Què passarà a partir d’ara a Grècia? Euro, geopolítica i crisi

  • Sergi Cutillas / @sergi_cutillas
  • dilluns, 6 juliol 2015

Si no hi ha rescat, el Govern grec es planteja socialitzar la banca del país, crear una moneda paral·lela, fer un impagament del deute i apropar-se a la Xina i a Rússia

Manifestació en favor del 'no' a la plaça Syntagma, abans del referèndum grec / GGIA

Manifestació en favor del ‘no’ a la plaça Sintagma, abans del referèndum grec / GGIA

Aquest 5 de juliol ha estat un dia històric. El poble grec va votar ‘no’ en el referèndum que consultava sobre l’acceptació del tercer pla d’austeritat a canvi de mantenir el país artificialment solvent.

Grècia ha sofert durant la darrera setmana un tancament bancari provocat pel BCE que ha tingut la població amb el cor encongit, i ha deixat de pagar a l’FMI els 1.544 milions que vencien dimarts, cosa que no havia fet mai cap país del Nord. A més, durant la setmana els centres de poder europeus han hipotecat la seva credibilitat política participant en la campanya del referèndum de forma bruta per demanar el ‘sí’, apel·lant a la por i l’amenaça. Un exemple ha estat el socialdemòcrata alemany i president del Parlament Europeu Martin Schulz, que afirmava fa poques hores que, si sortia el ‘no’, Grècia hauria de sortir de l’eurozona. Altres com Schäuble, el ministre de Finances alemany, ja fa temps que deixen clar que l’actual Govern grec és una ‘ferida infectada’ que s’ha de tallar.

Tot i això, el 61% dels votants grecs han votat ‘no’. Han expressat que ja n’hi ha prou. En aquest acte de coratge els grecs demostren que han entès la realitat de les polítiques d’austeritat europees dels darrers anys: l’objectiu d’aquestes no és ajudar el poble grec, sinó cometre el doble atemptat de rescatar la banca europea i, amb el pretext que aquest rescat és ‘a Grècia’, privatitzar el patrimoni estatal, desmuntar el sistema del benestar, i disminuir els drets de treballadors i pensionistes com a contraprestació. El ‘sí’ significava continuar amb aquest camí de patiment, que, com el mateix FMI va arribar a afirmar, no té cap sentit en termes de sostenibilitat econòmica i financera. En canvi, el ‘no’ suposa un risc desconegut, que pot acabar bé o malament, però que està carregat de dignitat i de l’esperança de poder decidir el propi destí.

Moviments tàctics a Grècia i a la UE

Enmig de la celebració de la victòria començaven els moviments tàctics del Govern per intentar aprofitar aquesta victòria. El primer ministre Tsipras afirmava que el ‘no’ no és un no a Europa, sinó la voluntat del poble grec de viure en una Europa millor. D’altra banda, el ministre de finances Iannis Varufakis —que ha dimitit aquest matí— feia declaracions en què afirmava que una quitança de deute grec és ara inevitable, i deixava clara la intenció d’obrir els bancs al més aviat possible. Amb aquest objectiu, el Govern es reunia amb el consell del Banc de Grècia per sol·licitar al BCE l’obertura de la liquiditat als bancs a través de la línia ELA. La pilota era al camp del centre de poder europeu.

Des d’Alemanya no s’ha trigat a contestar. El vicecanceller i ministre federal d’Economia i Energia al Govern d’Angela Merkel, Sigmar Gabriel, ha declarat que els grecs, amb aquest acte democràtic, han trencat tots els ponts que quedaven, donant a entendre que la sortida de l’eurozona és el que els espera.

