• Laura Aznar / @LauraAzLlu
  • 2/05/2018

L'Estat espanyol és el país d’Europa amb una taxa de fecunditat més baixa. L'edat del primer fill o filla s'ha anat retardant i ara supera els 31 anys. Segons els estudis, un 25% de les dones no tindrà fills en contra de la seva pròpia voluntat. Les dificultats per quedar embarassades sovint s'aborden des d'una perspectiva individual, però fins a quin punt la infecunditat s'ha convertit en un problema social? Les clíniques privades han transformat aquesta realitat en un negoci lucratiu? Hi ha alternatives a les tècniques de reproducció assistida?

Els preus dels tractaments de fertilitat varien en funció de la clínica. Poden arribar als 10.000 euros, tot i que en aquest negoci també hi han aterrat les empreses 'low cost'

“Quan es tracta dels nostres cossos, tot són tabús”. Així ho expressava l’escriptora i pintora Paula Bonet fa alguns mesos quan, a través d’Instagram, feia públic el seu segon avortament. Acompanyava el ‘post’ d’un autoretrat on mostrava la seva panxa amb l’embrió “amb el cor parat” i d’una pintura de Louise Bourgeois. “Es parla poc de malalties com l’endometriosi”, escrivia Bonet, “de parir i rebutjar el fill, de perdre’l al cap de pocs dies, de l’escassa literatura sobre la maternitat, i del fet que en un 20% dels casos el més probable és que perdis això que tens al ventre abans que es converteixi en un fetus”.

Avui dia a Catalunya continua existint un tabú i un cert desconeixement sobre l’embaràs, la fertilitat, l’avortament, els cossos de les dones i els cicles d’ovulació. “Si m’haguessin preguntat fa sis mesos al voltant de quin dia ovulo, no ho hauria pogut dir”, escrivia Sílvia Nanclares a la novel·la autobiogràfica ‘Quién quiere ser madre’, on narra els obstacles que travessen les dones d’una certa edat —sobretot a partir dels 35 anys— que veuen frustrat, mes a mes, el seu desig de quedar embarassades. “Conec molt millor el funcionament de l’algoritme de Facebook, de la Lliga Endesa de basquet o dels ossets de l’oïda interna. El perquè és clar: tot el que envolta la salut i el cos de la dona, la cultura associada al seu gènere, està devaluat”, comenta Nanclares. “El cicle roman ocult, embolicat en boires d’obscurantisme o disfressat d’anuncis ‘cool’ amb regla inodora de color blau i senyores de color vermell que vénen a visitar-te”.

Segons l’escriptora, en sabem molt més de totes aquelles tècniques per evitar l’embaràs que de com quedar-nos embarassades. “La saviesa sobre l’anticoncepció és el valuós fruit de la lluita històrica del feminisme. Però per a l’altra batalla, la del coneixement del nostre cos, la de la salut reproductiva, ens hem quedat amb les forces minvades”, hi afegia. Malgrat l’absència d’un debat profund sobre les dificultats de ser pares i mares avui dia, aquest s’ha convertit en un tema central per a moltes parelles o moltes dones solteres a Catalunya.

Una de cada quatre dones no es reproduirà “en contra de les seves expectatives i desitjos”, i no per decisió pròpia

L’Estat espanyol és el país d’Europa amb una taxa de fecunditat més baixa i lidera el rànquing dels països on els fills es tenen més tard. El 25% de les dones nascudes el 1975 no tindran descendència, cosa que les converteix en la generació “més infecunda de totes les nascudes a Espanya els darrers 130 anys”, tal com conclou l’informe del 2016 ‘La infecunditat a Espanya’, del Centre d’Estudis Demogràfics, a la Universitat Autònoma de Barcelona. Una de cada quatre dones, segons aquest mateix estudi, no es reproduirà “en contra de les seves expectatives i desitjos”, i no per decisió pròpia. Aquest fet indica que els nivells d’infecunditat responen, no a la voluntat de les mares potencials, sinó “al retard de l’edat de la primera maternitat i les condicions materials i familiars que envolten la decisió de tenir fills”. Però per què això passa més a Catalunya o a l’Estat espanyol que als altres països d’Europa?

