• Jordi Amat / @jordiamat22
  • 11/04/2018

"Vist com un personatge menor pel vell republicanisme, infravalorat en temps del catalanisme progressista, el llegat de Joan Sales actua com un revitalitzador de la tradició literària més que qualsevol altre agent del sistema cultural català del segle XX". Així defineix l'escriptor i periodista Jordi Amat Joan Sales, l'autor d''Incerta glòria' i impulsor de Club Editor, a la versió castellana d''El llarg procés', que l'editorial Tusquets ha editat aquestes setmanes amb el títol 'Largo proceso, amargo sueño'. Entre les aportacions inèdites de la nova edició, CRÍTIC us ofereix en exclusiva en català un extracte del capítol on Amat analitza la figura i l'obra de Sales, referent intel·lectual cabdal en el relat cultural del nou sobiranisme.

'Largo proceso, amargo sueño', de Jordi Amat, proposa una nova interpretació del desenvolupament de la cultura del catalanisme des de la postguerra fins al present

La trajectòria de Joan Sales va créixer als marges de les successives hegemonies culturals del catalanisme i, en realitat, en plena postguerra va realitzar un sever exercici crític sobre les ortodòxies d’aquelles hegemonies. La reconsideració de la seva figura, com a autor i com a editor (Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Joaquim Amat-Piniella), potser és la novetat més significativa en el replantejament del cànon de la cultura catalana dels anys del Procés. Quin era el nucli de la seva ideologia? Com va influir en el seu temps? Què és ‘Incerta glòria’?

Retorn dels exiliats

El 20 d’abril del 1955 l’abat de Montserrat Aureli M. Escarré va proposar a dirigents de diverses entitats de joventut catòlica que constituïssin una plataforma. L’objectiu era l’elaboració d’un pensament religiós patriòtic i la seva capil·larització a grups d’universitaris, obrers i pel conjunt de Catalunya. Alguns d’aquells joves, en general fills de famílies burgeses, van assumir l’encàrrec de redactar una primera ponència del que aviat seria conegut com a CC. Un d’ells era Jordi Pujol. L’ideal revitalitzador fusionaria fe amb pàtria. Però el discurs no van saber articular-lo els joves. Després de reunir-se en diverses ocasions al llarg de la primavera del 1955 (a la casa de Jaume Carner, pota negra del catalanisme burgès), van renunciar a la seva tasca perquè van constatar que no sabrien articular un discurs sòlid. Per superar aquell bloqueig un d’ells va suggerir com una bona alternativa un sènior que ja donava doctrina a través de cursos i conferències en alguns domicilis privats. Era Raimon Galí. Si buscaven foc nacionalcatòlic, català, sí, però nacionalcatòlic, havien trobat un autèntic piròman de les consciències.

Nascut el 1917, Galí –fill d’una de les figures grans de la cultura catalana de preguerra (el pedagog Alexandre Galí)– havia estat un universitari en temps de la República, va estar integrat a Palestra –entitat de formació nacionalista integral presidida per Pompeu Fabra– i a l’esclat la guerra va ser nomenat oficial després de formar-se com a voluntari en l’Escola Popular de Guerra de la Generalitat. Es va exiliar i a Mèxic va ser un dels impulsors de la revista ‘Quaderns de l’Exili’. En aquells anys del trauma occidental, van realitzar un examen de consciència continuat que va desembocar en un dens espiritualisme patriòtic. Defensaven que Catalunya, València i les Balears constituïen una sola nació, i definien la guerra civil com el “Desastre Nacional”: un desastre que els catalans, tots, havien perdut. La guerra seria un vector de la sostinguda feina de la seva revisió del catalanisme. A diferència de la majoria de cercles de l’exili catalanista republicà, els integrants del nucli dur dels redactors de ‘Quaderns’ eren fervorosament catòlics, militaristes i antiintel·lectualistes. Ho va veure amb simpatia el filòleg Joan Coromines, que també havia estat integrant de Palestra. “Sempre he combregat en la mateixa fe que els inspira”, els va escriure, “per Catalunya no s’ha de recular davant de res ni davant del recurs a les armes, per això la bona salut de la pàtria demana que tingui fills amb virtuts militars, mentre tinguin ben present la llei inexorable que en fa una aventura folla per a les nacions febles que no s’hi veuen absolutament acorralades”.

