• Marc Font / @marcfontribas
  • 29/10/2018

Tres de cada quatre catalans paguen el rebut de l'aigua a una companyia controlada totalment o parcialment per la multinacional, actualment en mans del gegant francès Suez, si bé la majoria dels municipis opten per una gestió directa del servei, és a dir, a través d'una empresa pública. Enmig d'una lenta però constant onada remunicipalitzadora, amb Terrassa com a exemple més significatiu, la companyia acumula un reguitzell d'escàndols judicials.

CRÍTIC radiografia la influència d'aquesta empresa sobre el territori i recull les polèmiques principals que l'han esquitxat

L’aigua a Catalunya és un bé públic, però sovint la seva gestió recau en mans privades. La majoria dels municipis del Principat, 506 segons el recull que ha fet la plataforma Aigua és Vida al seu ‘Mapa de l’aigua‘, gestionen directament el subministrament del recurs en baixa (fins a les llars), és a dir, a través d’empreses públiques. N’hi ha 394 que han apostat per una gestió privada i 45 més que han optat per un model mixt, cosa que significa que la gestió recau en una empresa en què participen l’Administració pública i alguna companyia privada.

En canvi, als municipis que concentren un major volum de població hi predomina el model privat. Només el 16% dels catalans (poc més d’1,23 milions de persones) reben l’aigua a casa a través d’una empresa pública. Per contra, el 84% restant (6,3 milions) l’obté d’un servei totalment o parcialment privatitzat. I, en aquest àmbit, el domini indiscutible el té Agbar, el grup filial de la multinacional francesa Suez, que controla el total o una part de les empreses que abasteixen d’aigua el 75% de les llars catalanes. Recentment s’han multiplicat els intents per part dels ajuntaments de remunicipalitzar aquest bé. Com ho han afrontat les empreses privades?

El 70% dels grans municipis, en mans d’Agbar

Entre els 30 municipis més poblats de Catalunya, n’hi ha 21 que tenen l’aigua gestionada per Agbar: en alguns casos, en solitari; en d’altres, a través d’empreses mixtes. La companyia controla el 70% d’Aigües de Barcelona, l’empresa mixta que gestiona l’abastiment en baixa a 23 dels municipis metropolitans (entre els quals hi ha la capital, però també Badalona, l’Hospitalet, Santa Coloma de Gramenet o Cornellà). En aquesta companyia també hi participen, amb un 15% cadascuna, l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i Criteria, la societat que agrupa les participacions industrials de La Caixa. Entre els consellers de l’empresa, hi ha l’exsecretari general de CDC Miquel Roca, un habitual dels òrgans de decisió de grans empreses, com Endesa o el Banc Sabadell. Un altre polític que ocupa un càrrec directiu en una empresa del sector és l’exconseller de Cultura i d’Empresa Santi Vila, que al gener va incorporar-se com a director general a Aigües de Banyoles, una companyia privada.

Agbar controla totalment l’empresa Sorea, que té l’aigua a Sant Cugat, Rubí, Granollers i Mollet. A més, posseeix gairebé el 80% de la Companyia d’Aigües de Sabadell (CASSA); el 68,4% d’Aigües de Rigat (que proveeix l’aigua a Igualada i a altres municipis), i té el 49% de l’Empresa Municipal Aigües de Tarragona (Ematsa), de la qual l’Ajuntament és el soci majoritari. A més a més, té el 31,4% de la propietat de Girona SA, la societat que controla Aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter (Agissa). I, finalment, domina al voltant del 35,3% de Mina Pública de Terrassa, l’empresa privada que encara gestiona l’aigua a la capital vallesana en l’espera que entri en funcionament la nova empresa pública, arran de la remunicipalització del servei.

Però Agbar no és l’única empresa privada que controla el territori. Aqualia és l’operador principal en l’àmbit estatal, té la concessió del recurs a Lleida i participa a Girona SA. La companyia és filial del grup constructor i de serveis FCC, històricament vinculat a les germanes Koplowitz però des del 2016 en mans del multimilionari mexicà Carlos Slim.

Per la seva banda, Mataró, Reus, Manresa, Vilanova i la Geltrú, el Prat de Llobregat, Vilafranca del Penedès i Figueres són els municipis catalans de major dimensió que gestionen l’aigua a través d’una empresa pública, normalment de dimensió municipal, en l’espera que la de Terrassa comenci a operar, el 10 desembre d’enguany. Cap d’aquests municipis, però, no ha protagonitzat una remunicipalització recent, sinó que el servei acumula dècades en mans públiques.

