28/08/2017 | 00:05
Portugal i, sobretot, Grècia han estat dos dels estats més damnificats per la crisi econòmica que colpeja Europa des de fa gairebé una dècada. Rescatats per la ‘troica’, bàsicament per evitar la fallida dels seus sistemes financers, la imposició de mesures d’austeritat extrema hi ha tingut un cost social enorme i, en el cas grec, n’ha capgirat el sistema polític. La recepta ha fracassat i els rescats bàsicament han servit per garantir el pagament del deute a bancs estrangers, en gran part alemanys, però no per reactivar l’economia. Amb una Alemanya en una posició cada cop més imperial dins la UE, el debat de l’esquerra és si hi ha alternativa possible o no dins de l’euro.
La Unió Europea acumula gairebé una dècada de crisi econòmica ininterrompuda, malgrat algun miratge de recuperació que no ha servit, ni de bon tros, per revertir l’increment accelerat d’una desigualtat social cada cop més profunda. La crisi financera de 2007-2008 va marcar el tret de sortida d’una crisi global, que a escala comunitària ha tingut les anomenades crisis del deute com a episodis especialment intensos. La ‘troica’, formada per la Comissió Europea (CE), pel Banc Central Europeu (BCE) i pel Fons Monetari Internacional (FMI), va optar per tractar-les amb una doctrina del xoc de manual amb la imposició de mesures d’austeritat que han empetitit les economies i han tingut un cost social enorme en països de la perifèria de la UE com Irlanda, l’Estat espanyol, Portugal i, sobretot, Grècia.
Les xifres són concloents. Segons dades de l’Eurostat, l’oficina estadística de la UE, la taxa d’atur a Grècia va passar del 7,8% el 2008 al 24,9% en concloure el 2015; a Portugal va créixer del 8,8% al 12,6%, i a Itàlia —l’últim malalt europeu pels mercats a causa de la seva crisi bancària, tot i que de moment no ha estat rescatat— va pujar del 6,7% a l’11,9%. Paral·lelament, al conjunt del club comunitari la taxa va créixer, però només del 7% al 9,4%. Les economies d’aquests tres països han perdut pes. El PIB ‘per capita’ d’Itàlia estava el 2008 cinc punts per sobre de la mitjana de la UE i ara està cinc punts per sota.
El deute grec va disparar-se del 103,1% del PIB el 2008 al 176,9% en concloure el 2015
Amb la crisi s’han posat de manifest els errors en el disseny de la unió monetària europea i la poca sobirania real dels executius del sud d’Europa, sense gairebé opcions per aplicar polítiques divergents amb el dictat de Brussel·les i de Berlín. Tant és que la recepta hagi fallat estrepitosament i que fins i tot des del consens neoliberal i la mateixa ‘troica’ —a través de l’FMI— es qüestionin dogmes intocables no fa pas gaire, com ara la necessitat d’abordar substancioses quitances del deute. La cancellera alemanya, Angela Merkel, no es mou. El deute, que en molts casos va disparar-se per garantir el cobrament de bancs alemanys, s’ha de pagar.
“El deute públic en països de la Mediterrània augmenta a causa de la crisi, però no és el causant de la crisi”, subratlla Carles Manera, catedràtic d’història econòmica de la Universitat de les Illes Balears (UIB) i membre d’Economistas frente a la Crisis (EFC). El deute grec va disparar-se del 103,1% del PIB el 2008 al 176,9% en concloure el 2015. Portugal, que fa vuit anys tenia un passiu del 71,7%, un nivell similar al d’Alemanya i França, va tancar l’any passat al 129,0% del PIB, molt per damunt del 71,2% germànic. El d’Itàlia s’enfila per sobre el 130% del PIB. Tots tres superen amb escreix la mitjana de la UE, que el 2015 se situava en el 85,2%. Manera opina que “quan es generen deutes d’aquesta magnitud i s’opta per sortides unívoques que suposen continuar augmentant-los amb nous endeutaments, hi ha un problema clar de sostenibilitat i és important plantejar quitances parcials del deute com a possibles solucions. I la història econòmica demostra que s’ha fet abans”.