“Seria un error molt greu, i que pagaríem car, si en nom del catalanisme d’abans condemnéssim el catalanisme d’ara”, deia Sales el 1950

Còmplice de Galí, en l’exèrcit, l’exili i en la tornada, i també en el pensament, ho va ser Joan Sales, que era un any més gran (havia nascut el 1912). Va estudiar Dret i en els dies republicans va treballar a la secció de català de la Universitat Industrial. A si mateix es deia “filòleg frustrat”. Com Galí també es graduaria en l’Escola Popular de Guerra. Per llavors ja mantenia correspondència i cert tracte personal amb alguns joves tuberculosos que vivien en un modern sanatori al Montseny. Un d’ells era Màrius Torres, que el 1942 va morir malalt en aquell sanatori. A Mèxic, ja exiliat, escrivia a ‘Quaderns’, treballava de linotipista i va publicar per primera vegada les poesies de Màrius Torres. Al colofó, datat el 29 de desembre del 1947, es feia constar que Cambó havia estat un dels mecenes de l’edició de la qual es van tirar sols 72 exemplars. Allà hi havia una il·lustració de la ciutat de Lleida, on va néixer i va créixer Torres, l’autor de la qual es desvelaria en la segona edició del llibre: era Galí.

El 1948, quan va tornar a Catalunya, Sales i Galí es van encaminar cap al pis de Josep Benet. Era a través de Benet que ells s’havien vinculat a les Festes de l’Entronització de la Verge de Montserrat del 1947. I Benet, en contacte amb els monjos, va gestionar l’acompliment de la seva promesa: ofrenar una llàntia votiva dels exiliats a Mèxic. Per a ells aquell acte tenia especial significació. Com una eucaristia amb la pàtria. A finals del 1948, complerta aquella promesa, comencen una vida nova.

Una nova moral

En una ocasió, i crec que no ho repetiria, Sales va impartir un seminari informal a joves que havien integrat la comissió universitària de la Comissió Abat Oliva. Ho va fer al costat de Galí, que al llarg de la seva vida repetiria una vegada i una altra seminaris com aquest. Seminaris el propòsit final dels quals, a més de convidar a una meditació nacionalista, pretenien formar la moral de les noves elits. El primer es va celebrar l’estiu del 1949 en un xalet del barri de Sarrià. Era la casa on vivia Joan Reventós –figura clau del socialisme catalanista. Fruit d’aquella experiència, Sales va haver de constatar el canvi de mentalitat entre la seva generació i la nova dels joves socialitzada en la primera postguerra. Ho explicava al novel·lista exiliat Xavier Benguerel el 1950, citada per Marta Pasqual. “Seria un error molt greu, i que pagaríem car, si en nom del catalanisme d’abans condemnéssim el catalanisme d’ara (el de xicots de setze o divuit anys, que tornen a ser catalanistes, però a la seva manera)”. Un dels ‘nanos’ que escoltaven era Jordi Pujol. La maduració d’aquell nou catalanisme seria, en bona mesura, aquell que anaven a interioritzar els del CC.

Dedicat des de la seva tornada de l’exili al negoci editorial –treballant, d’entrada, com a tècnic a Ariel (creada després de la guerra per universitaris dels dies republicans, com ho havia estat la seva esposa Núria Folch)–, Sales no havia deixat d’escriure. És col·laborador de confiança de Ferran Soldevila en una nova i magna història de Catalunya, reescriu la seva correspondència creuada amb Màrius Torres (que no es publicaria fins al 1976), i prepara una llarga introducció a la tercera edició de les poesies del seu amic mort (imprès el mes d’abril del 1953). Allà Sales ja subratllava la singularitat de la moral literària de Torres en relació amb els seus contemporanis i, com estaven fent alguns dels millors poetes i lectors de poesia catòlics espanyols, pensava espiritualment la literatura lligant-la a la mateixa experiència personal. Aquella vivència és la que Sales aprofundeix al poemari ‘Viatge d’un moribund‘ (que compon ell mateix a començaments del 1952). És una revisió de la mateixa biografia relligada a la guerra, la fe i l’exili que es tancava amb un poema presentat com una dedicatòria: “Als soldats morts per la pàtria”. Al poema es descriu la tornada a la pàtria, a través d’un ‘ubi sunt’ neguitejat, però aquella angoixa se supera a través de la contemplació d’un jove confós amb Jesucrist. “Als que han mort per la seva Pàtria terrena, sé / que les portes d’una altra Pàtria més seva els obres”.