La infecunditat, un problema social

Cada cop hi ha més dones que poden i volen tenir fills, però que posposen la decisió perquè no reuneixen les condicions familiars o materials òptimes per assumir els costos de la reproducció. Els anys passen, però sovint les dones tenen poca informació sobre els enormes problemes de fertilitat amb els quals es trobaran després. Algunes d’elles, quan assoleixen aquests mínims vitals que consideren indispensables, han arribat a una edat en la qual els costa quedar embarassades, i això pot truncar els seus projectes vitals.

Sovint, la dificultat a l’hora de tenir fills s’aborda des d’una perspectiva estrictament mèdica i individual. També és freqüent que s’assenyali les dones com les responsables d’aquesta situació, o en menor mesura les seves parelles, quan són homes, com si el problema fos seu i no d’uns condicionants socials. Tanmateix, hi ha indicadors socioeconòmics, laborals, salarials o de formació educativa que mostren que la infecunditat té una clara base conjuntural. Per exemple, el fet que s’hagi reduït en un 20% el nombre de naixements des de l’esclat de la crisi.

“El retard en l’edat de tenir fills és un problema social absolutament relacionat amb els rols de gènere i amb la precarietat generalitzada que estem vivint amb especial èmfasi des del 2008”, explica la professora del departament de sociologia de la Universitat de Barcelona Núria Vergés. Des d’aquesta perspectiva, existeix un vincle inequívoc entre la maternitat i les condicions materials de les persones, cada vegada més marcades per la inestabilitat laboral, la temporalitat de les feines, els sous baixos, les dificultats en la conciliació i l’atur elevat. Aquest còctel de factors impossibilita fer plans a llarg termini o tenir fills quan es desitja, i és encara més accentuat en el cas de les dones, que també pateixen la bretxa salarial i han d’assumir, sovint en solitari, el pes de les cures. “Hi ha una demanda creixent de corresponsabilitat respecte a les nostres parelles quan són homes, però també respecte a la societat”, continua Vergés.

Les males condicions del mercat de treball no són les úniques que explicarien el retard de l’edat de tenir fills. El “mercat matrimonial” ha experimentat canvis, de manera que en els anys de major fertilitat hi ha moltes persones que no tenen un projecte de parella prou sòlid per prendre aquesta decisió i assumir-la en condicions d’igualtat. I, tenint en compte la menor cobertura política i econòmica que pateixen les famílies monomarentals respecte a altres països europeus, no és estrany que hi hagi dones sense parella que vegin amb reticència o amb por l’opció de quedar-se embarassades. A la vegada, la pujada dels preus de l’habitatge, siguin de lloguer o de compra, que es regeixen sobretot pels criteris de mercat, així com la inestabilitat dels contractes laborals, entre els quals creixen més els temporals i menys els indefinits, no propicia sovint les condicions òptimes per reproduir-se. Unes polítiques públiques d’habitatge retallades,  el dèficit de places públiques a l’escola bressol, el poc desenvolupament de la Llei de dependència o les baixes curtes per paternitat (4 setmanes) i maternitat (16 setmanes, per sota de la mitjana de la UE, que en són 23), posen tot un seguit de traves a la possibilitat de tenir fills. Altres països d’Europa, com els països nòrdics o França, per exemple, tenen un Estat del benestar molt més desenvolupat, atorguen majors drets, àmplies cobertures sanitàries i educatives i, fins i tot, un finançament extraordinari pel fet de tenir fills o per repartir-se els permisos de maternitat i de paternitat de manera equitativa.

