04/03/2016 | 00:40
Sonen les alarmes. Pànic als parquets i a les sales de comandament de l’economia mundial. Són setmanes de nerviosisme i de fortes caigudes a les borses europees, nord-americanes, asiàtiques, australianes… El Deutsche Bank (ni més ni menys!), en perill de desplomar-se. I la Société Générale, el tercer banc francès i setè de la UE. Entitats sistèmiques vorejant l’abisme i desconfiança generalitzada en el sector, relacionada en part amb productes financers arriscats i indesxifrables: els anomenats ‘cocos’. Temor que el que pareixia una turbulència financera puga acabar en crisi bancària i interrupció del crèdit. Tot recorda massa el 2008; però el 2008 queda molt lluny. O no?
Promeses de l’est
Es veia venir, a la Xina es gestava una bona tempesta. L’excés d’inversió industrial i immobiliària, combinat amb una demanda mundial en hores baixes, no augurava res de bo. Les bombolles especulatives unflades en resposta per les mateixes autoritats, amb l’ajut d’una potent banca a l’ombra, no podien ser un remei eficaç: pura homeopatia econòmica, curar l’anèmia amb optimisme. Quan el país més poblat del món, fàbrica del planeta i financer per excel·lència dels Estats Units esternuda, més val tapar-se. Els seus proveïdors ja fa un quant temps que se’n ressenteixen amb més o menys dolor: des de la indústria alemanya fins als països especialitzats en matèries primeres.
Menció a part mereix el petroli. Culpar-ne només la desacceleració xinesa seria injust. Les responsabilitats per la impactant caiguda del preu del cru, caldria repartir-les també entre els principals bancs centrals —que han encarit el dòlar amb què es mesura el preu del barril—, els especuladors als mercats atlàntics de futurs, i la guerra a gran escala que lliuren els sunnites i els xiïtes al llarg de pràcticament tot l’Orient Mitjà. Fins fa no tant, el petroli era objectiu central dels conflictes i intervencions a la zona, però avui tant el 
La davallada de la factura energètica hauria de ser una excel·lent notícia per als països importadors. Però a gos magre tot són puces. L’impacte sobre els productors està generant distorsions canviàries i financeres i redunda sobre un comerç mundial en retirada. El malson d’Europa ara es diu deflació: no és estrany que ningú no tire coets davant les rebaixes petrolieres. Però les alarmes planen també sobre la banca: el sector energètic acumula un deute de 2,5 bilions de dòlars, que ha d’afrontar en un context de preus extraordinàriament baixos.
I si de l’Orient (Mitjà i Llunyà) fa mesos que arribaven senyals d’advertència, també de l’est prové la maledicció que Occident, i especialment Europa voldria evitar a tota costa: la ‘síndrome japonesa’. L’estancament de més de dues dècades esquitxat de recessions puntuals de la gran potència tecnològica. El pes mort del deute i la llarga indigestió immobiliària nipona. Atur, desinversió, empobriment enquistats. L’ocàs dels déus.
El ‘via crisis’: un recorregut d’anada i tornada
Com al joc infantil de ‘la pesta’, els esforços durant el llarg període de recessió i estancament posterior al 2007 s’han centrat a exportar la crisi o a carregar els seus costos sobre altres: ‘passar-la’. Això explica l’extraordinària mobilitat social i geogràfica del seu epicentre al llarg d’aquests anys.
Un breu repàs: de la febre immobiliària de Califòrnia, Florida i els barris populars de l’American Southwest a Wall Street. D’allà al cor d’Europa. I via restricció creditícia, als mercats perifèrics de la zona euro, clients i deutors d’Alemanya, dopats d’endeutament exterior. Es posava de manifest la feblesa de la seua senda de creixement. Del sector real (construcció especialment) les tensions van passar a la banca autòctona, arrasant les caixes d’estalvis en el cas espanyol. Els problemes de les altes finances van esdevenir per art de màgia problemes de tots, donant inici a l’era dels rescats, les primes de risc i les retallades. A Espanya el deute públic ha acabat duplicant-se fins a superar el bilió d’euros, mentre el deute privat empresarial incubat a l’escalf de la bombolla es reduïa significativament: de 2,4 a 1,9 bilions.
La UE va encadenar una segona recessió el 2012. La recepta ‘ordoliberal’ d’austeritat i de devaluació salarial no resolia les dificultats internes a l’eurozona i multiplicava la conflictivitat social i política. Però els seus efectes en el consum havien d’impactar a la Xina i bona part dels països que viuen de la renda petroliera, minera o agrícola.
Ara l’amenaça de recessió sembla voler girar com un bumerang de nou cap a Occident. El recent colp damunt la taula de la Reserva Federal podria precipitar-ho: la pujada d’interessos, en drenar excedents cap al finançament dels Estats Units, genera escassetat de dòlars en mercats altament endeutats i podria impactar durament sobre el sistema bancari.