L’obra magna de Sales, ‘Incerta glòria’, va guanyar el premi Joanot Martorell el 1955, però la censura va retardar la seva publicació gairebé un any

Hi ha una continuïtat evident entre el discurs de ‘Quaderns’, el projecte literari de Sales com a escriptor i la ponència de Galí per fundar la CC. Abans de les vacances d’aquell estiu del 1955, Galí va llegir una primera versió de la seva ponència al grup de joves que li va fer l’encàrrec. El seu discurs de base històrica, que insistia en la idea, que els catalans havien perdut la guerra civil com a col·lectivitat, tenia una clara vocació missional. Aquells joves els estava convidant a considerar-se minoria redemptora de la pàtria a través de la fe. Aquella minoria, els deia, era allò que històricament havia fallat. “Catalunya està mancada d’una minoria cristiana amb capacitat rectora, això comporta que, en els moments crucials de la nostra història, expressem una incapacitat individual i col·lectiva de disciplina, de direcció i de govern”. Era la tara que havia de guarir el CC. Per aconseguir-ho els seus integrants haurien de complir uns criteris i unes regles establertes també per Galí en un document una mica posterior. El 20 d’octubre del 1955, a la fi, la ponència era presentada oficialment. A algunes desenes de joves catòlics Galí els va llegir ‘Problemes de la nostra generació, problemes del nostre temps‘. Va ser al centre que l’Abadia de Montserrat tenia al carrer Arcs. La plataforma de catòlics catalanistes, patrocinada per Escarré (que era allà), ja tenia ideari: una mística patriòtica que postulava una regeneració de l’home català com a subjecte civil a través dels valors d’una fe viscuda amb intensitat fanàtica.

Censura

Aquell repertori de valors, sense aquell fervor explícit i amb una magistral dimensió universal, formaven part de l’arquitectura emocional del narrador d”Incerta glòria‘. Com Raimon Galí, Joan Sales havia tornat a Catalunya amb un judici (molt crític) sobre la funció desvitalitzadora de l’intel·lectual de tradició noucentista i una noció vitalista de la literatura. A més de la seva experiència militar, s’havia dotat d’una interpretació profunda de la guerra, i en paral·lel però en convergència, havia reflexionat de manera metòdica sobre quina era la llengua literària més apta per escriure amb més veritat i captar més lectors. Aquella suma de factors, d’ordre estètic i ideològic, quedaria inscrita en la primera versió de la novel·la, reelaborada i reelaborada, que descobria la història moral de la seva vida.

Exemplar de la primera edició d”Incerta glòria’ (1956) / TODOCOLECCION

El manuscrit el va enviar al premi Joanot Martorell, el termini de lliurament del qual concloïa el 30 d’octubre del 1955. El jurat estava format per Joan Oliver, Pere Bohigas, Joan Teixidor, Salvador Espriu i Antoni Vilanova. I el dimarts 13 de desembre va saber que ‘Incerta glòria’ era l’obra guanyadora. Però a la novel·la li va costar molt obtenir el permís de la censura (i a la fi ho va fer en part encara que mutilada). “Tots són dificultats en aquest tristíssim país”, li confiava Sales al filòleg Joan Coromines (concretament el dia de Sant Jordi de 1956), “hi ha moments que un se sent desanimat, altres vegades un reacciona pensant que si ens cansem de la brega es perdrà l’última esperança”.

L’expedient de la novel·la, com van mostrar Torra i Clotet, s’inicia el 25 de febrer. El seu primer censor l’autoritzava amb retallades. Hi hauria dos informes més. Tots dos condemnatoris. “La palabra guerra es la más frecuente al hablar de los tiempos que se relatan y para saber el diario de un miliciano no hace falta escribir una obra en catalán, con pujos filosóficos a todo paso y con memeces”. No està malament. I no ho estava menys l’informe de l’altre censor, el clergue. “Una novela de tipo existencialista a la francesa, muy sucia y macabra, sobre todo en cuestión de ideología, y sin razón suficiente, a pesar de una especie de conversión religiosa”. No es va autoritzar. Al juny Aymà va enviar una nova versió, retallada. Però ni així. Denegada de nou. Sales va insistir amb una carta enviada directament al director general Pérez Embid i amb un prec: que la novel·la la llegís un religiós. De savis i comprensius n’hi havia, deia Sales, “me permito indicarle los monjes benedictinos de Montserrat, con quienes estoy en contacto”. Hi va haver un nou informe, datat el 19 de juliol de 1956, i tampoc. Nova denegació. El cas, a la fi, només va poder desencallar-se gràcies a un nou informe, compost a iniciativa de l’editorial i escrit pel jesuïta Joan Roig Gironella. Va proposar correccions, Sales les va acceptar i a la fi la publicació es va autoritzar el 20 d’octubre del 1956. Al desembre, a la fi, es va imprimir.