Financerització i errors de l’euro
Però com s’arriba a aquesta situació? Per entendre-ho, cal retrocedir fins als anys setanta i vuitanta del segle passat, quan diversos fets transformen de manera radical l’economia global. És l’època de la financerització i la desregulació dels mercats. Ho explica l’economista Sergi Cutillas, membre de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute (PACD) i que va formar part de la Comissió de la Veritat del Deute a Grècia: “Hi ha un moment clau, que és el final de Bretton Woods, quan a partir del 1971 es trenca el patró or. El dòlar es converteix en la moneda de referència, de manera que, per evitar crisis de deute i de tipus de canvi, se n’acumulen. Això genera molta demanda de dòlars i fa que baixin els tipus d’interès als EUA. En certa manera, es passa a pagar un tribut al dòlar”.
L’economia financera agafa més protagonisme i es torna preeminent respecte de la productiva, un fet que s’accentuarà amb la desregulació dels mercats financers impulsada als anys vuitanta per la revolució neoconservadora de Ronald Reagan i de Margaret Thatcher, que facilita la lliure circulació dels capitals. Cutillas subratlla que “s’entra en una fase llarga de crisi financera que desemboca en la crisi bancària dels anys 2007-2008, però el problema de fons neix als setanta, amb la crisi de sobreproducció als Estats Units. Ara bé, s’aconsegueix allargar el cicle econòmic amb la injecció de crèdit al sistema, facilitada pels tipus baixos”.
L’altre factor clau és la construcció de la unió monetària a Europa, amb la creació de l’euro. “S’estableix un tipus de canvi homogeni entre economies que tenien diferents tipus de competitivitat i de productivitat. I això ha generat molts problemes. Espanya, Grècia i Portugal, que tenien tipus d’interès elevats, passen a tenir el que marca el BCE, que és molt més baix perquè està relacionat amb la realitat d’estancament econòmic d’Alemanya. I això es fa sense una unió política que permeti la compensació dels desequilibris que es puguin donar. Perquè funcioni, hi ha d’haver molta solidaritat i molt de rigor entre els països. Per evitar els desequilibris, l’única manera és tenir unes polítiques industrial i salarial coordinades i la mateixa inflació en tots els països, però això no es dóna, principalment per decisió d’Alemanya”, relata Cutillas.
El rescat ha portat mesures austericides: retallada de pensions, increment de l’IVA, privatització d’empreses
Berlín “fa dúmping salarial, congela sous i inflació i en pocs anys obre una gran escletxa competitiva respecte dels països del sud. Alemanya va bé perquè exporta a altres economies, però alhora parasita la resta de països, sobretot els del sud. Tenen economies malaltes, en què es destrueix el teixit productiu amb l’entrada a la UE i que amb l’arribada de l’euro es fan més malaltes. I a tot això cal sumar-hi una dinàmica d’endeutament, sobretot del sector privat, finançada per bancs alemanys, francesos, britànics, nord-americans…”, resumeix l’economista.
Rescatar bancs, enfonsar l’economia
Al maig del 2010 va arribar el primer rescat grec per part de la ‘troica’, xifrat en 110.000 milions d’euros, després d’una concatenació de factors: la prima de risc —el diferencial d’interès respecte del deute alemany— disparada, unes males xifres macroeconòmiques i uns dèficit i deute públics molt elevats, sobretot un cop es va conèixer que els executius conservadors de Kostas Karamanlís havien falsificat les dades durant l’inici de segle amb la complicitat del banc d’inversió Goldman Sachs. “Hi ha la dinàmica financeritzadora i una camisa de força que és l’euro, que crea desequilibris competitius a la UE. La crisi financera genera una aturada sobtada del flux de finançament que rep Grècia, que depèn del capital estranger de la metròpoli per afrontar el seu dèficit comercial”, aclareix Cutillas.
