• Miquel Andreu
  • 23/09/2017

La capital del Segrià ha estat sovint poc present en l'imaginari col·lectiu del país. Cíclicament, però, hi ha hagut la necessitat d'entendre-la. Ara és un d'aquests moments. Per què el govern de la Paeria es nega a obrir espais municipals com a col·legis electorals per al referèndum de l'1 d'octubre? És Lleida menys sobiranista? Ha virat la posició del PSC local envers la qüestió nacional? I la societat lleidatana, segueix el camí del seu govern o el qüestiona? CRÍTIC fa un repàs històric des del 'leridanismo' fins a l'alcaldia d'Àngel Ros per entendre l'evolució de la ciutat.

L'aposta del govern municipal per apropar-se a l'espanyolisme de Ciutadans és recent i es produeix en el moment de menys suport al PSC en la història de la ciutat

Lleida té 140.000 habitants. És important tenir present aquest punt de partida, per insubstancial que sembli, perquè Lleida no és aquella ciutat petita o mitjana que s’ha cregut moltes vegades, sinó que és la capital de província amb més habitants, després de Barcelona, i la sisena ciutat del país. Com en tota ciutat d’aquestes dimensions, això suposa unes circumstàncies determinades quant a urbanisme, composició social, teixit associatiu, etc., allunyades de l’estereotip ruralitzant amb què ha carregat sovint, des de fora i des de dins. Demogràficament, Lleida té molts més punts en comú amb Mataró o Santa Coloma de Gramenet que no pas amb Tàrrega o Balaguer.

Un ‘boom’ previ i particular

L’alcalde de Lleida, Àngel Ros, abans de començar el ple del cartipàs el 2015 / ESTELA BUSOMS – ACN

Com creix Lleida? Com esdevé aquesta ciutat gran que és avui? Més enllà del ‘boom’ migratori general a la Catalunya dels anys seixanta, hi ha dos períodes previs molt concrets d’un fort creixement demogràfic: els anys deu i els anys quaranta-cinquanta del segle XX. Els primers, a efectes d’allò de què parlem avui, són ja poc rellevants, però no els segons. Lleida va créixer un 53% en la primera postguerra, cosa que no va succeir en la mateixa mesura en altres ciutats catalanes similars, i ho va fer sobretot en els anys immediats al conflicte bèl·lic. Mentre als anys seixanta la immigració era fonamentalment econòmica, la dels quaranta-cinquanta va alimentar tots els estaments socials. Hi havia, naturalment, arribades de població que venien a treballar en la construcció —de pantans, per exemple— però tan o més notòries eren les que venien a ocupar càrrecs de la nova Administració franquista. Ho recordava Francesc Porta, un dels autors del llibre de referència, ‘Lleida, problema i realitat’, el 1967: “A Lleida, la immigració té la característica de produir-se, d’una manera molt clara, a tots els nivells: classe alta, mitjana i baixa, molt proporcionalment”.

El fenomen va durar temps. Càrrecs intermedis a Hisenda, en justícia, en medicina… eren copats per “fills de” vinguts majoritàriament d’oest enllà, amb la mirada més posada a Madrid i a Saragossa que no a Barcelona. La immigració de classe baixa, fins i tot, té trets propis respecte a la de l’àrea metropolitana de Barcelona. Les ciutats amb un volum de població com el de Lleida solen ser ciutats industrialitzades i, com deia Simeó Miquel al llibre citat més amunt, “amb una majoria ciutadana netament obrera i amb uns problemes socials i polítics clàssics”. En canvi, a Lleida, tenia més pes un perfil de treballador vinculat a la producció i venda de productes agraris, molt poc polititzat i, en tot cas, amb més reticències vers la intervenció pública que no un assalariat fabril.