En aquest context el consell de govern del BCE s’ha de trobar avui per decidir què fer amb el sistema bancari grec. Si Draghi decidís tallar l’ELA, podria produir-se la sortida de Grècia de l’eurozona de forma desordenada. Si mantingués els nivells actuals de liquiditat, sense augmentar la provisió d’euros als bancs grecs, l’escanyament i el tancament bancari continuarien fins que es prengués una decisió definitiva. La cancellera alemanya, Angela Merkel, i el president de la República Francesa, François Hollande, es reuneixen demà per valorar aquest resultat i decidir quines seran les properes passes. La decisió des dels centres de poder europeus és certament difícil, sense cap opció bona des del seu punt de vista. Per començar, el Govern grec ha quedat altament legitimat als ulls de la població de tot el món, i la seva popularitat és gairebé heroica dins el seu país.

Geopolítica dels Estats Units

El diagnòstic tècnic del Govern de Syriza sobre la insostenibilitat del deute i la necessitat d’una quitança important ha estat confirmat pel mateix FMI. Es pot suposar que, amb la publicació de l’informe en el qual l’FMI afirma que el deute és insostenible sense una quitança del 30% a tres dies de la votació, el Govern dels Estats Units votava ‘no’ al referèndum i entrava en confrontació amb el bloc pro austeritat que governa l’eurozona. La raó seria que l’Administració d’Obama veu un risc geopolític greu en l’expulsió de Grècia de forma barroera de l’eurozona. Grècia està situada en un lloc estratègic, i els nord-americans no volen que estableixi noves relacions estretes amb la Xina i Rússia. Aquests països es freguen les mans davant d’aquesta possibilitat. De fet, Rússia ja va signar amb Grècia un acord per fer passar un gasoducte anomenat TurkStream que creui la mar Negra i faci arribar gas rus a Àustria passant per Grècia. D’aquesta manera, li permetria tallar el subministrament a Ucraïna i tenir mecanismes de pressió militars a través d’aliances amb un membre de l’OTAN. La Xina podria estar interessada que Grècia usés el iuan com a moneda de reserva en cas que Grècia hagués de refundar el seu sistema monetari. A més, en aquests moments la reputació de l’FMI com a creditor preferencial està en risc. La quitança i l’acord farien possible que l’actual situació d’impagament es resolgués.

L’austeritat i Merkel, en dubte

Tot i aquest posicionament americà, és molt difícil, si no impossible, que l’ala dura ‘austeritària’ europea es faci enrere a hores d’ara. Els democratacristians alemanys han instaurat un discurs centrat en la virtut de l’austeritat i l’abnegació, que ha permès la contenció salarial a Alemanya en els darrers 15 anys. Aquesta ha estat la base per transformar la seva economia en una potència industrial exportadora i creditora dins l’eurozona, que alhora ha provocat els desequilibris que han portat a la crisi de l’euro.

Per aquesta raó és difícil políticament per a la cancellera Angela Merkel intentar aprovar un tercer rescat a Grècia, amb quitances de deute incloses com demanen el seu Govern i l’FMI, després d’haver plantejat les posicions del Govern de Syriza als seus votants com un gran desafiament. Si reculés, segurament seria el seu final polític, ja que l’oposició interna del seu partit o la dreta populista antirescats la farien caure del Govern més d’hora que tard.

Un tercer rescat podria ajudar a posar fi a les polítiques dures d’austeritat a Europa i a donar una dosi de moral als partits i moviments d’esquerres europeus que s’oposen a l’austeritat imposada per Alemanya. Aquesta ala dura no es pot permetre el motí.

Què pot fer per si sol el Govern grec?

Es presenta, doncs, la dificultat d’encaixar la necessitat de mantenir Grècia dins la UE, i de l’OTAN —el que pretenen els EUA— alhora que castigant-la pel seu desafiament –el que vol Alemanya. Reconciliar aquestes posicions pot significar l’inici d’un període de llimbs en el qual Grècia quedi dins l’euro oficialment, però sense l’abastiment dels seus bancs per part del BCE. Algunes fonts han arribat a especular que la publicació de l’informe de l’FMI donava a entendre que podria ser el mateix FMI qui financi Grècia amb un nou pla de rescat si aquesta surt de l’euro, recuperant així la seva posició de creditor privilegiat i evitant l’aprofundiment de les relacions amb Rússia i la Xina.