Foto: SERGE MELKI

Les polèmiques d’Agbar: de les adjudicacions irregulars al 3%

Agbar és un gegant empresarial amb presència en 24 països, gairebé 11.000 treballadors i uns 25,6 milions de clients, segons les seves dades. Tradicionalment vinculada a La Caixa, des del 2009 la controla Suez. L’entitat financera, però, hi manté una presència indirecta, ja que a través de Criteria, el hòlding on reuneix les seves participacions industrials, posseeix el 5,7% de la multinacional francesa. Des de fa molt de temps, la companyia ha tingut moltes bones relacions polítiques, tant amb l’antiga Convergència com, sobretot, amb el PSC, tal com va explicar aquest reportatge a fons de CRÍTIC del 2015.

Els darrers anys, l’empresa ha protagonitzat directament o indirectament diversos escàndols, que sovint han acabat als tribunals. La concessió més important que té al Principat és a través d’Aigües de Barcelona, la companyia mixta publicoprivada en què també participen l’AMB i Criteria. La creació de la societat va aprovar-se el 2012 i va començar a operar l’any següent. La companyia va rebre a dit i durant 35 anys la gestió de l’abastiment en baixa a 23 municipis metropolitans. El 2016, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va anul·lar la creació de l’empresa i la concessió consegüent, fonamentalment perquè no estava justificat que s’adjudiqués sense concurs públic. La societat ha seguit operant, en l’espera del que decideixi el Tribunal Suprem, que ha de resoldre el recurs presentat per la companyia a la sentència del TSJC. Al setembre del 2012, l’Ajuntament de Barcelona, aleshores governat per Xavier Trias i el de més pes a l’AMB, tenia diversos informes que l’advertien dels riscos potencials de seguir endavant amb el procés de creació d’aquesta empresa mixta; però, com va informar CRÍTIC, van ser ignorats.

L’adjudicació a dit de l’aigua metropolitana servia per tapar una irregularitat que Agbar arrossegava històricament en 16 municipis, entre els quals hi ha Barcelona: la manca d’un contracte de concessió per gestionar l’aigua. Aquesta qüestió va ser avançada fa alguns anys a l”Anuari Mèdia.cat dels Silencis Mediàtics’, avalada també per la sentència del TSJC i reiterada fa uns quants mesos per l’Ajuntament de Barcelona. A més, enguany l’AMB ha presentat un informe que conclou que els actius de la companyia privada estaven sobrevalorats en 346 milions d’euros, ja que el seu valor real tot just se situava en 130 milions.

Agbar i el ‘cas del 3%’: entre el 2008 i el 2012, cinc filials del grup van donar 855.000 euros a la fundació CatDem

Agbar està esquitxada en el ‘cas del 3%’, relatiu al presumpte finançament il·legal de l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), la formació antecessora de l’actual PDECat. Segons la investigació de la Fiscalia Anticorrupció, entre els anys 2008 i 2012 cinc filials del grup (Aquagest, Sorea, Aqualogy, Construccions i Rebaixos i Anaigua) van donar 855.000 euros a la fundació convergent CatDem. La investigació judicial sospita que les aportacions eren comissions il·legals del 3% que es pagaven a canvi de la concessió d’obres o contractes públics. El cas encara està pendent de judici.

Un dels càrrecs públics detinguts en el ‘cas del 3%’ és Josep Antoni Rosell, que era el director de l’empresa Infraestructures.cat, que depèn del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat. Arran de la detenció es va descobrir que Rosell havia amagat documentació vinculada al concurs per a la construcció del canal Segarra-Garrigues. El directiu va tenir un paper clau en la preparació del concurs, que va fer-se el 2002, com a alt càrrec de l’empresa de la Generalitat Regsega. L’obra depenia del Departament d’Agricultura, que estava encapçalat per Josep Grau, i va adjudicar-se per 1.069 milions d’euros al consorci Aigües Segarra-Garrigues (ASG), format per vuit empreses però amb el lideratge d’FCC i d’Agbar. En un exemple de ‘portes giratòries’, Grau va ser president d’ASG entre el 2011 i el 2017, mentre que Rosell va convertir-se en director de la societat entre el 2003 i el 2011, càrrec des del qual hauria intentat canviar els criteris d’un contracte que havia contribuït a dissenyar des de l’Administració. El canal Segarra-Garrigues ha acaparat titulars pel seu cost enorme, que, segons un informe de Regsega, hauria estat de 1.928 milions d’euros, un 81% per sobre del preu d’adjudicació. Sis de les vuit societats que participaven a ASG van fer donacions a CatDem que sumaven més d’1,6 milions d’euros. La més destacada va ser la del grup Agbar, que va ascendir a 855.000 euros. El grup Suez-Agbar segueix present a ASG i fins i tot hi ha augmentat el pes: ara en té el 43% del capital.