Ciutat de marca

Entre les 10 ciutats més grans de Catalunya, Lleida presenta una altra particularitat: és l’única que és a més de 100 quilòmetres de Barcelona. Lleida és excèntrica i és fronterera, i aquesta situació li ha proporcionat “una dosi suplementària d’ensulsiades bèl·liques, econòmiques i demogràfiques”, en paraules de Miquel Pueyo, autor de ‘Lleida: ni blanc ni negres, però espanyols’ (1984), una altra obra de referència en l’autoreflexió lleidatana. La combinació de ciutat de marca i, al mateix temps, llunyana respecte al centre del país, és poc comuna a Catalunya, pràcticament només compartida amb Tortosa, amb la qual Lleida ha estat germana bessona en molts períodes històrics. Com a ciutat de frontera, la capital del Segrià ha rebut més que ningú la influència aragonesa i la població aragonesa ha anat omplint els buits que ha deixat la població autòctona que emigrava a Barcelona. Passava al segle XIX i ha passat cíclicament. Entre el 1962 i el 1966, per exemple, 10.500 lleidatans van marxar cap a la capital catalana al mateix temps que Lleida rebia 8.000 immigrants d’Espanya.

Després de la guerra, Lleida va acollir nous funcionaris per assumir càrrecs de l’Administració franquista

En aquesta situació de frontera hi ha un moment culminant, en què la frontera no solament és administrativa i cultural, sinó que és entre dos mons oposats i que, físicament, parteix Lleida en dues. Any 1938. Les tropes de Franco ocupen la ciutat. A un costat del riu Segre, els revoltats; a l’altre, les forces republicanes, situació de front que quedaria estancada durant vuit mesos. Una ciutat destruïda, despoblada i partida, un cas únic que dificultaria enormement qualsevol energia per a la recuperació i, per contra, facilitaria el procés de substitució dels estaments dominants. Mentre el gruix de Catalunya estava encara sota la República, Lleida s’havia avançat quasi un any en l’experiència del franquisme. La intel·ligència republicana de la ciutat, molt activa i prolífica en els àmbits social, polític i cultural dels anys previs, emprenia el camí de l’exili i desapareixia per sempre del mapa.

Origen i mort del ‘leridanismo’

En els moments socials i polítics actuals, s’ha tendit a recuperar el terme ‘leridanismo’ o ‘neoleridanismo’ per descriure l’esperit dels nuclis de poder i govern de la ciutat. Però què era el ‘leridanismo’? Tornem al franquisme. Lleida va viure abans que cap altra capital catalana la derogació de l’Estatut i el restabliment del Govern Civil, un organisme centralitzador i unificador del poder i un instrument eficaç en la instauració de la dictadura, en la generació de fidelitats i d’adhesions i en l’increment de la base de suports al nou règim. Com explica l’historiador Josep Gelonch a ‘El poder franquista a Lleida, 1938-1951’ (2012), “al voltant seu girava tot l’entramat polític, administratiu i econòmic de la província”. Dels cinc governadors civils que hi va haver a Lleida en el període estudiat per Gelonch, per exemple, cap no era originari de la zona, cosa que, d’altra banda, no era excepcional. Sense vinculacions amb cap sector de poder concret, se’ls suposava més aptes per actuar com a àrbitres entre grups socials. I el mateix passava amb els governadors militars o els presidents de les audiències provincials. De fet, les mateixes classes benestants de la ciutat anomenaven els governadors civils i caps provincials de la Falange, forasters tots, “hijos de Valladolid”.

Caliu Ilerdenc, d’on sortí el ‘leridanismo’, neix com a reacció localista de les elits lleidatanes per preservar el poder davant l’arribada de càrrecs franquistes

Una de les funcions dels governadors civils era la designació d’alcaldes, simples delegats governatius sense ja cap naturalesa representativa. És l’època, per exemple, de Ramon Areny i de Víctor Hellín a l’Ajuntament o de Josep Maria de Porcioles, exsimpatitzant de la Lliga, al capdavant de la Diputació, una quinzena d’anys abans de ser alcalde de Barcelona. Tant a la corporació municipal com a la provincial, el pes de sectors que no havien estat afiliats a cap partit o que eren considerats genèricament de dretes era considerable. “Persones d’ordre, catòlics i, per descomptat, afectes al règim però que no s’havien implicat gens en la política de partits de la Segona República”, explica Gelonch. Entre els que sí que havien estat en partits preguerra, destaca, sobretot a la Diputació, la gent que havia militat a la Lliga, en un percentatge que supera llargament el de cap altra etiqueta política.

