i que el Govern autoritari d’Abdelaziz Buteflika se’n va veure poc afectat. La segona afirmació és més certa que la primera: des del 2010 s’han viscut cicles de mobilització pel cost de la vida, l’atur, la democratització, la corrupció, els drets de les dones…
Però a Algèria, “als moviments de protesta no els dóna temps de consolidar-se”, explica Rafael Bustos, professor de relacions internacionals de la Universitat Complutense, perquè “el Govern els coopta, s’hi infiltra i els divideix”. En aquest context, moltes ONG “acaben tenint un perfil polític baix”.
Aquesta dècada, entre els moviments més destacats a favor d’una transició democràtica, cal citar la Coordinació de 2011 (“que, però, va tenir poc recorregut en cometre l’error de deixar fora els islamistes”), la plataforma ciutadana Barakat del 2014 i la coalició de partits CLTD.
Els moviments feministes s’han manifestat contra el Codi de família i també despunten, en la crítica al règim, els sindicats autònoms, “sempre patint per si els infiltren”. Un altre focus són les mobilitzacions contra el ‘fracking’ a les ciutats saharianes. “Hi ha consciència que és una tècnica molt contaminant”, diu Bustos, “però les protestes són espontànies, sense partits o moviments que les articulin”.
Els Balcans: el futur, a les mans de la generació postiugoslava
L’ultranacionalisme monoètnic és hegemònic als països de l’ex-Iugoslàvia. Els protagonistes de les guerres dels anys noranta continuen, majoritàriament, controlant la vida política de llurs repúbliques. No hi ha esquerra institucional. L’excepció és Vetëvendosje, partit de Kosovo hereu del moviment desobedient fundat per l’activista Albin Kurti el 2004.
La crisi del 2008 comportà un atur altíssim —avui situat al voltant d’un 20% a Sèrbia o a Croàcia i fins a un 35% a Kosovo o un 43% a Bòsnia; amb un 50% global juvenil—, que s’aprofundí en una regió devastada per la corrupció i pel neoliberalisme. Enfront d’això s’encetà un cicle de protestes antielitistes i amb vocació multiètnica a partir del 2009, amb marxes d’universitaris a Croàcia i a Bòsnia, que continua fins al moviment macedoni del 2015. Les xarxes socials han estat un element clau i li han donat una dimensió mai vista.
Miguel Rodríguez Andreu, editor de ‘Balkania’, destaca “iniciatives per un urbanisme responsable com Ne da(vi)mo Beograd a la capital sèrbia; Ozon, a Montenegro, o Živi Zid, plataforma antidesnonaments recentment constituïda en partit, a Croàcia”, així com “col·lectius LGTB i contra els transgènics”. Recalca un element central del nou perfil d’activista: “Més empàtic, contrari al seguidisme partidista acrític i a la tradicional mobilització en clau ètnica”.
[Aquest reportatge està publicat originalment a la revista ‘Mar Crítica’, editada per CRÍTIC i Pol·len, amb el suport econòmic de la Fundació Flama. Compreu-la per Internet i us l’enviem a casa.]