Brollador d’aigua al sector 12 del canal Segarra-Garrigues / Foto: ORIOL BOSCH – ACN

Agissa i Pokemón, altres escàndols vinculats a Agbar

Des del juliol de l’any passat, la Fiscalia Anticorrupció també investiga suposades irregularitats a l’empresa Aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter (Agissa), de la qual Agbar té un terç de la propietat. Segons va posar de manifest un informe de l’Agència Tributària, Agissa presta el servei des del 1992 sense que s’hagi fet cap concurs públic. Aquest document conclou que Girona SA i els tres consistoris s’haurien repartit uns dividends de forma irregular que haurien contribuït a descapitalitzar Agissa. A través d’una operació d’enginyeria comptable, haurien amagat els beneficis reals de la companyia i, com a conseqüència, haurien inflat les tarifes de l’aigua teòricament per cobrir els costos del servei. Durant 15 anys, la societat mixta hauria pagat uns dividends desorbitats tant a Girona SA (uns 400.000 euros anuals) com als ajuntaments (entre 200.000 i 300.000 euros per curs), que es feien passar per despeses per uns serveis que no es prestaven.

L’informe de l’Agència Tributària també detalla com Agissa hauria destinat centenars de milers d’euros a pagar despeses particulars de l’exconseller delegat de la companyia, Narcís Piferrer, o d’altres directius que no tenien res a veure amb la seva activitat. Van trobar-se factures de compres per valor de milers d’euros en joieries (com Bagués-Masriera o Loewe), la compra de centenars d’ampolles de vi de gamma alta (com Vega Sicilia) i tiquets de restaurants i hotels de luxe, entre d’altres. Piferrer i diversos antics càrrecs de la companyia estan imputats per un presumpte delicte d’apropiació indeguda.

El Pokemón és un dels majors casos de presumpta corrupció investigats a l’Estat espanyol. La investigació va començar fa més de sis anys i acumula més de 100 persones imputades, entre càrrecs polítics i dirigents de filials d’Agbar-Suez. Afecta també exresponsables del PP i del PSOE, entre altres partits. Amb l’epicentre a Galícia, la trama té ramificacions a Astúries, a Castella i Lleó, al País Valencià, a Catalunya, a les illes Balears i a Múrcia. Algunes de les peces del cas estan directament vinculades al grup Agbar-Suez, fonamentalment a través de diverses filials, com l’antiga Aquagest. Després que esclatés l’escàndol, la companyia va canviar de nom i Aquagest es va convertir en Viaqua, a Galícia; Hidraqua, al País Valencià; Aquona, a Castella i Lleó, o Asturagua, a Astúries.

Segons la investigació de la jutge Pilar de Lara, la principal instructora del cas, Aquagest subornava persones amb tentacles en ajuntaments o militants del partit de torn perquè exercissin d'”obrellaunes” i tinguessin un paper d’intermediaris que la beneficiés a l’hora d’aconseguir contractes públics. En concret, De Lara considera que la companyia obtenia concessions mitjançant suborns, entregues de diners, col·locació de persones properes, regals i viatges pagats a persones amb poder de decisió a les administracions.

L’exconseller delegat Narcís Piferrer i els advocats Carles Monguilod i Cristóbal Martell, investigats en el ‘cas Agissa’, sortint dels jutjats / Foto: XAVIER PI – ACN

Onada remunicipalitzadora

Els darrers anys, una dotzena de municipis han culminat el procés de remunicipalització del servei, com ara Arenys de Munt, Collbató, Montornès del Vallès o Olèrdola, en l’espera que ho faci Terrassa, el de major dimensió. Aigua és Vida és un dels grans actors en l’àmbit català favorables a la gestió directa, amb arguments com ara que l’aigua és “un dret humà i un servei bàsic i públic, no una mercaderia”, de manera que “la seva gestió ha d’estar fora de lleis del mercat, interessos privats o mans privades amb interessos comercials”. També defensa que la gestió directa és més transparent i pot permetre la participació ciutadana. Un altre dels arguments és el preu, que, segons la plataforma, és, de mitjana, un 25% més barat en els municipis amb el servei en mans públiques. Ara bé, altres experts subratllen que, més enllà del model de gestió, el més decisiu són factors com els recursos hídrics del municipi. Per exemple, segons l’Observatori del Preu de l’Aigua de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), el Prat de Llobregat, amb gestió directa, té el rebut un 31% més barat que Barcelona, però a Tarragona, amb model mixt, el preu és un 14% més baix que a Reus, amb model públic.