L’alcalde de Lleida celebra el 75è aniversari de l’associació cultural impulsora del ‘leridanismo’, Caliu Ilerdenc, el 2016 / HERMÍNIA SIRVENT – PAERIA

A escala social, mentre els falangistes van arraconar els carlistes, que no van poder recuperar els seus antics espais de sociabilitat, la burgesia comercial i industrial va tenir menys problemes i es va articular, per exemple, al voltant del Casino Principal, que va reprendre l’activitat el 1939. Però, si hi ha un espai de socialització influent per sobre de tots, és el Caliu Ilerdenc, un grup tertúlia que va incidir decisivament en la vida política lleidatana al llarg de tota la dictadura. Creat el 1941 per professionals liberals i funcionaris absolutament identificats amb el nou règim, va ser una plataforma de cooptació i d’ascens polític de la qual sortien quasi tots els alcaldes i regidors de la ciutat. En certa manera, segons Gelonch, era “una reacció localista de les elits lleidatanes per preservar determinades quotes de poder davant l’arribada de forans vinculats a les estructures del Nuevo Estado franquista, com el funcionariat i el personal del Govern Civil i de la prefectura provincial de la FET y de las JONS”.

Segons explica l’historiador Gelonch, les manifestacions culturals del Caliu “no passaven de ser el reflex d’un ranci provincianisme, quan no del localisme més furibund i tronat, absolutament desconnectat de cap referència a una realitat catalana superior”, i van tenir la màxima expressió amb el ‘leridanismo’, concepte que presentava Lleida i província com una entitat amb trets propis. Un ‘leridanismo’ que el Caliu alimentava però que qui el va impulsar amb més força va ser l’Instituto de Estudios Ilerdenseses (IEI), fundat el 1942 com un organisme de la Diputació de Porcioles. El Caliu, l’IEI i, a partir del 1949, la revista ‘Ciudad’, dirigida per José M. Álvarez Pallás —funcionari municipal autor del llibre ‘Lérida bajo la horda’ (1941)— van ser les tres potes, molt endogàmiques entre elles, sobre les quals va sustentar-se aquest provincianisme cultural franquista. Va ser amb la publicació de ‘Lérida, entre Aragón y Cataluña’ (1963), del membre de l’IEI Antonio Hernández Palmés, que s’encetaria el debat sobre si Lleida era catalana o aragonesa. El 1966 es coneixia un projecte de reorganització territorial basat en les conques fluvials i que situava la província de Lleida —junt amb les de Navarra, La Rioja, Àlaba i les tres aragoneses— a la regió del Valle del Ebro, amb capital a Saragossa, i el Ministeri d’Educació va arribar a aprovar dos llibres de text de batxillerat amb un mapa d’Espanya sota aquests criteris. En aquells anys, però, la societat civil lleidatana antifranquista ja era més forta i l’oposició va ser notable, fins i tot entre sectors afins al règim. La idea era tan desgavellada que la Diputació va haver de sortir al pas i recordar que Lleida pertanyia a Catalunya. Era la culminació i, al mateix temps, l’inici del declivi del ‘leridanismo’ segregador.

‘Leridanismo’, avui?

Vist el que era el ‘leridanismo’ i l’evolució que va tenir, podem parlar de la pervivència d’aquest moviment a la Lleida d’avui? Clarament, no. Ni al govern de la ciutat hi ha franquisme, ni cap representant polític o social, per espanyolista que sigui, ha tret la pols a aquella idea de segregar la regió de Lleida de la resta de Catalunya. Sí que existeix actualment una mentalitat que emfasitza allò localista i es conrea i promou el marc provincial, especialment en els mitjans de comunicació i la promoció turística institucional, però no s’entén la província com un subjecte polític i aquest ‘lleidatanisme’ actual, en tot cas, és d’arrel catalanista. El ‘leridanismo’ com a tal va morir a principis dels setanta. Ni tan sols el Partit Lleidatà dels anys vuitanta, un artefacte polític estrambòtic que parlava, per sobre de tot, de “lo nostre” i d’un suposat “fet lleidatà”, va gosar extreure Lleida del conjunt de Catalunya. En un espot televisiu de la formació, que encara es pot trobar a Internet, els seus candidats insistien en el “bé general de Catalunya”, amb les quatre barres darrere i “L’emigrant” com a banda sonora, i es definien com un partit nacionalista català. Van naufragar a les urnes el 1984.

