• Meritxell Rigol/ @TxellRigol
  • 29/07/2018

Segons el Departament de Salut, unes 250.000 persones a Catalunya pateixen la síndrome de sensibilització central, que engloba la fibromiàlgia, la síndrome de fatiga crònica i la sensibilitat química múltiple. Són malalties molt feminitzades que es desconeixen i no s’investiguen. El mateix passa amb les pràctiques sexuals no heteronormatives, que sovint són objecte de violència ginecològica. CRÍTIC recull tres actuacions habituals als centres mèdics que demostren la necessitat de vertebrar un sistema sanitari amb perspectiva de gènere.

9 de cada 10 persones afectades per fibromiàlgia, de causa encara desconeguda, són dones

També elles són majoria entre les activistes de la PAICAM, la Plataforma d’Afectats per l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques. A més de condicions de treball precàries i informes negatius davant les sol·licituds d’incapacitat laboral, moltes comparteixen símptomes i diagnòstic. “Els metges, en general, no miren per què has carregat el teu cos i, davant d’un dolor generalitzat, el primer judici que fan és que ets depressiva, quan resulta que un antidepressiu et pot acabar d’esguerrar”, lamenta Montse Reyes, afectada per la síndrome de sensibilització central.

Segons dades del Departament de Salut del primer semestre del 2017, es van dispensar antidepressius a més del doble de dones que d’homes (un 11,86% davant d’un 4,87%). En el cas dels ansiolítics, la xifra també es duplica entre les dones (un 15,13% davant d’un 7,45%). “Hi ha una part de la nostra vida invisibilitzada, amb càrregues que ens emmalalteixen i que la medicina no mira en absolut”, critica Margarita López Carrillo, presidenta de la Xarxa de Dones per la Salut. “La falta de mirada sobre allò no biològic medicalitza més les dones. El malestar femení, que es presenta en forma de dolor, nervis, insomni i irritabilitat, és el primer que medicalitzen”, denuncia.

El pes del treball de cures o la discriminació laboral són factors depressògens que queden fora de l’atenció mèdica

La responsabilitat del treball de cures, la discriminació laboral, la falta de reconeixement social i la combinació de menor autoestima i major autoexigència que, en un grau més gran o més petit, tendeix a travessar les experiències de les dones, són factors depressògens que solen quedar fora del focus d’atenció mèdica.

“En els homes les depressions estan infradiagnosticades, perquè ells no reconeixen que estan deprimits i els professionals sanitaris no pensen que poden tenir depressió. Al contrari, sobrediagnostiquen les dones, i alguns trastorns físics passen per psicosomàtics”, constata Lucía Artazcoz, directora de Promoció de la Salut a l’Agència de Salut Pública de Barcelona. “Professionals de la sanitat i pacients partim d’estereotips de gènere”, situa a l’arrel.

De la fase d’investigació, en què l’estudi de les especificitats de la biologia de les dones és encara marginal, en l’acte mèdic, condicionat per prejudicis sexistes, l’atenció sanitària limita més la possibilitat de recuperació de les dones davant una malaltia. També se’ls apliquen més intervencions mèdiques i farmacològiques no justificades científicament i, de la mà de la major medicalització, el grau de iatrogènia —de conseqüències negatives per a la salut fruit de la intervenció mèdica— és més elevat entre les dones.

Desconeixement i menys esforç

Segons identifica el Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS) en l’’Informe sobre polítiques públiques, sanitat i salut de les dones a Barcelona, minimitzar l’escolta dels problemes o victimitzar el pacient a causa d’estereotips, d’una banda, i ometre la recerca de causes vinculades a la salut com les biològiques, psicològiques, socioculturals o mediambientals, de l’altra, són dues formes que adopta la violència de gènere en l’assistència sanitària.

Un menor esforç diagnòstic en dones explica una major prescripció de psicofàrmacs. “Davant uns mateixos símptomes, es demanen menys proves complementàries per perfilar el diagnòstic a les dones; les intervencions són de menys qualitat, i és més probable que siguin ateses per un metge general que per un especialista”, assegura Artazcoz.

Margarita López Carrillo: “El que és típic és el que passa als homes. És la lectura androcèntrica de la medicina”

La cardiologia és un àmbit d’atenció sanitària en què la desigualtat per raó de gènere s’ha fet més visible des de finals dels anys noranta. La Societat Espanyola de Cardiologia posa en relleu a l’article “Enfermedades cardiovasculares en la mujer: ¿por qué ahora?” que, a pesar que les malalties cardiovasculars són la causa més freqüent de mort entre les dones als països del Nord, hi ha una gran dissociació entre el risc percebut i el real, que ha dut a infrautilitzar tècniques diagnòstiques en les dones. “En el cas de les dones, un infart no es presenta amb un fort dolor al pit i al braç. En moltes ocasions és dolor a la mandíbula, un petit malestar, vòmits, nàusees, dolor a l’esquena, i d’això els professionals en diuen símptomes atípics. Per què és atípic? Perquè el que és típic és el que passa als homes. És la lectura androcèntrica de la medicina”, critica Artazcoz.