Quan una parella heterosexual té fills, la taxa d’ocupació de la dona s’enfonsa un 20% i la de l’home augmenta un 8%, segons la UGT

Però hi ha un altre condicionant que també ajuda a explicar aquest retard i que té a veure amb el canvi del rol de les dones a l’esfera pública. “Tenim ara diferents ambicions en relació amb el mercat de treball, en relació amb les nostres vides i amb el fet de viure-les de manera autònoma”, explica la sociòloga Núria Vergés. L’accés de les dones a la formació superior acadèmica i el fet que acumulin més títols universitaris que els homes (un 56%) ha reconfigurat les seves expectatives vitals i laborals, i ha fet que vulguin donar recorregut a les seves carreres professionals. Fer valer la seva posició a la feina pot entrar en contradicció amb quedar-se embarassades, perquè hi ha empreses ho penalitzen o perquè existeix un major risc de perdre la feina o el càrrec que havien arribat a assolir.

De fet, un estudi de la UGT del 2014 concloïa que, quan una parella heterosexual té fills, la taxa d’ocupació de la dona s’enfonsa un 20%, mentre que la de l’home augmenta un 8%. El sindicat detectava que la taxa d’ocupació d’una dona sense criatures arribava a un 80,4%, superant la de l’home (un 71%). En canvi, quan hi havia un embaràs, la taxa femenina queia fins a un 60%, mentre que la masculina augmentava fins a un 80,4%. I això no és tot: quan les dones seguien treballant, havien d’assumir el triple de parcialitat que els seus companys homes. “Les dades ens demostren que cal posar la cura al centre, que és una reivindicació feminista històrica: les institucions han d’impulsar polítiques per la vida, que combinin allò familiar amb allò social i de gènere, i amb allò laboral. Si no, no hi ha gaire més solució que el retard de la maternitat”, conclou Vergés.

A Catalunya, el primer fill es té de mitjana amb gairebé 32 anys, segons les dades de 2016 de l’Idescat. Des de mitjan anys vuitanta, l’edat reproductiva s’ha desplaçat uns cinc anys i la tendència és que les criatures es tinguin cada cop més grans. Això, però, escurça “la vida fèrtil” de les dones i fa que el nombre de fills també sigui més reduït, un fet que entra en contradicció amb la voluntat pròpia de les mares potencials: Espanya és un dels països de la Unió Europea amb major distància entre el nombre de fills desitjat i el que s’acaba tenint realment, afirma l’estudi de l’Autònoma.

Tot i que en els últims temps hi ha un nombre creixent de dones o de parelles que decideixen no tenir descendència per voluntat pròpia, a Catalunya no es pot dir que hi hagi en línies generals una actitud contrària a la maternitat. De fet, l’informe del Centre d’Estudis Demogràfics de l’Autònoma conclou que “menys d’un 5% de les dones que no desitgen tenir fills mantenen aquesta decisió al llarg de la seva vida fèrtil”. Però, tenint en compte les circumstàncies conjunturals i que, com a societat, “ens hem acostumat a carregar a les espatlles de les dones les responsabilitats de la reproducció”, moltes es veuen forçades a ajornar aquesta decisió fins al punt que, quan intenten ser mares, no es queden embarassades.

La fertilitat, un negoci per a les clíniques privades

El retard de la maternitat a Catalunya ha obert des de fa anys la porta a un nou negoci privat cada cop més rendible: les tècniques de reproducció humana assistida (TRHA). Tot i que la sanitat pública ofereix aquest dret a totes les dones, una quantitat creixent acaben, però, passant per clíniques privades. Les tècniques més comunes són la inseminació artificial i la fecundació ‘in vitro’, que s’utilitza sovint quan la primera falla, i que consisteix a ajuntar òvuls i espermatozous en un medi de cultiu per obtenir embrions, que després es transferiran a l’úter de la dona.

El doctor Miguel Ángel Checa, cap de secció de reproducció humana a l’Hospital del Mar i especialista a la clínica privada Fertty, també considera que la infertilitat, avui en dia, és sobretot una “malaltia social” que s’hauria de resoldre “amb polítiques que afavoreixin la natalitat, amb baixes maternals i paternals equitatives i amb la reincorporació al mateix lloc de treball”. Explica que el perfil de les demandants d’aquestes tècniques ha variat substancialment els últims anys. Ja no és aquella parella en la qual l’home no té una esperma ‘funcional’ o que ella té les trompes obstruïdes, diu. “Avui, ens arriben moltes dones sense parella, parelles de dones o parelles heterosexuals que s’han conegut als 35 o als 40 anys i volen tenir un fill”. Les característiques socioeconòmiques d’aquest tipus de pacients també acostumen a ser, en línies generals, força específiques: dones amb nivells elevats d’estudis que, per forjar-se una posició social, han ajornat la decisió de ser mares. En paraules de Checa, cada cop es confirma més la premissa que, “com més formació, menys fills i més tard es tenen”.

