• Text: Jordi de Miguel / Il·lustració: Jordi Borràs
  • 23/07/2018

"Polèmica, arriscada, sincera, generosa, subtil, tossuda, abrandada, però potser també reservada, tímida, insegura, prudent. Només els que la coneixem bé en tenen prou si dic que té un tarannà 'capmanyià', dels que ja no se'n troben", deia l'escriptor Guillem-Jordi Graells poc abans de la seva mort. Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991) era única en la seva pluralitat. Prolífica autora de novel·la, d'assaig, de teatre i de cançó; figura clau per a la resistència del feminisme i la cultura catalana durant el franquisme; popular regidora socialista de la seva ciutat. La vida és massa curta per interpretar-hi tots els papers. Maria Aurèlia Capmany se la beu a glopades.

En el centenari del seu naixement, Capmany continua sent un referent feminista i una autora reivindicada en el món literari català

“L’única manera d’aclarir una història és contar moltes vegades
la mateixa història, cada vegada d’una manera diferent. Com
els gravadors, que van repetint les proves fins que la
superposició del mateix dibuix, amb molt diverses línies, els
dóna la imatge exacta que desitjaven.”

Una nit de juny al tren. 1966. El tracaleig del vagó bressola confidències entre fums de tabac ranci. Enrere queda el franquisme. Endavant, París. Montserrat Roig i Maria Aurèlia Capmany viatgen a la capital francesa amb l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual per interpretar la ‘Ronda de mort a Sinera’, de Salvador Espriu. Per a la jove Roig no és un trajecte qualsevol. És una sacsejada: “Jo tenia vint anys i moltes boires al cap. Em sentia ressentida i no sabia per què. Recordo que vam passar gairebé tota la nit enraonant de nosaltres, les dones. Ella em va escoltar i no em va donar consells, i em va dedicar el seu llibre. A la matinada, en arribar a París, vaig tenir la sensació d’haver tornat a néixer. O més ben dit, com si m’hagués convertit en una persona adulta”.

El llibre és ‘La dona a Catalunya‘. Ella, Maria Aurèlia Capmany. Escriptora, dramaturga, actriu, mestra, filòsofa i resistent franquista, fa només dos mesos que ha esdevingut una figura clau per reconstruir la genealogia feminista del país. I, amb tot, aquell 1966 encara li queda mitja auca per interpretar: encara ha d’escriure desenes d’articles, assajos, guions de TV i de cabaret; acompanyar la formació de la generació literària dels anys setanta; recuperar la memòria de Layret; contribuir a la creació del PSC; traduir Pasolini, Duras i Pirandello; presidir el PEN Català, i convertir-se en regidora de Cultura de la seva estimada Barcelona. “Faràs malbé la teva imatge!”, li dirà una bona amiga quan es decideixi a integrar les llistes de Pasqual Maragall. “En tinc cent mil, d’imatges!”, li riurà ella.

Com els vells gravadors, Maria Aurèlia Capmany traçarà amb mil línies una mateixa història de resistència, llibertat i compromís, decisiva per a la cultura i la dona catalanes. Tots els focs, el foc. Totes les vides, la vida.

La casa com a escola; l’escola com a forja
[1932, la Rambla, 11]

Maria Aurèlia Capmany als 3 anys, amb el seu germà Jordi / ARXIU FAMÍLIA CAPMANY

Personatges: Sebastià (avi), Maria (mare), Aureli (pare), Mercè (tieta), Maria Aurèlia.
Escena: al mig, dues cadires envoltades per una dotzena de cistells de vímet. Al fons, un taulell i, darrere, una porta corredora.

És una botiga petita, com qualsevol altra de Ciutat Vella. Darrere el taulell, enllà del menjador, un passadís estret mena, a l’esquerra, a una cambra sense finestres, de mals endreços; i a la dreta, al pati del celobert amb un gran safareig de pedra: no és allà. És a la sotaescala de l’entresòl on es guarden els cistells i les paneres de vímet.