Canviar de model i passar d’una concessió a una empresa privada (o mixta) a una de pública no és fàcil. Lluny d’acceptar la decisió sobirana d’un ajuntament que, en finalitzar la concessió, decideix remunicipalitzar el servei, Agbar s’ha caracteritzat pel fet d’intentar torpedinar processos d’aquest tipus, fins i tot quan només eren projectes de consultes ciutadanes. A Barcelona, per exemple, la companyia va presentar diversos recursos, directament o indirectament, contra la consulta sobre la gestió pública del servei. La iniciativa, impulsada per la ciutadania, va ser tombada a l’abril pel ple municipal; però, arran d’un recurs en el darrer ple, celebrat divendres passat, va rectificar-se i es va aprovar consultar els barcelonins sobre la gestió de l’aigua a finals del 2019 o principis del 2020. A més, quan va anunciar-se la iniciativa, la companyia va incrementar notablement la seva inversió publicitària.

Manifestació de Terrassa per demanar la remunicipalització de l’aigua, el 19 de març de 2017/ Foto: Ajuntament de Terrassa

Terrassa, Collbató i Arenys de Munt, tres exemples de recuperació del servei

En el ple municipal del maig, Terrassa va aprovar la posada en marxa de l’Entitat Pública Empresarial Local (EPEL), que gestionarà l’aigua a partir del 10 de desembre, després que al març el plenari donés el vistiplau a la remunicipalització. El procés, però, no ha estat gens fàcil com a conseqüència de l’oposició de la fins ara concessionària, l’empresa privada Mina Pública d’Aigües de Terrassa, en què participa Agbar. La companyia ha interposat diversos recursos contra la decisió de remunicipalitzar el servei. Jordi Ballart, alcalde en el moment en què es va endegar el procés, va denunciar haver rebut pressions i amenaces.

Entre altres moviments, al desembre del 2016 Mina va interposar un recurs contenciós administratiu contra els acords del ple de Terrassa que establien la finalització del contracte de concessió i la reversió dels béns (de la companyia a l’Administració). El ple també imposava una pròrroga forçosa del servei durant sis mesos, però l’empresa va reclamar-ne la suspensió cautelar. Setmanes més tard, la petició va ser desestimada. Mina comptava amb el suport de la burgesia local, com la Cambra de Comerç o la patronal Cecot. De fet, el president de la Cecot, Antoni Abad, també és conseller de Mina.

El president de la nova empresa pública que gestionarà el servei és Marc Armengol, segon tinent d’alcaldia i regidor d’Aigua, entre altres àrees. En declaracions a CRÍTIC, explica que encara estan buscant un nom comercial de la societat. Reconeix que el procés ha estat “complicat”, però que ara ja encaren la recta final amb la previsió d’arrencar l’activitat el 10 de desembre. D’aquesta manera, les primeres factures s’emetrien durant el 2019. Armengol considera “molt difícil” que s’intenti revertir una decisió que ha comptat amb el suport d’una vintena dels 27 regidors del consistori, i apunta que el repte serà “millorar el servei”. En aquest sentit, una de les novetats que posaran en marxa és l’Observatori de l’Aigua, amb participació ciutadana, un espai que servirà per fer una aposta clara per la transparència en tot allò que estigui vinculat al servei. “Hem fet un exercici excepcional, però també hem demostrat que és possible fer-lo. Tenim un munt de contenciosos oberts amb la concessionària i de moment s’estan resolent a favor nostre en primera instància. Esperem que acabi bé, però sabem que serà un procés que estarà enfangat durant molts anys”, conclou Armengol.

Terrassa posarà en marxa l’Observatori de l’Aigua, una aposta per la transparència en tot allò vinculat al servei