El ‘leridanismo’ no perviu, però hi ha una mentalitat que emfasitza allò localista i que promou el marc provincial

Per la resta, Lleida va tenir des de finals dels setanta una evolució política paral·lela a la general del país. Com altres ciutats catalanes, ha viscut sota l’hegemonia d’un únic partit, en aquest cas el PSC, que governa la ciutat des del 1979 amb l’única excepció del període 1987-1989, quan CiU va aliar-se amb Alianza Popular i el Grup Independent Freixes —capitanejat per l’ultradretà Francisco Freixes— per desbancar Antoni Siurana. Aquell experiment, ple de tensions des del primer moment, moriria a les mans d’una moció de censura amb trànsfugues pel mig i Siurana recuperaria les regnes de la Paeria per 15 anys més.

Font: ‘VIQUIPÈDIA’

On sí que es pot parlar, en l’àmbit electoral, d’una certa particularitat lleidatana respecte al conjunt del país és en el pes, soterrat però notable, del Partit Popular. En els comicis autonòmics, que és on aflora el vot més ideològic, la força més votada a Lleida sempre ha estat CiU, seguida del PSC, en concordança amb els resultats generals de Catalunya. Darrere d’aquests, però, qui ha ocupat habitualment el tercer lloc és el PP, mentre que al conjunt del país ho feien partits d’esquerres.

L’equidistància, la clau de l’èxit

El domini prolongat del PSC a la ciutat de Lleida s’explica, en part, per la seva capacitat de captar suports de tots els espectres, des del pinyol de les famílies del poder local fins al vot popular dels barris perifèrics d’origen immigratori, dos grans pilars que, en general, no han tingut el sobiranisme entre els seus eixos principals de mobilització. En les municipals del 2011, per exemple, les de la segona majoria absoluta de Ros, els grans feus socialistes van ser els habituals: els barris dels Mangraners —anomenat popularment durant temps com Martos, amb referència a una ciutat de Jaén—, el Secà de Sant Pere, Pardinyes, Balàfia, la Mariola, la Bordeta i Cappont. En les del 2015, les de la pèrdua de quasi la meitat de regidors, els Mangraners, el Secà de Sant Pere i la Mariola van mantenir el seu suport fidel al PSC, i la segona força, en els tres casos, va ser Ciutadans, que es va fer forta en feus habituals dels socialistes i dels populars.

El PSC de Lleida capta suports des del pinyol de les famílies del poder local fins als barris populars perifèrics

Simbòlicament, el nou Ajuntament va trencar amb el franquisme des dels inicis. Als anys vuitanta es van treure una cinquantena de carrers amb noms franquistes, però es van deixar els dels alcaldes. Amb Àngel Ros es van canviar encara noms d’alguns grups d’habitatges, es van homenatjar les víctimes del bombardeig sobre el Liceu Escolar i es va erigir —junt amb el Memorial Democràtic— un monument als afusellats al cementiri. També es va enderrocar un monòlit dedicat a ‘los Caídos’, però no tant per qüestions polítiques, sinó urbanístiques. Els noms dels alcaldes franquistes als carrers no solament es van tornar a deixar, decisió que ha estat i és objecte de polèmica, sinó que s’ha aprovat recentment la inclusió en el nomenclàtor de nous noms vinculats de manera directa a la dictadura. No és fins al 2009, fins i tot, que es retira la medalla de la ciutat a Francisco Franco.