A Catalunya, un 4,8% dels nens ja han nascut per mitjà de les tècniques de reproducció assistida

A Catalunya, en aquests moments un 4,8% dels nens ja han nascut per mitjà d’aquestes tècniques de reproducció assistida. El 2014 és el darrer any de què es disposa de dades quantificades, i, segons els càlculs de la Generalitat, es van fer 22.030 transferències, entre cicles de fecundació ‘in vitro’ i implantació d’embrions prèviament congelats. Aquesta estadística no recull les inseminacions artificials, però el doctor apunta que més o menys representarien una quantitat similar.

En poc temps, el nombre de clíniques catalanes que practiquen les TRHA s’ha disparat. Les llargues llistes d’espera en la sanitat pública fan que moltes dones acabin optant per la privada, que acumula el gruix de la demanda: segons els experts, es calcula que seria aproximadament un 80% del total, tal com s’explicava en aquest reportatge del diari ‘El País’. Al desembre del 2016, més de 3.000 pacients esperaven per sotmetre’s a un tractament de fecundació ‘in vitro’ (FIV) als hospitals públics. Les dones que la requereixen han d’esperar una mitjana d’entre un i tres anys fins que arriba el seu torn.

A banda, no totes són acceptades en la sanitat pública. Fins al 2016 només s’hi admetien les parelles heterosexuals, cosa que impedia l’accés a la pública de les parelles de dones o de les dones sense parella, però fa dos anys es va canviar el protocol de CatSalut. Tot i això, encara avui hi ha altres criteris d’exclusió basats en l’eficiència. Així, l’edat i, en algunes ocasions, la reserva ovàrica de les pacients, són les barreres segons les quals les demandants són o no admissibles. En la sanitat pública, només es poden aplicar fecundacions ‘in vitro’ a pacients que tinguin menys de 40 anys; però, tenint en compte el temps de les llistes d’espera, a la pràctica això vol dir que una dona de 37 en pot quedar exclosa. S’ofereixen dos intents amb un altre d’opcional, en funció de si els resultats dels dos primers pel que fa a la producció d’embrions fan pensar que la pacient pot quedar embarassada amb un tercer. Pel que fa a l’altra tècnica que s’ofereix als hospitals que tenen unitat de reproducció, les inseminacions artificials, hi ha un protocol de la Generalitat que les reserva per a les dones que tinguin 38 anys com a màxim en el moment del tractament. La llista d’espera per a les inseminacions voreja els 4 mesos i s’ofereixen quatre intents a la pública.

Tractaments de 10.000 euros i clíniques ‘low cost’

El cost dels tractaments en la privada varia en funció de la clínica. N’hi ha que les ofereixen “per 10.000 euros”, exposa el doctor, però també en aquest negoci han aterrat les empreses ‘low cost’. “Algunes es publiciten dient que les fan per 1.500 euros, però són enganyoses”, continua Checa; “jo acabo rebent gent rebotada que, amb tots els afegits, ha acabat pagant factures iguals o superiors a les de Fertty”, la clínica on treballa complementàriament a la seva ocupació en la sanitat pública.