A Collbató, Sorea (filial al 100% d’Agbar) també va presentar al·legacions i impugnacions i, finalment, un recurs judicial per intentar aturar la decisió del ple d’optar per una gestió pública de l’aigua, un cop va acabar la concessió amb la companyia privada. L’empresa va reclamar judicialment que s’anul·lessin els acords del ple municipal del febrer del 2016, en què es va aprovar la gestió directa del subministrament d’aigua a través de l’adhesió de Collbató al Consorci per a la Gestió Integral d’Aigües de Catalunya (CONGIAC). Al desembre de l’any passat, el Jutjat Contenciós Administratiu núm. 3 de Barcelona directament va declarar inadmès el recurs de Sorea, i va validar, per tant, la recuperació del servei. El primer tinent d’alcaldia i regidor d’Acció Territorial de l’Ajuntament, Josep Estradé, afirma a CRÍTIC que el balanç del canvi de gestió és “positiu”. Entre altres qüestions, s’han reduït les pèrdues d’aigua de la xarxa i s’ha augmentat l’autoabastiment, amb la recuperació de diversos pous. Si, quan Sorea va acabar la concessió, tot just el 12% de l’aigua provenia del municipi i la resta s’havia de comprar a l’Aigües Ter Llobregat (ATLL); ara el percentatge d’autoabastiment ja supera el 25%.

“Que el servei de l’aigua funcioni bé quan està en concessió depèn de dos factors: el concessionari i l’ajuntament. Però la fiscalització és molt complicada, perquè són empreses molt opaques”, opina Estradé, per a qui “sempre surt més a compte la gestió directa”, malgrat que el marc legal a l’Estat espanyol faciliti l’adopció del model privatitzat. El regidor, però, subratlla que els problemes que pugui donar un model externalitzat mal gestionat “no se solucionen en un any o dos”, i destaca que una de les claus és reinvertir tots els recursos que s’obtenen del servei en la mateixa millora de la xarxa, un dels temes que apliquen a Collbató.

Arenys de Munt va ser un dels primers municipis a fer el canvi de model, concretament el 2011, aprofitant el final de la concessió de Sorea. També en aquest cas, la filial d’Agbar va intentar impedir el canvi a través de la interposició de recursos, que no van fructificar. Set anys després, el primer tinent d’alcaldia i president de GUSAM (l’empresa pública que gestiona l’aigua), Josep Sánchez, també fa un balanç positiu de la gestió directa: “Hem guanyat en control, transparència, ara sabem el que valen les inversions i les fem amb criteris d’eficiència, quan abans no teníem capacitat de fiscalitzar de manera transparent el que feia la concessionària”. Sánchez, però, també posa èmfasi que cal posar fi al ‘mantra’ que l’aigua es pot anar abaratint amb el pas dels anys, “perquè és un bé escàs i cal continuar fent inversions per garantir-ne el proveïment”.

Per a ell, el moviment de remunicipalització també “ha servit per apoderar-nos i per mostrar que tenim capacitat de canviar les coses”. “El que és públic, hem de decidir els ciutadans com volem gestionar-ho i ja està bé que hi hagi el ‘mantra’ que allò que és públic està mal gestionat”, hi afegeix. Sánchez considera que el moviment “democratitzador” de les remunicipalitzacions anirà més enllà de l’aigua, malgrat que el marc normatiu estatal aposti, justament, per facilitar el control dels subministraments bàsics per part d’unes quantes empreses.

Inicia sessió per poder descarregar el reportatge en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
Un comentari
  • Francesc111 2 de novembre de 2018 - 21:53

    Molt bé el reportatge, a base d’insistir al final aconseguirem que les branques no ens deixin veure el bosc.

    Sense cap ànim de fer cap comparació, salvant qui la vulgui fer, com jo, per què no fem una petita menció al tracte que se’ns dóna.
    A Madrid es va crear el Canal de Isabel II pagant tot quisqui amb una inversió monstruosa , a Barcelona es va constituir una societat a Bélgica, us imagineu allà pels voltants del 1870. Allà un bon dia es va convertir en societat anónima i ara és un actiu propietat de la seva Comunitat a benefici del PP
    O sigui parlar de re-municipalització d´Agbar no té cap sentit, sempre ha estat privada.
    És el model d’empresa (i de tot) heretat del franquisme,
    Si analitzessim totes les empreses, començant per les públiques, continuant per l’Ibex, la borsa de Madrid (ho sento però es diu així) i les que segueixen, trobariem el mateix model.
    I a casa nostra més, per què s’havia de subornar més. Qui no volia estar bé, no ja amb les altes jerarquies, amb el comissari de torn.

    A Sabadell teniem una empresa d’aigua municipal i els socialistes la van venre a Agbar, també teniem una emissora de ràdio municipal que podia anar molt bé i els comunistes (PSUC) la van vendre a…(no sé qui) era de les poques que en l’época emitia en freqüència modulada.

    A veure, hi ha moltes acusacions, però algú em pot dir per quin motiu una empresa privada no pot fer donacions? del que ens podriem queixar seria de l’import baix.

    Les branques no ens deixen veure el bosc.

Deixa el teu comentari