El biaix de gènere que travessa l’atenció sanitària comença en la recerca, a la base de la pràctica mèdica. La infrapresència de dones en les cohorts d’assajos clínics i als estudis farmacomèdics es tradueix en desconeixement de les especificitats de la seva biologia. “Aplicar fàrmacs a un col·lectiu que no has estudiat implica risc de medicalització i de provocar iatrogènia, i és el que s’està fent amb les dones. Metabolitzem de manera diferent els fàrmacs i tenim diferències en salut que ningú està estudiant”, condemna López Carrillo.

Si bé elles estan molt menys estudiades mèdicament que els homes en el que és compartit, encara hi ha menys coneixement científic del que és específic, com la implicació en l’organisme del cicle menstrual. “Els metges no en tenen ni idea, però ara, amb molta arrogància, es diu a les noies que la regla no serveix per a res, quan no està estudiat, i resulta que, quan arriba la menopausa, et volen donar un tractament per tenir la regla. Únicament per fer negoci”, denuncia la presidenta de la Xarxa de Dones per la Salut. “El capitalisme no té prejudicis i també està predisposat a medicalitzar els homes, però amb les dones ja té el camí fet”, alerta.  

La medicalització de les dones supera el cicle menstrual i troba en l’embaràs i el part el paradigma dels processos naturals que han passat a ser tractats com a problemes mèdics.

Foto: LOUIS BRISCESE

Agressions directes al dret al propi cos

El sentiment de guanyadora amb què Marta Busquets va sortir de la Maternitat després d’haver aconseguit tenir un part vaginal i evitar la pronosticada cesària va anar perdent força amb el pas dels dies, quan va topar amb el record de pràctiques no desitjades i degradants durant el part. L’experiència és compartida per moltes de les dones que es reuneixen en les trobades de Dona Llum, l’associació catalana per un part respectat.

Amb més del 90% de valoracions positives, la sensació d’estar en bones mans durant l’atenció a l’embaràs, el part i el puerperi és un dels aspectes més ben valorats que recull l’informe del 2016 sobre l’àmbit hospitalari de l’Observatori del Sistema de Salut a Catalunya. Tanmateix, Busquets, que presideix Dona Llum, té clar que, si l’enquesta no es passés immediatament després de parir, la xifra cauria en picat.

Quanta estona aguantaria sense l’epidural es va convertir en la juguesca del torn de nit. “En lloc d’animar-me, em deien que no feia cara d’aguantar gaire i que tardava massa a parir. Sentia com deien que estaven cansades i que jo era l’última del torn per poder plegar”, lamenta un parell d’anys després, amb un altre infant en camí i més experiència per intentar evitar una nova experiència de violència obstètrica. En la primera ocasió, a més de comentaris lesius, li van posar l’epidural i li van fer una episiotomia (incisió quirúrgica) contra la seva voluntat.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que el percentatge de parts normals amb episiotomia hauria de situar-se al voltant del 15%. Segons dades del Departament de Salut, el 25% dels centres que en practiquen menys estan per sota del 14%, mentre que el 25% que en fan més en realitzen a partir del 38%. Sis dels centres superen el 80%.

Una altra violència que impacta de manera directa en el cos de les dones és la violència ginecològica

Si bé el Servei Català de la Salut aposta per una baixa intervenció del part, des de Dona Llum denuncien que aquest model topa amb una forta oposició als hospitals. “Els ginecòlegs es resisteixen a canviar, no volen que hi hagi cases de parts i que les dones puguin escollir com parir. No crec que tots siguin maltractadors de dones, però tenen el maltractament molt normalitzat”, denuncia Busquets. Per contra, la presidenta de la Societat Catalana d’Obstetrícia i Ginecologia, Elena Carreras, explica que “l’atenció habitual al part de baix risc cada vegada és menys intervencionista”.

Segons assenyala el CAPS, el sofriment físic i psicològic de les dones fruit de les relacions de poder en l’acte mèdic té la màxima expressió durant el part. L’OMS constata que les dones adolescents, solteres, de nivell socioeconòmic baix, pertanyents a una minoria ètnica, immigrants i portadores del VIH tenen més probabilitats de patir un tractament irrespectuós i ofensiu durant el part, amb pràctiques com el maltractament físic i verbal, la humiliació, procediments mèdics sense consentiment o coercitius i la falta de confidencialitat.