A l’estiu del 2011 va aprovar-se el segon rescat grec, de 130.000 milions, i a l’agost de l’any passat, el tercer, de 86.000. La torna sempre han estat mesures austericides: retallada de pensions, tisorada de més del 25% del sou dels treballadors públics, increment de l’IVA, acomiadament de funcionaris, privatització d’empreses públiques… Les mesures de la ‘troica’ van ser acatades tant pel Govern del PASOK de Iorgos Papandreu —primer ministre en els dos primers rescats— com pel de l’esquerra teòricament radical de Syriza. El paradigma és el referèndum que Alexis Tsipras, cap de Govern des del gener del 2015, va convocar al juliol de l’any passat i en què la població va refusar les condicions del rescat: poc després l’Executiu acceptava mesures encara més dures. La intervenció a Portugal va arribar al maig del 2011 i va ser de 78.000 milions. I també aquí van arribar retallades salarials, de pensions, increment de l’IVA…
Més de la meitat dels 326.000 milions que ha aportat la ‘troica’ a Grècia han servit per pagar els bancs privats
“Amb els rescats, el que es fa és salvar el capital privat; es garanteix que els bancs dels països rics de l’eurozona continuïn cobrant el deute encara que Grècia no tiri endavant”, opina Cutillas. Més de la meitat dels 326.000 milions que hi ha aportat la ‘troica’ han servit per pagar el deute, és a dir, fonamentalment als bancs privats. Carles Manera destaca que les mesures aplicades per aplacar les crisis del deute al sud de l’eurozona bàsicament han suposat “generar desigualtat; han desmantellat serveis socials i no han suposat l’equilibri pressupostari, sinó que han servit per salvar el sistema financer”.
Possibles alternatives
Manera defensa la necessitat d’abordar quitances parcials dels deutes i hi afegeix que “el sistema financer n’haurà d’assumir una part del cost, entre altres qüestions, perquè el deute públic s’ha incrementat de manera molt rellevant per salvar-lo, i se li ha de demanar una responsabilitat que fins ara no ha abordat”. A més a més, aposta per “flexibilitzar les regles del dèficit”, que ara fixen que no es pot superar el topall del 3% anual, i perquè el BCE continuï amb una política heterodoxa de compra de deute públic per mantenir “tipus d’interès i primes de risc baixos”.
Manera, però, rebutja plantejar la sortida de l’euro. “Els marges de maniobra existeixen, però depenen de posicions polítiques i aquí és on falla l’orientació de polítiques públiques de la CE, dominada per plantejaments conservadors, de caràcter neoliberal. Cal incidir perquè Alemanya actuï de debò com a líder europeu i no únicament en clau nacional. Els salaris hi han de pujar i es necessita una certa mutualització del deute europeu”, apunta. El catedràtic conclou que “no és un problema de diners, que n’hi ha a cabassos, sinó de reestructuració, per fer-lo més eficient i distributiu”.
Sergi Cutillas també defensa la creació d’un “sistema d’endeutament comú en el qual hi hagi quitances”, però l’economista considera que, per “fer polítiques d’esquerres”, cal “sortir de la unió monetària”, perquè dins l’euro “no hi ha marge per fer res”. Cutillas és partidari de tornar a “regular el sistema financer de forma molt estricta, posar fi a la lliure circulació de capitals, fer una banca pública i endegar un projecte de reindustrialització”. Al final, defensa, la qüestió clau és la sobirania, i com han comprovat els governs, i els ciutadans, de Grècia o de Portugal, i potser ben aviat d’Itàlia, dins l’actual UE no és possible sortir del que ha dictat la ‘troica’. Amb tot, conclou que “no hi ha respostes fàcils, i parlem sempre de males opcions, però has de mirar quina és l’alternativa viable que et permet un cert marge de maniobra per dibuixar un futur millor”.
De moment, els canvis de governs no han servit per virar rumbs. L’arribada al poder de Syriza no ha capgirat l’austeritat i ara els mercats amenacen amb un nou rescat a Portugal, poc després que el Govern dels socialistes, del Partit Comunista i del Bloc d’Esquerres hagi pal·liat algunes de les imposicions de la ‘troica’.
[Aquest reportatge està publicat originalment a la revista ‘Mar Crítica’, editada per CRÍTIC i Pol·len, amb el suport econòmic de la Fundació Flama. Compreu-la per Internet i us l’enviem a casa.]