Aquest centre privat, en un exercici de transparència no sempre habitual en el sector, publica a la seva web el preu de tots els tractaments que ofereix als clients. No és massa freqüent: CRÍTIC ha comprovat que existeixen certes reticències a facilitar la informació d’entrada, sigui a través d’Internet o per telèfon. Prenent en consideració el testimoni d’usuàries d’aquest servei, que en algunes ocasions han recollit els mitjans de comunicació, els preus de Fertty se situarien sobre la mitjana. La inseminació artificial té un cost “des de” 695 euros. Per una ‘in vitro’, cobra a les clientes 4.495 d’entrada; però, si falla, tornar a implantar un dels embrions congelats costa 1.300 euros per intent, fins que s’esgoten. A aquests preus moltes vegades s’hi suma el de les rondes d’hormonació, que per una inseminació voreja els 300 euros i per una ‘in vitro’ es troba entre els 500 i els 1.000 euros.

L’any 2014 va esclatar una polèmica contra Facebook i Apple, quan les dues empreses informàtiques van anunciar que oferirien a les seves empleades joves la possibilitat de posposar la maternitat i mantenir el seu lloc de treball a canvi de costejar-los un procés de congelació i manteniment d’òvuls. Aquesta mesura, que alguns sectors crítics van llegir com un mecanisme de pressió envers les empleades, va visibilitzar el dilema real de compaginar la carrera professional i la maternitat. És per això que el doctor Checa opina que la congelació d’òvuls és un pedaç que no resol el problema de fons, però que pot resultar molt fructífer i que té una ràtio d’èxit molt elevada. “Si a la dona no se la penalitzés per tenir fills, hi hauria més mares joves i la congelació d’òvuls no es plantejaria. Això seria el correcte; però, tenint en compte com són les coses, si en aquests moments disposes de diners, fes-ho, perquè podràs decidir quin és el moment òptim per ser mare”. Quant costa? A la clínica Fertty, aquest procés té un cost de 2.295 euros, segons el doctor.

Més de la meitat dels tractaments que es fan a Catalunya són amb òvuls de donant. A la privada, s’ofereixen per un cost des de 5.495 euros

Una qüestió que és també poc coneguda és que les tècniques de reproducció assistida no sempre són eficaces al 100%. És probable fer el tractament i, després, no quedar-se embarassada. Per exemplificar-ho, el doctor Checa posa el cas d’una hipotètica pacient de 40 anys, que tindria de mitjana un 20% o un 30% de probabilitats de quedar embarassada amb un intent de fecundació ‘in vitro’. En canvi, si aquesta dona s’hagués congelat els òvuls en un moment d’alta fertilitat, al voltant dels 30 anys per exemple, la seva taxa d’embaràs pujaria substancialment. Així, amb un únic intent, les probabilitats d’èxit s’enfilarien fins a un 50%. Si no s’hi quedés a la primera, amb la segona implantació d’un altre òvul congelat hi hauria un percentatge d’èxit d’un 75%, i amb un tercer, les probabilitats arribarien a un 87%.

Però què passa amb les dones que desconeixien aquesta opció o que no hi van poder o no hi van voler recórrer en els seus anys més fèrtils? Les clíniques de reproducció assistida tenen una resposta especialment dissenyada per a elles: l’ovodonació, un altre tema tabú dins el món de la reproducció assistida. “A certes edats fem donacions d’òvuls; de fet, és el que estem fent més habitualment”, explica el doctor Checa, “però segueix sent una qüestió encara molt tabú, tot i que no tant com les donacions d’esperma!”. Fa només 15 anys, l’ovodonació es realitzava tan sols en un 4% dels casos. Ara, segons les xifres mèdiques consultades, més de la meitat dels tractaments que es fan a Catalunya són amb òvuls de donant. Els tractaments que requereixen aquest procés són encara més cars. A Fertty, s’ofereixen per 5.495 euros el primer intent, però queden “més òvuls guardats” que els podrà fer servir la pacient “per a tota la vida” per 1.200 euros addicionals.

Mètodes alternatius d’inseminació

El negoci de les clíniques de fertilitat ho ha eclipsat tot. Trobar informació sobre altres mètodes alternatius que també ajuden les dones a tenir fills és una missió complicada. Però existeixen. Sara Banal és terapeuta en medicina tradicional xinesa i està especialitzada en fertilitat, un procés que treballa de manera integral. Servint-se de tractaments com l’acupuntura o acompanyant les pacients en un estil de vida saludable, Banal optimitza les condicions corporals per poder concebre. “Busco què necessita cadascú i no dono una solució estandarditzada per a tothom”, explica. “Quan tracto la fertilitat no hi ha una pastilla o una cosa molt concreta; ho reviso tot.”