Una altra violència en l’àmbit sanitari que impacta de manera directa en el cos de les dones és la violència ginecològica. Segons defineix Rosa Almirall, ginecòloga referent en diversitat de gènere, “inclou les pràctiques que no tenen en compte les necessitats reals ni les preocupacions de les dones, com, per exemple, el dolor de la regla, així com la negació del dret a decidir entre les diverses possibilitats davant d’una circumstància”.

Un resultat de la violència ginecològica el trobem en la freqüència amb què s’extirpen ovaris de manera profilàctica, mentre que l’extirpació de testicles és excepcional. Almirall ho atribueix als “valors heteropatriarcals amb què es fixen els protocols ginecològics”. “És intolerable sotmetre un cos a una agressió superior segons l’edat, perquè es consideri que alguns òrgans no tenen el mateix valor als 50 que als 20, o segons si la dona té o no desig gestacional”, condemna.

La mirada heteropatriarcal de la ginecologia afecta encara més les dones lesbianes

La mirada heteropatriarcal de la ginecologia afecta encara més les dones lesbianes: les situa al marge de les recerques i les manté molt desinformades. “La majoria de vegades, l’atenció que rebem és deficient, perquè ni coneixen ni entenen les pràctiques sexuals que podem tenir, i a això s’hi pot sumar un tracte directament violent quan ens trobem amb determinades preguntes i comentaris”, denuncia Maria Rodó, activista de la Campanya Feminista pel Dret a la Reproducció Assistida de Totes les Dones.

Foto: LOUIS BRISCESE

Ulls clucs a la diversitat

És habitual que les dones lesbianes siguin excloses de la prova de detecció precoç del càncer de coll d’úter, perquè molts professionals entenen que no mantenen relacions sexuals amb penetració i que això les manté fora de risc. Però excloure-les de les citologies, per exemple, “les posa en una situació de vulnerabilitat, a causa del desconeixement de molts ginecòlegs”, critica Almirall. L’estès desconeixement de la diversitat també es posa en relleu amb les persones ‘trans’.

“Vés assumint que aquestes coses et passaran per haver escollit aquest estil de vida”. És el judici que Adnaloi va trobar-se a la consulta del CAP després de rebre atenció per un atac d’ansietat, arran d’una agressió transfòbica. “De persones que han viscut situacions similars n’hi ha a dojo, perquè el personal mèdic no està preparat per atendre’ns”, denuncia l’activista de Joves Trans de Barcelona.

La despatologització del model d’atenció a la salut de les persones ‘trans’, recolzada en la Llei 11/2014, contra la LGTBI-fòbia, ha topat amb resistències de societats endocrinòlogues, pediàtriques i psiquiàtriques, crítiques amb la perspectiva del nou servei de referència, Trànsit. Unes 400 persones van ser-hi ateses al llarg de l’any passat. Al contrari de la lògica seguida a la Unitat d’Identitat de Gènere (UIG) de l’Hospital Clínic, antic servei de referència per a l’atenció de la salut de les persones ‘trans’, Trànsit rebutja que la identitat de gènere sigui diagnosticable amb testos psicològics i psiquiàtrics, reconeix la identitat que cada persona expressa i l’acompanya en el procés d’hormonació i/o d’accés a operacions quirúrgiques desitjat sense basar l’atenció en estereotips sexistes.

Rosa Almirall: “Entre ‘home’ i ‘dona’ hi ha un ampli ventall que no és conegut”

Al pol oposat trobem el protocol mèdic que s’aplica a les persones intersexuals, amb genitals ambigus, a les quals es practiquen mutilacions que possibilitin marcar en quin gènere s’educaran. “Es fan intervencions per fer-les persones ‘més admissibles’ en aquesta societat”, critica Almirall.

En un informe del 2013, el relator especial de l’ONU sobre tortura i altres tractes o penes cruels, inhumanes o degradants crida els estats a derogar les lleis que permeten tractaments intrusius i irreversibles com és la cirurgia d’assignació sexual forçada en infants amb genitals ambigus. La pràctica actual, de fet, contradiu la Llei 11/2014, que reconeix que la política sanitària no ha de tractar la condició de les persones transgèneres i intersexuals com una patologia i ha de tenir en compte la voluntat de la persona en la presa de decisions. “Entre home i dona, tant entre les persones que se senten conformes amb el seu sexe inicial com entre les que no, hi ha un ampli ventall que no és conegut”, remarca Almirall, que treballa per estendre entre els professionals del sistema sanitari la consciència, fins ara minoritària, que “com et sents, només ho pots dir tu”.

Aquest contingut forma part de la revista ‘Feminisme(s)’, guanyadora del premi Montserrat Roig 2018 de l’Ajuntament de Barcelona en la categoria de periodisme social.
Inicia sessió per poder descarregar el reportatge en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.

Deixa el teu comentari