Aureli Capmany ha heretat el negoci del seu pare menestral a la Rambla, però de l’ofici de cistellaire no en vol saber gaire. Ell el que vol és dedicar la seva vida a l’activisme cultural, a recórrer el país cercant rondalles i cançons tradicionals, a conèixer gent tan interessant com el seu sogre, Sebastià Farnés. Advocat, taquígraf, articulista, ideòleg del primer catalanisme i gran referent de la paremiologia local, l’avi Farnés deixarà una empremta determinant en Maria Aurèlia Capmany. També els seus pares. Ell (amant de l’òpera), amb la seva biblioteca i la seva passió per la cultura popular; ella (burleta, ràpida en la rèplica i enginyosa com l’avi), amb la seva febre lectora i el seu compromís amb Esquerra Republicana. “Eren liberals, eren pacifistes, eren republicans i catalanistes. Creien en l’eficàcia de l’educació, en el respecte humà i la tolerància. Eren gent del segle XIX”, dirà l’escriptora. A banda dels pares i de l’avi Farnés, Capmany trobarà en les tietes de Canet (l’una, llicenciada i directora de la Biblioteca Municipal; l’altra, violinista i fabuladora de mena) l’encarnació de la idea de responsabilitat sobre si mateixa que havia après a casa i, en certa manera, un model d'”incipient i cautelós feminisme”.

Els bombardejos sobre Barcelona esfondraran el món per al qual Capmany havia estat preparada

L’Institut Escola farà la resta. L’ingrés a aquest centre de renovació pedagògica impulsat el 1932 per la República emergent obrirà un nou món ple de matisos a la jove i dispersa Maria Aurèlia: “Ens van ensenyar a pensar, a ordenar els coneixements, a dir la veritat, a sentir-nos responsables de cada un dels nostres actes”. Massa subversiu. Els bombardejos sobre Barcelona esfondraran el món per al qual havia estat preparada. Capmany veurà com la carretera a França engoleix tota una generació, de la mateixa manera que la batalla de l’Ebre ha engolit el seu estimat professor de literatura Ramon Esquerra. Ella ha decidit quedar-se amb els seus pares, després de servir com a voluntària a l’Hogar Sueco-Catalán de Teià. Però ja serà tard per acotar el cap. En endavant, bolcarà l’esperit i els valors d’aquella experiència en tot el que faci.

Montserrat Roig entrevista Maria Aurèlia Capmany al programa ‘Personatges’, de TVE, l’any 1977 / RTVE

— Comparat amb altres generacions, sembla com si vosaltres tinguéssiu més alegria de viure, malgrat la postguerra.
— Sí. Jo m’he adonat que vivia, perquè he sentit els vidres de la finestra que es trencaven, perquè m’han caigut pedres d’un bombardeig a sobre. Nosaltres vam tenir la vitalitat dels que ens havíem escapat de la mort.”

[Li ho pregunta aquella jove actriu de l’Adrià Gual, 11 anys després de compartir lliteres rumb a París. 1977. Són temps de transició. Són temps de llibertat.]

“Un partit polític no és més que una eina” (i, quan no és útil, se’n busca una altra) [1976, Palau Blaugrana]

“El meu ideal és l’Edat d’Or, tal com la descriu Virgili,
aquella època en què el llop i l’anyell comparteixin
pacíficament la mateixa aigua i el món sigui ple de
colors. Però com que l’Edat d’Or no se m’ofereix a cap
referèndum, de moment votaré l’Estatut.”

Un altre vídeo. ‘Play’: “La nostra cultura va ser condemnada com a reu de guerra i perseguida l’any 39“. Pausa. Una fressa d’esclat, partícules de vidre esmicolant-se a l’aire. ‘Play’: “I jo us diré ara les paraules d’un gran poeta nostre: ‘De vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble’ [i alça la veu i agita el dit índex], però mai no ha de morir tot un poble per un home sol!'”. El Palau Blaugrana s’ensorra.

En Jordi Font recorda molt bé aquell històric Míting per la Llibertat que encarrilava la creació del PSC. Recorda la xafogor d’aquell 22 de juny al Palau i el “trepidant discurs” de Maria Aurèlia Capmany.

/ ARXIU FAMÍLIA CAPMANY

Tots dos s’havien conegut quatre anys abans quan, sent ell un joveníssim membre d’una comissió clandestina de CCOO a l’empresa Seresco, l’havia visitada per demanar-li una adaptació al català i als nous temps d’una sèrie d’himnes revolucionaris. D’aquella trobada en resultaria la nova “Internacional” amb què es clouria aquell primer gran míting tolerat de la Transició i una fecunda amistat lligada als avatars polítics del partit. Però què hi feia Maria Aurèlia al PSC? Font (secretari de Cultura de la formació entre el 1980 i el 1996 i director general de l’Institut del Teatre, després) s’explica mentre remou un te verd al ‘hall’ de l’Avenida Palace de la Gran Via:

“Crec que entrar al PSC el 1976 va ser una conseqüència lògica de tota una trajectòria vital. D’entrada, havia heretat una gran vocació política. L’avi Sebastià era un exiliat interior, un supervivent del modernisme i d’aquell primer catalanisme, federal i progressista, que s’aplegava al voltant de la revista ‘L’Arc de Sant Martí’. Ella veia en la jugada de Layret i Companys la necessitat de canalitzar l’efervescència obrera cap a una opció política, com ja havia passat en altres països. Creia que Catalunya tenia aquest dèficit en termes de moviment obrer, però també de nació catalana. Això és el que té molt clar quan s’incorpora al PSC a través del Grup d’Independents pel Socialisme (GIS) de l’Alexandre Cirici Pellicer”.