Des del seu punt de vista, la consecució de l’embaràs “és el més sagrat”, i potser per això té una percepció ambivalent de les tècniques de reproducció assistida. Explica que els seus tractaments poden ser complementaris quan es troba casos molt extrems “en què, sí o sí, la pacient ha de fer-se una fecundació ‘in vitro’ perquè el temps li va en contra. Aquí intento optimitzar els recursos i que hi arribin amb les millors condicions, ja que no tothom pot pagar-se molts intents”. Tot i això, diu que també s’ha trobat amb dones que fa anys que intenten quedar embarassades i a les clíniques només els donen una opció: l’ovodonació. “Jo he aconseguit que gent tingui fills amb els seus propis òvuls, quan la medicina convencional els deia que ni ho intentessin.”

Banal també qüestiona aquestes tècniques de reproducció en clíniques, no per la pràctica en si, sinó pel fet que moltes vegades els metges o els pacients hi recorren sense explorar abans altres alternatives per millorar o preparar els seus cossos per augmentar la fertilitat de la dona i de l’home. “Òvul jove és igual a embrió de major qualitat. Les clíniques parteixen d’aquesta premissa i així també milloren les seves taxes d’èxit”, exposa. “Moltes dones surten de la primera visita amb la paraula ‘donant’ al front i destrossades, perquè no els donen cap més opció.” Es queixa que sovint s’assenyala molt de pressa la mala qualitat fol·licular de les pacients per proposar la donació d’òvuls, però sense ni tan sols fer “les proves més elementals” per veure què impedeix que quedi embarassada, i això “és dramàtic”, opina. “Em trobo molta gent molt mal diagnosticada i amb problemes que tenen una solució molt fàcil, però a les clíniques no els fan una revisió integral; directament, els diuen que només poden optar a una ‘in vitro’ i prou”, rebla Banal.

Els detractors de les TRHA creuen que aquests processos són desapoderadors i infantilitzants

No és l’única que té una perspectiva crítica amb les TRHA. Hi ha altres detractors com l’Associació Catalana per un Part Respectat Dona Llum, que les reprova perquè, segons consideren, són “processos molt desapoderadors”. La Marta, membre del col·lectiu, basant-se en les experiències d’altres integrants, denuncia que a les clíniques no es dóna informació sobre el tipus de proves a les quals se sotmeten les pacients, ni si són optatives, ni si existeixen alternatives, ni tan sols es contempla la possibilitat que el “problema” no sigui d’elles, sinó que directament “tota la maquinària es posa en marxa perquè l’home pugui perpetuar la seva espècie”, amb independència que això impliqui que les dones hagin de suportar tractaments mèdics i hormonals agressius.

Des de la seva òptica, el sector de la reproducció assistida és “un gran negoci” que usurpa el control de les futures mares sobre els seus cossos i els seus embarassos, i això és infantilitzador i culpabilitzant. “Si ja quan quedem embarassades per nosaltres mateixes, a nivell social i mèdic se’ns transmet la idea que soles no en sabem i no podem, si a sobre hi arribem per la via de la reproducció assistida encara és pitjor”, argumenta, “perquè ja no som sospitoses que alguna cosa estigui malament en nosaltres, sinó que se’ns llegeix com que efectivament alguna cosa ho està”.

El banc d’esperma danès posa en alerta el negoci de la reproducció assistida

Amb aquesta perspectiva del desapoderament també hi coincideix Anna Ponces. La seva companya i ella van iniciar un procés de reproducció assistida a l’Hospital del Mar, abans que s’aprovés el protocol que dóna accés a totes les dones a la sanitat pública. El Mar era l’únic centre mèdic que en aquell moment realitzava inseminacions artificials a totes les pacients, amb independència de la seva opció sexual. Però arribar-hi no va ser senzill: la ginecòloga de l’Anna no solament no va voler atendre-la, sinó que va deixar-li una llista impresa de clíniques de reproducció assistida privades. “Treballant en la pública no va haver-hi cap problema a derivar-me a la privada, sense saber quin era el meu cas ni què em passava”, comenta Ponces. “Aquestes tècniques tenen un punt en què tu delegues el procés en algú extern i hi ha una sensació de desapoderament, de no tenir el control de res.”

