17/09/2017 | 18:30
D’on surten les bases ideològiques del projecte polític de Jordi Pujol? Patriotisme, comunitarisme catòlic i, almenys en la seva primera època, un no-liberalisme. Pujol és quasi una figura al·legòrica, per a molts. Encara ara. Malgrat tot el succeït. Mixtura de nacionalisme carismàtic —en el sentit quasi religiós del terme—, de misticisme i d’una perspectiva extremament personalista del fet nacional català, el seu corpus ideològic ha estat molt discutit. A grans trets, Pujol és un nacionalista català pragmàtic. Però no independentista. És un catòlic amb consciència social. Però no democratacristià.
Totes les fonts consultades apunten al fet que no ha estat mai un liberal. Francesc-Marc Álvaro el definí com a “sincrètic, interclassista i integrador, amb un ‘mix’ doctrinal que evoluciona del centreesquerra a un centre més liberal, amb elements manllevats del cristianisme social, tot relligat pel personalisme i l’europeisme i, des del principi —un fet no precisament menor—, amb voluntat explícita de govern”. Jaume Bosch, que va ser un dirigent important del PSUC i d’ICV, i un espectador d’excepció dels anys de Govern de Pujol, des de l’oposició però amb bones relacions amb militants convergents com Miquel Sellarès, recorda que cal prendre com a tronc del seu pensament la intervenció paradigmàtica que fa al cicle de conferències “Les terceres vies a Europa”, celebrat a la primavera del 1975 al Col·legi d’Arquitectes de Barcelona i que aplegà, a banda de Pujol, Josep Pallach —Reagrupament Socialista i Democràtic—, Ramon Trias Fargas —liberal, que fundaria al mes de setembre d’aquell any Esquerra Democràtica de Catalunya—, Anton Cañellas —democratacristià—, Joan Reventós —Convergència Socialista de Catalunya— i Josep Solé i Barberà —PSUC. Les forces que acabarien monopolitzant el canvi polític a Catalunya. “Aquella conferència, tot i que ell ja portava molts anys en marxa, fou la posada de llarg pública de l’ideari pujolista”, explica Bosch.
En la seva intervenció, titulada “La resposta democràtica”, d’una quinzena de planes, Pujol es proposa donar sortida a “tot un món catalanista i democràtic que vol una societat avançada com la d’altres països europeus” i, tot definint-se “catòlic no democratacristià”, vindica una aliança on convergeixin —CDC ja s’havia fundat, l’any anterior, el 1974— les famílies democratacristiana, socialdemòcrata, sindicalista no marxista —textual—, autogestionària —textual— i “homes procedents del nacionalisme, que volen que el país funcioni i vagi endavant” —textual, també. La conferència de qui seria cinc anys després president de la Generalitat conté molts matisos interessants i dobles lectures, quatre dècades després de ser escrita. Hi demostra un coneixement important de l’àmbit internacional, ja que anuncia la possible necessitat d’un “compromís històric” a la italiana com el que havien desenvolupat al país transalpí el PCI i la democràcia cristiana i recorda Allende i la Unitat Popular tot vindicant el rol assenyat dels comunistes xilens dins la Unitat Popular davant del radicalisme d’altres grups d’esquerra. Fa una aclucada d’ull enverinada als socialcristians catalans i, de retruc, a Unió Democràtica, tot recordant que una formació d’aquesta ideologia necessita, a Catalunya, fer part d’un projecte més ampli per ser efectiva. Així va ser, de fet.
“Pujol va construir un ideari que sintetitzés el catalanisme d’ordre, però repensant-lo totalment”
Per a l’investigador i col·laborador de ‘La Vanguardia’ Jordi Amat, el pujolisme és, essencialment, “un moviment sobiranitzador basat en l’ideari de Pujol, primer a través de l’activisme i d’un banc, i després mitjançant Convergència Democràtica de Catalunya”. Donant per superades la Lliga i l’ERC d’abans de la guerra, Pujol va optar per construir un ideari que sintetitzés, a grans trets, el catalanisme d’ordre, de manera més o menys àmplia, repensant-lo totalment. Per això no veié, des d’un principi, com a òptim recuperar velles sigles com Unió Democràtica o Esquerra Republicana, per al seu projecte. Precisament per això. Perquè era seu. Amat té present que “les classes mitjanes despolititzades —des de la menestralia fins a la mesocràcia— li feren confiança, volent creure que el nou període democràtic tenia com a legitimitat originària la conducta honrosa de Pujol com a antifranquista empresonat”. Es vacunava, així, la classe mitjana catalana, i sempre en els mots d’Amat, del “propi passat, de col·laboració amb la dictadura o, en tot cas, de manca de compromís amb la democràcia per part de la majoria d’una població desconnectada de la política”.