I el PSUC? “N’havia estat companya de viatge. Va participar en iniciatives com el Congrés de la Pau, però mai no s’hi va vincular. Sempre s’hi referia com ‘els del convent’. [Riu.] Ella era més llibertària que quadrada. I, quan veu que qualla la possibilitat de crear un gran partit laborista a Catalunya, tant li fa si és un pam més cap aquí o cap allà. També respecte a les relacions amb Espanya: el que vol és un marc estatal on Catalunya es pugui desenvolupar plenament com a nació a tots els efectes, perquè ella és una gran patriota. Però, si això es materialitzava en un estat associat o una autonomia amb molt autogovern, tant li feia”.

“Capmany vol un marc estatal on Catalunya es pugui desenvolupar plenament com a nació a tots els efectes”, diu Jordi Font

Quan el te verd ja sigui tebi, Jordi Font recordarà la petjada que havien deixat en Capmany els estudis de filosofia i la breu estada a París que el 1953 havia fet possible una beca de l’Institut Francès. “Ella era molt ‘sartriana’. Defensava embrutar-se les mans en lloc de mantenir-se en la torre d’ivori de la intel·lectualitat. Deia allò que preferia una mica més de felicitat ara en lloc d’una gran dignitat d’aquí a cent anys, i que per això li agradava la política i respectava els polítics que pactaven. Les mans se les anava embrutant des del franquisme. Havia estat en totes les bregues, era una insurgent”. Resistència cultural a través del Grup Miramar, participació en la Caputxinada… Deu anys després d’aquella beca a París, Capmany va viatjar per primera vegada a Madrid per declarar davant del Tribunal d’Ordre Públic (TOP): se l’acusava de promoure un manifest solidari amb els treballadors asturians en vaga.

‘Play’. Pausa. En aquest vídeo no es recull el moment, però aquell 22 de juny al Palau Blaugrana, presidint l’acte amb Jordi Llimona, Alexandre Cirici, Anna Balletbó i Joan Reventós, entre d’altres, Maria Aurèlia Capmany també va dir que “al nostre futur i a la nostra escola hi cabran tots, perquè la llengua catalana serà nexe d’unió i mai de separació” i que “aquell intel·lectual que no sap que és un treballador de la cultura, no sap res ni és ningú”.

La dona lliure irromp en escena [1966, cúpula del Coliseum]

“Per què jo? És molt possible que la imatge que em conferien els joves
caps clars d’Edicions 62 fos la d’una doneta que ha lluitat per la seva
emancipació, que vivia sola o irregularment acompanyada, que no
posseïa la virtut del silenci, ni de la submissió, ni del respecte a les
consignes, ni feia ús de la ponderada coqueteria, i que més aviat podia
dir, com la princesa Carmesina: quan dic sí, és sí, i quan dic no, és no.”

“Em sentia tan absolutament responsable dels meus actes que m’era
molt difícil donar-ne la culpa a algú o a algú altre, encara que fos el
mascle.”

Aquell vespre al Palau no havien passat ni dos mesos de les històriques I Jornades Catalanes de la Dona. Dies de revolució. Malgrat que no participi de forma directa en la seva organització, Maria Aurèlia Capmany serà decisiva perquè s’hi congreguin tots els camins del feminisme. La divergència de postures és clara. Sobretot entre les seves tesis igualitàries i les d’aquelles que, al voltant de Lidia Falcón i el Col·lectiu Feminista, alcen la bandera de la diferència i rebutgen una aproximació nacional i partidària al feminisme. En la comunicació que presentarà en l’última jornada, Capmany serà contundent: “La primera trampa en què ha caigut la dona des del moment en què ha intentat les seves revoltes alliberadores és la d’acceptar que ella és d’una determinada manera (la que se’n diu manera de ser femenina) enfront d’una altra manera (la que se’n diu masculina), que és, per més senyes, la dominant. Aquesta formulació de la feminitat com a fet diferencial negatiu és el principi de la seva alienació. […] La dona no aconseguirà res si no comprèn i accepta que la seva lluita no és una lluita a favor de la dona, sinó a favor d’una persona oprimida, utilitzada, injustament tractada, i precisament per això, quan arribi a aquest convenciment, farà causa comuna amb totes les reivindicacions justes de la Terra, les laborals, les nacionals, les racials”.