Les opcions que ofereix el web de Cyros, el Banc d’Esperma Danés

Amb dues inseminacions l’Anna no va quedar-se embarassada i va ser derivada a una fecundació ‘in vitro’, que en aquell moment a l’Hospital del Mar era subvencionada i que costava al voltant de 3.500 euros. A la vegada, va demanar informació a algunes clíniques privades. “Vaig anar a la Dexeus per tenir una altra opinió, perquè el criteri que pesava llavors era l’estat d’ànim i l’economia. Allà em vaig trobar una ginecòloga que em va dir que li feia ràbia fer-me una ‘in vitro’ quan res demostrava que jo tingués un problema de fertilitat.” Va ser llavors, i per casualitat, que a l’Anna i a la seva companya els va arribar informació relativa al banc d’esperma danès Cryos. Prenent-s’ho “una mica de broma”, diu, van encarregar dues mostres d’esperma que els van arribar a casa per mitjà d’un transportista en una nevera. La comanda més bàsica té un cost aproximat de 500 euros i el seu preu augmenta en funció de la qualitat del semen, de com està congelat o del volum d’informació que se sol·liciti del donant. “Potser hi va influir el fet d’estar a casa tranquil·les”, comenta Ponces, però el fet és que, amb una única inseminació, va quedar embarassada.

Darrere del negoci de la reproducció assistida hi ha un discurs culpabilitzador per a les dones: “no compleixen la seva obligació de ser fèrtils”, explica Anna Ponces

Malgrat que assumeix que aquest procés també comporta enriquir un negoci privat, l’Anna considera que en les inseminacions casolanes, malgrat que pugui semblar paradoxal perquè no hi ha l’acompanyament d’un metge, “tenim més capacitat de decisió, ens sentim més apoderades i acompanyades”. Segons el seu criteri, el fet que les dones guanyin control sobre els seus propis cossos, juntament amb la pèrdua de diners que comporta per a les clíniques privades el fet que les potencials pacients adquireixin l’esperma al banc danès, és el que més “toca la moral” a aquest negoci.

Anna Ponces critica que darrere del negoci de la reproducció assistida hi ha un discurs culpabilitzador per a les dones, segons el qual “elles no compleixen la seva obligació de ser fèrtils”. I així mateix ho recull Sílvia Nanclares al llibre ‘Quién quiere ser madre’: “Ara sí que em sento com en una entrevista de feina. Per ser candidata, el meu cos ha de millorar el seu currículum, les seves fites, el seu nivell d’idiomes. No quedar enrere. No caducar com un producte lacti”.

Inicia sessió per poder descarregar el reportatge en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
Un comentari
  • Slaia 11 de maig de 2018 - 8:45

    Molt bon article. La veritat és que conec aquest món i comparteixo moltes de les opinions que aquí s’exposen, tot i que per la meva experiència, voldria dir que en la clínica on hem fet un procés d’invitro no m’he sentit gens culpabilitzada per la suposada infertilitat, ens han fet proves a mi i a la meva parella, que ens han explicat prèviament, i des de l’inici es va contemplar la possibilitat que el factor de la infertilitat fos masculí, femení o d’ambdòs. I pel que sé d’altres llocs, les proves sempre es fan a les dues persones de la parella, sinó no tindira cap sentit, perquè segons les estadístiques que es mostren, hi ha la mateixa probabilitat que la causa sigui femenina que masculina. Ara bé, és ben cert, que tant les proves com el tractament és moltíssim més agressiu per les dones que pels homes, tot i que això forma part del factor biològic.

Deixa el teu comentari