La portaveu de la Plataforma Lleida Lliure de Franquisme Rosa Peñafiel arrenca la placa del carrer Alcalde Areny / ESTELA BUSOMS – ACN

En memòria històrica, hi ha una impugnació clara del franquisme com a concepte; però, al mateix temps, la condescendència del PSC i d’Àngel Ros envers els lleidatans que en van ser part activa és clara. El 2014, arran de la mort de Víctor Hellín, per exemple, l’Ajuntament va publicar a la premsa una esquela i Ros li va dedicar un article en què exaltava les virtuts del qui va ser alcalde i president de la Diputació entre el 1942 i el 1961 i en destacava que “va treballar pel benestar dels ciutadans” i que era “una excel·lent persona”, termes similars als que utilitzava en un altre article José Ignacio Llorens, diputat lleidatà pel PP a Madrid. Hellín era membre del Caliu Ilerdenc, igual que José M. Álvarez Pallás, el de ‘Lérida bajo la horda’ que citàvem més amunt, de qui Llorens és nebot. I una cosa semblant passa amb altres noms, com el de Juan Manuel Nadal i Gaya (1920-2013), que el 1939 entrava a Barcelona per la Diagonal, va presidir el Caliu Ilerdenc i el 1971 rebia l’Orden Imperial del Yugo y de las Flechas. Juan Manuel Nadal, a qui Siurana va mantenir al capdavant de la Fira de Sant Miquel, era pare de Pilar Nadal, regidora socialista a la Paeria i directora dels Serveis Territorials de Treball i padrí de Guillermo Hervera, assessor del gabinet d’alcaldia entre el 2006 i el 2007 i secretari d’organització del PSC de Lleida. Hervera, que no s’ha estat de lloar aquell Caliu Ilerdenc, és avui un actiu seguidor de Societat Civil Catalana a la capital del Segrià.

És paradoxal, també, la relació del PSC amb la monarquia. Mentre el partit fa onejar la bandera tricolor a la seu de Lleida el 14 d’abril, les joventuts organitzen actes en favor de la República o l’equip de govern de la Paeria avala i participa en l’agermanament amb Xàtiva —ambdues ciutats castigades durament per Felip V el 1707—, el rei espanyol és un dels convidats assidus als actes d’envergadura que organitza l’Ajuntament. El 1995, en plena època de Siurana, la reina Sofia inaugurava l’auditori Enric Granados; el 2003, els monarques oficialitzaven l’arribada de l’AVE; el 2006, els prínceps d’Astúries posaven la primera pedra del Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari, on tornaven el 2009 per inaugurar-lo; el 2010, Joan Carles i Sofia inauguraven la Llotja, i el 2011, el príncep Felip tornava a la ciutat per lliurar els Premios Nacionales de Cultura. Tan bon punt hi va haver el relleu de monarques, la Paeria ja va cursar un oferiment per ser de les primeres ciutats a rebre els nous reis, oferiment que, de moment, resta pendent de resposta i les trobades entre l’alcalde i el monarca han hagut de ser en els actes d’entrega de despatxos a l’Acadèmia de Suboficials de Talarn (Pallars Jussà).

El Procés castiga

El candidat del PSC, Àngel Ros, celebrant la segona majoria absoluta amb l’exalcalde Antoni Siurana, al maig del 2011 / ORIOL BOSCH – ACN