Pujol i la seva mala relació amb els intel·lectuals
Al llibre memorialístic ‘Crònica política del Departament de Cultura (1980-1988)’, l’escriptor i activista Albert Manent, tot parlant de les seves experiències de gestió en les dues primeres legislatures de majoria convergent, explica la mala relació històrica de Pujol amb el món intel·lectual. Ho justifica per la influència que, sobre la cosmovisió pujoliana, hi té la figura de l’escriptor Raimon Galí, inspirador de Crist Catalunya (CC) i d’iniciatives socials com l’escoltisme, nucleades al voltant d’un catalanisme resistencialista i conservador. Galí, una persona determinant en el primer Pujol, era un nacionalista romàntic que els anys trenta havia militat a Palestra —entitat protoescolta, fundada per Josep Maria Batista i Roca i homologable a altres moviments juvenils i patriòtics d’Irlanda, del País Basc o de Txèquia— i havia estat oficial de l’Exèrcit republicà. El mateix Pujol explica a les seves memòries que Galí era un home d’acció, que blasmava l’intel·lectualisme. Admirador de Charles Peguy i d’Antoine de Saint-Exupéry. “Un mestre d’energia, defensor del voluntarisme, del coratge, de l’esperit militar, d’una religiositat profunda i condemnador —textual, altre cop— de la ironia”. Manent afirmava que se sentia lluny de Galí perquè “hi endevinava una certa dosi de fanatisme, de voluntat d’imposar els seus principis immutables”.
La fòbia de Galí a la intel·lectualitat es transmeté i explica, doncs, que Pujol bastís el seu univers amb altres perfils. De combat. Logistes. Tecnòcrates. Gestors. Gent d’acció, més que de reflexió. En definitiva, així com l’esquerra catalana i catalanista del tardofranquisme fa un esforç estructural per realitzar producció intel·lectual i d’idees, la dreta catalanista no segueix aquest camí. En aquest sentit, la influència galiniana, l’activisme de campanyes com “Volem bisbes catalans”, l’afer Galinsoga o els Fets del Palau, i les organitzacions com Crist Catalunya (CC) o el Grup d’Estudis Nacionalistes (GEN) mostren un corpus ideològic basat en el catolicisme social —CC, un cop abandonat per Pujol, acabarà tenint una evolució marxista— i en el nacionalisme català. Amb escassa renovació doctrinal i allunyades dels corrents de pensament liberals que es coïen al món anglosaxó. Pujol, de fet, mira sempre molt més cap a Itàlia i França. També cap a Alemanya. Però poc cap a Anglaterra i cap als EUA.
Pujol? “Un Ben Gurion en allò nacionalista, un Adenauer en allò europeista i un Willy Brandt en allò social”
Jaume Bosch és molt clar en aquest sentit: “El pujolisme beu de Mounier i de Maritain, sobretot, i de l’obra constructora, edificadora, d’un Vicens Vives o d’un Prat de la Riba“. Té quelcom de pioner, de calvinista obstinat, d’explorador sionista. No debades, a la seva ‘Ara sí que toca’, la gran obra sobre la galàxia pujolista, Francesc-Marc Álvaro recorda com definia el conseller Joaquim Triadú el seu cap devers l’any 2000: “Un Ben Gurion en allò nacionalista, un Adenauer en allò europeista i un Willy Brandt en allò social”.