Però si l’estrangulació financera continua, el Govern grec es plantejarà, com ja ha donat a entendre, socialitzar la banca per evitar haver d’usar els diners de dipositants per rescatar-la, i començar a emetre una moneda paral·lela per posar en marxa el sistema de pagaments de l’economia al més aviat possible. Si això es produís, Grècia estaria, ‘de facto’, fora de l’euro, tot i que no expulsada legalment ni definitivament. Per descomptat, aquestes restriccions financeres haurien d’anar acompanyades d’un impagament greu del deute.

En aquest cas, els creditors tenen interès a no boicotejar Grècia i arribar a acords intermedis amb el seu Govern, ja que, si el nou escenari no permet estabilitzar la seva economia i retornar al creixement, l’Executiu de Tsipras podria optar per usar la informació continguda en l’informe del Comitè de la Veritat sobre el Deute Grec, i aplicar les competències i arguments que s’hi esmenten  per deixar de pagar el deute de forma unilateral.

Els propers dies seran determinants per al futur de Grècia i de l’eurozona. La crisi i el deteriorament de l’euro continuen. Grècia, però, fent de Dèdal, ens mostra el camí pel qual començar a sortir del laberint.

Sergi Cutillas és economista, estudia el doctorat sota la direcció de Costas Lapavitsas, forma part del comitè internacional del deute grec i de l’Observatori del Deute en la Globalització.

3 comentaris
  • Subscriptor Maria L. Sciascia 6 de juliol de 2015 - 14:34

    Gràcies per aquest text tant aclaridor.
    Hi ha milers de preguntes a fer:
    Es cert el que diuen alguns mitjans que Alemania mai va pagar els seus deutes.?
    Que pot fer el Parlament Europeu , que es l’únic elegit pels europeus?Les paraules del seu president son terribles i cíniques! Va prepararant les almoines, mentre s’endú els canelobres de plata. Aquest senyor ha de dimitir i així ho hem de demanar als nostres representants.

  • Subscriptor Xavier Diez Rodríguez 6 de juliol de 2015 - 19:29

    Hi ha una dimensió no contemplada en tot aquest conflicte. Es tractaria del pes de la història grega en l’inconscient col·lectiu, que ha ajudat, en certa mesura, a una certa mística de la resistència. Grècia, pels grecs, és entesa com el baluard de la democràcia enfront l’imperi persa (que prové de Berlín) i el totalitarisme gairebé religiós de l’ortodòxia econòmica (i aquí Merkel podria aparèixer com a Xerxes). Trobem, també la desconfiança dels ortodoxos respecte a l’Europa catòlica que els deixa abandonats a la invasió otomana durant l’Edat Mitjana. Trobem l'”oxi” de la dignitat enfront a l’ultimàtum de la Itàlia feixista el 24 d’octubre de 1940. Trobem també el record de l’ocupació alemanya (que féu recular el PIB en una mesura equiparable a la de la troika). Hi ha, també, el suport descarat a la dictadura feixista, per part d’Europa, a la guerra civil de 1946-1949. En resum, hi ha massa desencontres, i una voluntat nacional de resistir i preferir la incertesa de la dignitat a la certesa de la subjugació. Els europeus farien bé de llegir més història…

    • Subscriptor Burnside 7 de juliol de 2015 - 1:16

      Hi estic d’acord. El romanticisme de la història antiga es pot descartar per sentimental, però no es pot negar el pes psicològic de tot aquest llegat ininterromput que els grecs moderns senten molt seu. La història dels grecs porta la resiliència com un tret característic, i tenen una unitat popular remarcable i fins i tot un punt de valentia insensata molt estranya en la psicologia de masses, sempre tan conservadora.

Deixa el teu comentari