Des del restabliment dels ajuntaments el 1979, Lleida ha estat una ciutat de dos alcaldes: Antoni Siurana durant 24 anys i Àngel Ros, que en porta quasi 14. Ros va agafar el relleu de l’alcaldia al gener del 2004, pocs mesos després de les municipals del 2003, en què Siurana va fer els pitjors resultats de tota la seva trajectòria, si n’exceptuem els comicis “experimentals” del 1979. Siurana acabava de perdre la majoria absoluta i Ros es va trobar havent de conviure amb un tripartit municipal amb ICV i ERC. Amb tot, el nou paer en cap va reflotar el PSC i en les eleccions següents, les primeres en què passava l’examen de les urnes, va recuperar sobradament la majoria absoluta, mentre els socis de govern perdien bous i esquelles. Va ser en aquest moment dolç de Ros, per exemple, quan hi va haver la consulta sobre la independència l’any 2010. Si bé la Paeria no hi va presentar una oposició frontal, tampoc no en va facilitar l’organització, més enllà de cedir locals; uns locals on va fallar Internet en nou dels dotze que hi havia. Malgrat els esforços organitzatius de Lleida Decideix, el resultat va ser decebedor: un 10,4% de participació, més baix que els de Mataró, Sabadell, Terrassa, Manresa o Reus, tot i que més alt que a Tarragona. Es manifestava, també, la dificultat interna i la falta de costum dels col·lectius sobiranistes per impulsar mobilitzacions de masses. I és que aquest, el del poc múscul, ha estat també un dels problemes endèmics de la societat civil lleidatana. Ja als anys seixanta, els autors de ‘Lleida, problema i realitat’ parlaven d’inhibicionisme i, tret d’ocasions molt circumstancials, la ciutat no ha viscut grans mobilitzacions. Cap partit, cap entitat, no ha pogut convocar mai un gran nombre de gent en actes reivindicatius. En general, l’inhibicionisme perviu.

El 2015, el PSC va perdre més vots que mai, però va salvar l’alcaldia amb un pacte amb Ciutadans

En les eleccions del 2011, Àngel Ros va revalidar la majoria absoluta i ERC i ICV van caure encara més avall, fins al punt de no obtenir representació, cosa inèdita en els 15 anys precedents. Quedava un ple municipal format únicament pel PSC, per CiU i pel PP, però encara havia de començar el Procés. En poc temps, arribarien les macro-Diades, l’ANC, el 9-N, el 27-S, ocasions en què el sobiranisme, com arreu del país, també s’ha despertat i s’ha eixamplat molt a Lleida, en paral·lel a un declivi socialista mai vist. Entre els comicis del 2011 i els del 2015, que és quan passa el gruix de tot plegat, el PSC perd un 30% de vots a la ciutat i quasi la meitat de regidors. El 2015, ERC tornava al ple i amb més pes que abans, hi entrava també el Comú i hi entrava també, per primera vegada, la CUP. Els grans castigats eren el PSC i el PP. Amb un procés sobiranista que tensa i un federalisme amb pocs suports, el PSC ha tingut fugues cap a tot arreu, però s’ha pogut beneficiar encara de la inexistència d’una alternativa real i consistent. Tot i la desfeta socialista, la segona força (CiU) no va guanyar ni un regidor i fins i tot un estrany pacte antinatural entre el PDeCAT, ERC, la CUP i El Comú no sumaria la majoria absoluta. Entremig d’aquest panorama, qui emergia amb més força que ningú? Ciutadans. I amb Ciutadans comença una nova etapa a Lleida, en què l’aritmètica ha donat a aquest partit un protagonisme que no té en cap altra ciutat i que no pensa desaprofitar. Lleida és, avui, el gran experiment d’aquest partit.

Objectiu: mantenir l’alcaldia

Al llibre entrevista ‘Àngel Ros, polític per convenciment’ (2007), el paer en cap no amagava que sempre havia volgut ser alcalde. “Va ser l’assoliment d’un desig de molts anys”, explica del moment en què va ser nomenat. Va treballar amb aquest objectiu des del minut u, des de quan Siurana li va proposar anar amb ell a la llista. L’havia col·locat al tercer lloc i Ros li va preguntar si pensava esgotar el mandat i quines opcions tindria ell per encapçalar la llista. “Des que vaig assumir la tinença d’alcaldia d’Economia, vaig treballar molt per ser jo el relleu. No seria on sóc si no hagués estat competint, des del primer moment, per ser el candidat”, diu. I, quan abandona el ple del Parlament per la Declaració de Sobirania amb altres socialistes crítics, hi ha qui l’eleva com a portaveu d’una ala catalanista del PSC, però el cas és que la resta de companys crítics van acabar deixant el partit i Ros no. Ho recordava en una entrevista aquest 2017 a ‘Nació Digital’: “Jo sempre vaig dir al meu entorn que seguiria el PSC i que, si el corrent catalanista se’n separava, jo no els seguiria”.