La dècada de la “resistència patriòtica”: la paradoxa de governar i no tenir l’hegemonia
Els anys vuitanta i la seva evolució són essencials per entendre com el centredreta nacional i l’espai liberal catalanista, entès en sentit ampli —des dels sectors més socials i progressistes fins als més conservadors—, es vindica a si mateix. Pujol guanya les eleccions autonòmiques del 1980. És investit president gràcies als vots dels diputats ucedistes i d’ERC. Aquest és un detall important que sovint s’oblida: l’Esquerra Republicana capitanejada per Heribert Barrera és una força envellida i profundament anticomunista, que no virarà cap a l’esquerra fins a la primeria dels anys noranta. “Comencen uns anys d’hegemonia política i electoral de Convergència i Unió, que conviuen amb una hegemonia cultural i intel·lectual de l’esquerra de matriu marxista.” Qui així s’expressa és l’historiador Joan B. Culla. Pel professor de la UAB, “el pujolisme en el terreny del discurs i de les idees és un desert, terra erma. La preocupació doctrinal brillava per la seva absència!”.
Joan B. Culla: “El pujolisme en el terreny del discurs i de les idees és un desert, terra erma”.
Les primeres legislatures de Govern convergent accentuen el que ja s’anava gestant, així doncs, des dels anys de la dictadura: Pujol basteix una doctrina ideològica que encaixa a la perfecció amb les aspiracions i quimeres dels sectors socials que vol representar. Ell mateix produeix — cal recordar que està en anys de maduresa i plenitud total com a polític— el discurs que necessita. Continua la inèrcia de desconfiar dels intel·lectuals i de la necessitat d’articular veus que generin discurs. “Pujol creia –narra Culla— que no necessitava ideòlegs, perquè ell era l’ideòleg. Això és un error. No es poden fer tots els papers de l’auca!” Culla empra un to dur, en referir-se als escassos intel·lectuals que hom podia trobar a l’entorn governamental: “Ainaud de Lasarte o Galí eren molt magres!”
Paral·lelament, en àmbits de la cultura, periodístics i acadèmics, calava, “impulsat per una certa esquerra al voltant del PSC”, un relat que percebia “una part important de la cultura d’expressió catalana o amb voluntat d’autocentrament com quelcom de reaccionari, ruralista i antibarceloní, absolutament confrontat amb el cosmopolitisme progressista que representaven les polítiques culturals de l’Ajuntament de Barcelona”. Es gestava allò que el també professor de la UAB, comunicòleg i referent d’ERC Joan Manuel Tresserras ha definit com l’enfrontament dicotòmic entre la cultureta i la ‘culturilla’, una dicotomia que es repetia en una mena d’estratègia de no-agressió que s’acabaria, al llarg dels anys, repartint el pastís. Així, si el poder convergent tenia Catalunya Ràdio, TV3 o el Teatre Nacional de Catalunya, el poder socialista controlava COMRàdio, BTV o el Teatre Lliure. De fet, la sensació d’ofec i de navegar a la contra per part dels intel·lectuals catalans que es reivindicaven nacionalistes durant els vuitanta és un comú denominador on també coincideixen, consultats per CRÍTIC, personatges diversos com l’escriptor, periodista i home de CDC Vicenç Villatoro, l’històric de l’esquerra independentista i militant de la CUP Carles Castellanos o l’exlíder d’ERC Josep-Lluís Carod-Rovira.
L’exlíder d’ERC explica que a l’equador de la dècada hi ha un personatge cabdal que dóna un gir a la importància que el catalanisme governamental dóna al combat de les idees. Es tracta de Max Cahner, dinamitzador cultural i cívic de primer ordre. Impulsor d’iniciatives tan diverses com Edicions 62, la Gran Enciclopèdia Catalana, ‘Serra d’Or’, el Congrés de Cultura Catalana o la Universitat Catalana d’Estiu. Cahner, que havia estat conseller de Cultura en la primera legislatura de Pujol, detectà que calia posar en contacte i enxarxar joves intel·lectuals —periodistes, acadèmics, escriptors— que en aquell moment estaven entre la vintena i la trentena llarga, i que “no combregaven amb l’associació entre nacionalisme català i conservadorisme ruralitzant i carrincló”, en els mots de Joan B. Culla. I, tot i que l’historiador matisa que “no representaven el mateix un Josep Maria Castellet que un Eugenio Trias, la realitat era que l’entorn del PSC s’esforçava a produir un discurs molt agressiu contra el catalanisme”.