Malgrat les diferències creixents entre les feministes més joves i el seu pensament, el respecte per l’escriptora, però, és total. No en va, havia estat ella la que, en plena foscor franquista, havia rebentat les costures de la ‘sección femenina’ de Pilar Primo de Rivera amb un llibre, encarregat per Edicions 62, que recuperava la memòria de referents com Dolors Monserdà, Carme Karr i Josepa Massanés mentre, alhora, feia créixer la segona onada feminista que en altres latituds havien impulsat Simone de Beauvoir i Betty Friedan.

Capmany va fer créixer a Catalunya la segona onada feminista que en altres latituds havien impulsat Simone de Beauvoir i Betty Friedan

El 1966, ‘La dona a Catalunya: consciència i situació‘ és tot un èxit i obre una etapa de màxima agitació en la vida de Maria Aurèlia. Fa poc que ha deixat les classes de filosofia i de francès que durant vint anys ha impartit a l’Escola Isabel de Villena per abocar-se a les traduccions, els articles de premsa i els nous llibres. Queden lluny aquelles primeres obres (‘El cel no és transparent’ [premi Joanot Martorell 1948], ‘Betúlia’, ‘Tana o la felicitat’…) que, malgrat la censura tossuda, li havien atorgat cert reconeixement en el desèrtic panorama editorial català. El gir ve amb la publicació de la seva novel·la més ambiciosa, ‘Un lloc entre els morts‘ (escrita el 1959, premi Sant Jordi 1968). Com afirma Lluïsa Julià, embolcallades en l’esperit de l’època i en el de la seva autora, les protagonistes de les seves futures narracions es desempallegaran de “la teranyina de convencions socials que les angoixaven i les feien infelices” en les primeres publicacions. Amb tot, la profusió i diversitat de la producció literària de Maria Aurèlia Capmany (“un bosc mediterrani de mitja muntanya”, segons Guillem-Jordi Graells) i la seva ubicació fora del realisme social que imperava en la crítica universitària faran d’ella una figura incòmoda en l’escenari literari d’aquella època.

Maria Aurèlia Capmany hi havia entrat amb la vida capgirada, i bona part de culpa la tenia l’Adrià Gual, l’Escola d’Art Dramàtic que havia fundat el 1960 amb el dramaturg Ricard Salvat i que havia fet de la cúpula del Coliseum no solament un pol de renovació escènica, sinó també una autèntica illa de resistència antifranquista. L’EADAG és un vesper. Dins l’horari lectiu hi fa de professora, directora, actriu i fins i tot decoradora, envoltada del talent multidisciplinari de Ràfols-Casamada, Maria Girona, Antoni Tàpies o Salvador Espriu; fora de l’horari lectiu —com assenyala Agustí Pons a ‘Maria Aurèlia Capmany: l’època d’una dona’ (Meteora, 2018)— es fa de tot: “Llegir amb avidesa; beure i fumar compulsivament; teixir i desteixir amistats i relacions sentimentals, allargar les nits amb discussions interminables, exercir la maledicència amb apassionament i rigor i conspirar i endevinar conspiracions”. El sobreàtic de Capmany a la rambla de Catalunya es converteix en l’escenari on joves inquiets com Carme Sansa, Terenci Moix, Pilar Aymerich o Montserrat Roig assagen la paraula ‘llibertat’. Totes embadalides davant d’aquella donassa que fuma ‘puros’ amb l’esquerra i riu i garla tal com raja.

Maria Aurèlia Capmany és una festa.

[Cançó de cabaret “Viola del violer”. Lletra: Maria Aurèlia Capmany]

Entreacte: on la Maria Aurèlia és recordada per Eulàlia Lladó

“Recordo el teu caminar segur i majestuós, impressionant. Les mitges plenes de tomàquets com a mi m’hauria agradat portar els mitjons. L’abric negre, folgat, sempre al teu servei i no tu al seu, no semblava empresonar-te el gest. Em vas ser posada com a exemple del que no s’ha de fer. Sense saber-ho, has estat prehistòria d’una revolta. La teva imatge i la teva mirada sense por, en un món que la prohibia, el teu caminar segur, ens va començar a ensenyar el camí que havíem de gosar trepitjar i ens va fer sospitar que potser no calia renunciar a res.”