Ros no ha fet mai cap lleig a pactar amb ningú per mantenir l’alcaldia o negociar l’aprovació de pressupostos

Des de l’alcaldia, Ros ha mantingut un perfil ideològic baix. La seva trajectòria professional com a gerent (Ajuntament de Madrid, Ajuntament de Barcelona) i com a informàtic a l’empresa privada (Copaga, San Miguel, Coca-Cola) l’ha volgut traslladar a la institució local, prioritzant els criteris d’eficiència i donant un major pes a la figura dels gerents, així com aïllant el consistori dels grans debats polítics i ideològics, perquè és en l’absència de debat ideològic quan es consoliden les hegemonies. En aquest sentit, Ros no ha fet mai cap lleig a pactar amb ningú per mantenir l’alcaldia o negociar l’aprovació de pressupostos —amb el PP i C’s–, ordenances fiscals —amb el PP, C’s i el PDeCAT— o modificacions de l’IBI —amb C’s i la CUP. I és des d’aquest punt de vista pragmàtic que cal veure, també, el pacte amb Ciutadans, que és la mare dels ous de la situació actual i del fet que, des de fora, es pugui veure Lleida com una anomalia dins el procés sobiranista.

En aquell pacte del juliol del 2015 entre el PSC i Ciutadans, l’apartat anomenat “Lleialtat institucional” és una clara imposició dels segons als primers, sense cap contrapartida. Cada punt comença amb la fórmula “l’equip de govern municipal es compromet a”: a no impulsar ni donar suport a cap iniciativa política al ple que tingui per objectiu “subvertir l’ordre constitucional” ni “dividir els ciutadans de Lleida”, a tancar tota possibilitat d’incorporar-se o donar suport econòmic a l’Associació de Municipis per a Independència, a actualitzar el reglament d’usos lingüístics i a impedir l’ús de l’espai públic per a la col·locació de símbols ideològics.

Viratge cap a l’espanyolisme

Àngel Ros, celebrant l’acord polític amb la portaveu de C’s a la Paeria, Ángeles Ribes / SALVADOR MIRET – ACN

L’estranyesa més gran dels últims temps a Lleida és, probablement, la comoditat amb què el PSC assumeix aquestes clàusules. El partit ha passat a organitzar i participar en actes amb Societat Civil Catalana (SCC) i bona part de la seva òrbita. Més enllà de l’oposició de la Paeria a col·laborar amb el referèndum de l’1 d’octubre (“els ciutadans també tenen dret a no tenir un referèndum”, deia fa poc el regidor de Participació Ciutadana i Drets Civils, Joan Gómez), Àngel Ros i el seu equip han optat des del 2015 per aproximar-se a les posicions espanyolistes de Ciutadans, un viratge que ha sorprès propis i estranys i que va motivar, per exemple, que una concentració de protesta omplís la plaça de la Paeria contra el pacte municipal, cosa que en els últims anys només ha succeït dues vegades, aquella i el 8 de setembre d’enguany, amb motiu de la negativa del consistori de cedir espais municipals per al referèndum de l’1-O. Més recentment encara, el 20 de setembre, hi va haver una mobilització massiva a Lleida, en el marc de l’onada de protestes arreu del país per l’operació judicial i policial contra alts càrrecs de la Generalitat, en què, si bé es tractava d’una convocatòria més en clau de país, els crits d’“Àngel Ros dimissió” i la reclamació que la Paeria “posés les urnes” van ser àmpliament seguits. Moments recents, aquests tres episodis, que semblen símptomes d’un malestar creixent per aquest canvi del paer en cap.