La Fundació Acta: joves, catalanistes, no marxistes i sobradament preparats
Esperonats per Cahner i fruit d’unes jornades, “El nacionalisme català a la fi del segle XX”, celebrades a Vic, a Elx i a Palma, el 1987, un grup de persones entre les quals destacaven els ja citats Culla i Villatoro, més Pilar Rahola, Salvador Cardús, Imma Tubella, Albert Viladot o Josep Gifreu, confluïren en la Fundació Acta. “Un espai —segons els termes de Vicenç Villatoro— que pretenia posar a dialogar el catalanisme amb el liberalisme i la socialdemocràcia. Descacomplexant-lo”. El 17 de desembre d’aquell any 1987, Acta va fer el seu primer acte públic: una conferència del filòsof jueu francès Alain Finkielkraut. Vindrien més activitats, jornades i edicions de materials escrits. Les persones del sobiranisme d’esquerres que han parlat amb CRÍTIC expliquen que mai se’ls va convidar a participar-hi explícitament tot i ser un artefacte teòricament transversal al servei del catalanisme.
“La Fundació Acta va posar en contacte joves intel·lectuals com Culla, Villatoro, Cardús o Rahola”
Maldament les veus consultades que hi feren part defugen el terme ‘lobby’, Carod-Rovira no s’està de cloure que “al món de CiU, independentment de si, al marge de la iniciativa de Cahner, hi havia la mà de Pujol, la realitat és que Acta li va venir molt bé per plantar batalla discursiva”. Culla és molt explícit, també, quan manté que “l’entitat va acabar-se dissolent, amb la pèrdua de pràcticament tota la documentació que hi estava relacionada”. A mesura que transcorrien els anys, el projecte de la dreta catalana articulat per Pujol s’anava modelant. Esdevenint un ‘catch-all-party’. Ampliant-se. Francesc Valls, veterà periodista d”El País’, consultat per CRÍTIC, explica que “del model suec de la cogestió, i de la vel·leïtat socialdemòcrata escandinava, representada per la tasca d’individus com el conseller de Benestar Social Antoni Comas, es va anar evolucionant cap a polítiques liberals que només es pogueren assajar durant el primer Govern d’Artur Mas”.
Valls s’esmuny en el temps i recorda que al llibre ‘Des dels turons a l’altra banda del riu: escrits de presó’, Pujol parla del perill dels “homes guineu”, personatges perniciosos per a qualsevol projecte col·lectiu, que avantposen els seus interessos personals com a únic nord. Paradoxalment, mentre en el món de les idees Acta o un ja esgotat Max Cahner es movien, començava a irrompre el perfil de figures de l’anomenat “sector negocis”, que va acabar controlant, potser de manera natural, tot l’espai del catalanisme liberal-conservador.
Els noranta i el trànsit cap al neoliberalisme
Els anys noranta arribaren amb canvis substancials a Europa i al món. La caiguda de l’URSS i l’esfondrament de tot un imaginari de l’esquerra marxista va ser un cop dur per a la progressia catalana. És durant els noranta que sorgeixen, en el camp ideològic del centredreta nacional posicionaments netament liberals. A la generació de la Fundació Acta, que amb facilitat esdevé central en el sistema comunicatiu català gestionat per CiU, s’hi afegeixen fornades més joves d’opinadors, nascuts els anys seixanta, com Marçal Sintes i Francesc-Marc Álvaro.
El 1995 es crea la Fundació Trias Fargas, impulsada orgànicament per CDC, i sota la direcció d’Enric Renau i de Joaquim Colomines durant els primers anys. Convergència Democràtica i un Pujol cada cop més gran i immers en les dinàmiques internes per la seva successió no demostren un gran interès en el ‘think tank’. Aquells anys comença a despuntar, dins l’espai convergent, que les veus més associades al liberalisme veuen molt escorat cap al ‘mix’ socialdemòcrata-socialcristià pujolista, un personatge bregat en les batalles del nacionalisme català contra el món del PSC al voltant de la Barcelona olímpica: David Madí i Cendrós, nét del magnat i fundador d’Òmnium Joan Baptista Cendrós.
La batalla per Òmnium
Madí és, per l’activista polític Miquel Sellarès, “una peça clau que ajuda a entendre la mentalitat del postpujolisme”. Un home netament liberal. Com el seu avi, que va compartir aventura amb Trias Fargas i Macià Alavedra a l’Esquerra Democràtica de Catalunya. David Madí és també algú que visualitza amb rapidesa la necessitat d’aprofundir en el combat de les idees, de plantar batalla a l’esquerra. Des de la meitat dels noranta prepararà, ‘de facto’, una candidatura per assaltar Òmnium Cultural, que romania en mans d’una figura del primer pujolisme, Josep Millàs, de desastrosa gestió.