La peripècia per censura de la primera edició de la novel·la de Sales sembla córrer en paral·lel a la de l’estructuració de la plataforma catòlica CC. Perquè és al llarg d’aquest 1956 quan va prenent cos. Nous joves, tal com succeïa també a Madrid, per donar forma a un temps nou.

Lectures

Juny del 56. Al monestir de Montserrat, pocs dies després del casament de Jordi Pujol (oficia Escarré, és clar), se celebra, primer, un recés del tema de reflexió sobre què és el nacionalisme on intervenen, entre d’altres, Galí i una jove promesa del moviment: Jaume Lorés, intel·ligentíssim. Al cap de pocs dies, una altra vegada a Montserrat, un nou seminari. Tema: la guerra civil. Galí torna a ser un dels ponents, també intervé el capellà Josep M. Ballarín i no és menor que Josep Benet també col·labori amb el grup.

Allà es van haver de prendre algunes decisions sobre la penetració del CC. No descartaria que es perfilés la seva branca universitària, liderada per Ballarín i Lorés. Llavors s’opta perquè Germinabit –la circular dels antics escolans que dirigia Benet– vagi evolucionant per convertir-se en una revista d’interès més ampli. A aquella tasca, per encàrrec de Benet, s’hi dedicaran Max Cahner i Ramon Bastardas i els primers resultats podran comprovar-se a finals d’any. Galí, per exemple, publica una sèrie d’articles sobre el moviment escolta, inspirat en la figura de Baden Powell, la lliçó pedagògica del qual no l’havia après a l’escola sinó “a l’altra escola de la vida que és l’exèrcit”. Allà, més enllà de les armes, hi havia els valors per combatre la degeneració moral: “la desvitalitzada societat europea corrompuda per l’egoisme, per la sòrdida lluita de classes i per l’orgull intel·lectualista més eixorc”. I serà en aquella nova etapa quan Lorés, col·laborador regular, ressenyi a les seves pàgines ‘Incerta glòria’.

‘Incerta glòria’ havia de llegir-se com el primer intent madur de la literatura catalana per pensar la vida, la guerra i la pau

“Per als que som joves, doncs, tot constitueix un misteri”, escriu Lorés a propòsit de la novel·la, “no se’ns ha donat cap explicació, excepte la dels bons i els dolents”. El misteri era la guerra i sobre la guerra, deia, encara no havia donat una bona novel·la. No hi havia ni un espanyol que hagués intentat penetrar en la veritat humana del conflicte. I, sense assumir-la, tot era fals. Sales, a propòsit de Torres, havia diagnosticat la lleugeresa en la literatura catalana. I perquè n’era conscient, ‘Incerta glòria’ havia de llegir-se com el primer intent madur de la literatura catalana per pensar la vida, la guerra i la pau. Escrita per un teòric derrotat en el conflicte, no era una història de bons i dolents. Era una història del descobriment de la vida en la situació límit que és la guerra. Així va saber llegir-la Lorés. A la guerra, escrivia aquell crític ocasional (i al cap de res seminarista revoltós), es descobria com a realitat immediata “l’absurd de la condició de l’home” i precisament per això era en la guerra on les veritats més humanes, més enllà de tota falsedat, es mostraven com a invitacions a l’autèntica redempció personal. “L’amor, la fidelitat, són les eines que en Sales posa a les mans dels seus protagonistes perquè no s’ofeguin en aquell podrimener”. Estiu de 1956. Vint anys ja des de l’inici de la guerra civil. I la guerra no passava.

Inicia sessió per poder descarregar l'article en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.

Deixa el teu comentari