La notorietat de les veus antiindependentistes és deguda a un factor circumstancial, fruit d’aritmètiques municipals

Ni Àngel Ros ni el PSC de Lleida no han estat mai independentistes, però l’oposició frontal al referèndum i l’apropament entorn de Societat Civil Catalana és una aposta que sembla anar més enllà d’una necessitat aritmètica de pacte municipal. D’entrada, la Paeria —hi ha qui diu que per imposició directa de Ros— ha posat el president d’SCC, el lleidatà de família franquista Mariano Gomà, com a assessor al Consell Municipal de Patrimoni, just alguns dies abans de ser nomenat president d’SCC. A partir d’aquí, els representants socialistes lleidatans s’han implicat en aquest entorn, des d’organitzar la presentació del llibre ‘Las cuentas y los cuentos’, de Josep Borrell i Joan Llorach, fins a intervenir en actes d’SCC a Barcelona, rebre la cúpula de l’entitat a la Paeria o apadrinar i presidir la presentació del blog ‘El Catalán’ i del llibre ‘La Cataluña que queremos’, compartint taula amb Ángeles Ribes, cap de C’s a la Paeria; Òscar Uceda, soci fundador d’SCC, membre del col·lectiu La Puerta de Brandenburgo, col·laborador de Somatemps i marit de Ribes; el president d’SCC, Mariano Gomà; el secretari de Comunicació del PP de Lleida, o Teresa Freixes, presidenta de Concordia Cívica, filla d’aquell Francisco Freixes regidor ultradretà dels anys vuitanta. Entre el públic, altres regidors del PSC, Guillermo Hervera —avui director de l’Empresa Municipal d’Urbanisme— o l’ara famós alcalde de Gimenells, Dante Pérez. Aquest grau d’implicació contrasta, per exemple, amb l’explicació de Ros per la seva assistència a l’assemblea de l’ANC a Lleida, d’on va sortir xiulat: “Hi vaig anar per educació”, ha dit.

El moment coincideix, també, amb persones contràries al procés sobiranista al capdavant d’altres institucions, com la Universitat de Lleida, el Consell de Govern de la qual ha rebutjat adherir-se al Pacte Nacional pel Referèndum, tot i la reclamació de més de 400 professors, alumnes i personal del centre o el fet que altres universitats públiques, com la UdG, la UPF, la URV o la UPC, sí que s’hi hagin sumat. Ciutadans ha emergit, sí, però és un partit que recull el naufragi del PP, que capta un vot molt sociològic, que té pocs militants i que, sense candidats per estar a pròpia junta, està dirigit per una gestora amb militants de Tarragona. Això sí, el seu objectiu és clar: “Volem aprofitar el moment de debilitat del PSC i del PP”, deia el diputat Jorge Soler aquest estiu.

Ni el PSC sembla el mateix de fa alguns anys ni la societat lleidatana sembla tampoc la mateixa

És Lleida així? Com hem vist, hi ha uns condicionants històrics que han afavorit un menor pes del sobiranisme que en altres ciutats o el conjunt del país, però és difícil valorar si els posicionaments dels dirigents de la Paeria responen a la voluntat majoritària de la ciutadania. Mai com ara hi havia hagut tant pes del sobiranisme dins l’Ajuntament, on la suma de les forces sobiranistes és la més elevada de tots els mandats anteriors. La notorietat de les veus antiindependentistes és deguda més aviat a un factor circumstancial, de trobar-se en llocs de responsabilitat en un moment concret, fruit d’aritmètiques municipals o de dinàmiques paral·leles de les institucions, més que no a una particularitat del caràcter lleidatà. L’aposta del govern municipal per apropar-se a l’espanyolisme de Ciutadans és recent i es produeix, precisament, en el moment de menys suport al PSC en la història de la ciutat. Àngel Ros ja ha vist la plaça de la Paeria plena dues vegades per la seva posició en la qüestió nacional i fins i tot ha rebut una xiulada sonora al pavelló Barris Nord durant l’entrega d’un trofeu de bàsquet el diumenge 17 de setembre passat: uns qüestionaments públics impensables un temps enrere. Ara, ni el PSC sembla el mateix de fa alguns anys ni la societat lleidatana sembla tampoc la mateixa. S’ha de veure, però, fins a quin punt aquests canvis són de fons i si es poden traduir, i com, a les urnes.

Inicia sessió per poder descarregar el reportatge en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.

Deixa el teu comentari