“David Madí és, segons Sellarès, una peça clau per entendre la mentalitat del postpujolisme”
Pel camí, però, el 2002, una llista transversal, Òmnium XXI, encapçalada pel sobiranista progressista Jordi Porta i amb suports molt pluralistes d’ERC, de CDC, d’ICV i del PSC, li passa al davant, desbancant, abans que ho pogués fer el seu equip, la vella guàrdia pujolista de l’entitat. Després d’un procés institucional complex, Madí s’enfronta, aquell mateix 2002, a Porta, presentant ‘in extremis’ una candidatura convergent encapçalada per l’històric pujolista ortodox Josep Espar Ticó. L’aliança entre joves neoliberals de l’entorn d’Artur Mas i vells nacionalistes cristians comunitaristes influenciats per Raimon Galí s’estavella. Perd. Aquella fou, en una frase atribuïda a l’exdirigent d’Esquerra Republicana Josep Huguet, la primera batalla ideològica del postpujolisme. Un xoc interessant entre “transversalistes”, una autèntica família política que Miquel Sellarès, molt involucrat en l’operació per portar Porta a la presidència d’Òmnium, reivindica especialment, i l’espai de dreta nacional més nítid.
La Fundació Catalunya Oberta: posar les bases per a l’assalt liberal de la Generalitat
El 2001, una mica abans, a l’escalfor del final del pujolisme, neix la Fundació Catalunya Oberta (FCO), impulsada per Lluís Prenafeta —personatge biografiat per Vicent Sanchis, actual director de TV3, i un liberal de primera fornada— i pel mateix David Madí. L’FCO ha anunciat, formalment, la seva dissolució al juny del 2017. Fa no res. Assetjada, com les fundacions Trias Fargas o CatDem al seu moment, per suposades trames de finançament irregular. A la seva web, força descurada i desactualitzada darrerament, expliquen que han perviscut durant “setze anys durs, en un context en què el sentit comú ha estat sovint escombrat pels discursos dominants titllat de ‘neoliberalisme’, un pecat de lesa ideologia”. Continuen afirmant que “A Espanya i a Catalunya ser liberal sempre ha estat perillós. Perquè a Espanya —i a Catalunya, sovint com a conseqüència forçada— la intransigència ha estat i és una pràctica efectiva i dominant. Els liberals van ser perseguits pels absolutistes per afrancesats, pels franquistes per perversos i ara per la nova i la vella esquerra per enemics del poble”.
L’FCO, així com el Grup Hayek, fou un viver on agafà força un liberalisme especialment transversal. D’allà n’acabarien sortint una galàxia de perfils heterogenis i diversos. Funcionà, també, gràcies a l’eficiència de l’entorn de Madí, com a arma ideològica a partir de l’arribada al poder del tripartit, el 2003 i fins a l’etapa de Mas.
La Fundació Llibertat i Democràcia: un fil groc amb el passat
En paral·lel no pot obviar-se la Fundació Llibertat i Democràcia, fundada el 1972 pel mateix Ramon Trias Fargas. CRÍTIC ha pogut parlar també amb el seu president actual, Jordi Xuclà, diputat a Madrid per CDC: “Trias Fargas era un home format a Oxford, on havia conegut la que seria la seva muller, Montserrat Trueta —filla de metge exiliat i membre del Consell Nacional Català Josep Trueta—, i amb una xarxa de contactes enorme a escala internacional, gràcies a la relació amb l’exministre republicà espanyol Salvador de Madariaga i amb la Comissió Trilateral —vinculada al Club Bilderberg i gestada pel banquer David Rockefeller—”.