El mite de la recuperació
La depressió ha portat a la bancarrota també el discurs econòmic oficial. Qüestionat per la pràctica dels bancs centrals, afeblit teòricament, i enfonsada la legitimitat tecnocràtica, no és estrany que els politòlegs i els tertulians hagen ocupat el paper tradicional dels economistes davant l’opinió pública. El ‘mantra’ mediàtic ha passat de l’austeritat i la competitivitat a la recuperació a mesura que la ‘troica’ entrava en campanya electoral: crèdit abundant i gratuït, estabilització de les primes de risc i ulls grossos davant els incompliments dels límits de dèficit (que ara volen cobrar-se). Del ‘poli’ dolent al ‘poli’ bo.
El principal problema del relat de la recuperació té a veure amb la pretensió d’identificar-la amb un creixement puntual del PIB. Sembla una simple il·lusió macroeconòmica en vista d’una taxa d’atur del 10,4% a la UE i de més del 20% a l’Estat espanyol (tot i els 800.000 emigrats), d’una depressió salarial i d’un empobriment massiu. Però és que, a més, les seues bases són molt fràgils. El consum privat i la despesa pública han començat a reviscolar després d’un llarg retrocés. Però, tot i la immensa transferència de recursos cap a dalt i la imposició d’una agenda de govern centrada en la recuperació dels beneficis, la inversió a l’Estat espanyol continua en nivells molt baixos en comparació dels anys previs a la crisi. Si fins al 2008 suposava prop del 30% del PIB, ara se situa al voltant del 20%, per la forta caiguda de la inversió residencial i en infraestructures que durant dècades havia representat tres quarts del total.
Segons el Banc Internacional de Pagaments, la majoria de les principals economies d’Europa i de l’Amèrica del Nord encara no s’ha recuperat de la caiguda que des del 2007 arrossega la inversió, clau del creixement a llarg termini. Gairebé una dècada perduda. L’apatia empresarial contrasta així tant amb les facilitats creditícies dels darrers temps com amb el ràpid creixement enregistrat en pràcticament totes les borses del planeta: de Xangai a Frankfurt, Madrid o Nova York. Senyals del caràcter especulatiu de l’anomenada recuperació, i dels riscos d’estancament a pesar de la baixada dels costos salarials, crediticis i energètics.
Cap a una nova ‘normalitat’?
L’obstacle, de fet, és estructural i té a veure amb un patró de desenvolupament específic, d’acumulació financiaritzada. L’excés crònic de capacitat industrial, la liberalització de mercats i el desplaçament cap a Àsia del gruix de la producció manufacturera (excepte certes branques protegides o amb avantatges estratègics) té conseqüències decisives per a les economies del nord, amb diferències i jerarquies entre elles. Especialització en serveis i en béns que escapen a la competència internacional i centralitat de les finances en la regulació de l’economia i els seus batecs.
En les fases expansives del cicle, el crèdit al consum i la revaloració dels patrimonis de les famílies per l’activitat especulativa de bancs i fons de pensions disparen la demanda. En moments de recessió, la interrupció del crèdit i la punxada de les bombolles unflades en la fase prèvia amplifiquen les conseqüències de la crisi. El volum d’endeutament generat pot dificultar extraordinàriament la recuperació a llarg termini, com en el cas japonès. La hipertròfia financera suposa un pes mort sobre l’economia real: parasitant la renda familiar, la despesa pública i una part dels beneficis. L’endeutament global suma actualment uns 200 bilions de dòlars (2,8 el PIB mundial) i el mercat casino dels derivats se situa lleugerament per sota dels 600 bilions. El sistema dòlar i la lliure fluctuació de la resta de monedes fan possibles les gegantines dimensions del capital fictici.
En termes socials i polítics, aquesta dinàmica nodreix un estrat dirigent format per grups vinculats a bancs, asseguradores i grans empreses cotitzades, junt amb membres de les altes esferes estatals i organitzacions internacionals (les famoses ‘portes giratòries’). Només el pes polític d’aquestes elits explica que la resposta a la crisi s’haja donat invariablement anteposant els interessos financers per damunt fins i tot de les necessitats i l’estabilitat del conjunt de l’economia capitalista: des dels rescats fins a les reestructuracions bancàries, o l’expansió creditícia. Una política econòmica que no per casualitat ha quedat en mans de bancs centrals “independents”, abans que de governs electes.
En cas d’un nou sotrac bancari que puga afectar els anomenats ‘too-big-to-fail’, la disjuntiva entre mercats i democràcia, fins i tot en la seua accepció més estrictament liberal, podria prendre màxima actualitat. Pot ser la crisi crònica la nova normalitat del capitalisme senil? És la doctrina del xoc en versió financera una nova forma de governança? De moment, si es confirmen les prediccions més pessimistes, podem dir que la crisi torna a casa, d’on tots diríem que mai no va marxar.