Regidora Capmany [plaça de Sant Jaume, 1983]

Personatges: Maria Aurèlia, Montserrat Roig, Jaume Vidal Alcover, Pasqual Maragall, Joan Reventós, Jordi Font.
Escena: un llit davant d’un gran finestral. A fora s’hi veuen palmeres. Darrere el llit, cinc cadires.

“Era un piset típic de l’Eixample amb un passadís llarg on hi guardava una calaixera amb la paremiologia completa de l’avi Sebastià. A la banda dreta del pis hi feia vida el Jaume Vidal Alcover, i a l’altra, ella. Tots hi anàvem candorosos a buscar consell, i ella s’hi abocava. No per fer cap favor, sinó perquè trempava amb la gent jove.”

Les prioritats de Capmany com a regidora de Cultura van ser tres: el teatre, els museus i les publicacions

Quan en Jordi Font va a visitar-la per demanar-li l’adaptació dels himnes, feia escassos mesos que les tertúlies amb convidats improvisats s’havien passat a fer a l’àtic, entre Mallorca i Enric Granados, on Capmany i el seu company de vida s’havien instal·lat. La Barcelona sentimental de Capmany, però, és la Barcelona d’intramurs. La Barcelona popular, menestral i finestrera de la rambla de les Flors i de la Boqueria, de la plaça de Sant Jaume i del carrer Princesa. Del parc de la Ciutadella. “Sempre que m’allunyo de Barcelona, em fa la impressió de viure un parèntesi i que tornaré a ser jo quan torni a Barcelona“, deia.

Potser aquest amor sense mesura, combinat amb la seva enorme popularitat, va acabar de convèncer Pasqual Maragall per incloure-la en les llistes guanyadores del PSC en les eleccions municipals del 1983. Les prioritats d’actuació de Capmany com a flamant regidora de Cultura van ser tres: el teatre, els museus i les publicacions. Malgrat que algunes de les seves propostes (com dur la sarsuela al Liceu) no van acabar de quallar, al final de la legislatura es va sentir particularment orgullosa de l’impuls del Mercat de les Flors com a espai municipal de teatre i del Pla de museus. “A més d’aquestes actuacions, crec que va ser molt decisiva en termes de discurs”, diu Font. “Donava suport a una posició política concreta, però la glossava d’una manera, amb arguments impensables i grans excursions intel·lectuals i culturals que deixava a tothom fascinat”. I en la brega política? “Era valenta i alhora pragmàtica, sabia llegir el moment. I sempre amb molta ‘conya’; tot el cos li reia. Fins i tot feia broma amb la malaltia: deia que era una amazona d’esquerres”.

Foto: Any Ma. Aurèlia Capmany

Amazona perquè, el 1987, el càncer que quatre anys més tard se l’endurà (com pocs dies després s’endurà la seva amiga Montserrat Roig) l’havia obligat a passar pel quiròfan per fer-se una mastectomia al pit esquerre. D’aquell tràngol d’hospitals, Capmany (o el personatge que interpreta a les seves memòries per explicar-se a si mateixa) sentenciarà a ‘La mala memòria‘ que el que més por li feia era perdre el món de vista: l’anestèsia. “Entrar en el son m’ha produït —no sé des de quin instant de la meva existència— la impressió de la mort, de quedar si més no a la mercè d’algú altre, la interrupció de la meva voluntat i la meva capacitat de decisió”. Tota la Capmany en un detall. Viure-ho tot. Decidir-ho tot. Tothora i de totes les maneres, sobre el mateix dibuix. Com els gravadors.

Del tràngol d’hospitals, Capmany n’escriurà que el que més por li feia era perdre el món de vista: l’anestèsia

Els darrers mesos, Jordi Font no va visitar-la al pis de la plaça Reial on s’havia traslladat per viure-hi l’última etapa de la seva vida. Capmany tornava al Born. “No vaig anar-hi perquè em va semblar que no li devia agradar mostrar-se malalta. Però em va impressionar molt el que em va explicar el Joan Reventós després de veure-la. Eren els darrers dies i ja estava molt impedida, però li va explicar com gaudia quan entrava un raig de sol per la finestra. La mateixa capacitat d’adaptació i resistència de sempre. No es tractava de com n’estava de malament, sinó del que encara podia gaudir“. I esclata a riure.

Jordi Font riu i tot seguit, amb la mirada perduda al finestral de l’Avenida Palace, el somriure es va desdibuixant plàcidament, com el rastre d’un vaixell que s’allunya. Després fa una pausa. “Jo l’he trobat a faltar molt”, diu. “Era un port segur, una fortalesa”.

Inicia sessió per poder descarregar l'article en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.

Deixa el teu comentari