“Llibertat i Democràcia és des del 1974 el grup català amb representació directa a la Internacional Liberal”
La Fundació Llibertat i Democràcia ha estat des del 1974 el grup nacional català amb representació directa a la Internacional Liberal. Sense vinculació orgànica amb CDC, tot i que la immensa majoria del seu patronat n’és militant o hi està proper. Xuclà recorda que “Pujol mai volgué implicar CDC en la Internacional Liberal ni en el Partit Demòcrata Europeu, així que la Fundació ha tingut vida pròpia, representant Catalunya als fòrums liberals internacionals”. Presidida primer per Trias Fargas, del 1989 al 1999 ho fou per l’advocat Robert Vergés —expallachista i exmilitant de l’ERC de Barrera. Després n’han estat presidents l’exeurodiputat de CiU Carles Gasòliba i, des del 2012, Jordi Xuclà, que espera que “quan el PDECat, que ara no té laboratori d’idees, aclareixi el seu posicionament ideològic, pugui fer servir un instrument d’ampli abast internacional com la fundació”. La Fundació Llibertat i Democràcia és la representant a l’Estat espanyol del Centre Winston Churchill.
La CatDem, com a experiència aperturista
Ben entrats dins el nou segle i abans de l’inici del Procés, el 2007, Artur Mas impulsà una renovació de la fundació del seu partit, la Trias Fargas, que havia estat, en el darrer període, presidida per Vicenç Villatoro i dirigida per Antoni Vives. L’historiador Agustí Colomines fou la persona encarregada de dirigir el nou artefacte, que mudà de nom, passant a anomenar-se Fundació Catalanista i Demòcrata (CatDem) o Casa Gran del Catalanisme. L’operatiu, quirúrgicament complicat, tenia com a objecte, en paraules de Colomines, “atreure, mitjançant la direcció d’una figura independent i progressista com jo mateix, persones del món socialista”. La fórmula va acabar reeixint, en tant que Mas va assolir el poder i s’hi incorporaren nous perfils com l’exdirigent del PSC barceloní Ferran Mascarell, que acabà de conseller de Cultura. El ‘cas Palau’ i l’escàndol vinculat a Fèlix Millet, tanmateix, van desprestigiar la imatge i la tasca feta per la fundació.
“Agustí Colomines prepara amb gent com Mascarell una nova eina, Progressistes de Catalunya”
Precisament amb Mascarell, Colomines prepara una nova eina, Progressistes de Catalunya, que pretén ocupar l’espai d’allò que anomena “la postsocialdemocràcia: la conjunció entre liberalisme i socialdemocràcia”. La incògnita, ara, és veure què es farà del centre ampli que hauria de ser terreny adobat per al PDECat i quin paper hi tindran cada una de les famílies ideològiques del camp que històricament ha estat la dreta nacional. Colomines apunta que l’antic espai convergent està avui, en l’àmbit del món de les idees dividit “en tres grans blocs: un de més petit, de tarannà conservador reaccionari —amb personatges com Josep Martí, al capdavant—, i dos de més grans, un de social-liberal —amb la projecció intel·lectual de figures com Francesc-Marc Álvaro— i un de pràcticament socialdemòcrata –on crec que persones com Toni Aira simbolitzen bé de què estem parlant—”. Pel professor de la UB i director de la Càtedra Josep Termes, “l’única liberal real que hi ha a la direcció del PDECat és Marta Pascal“.
‘Young liberals’ són ‘true liberals’
Els joves liberals catalans d’avui dia són un jardí difícil. Certament, costa de posar una etiqueta uniforme a un col·lectiu extremament heterogeni. En primer lloc, cal diferenciar entre els perfils que són independents i més o menys allunyats ara mateix dels partits polítics, que acostumen a tenir una trajectòria autònoma i que mai s’han organitzat, excepte amb una candidatura renovadora per liderar l’Ateneu Barcelonès anomenada Ordre i Aventura, o abans, amb relacions poc constants amb la Fundació Catalunya Oberta. Després, apareixen noms nous o més joves enquadrats orgànicament en entitats com el Col·lectiu Catalans Lliures (CCL) o Llibergència —corrent explícitament liberal de CDC, i ara dins el PDECat, liderat per Marc Guerrero i per Toni Florido.
El primer grup, pluralíssim, amb gent independent, provinent de diferents disciplines, diversíssims entre ells i carregat de figures que destaquen extremament en l’àmbit cultural i comunicatiu del país com Joan Safont, Anna Punsoda, Bernat Dedéu, Maria Vila o Enric Vila, podrien ser etiquetats com a liberals en sentit ampli, tot i que sovint mantenen posicionaments d’altres tipus, en algunes ocasions més progressistes, que fan que el seu pensament i l’activitat intel·lectual puguin anar, segons cada cas, del centreesquerra al centredreta. La majoria són, essencialment, independentistes catalans no anticapitalistes. Allunyats i hipercrítics amb les dinàmiques internes del món dels partits polítics.
Jordi Graupera defuig l’etiqueta de liberal: “Vinc de l’escoltisme, l’ecologisme, l’agitació cultural i l’acadèmia”
Diverses veus consultades per CRÍTIC en aquest reportatge destaquen que una figura rellevant, dins aquest magma de joves intel·lectuals, és el filòsof i comunicador Jordi Graupera, resident fins fa poc a Nova York, als Estats Units, i que, segons defensen fonts entrevistades per aquest reportatge, té capacitat i possibilitats per aventurar-se a experiments electorals futurs. Graupera, interpel·lat per CRÍTIC, mitjà on ha publicat diversos articles, defuig prou l’etiqueta “liberal” i es vindica, biogràficament, com una mescla: “El meu món durant la primera joventut, malgrat haver militat a la JNC dels 16 als 18, beu de l’escoltisme, de l’ecologisme comarcal, de l’agitació poeticocultural barcelonina —en castellà— i, també, de l’interès per la filosofia, la liberal i la que no ho és”.
Doctorat en una de les universitats més progressistes dels EUA, la New School for Social Research, el filòsof barceloní, que ha esdevingut una de les veus més autoritzades del camp sobiranista liberal, explica que el grup abans esmentat no és “per res homogeni” i que es basa en persones que “a partir de la casualitat, i de compartir actituds antidogmàtiques, no sectàries i un reconeixement del talent de l’altre” es troben. A la llista esmentada ell hi afegeix persones com el músic Roger Mas o els escriptors Adrià Pujol i Joan Todó, i vindica que allò que alguns anomenen nou liberalisme català no és res més que la defensa de la “tradició intel·lectual catalana i catalanista sense complexos: de Joan Estelrich a Francesc Pujols, de Josep Pla a Joan Maragall o Xammar”.
El segon grup, interconnectat amb el primer —CCL té entre els seus adherits alguns d’ells— és, com tots els col·lectius polítics orgànics, de posicionaments més closos. CRÍTIC en parla amb el músic i empresari Èric Herrera, militant d’ERC, i impulsor del Col·lectiu Catalans Lliures. El CCL és, a hores d’ara, l’entitat liberal més estructurada de Catalunya. Independent de les forces polítiques de l’espai del sobiranisme liberal. Del PDECat. Però també dels altres. Herrera recorda que el seu cas no és especialment singular: “Esquerra Republicana sempre ha estat una força d’esquerra no marxista on hi ha un pes liberal evident en figures com Puigcercós, el mateix Junqueras o Pere Aragonès. Sense que això signifiqui no poder conviure amb sensibilitats més esquerranes com la de Joan Tardà o la que tradicionalment ha representat la JERC. ERC és una formació grossa que jo crec que s’acosta a alguns partits laboristes nòrdics o als Demòcrates 66 d’Holanda”. L’empresari explica que “el liberalisme, a l’Europa meridional, amarada de cultura catòlica, sempre ha estat una idea amb problemes. Especialment en un Estat com Espanya, de tradició autàrquica, intervencionista i jacobina”.
Herrera destaca que les noves propostes liberals que ara arrelen, focalitzades, pel seu pes i centralitat en CCL, l’associació estudiantil Students for Liberty i altres grups com Llibergència, defensen un model social alternatiu al que propugna l’esquerra, però que coincideix en la defensa dels drets civils i en la crítica al “capitalisme d’amiguets”, que ell considera el gran mal d’Espanya i de la pràctica corrupta de l’etapa pujolista.
D’altra banda, associacions com Lliures, d’Antoni Fernández-Teixidó i Roger Muntañola —escissió d’Unió Democràtica, postsocialcristiana i no sobiranista— o el Grup Von Mises —allunyat del compromís nacional autodeterminista, també— completarien el camp liberal català. Mentrestant, i com afirma Herrera “manca que el PDECat i ERC decideixin què volen fer amb un camp ideològic on hi ha molt per córrer”. El futur dirà.
