Per què cap govern s’enfronta de debò contra el canvi climàtic?

Un calorós dia de juny del 1988, el científic James Hansen, director del Goddard Institute for Space Studies de la NASA, va declarar davant la Comissió d’Energia del Senat dels Estats Units que “el canvi climàtic no era un fenomen natural, sinó que està sent provocat per l’activitat humana d’acumulació de gasos d’efecte d’hivernacle a l’atmosfera”. En fa més de 30 anys!

Avui, seguim igual. És el problema més greu de la humanitat, com denuncien milers i milers de joves arreu del planeta, i, en canvi, pocs governs han decidit enfrontar-s’hi de debò amb totes les eines que actualment s’haurien de posar en pràctica ja.

El més rellevant dels acords de la COP serà la part que no s’explicava. Allò que cap president del govern que vulgui guanyar eleccions no dirà avui dia. Allò que cap de les empreses transnacionals mai no reconeixerà si vol seguir apujant el seu valor en la borsa. L’objectiu dels 2 graus aprovat a París és, segons argumenta Naomi Klein, autora del llibre ‘Això ho canvia tot. El capitalisme vs. el clima’ (Empúries, 2015), “senzillament impossible” per a un mercat lliure i addicte al creixement. Experts del Centre Tyndall per a la Investigació sobre el Canvi Climàtic expliquen que, per mantenir els 2 graus de pujada de la temperatura global, “els països més rics haurien de retallar les seves emissions entorn d’un 8% o un 10% anual”. Actualment, el ritme de creixement d’emissions globals està creixent en una mitjana d’un 3% o un 4% anual.

L’informe del WorldWatch Institute Un mundo frágil. Hacer frente a las amenazas a la sostenibilidad posa damunt la taula dades esfereïdores:

— Augment de la temperatura. Des de l’any 1880 fins al 2009, la temperatura mitjana va pujar en 0,85 ºC. Ara l’objectiu de les grans potències és que almenys ara no passi dels 2 graus. Si no s’hi fa res, la temperatura pot pujar en les pròximes dècades entre 4 i 7 graus en el global del planeta.

— Descens del gel a les glaceres, sobretot a l’Àrtic. El nivell del mar augmenta. Això pot variar la freqüència i intensitat de les tempestes. La massa de gel de Groenlàndia s’encongeix a un ritme de 150 a 250 km³ de gel anualment des del 2002, segons dades de la NASA.

— S’ha acabat el creixement econòmic. Els jaciments energètics fòssils estan a punt de col·lapsar-se. A escala global, es calcula que les pèrdues econòmiques associades amb desastres naturals es van multiplicar per cinc entre la dècada dels setanta i la dels noranta.

— Migrants climàtics. L’any 2050 podrien arribar a ser 150 milions de persones, segons dades de Greenpeace.

— Extinció d’espècies. Un 15% i un 37% de les espècies del planeta es podrien extingir, fet que afavorirà l’augment de l’expansió d’espècies invasores i de plagues.

— Malalties emergents d’origen animal. Cada any moren, segons l’OMS, 150.000 persones a causa del canvi climàtic, sobretot per la propagació d’epidèmies. El Panel Intergovernamental sobre Canvi climàtic (IPCC) alerta de l’augment i de l’extensió de les malalties infeccioses.

— Onades de calor més freqüents i més fortes. Les grans sequeres —sobretot a la zona de la mar Negra de Rússia i Ucraïna o al centre de la Xina, grans productores de cereals— provocaran una disminució de les collites. Uns 800 milions de persones, és a dir, una de cada nou, ja pateixen fam crònica, i uns 2.000 milions de persones, gairebé la tercera part de la població mundial, viuen en països amb escassetat d’aigua. Les projeccions diuen que la humanitat creixerà un 36% el 2050.

Si la situació supera aquesta línia vermella, els científics no tenen ni idea de què pot passar-nos. Ni idea. Probablement, segons denuncia Klein, “el canvi climàtic ho transformarà tot. Grans ciutats acabaran sota l’aigua, cultures antigues desapareixeran i els nostres fills passaran una part de les seves vides fugint de grans temporals i de sequeres extremes”.

Els països del Nord, un 20% d’habitants del planeta, provoquen un 70% de les emissions de gasos contaminants. El model de vida occidental i el seu sistema econòmic són les causes del problema. Fins i tot el Pentàgon assegura que el canvi climàtic és “una de les amenaces principals per a la seguretat” dels Estats Units.

El canvi climàtic està provocant un augment preocupant d’inundacions, de sequeres, de la destrucció d’hàbitats a les costes, de conflictes militars, de refugiats climàtics i de la fam. El gegant de les auditories PricewaterhouseCoopers ha publicat un informe en què adverteix les empreses que anem directes cap a un escalfament de “4 o, fins i tot, 6 graus”. L’exdirector del Centre Tyndall per a la Investigació sobre el Canvi Climàtic Kevin Anderson assegura que aquest escenari climàtic seria incompatible “amb el que avui entenem per comunitat mundial organitzada, equitativa i civilitzada”.

“És com si totes les alarmes es disparessin al mateix temps llançant senyals d’alerta i ningú no fes res per aturar-ho”, es lamenta Naomi Klein. Els grans poders mundials no han aconseguit fer el que els científics demanen per lluitar amb propostes realment estructurals contra el canvi climàtic. Des que els governs del món van començar a negociar per posar-hi fi, a finals dels anys noranta, les emissions globals han augmentat un 61%. El problema no és que no s’estigui solucionant; està, segons tots els estudis científics, empitjorant.

Per què carai no fan res contra el canvi climàtic?

La tesi de la periodista i activista Naomi Klein és que els poders econòmics i polítics globals no s’esforcen a reduir l’emissió de gasos contaminants perquè les coses que es podrien fer “entren en conflicte fonamental amb la ideologia que sustenta el capitalisme desregulat”. Actualment, segueix, “estem aturats perquè les accions per evitar la catàstrofe són summament amenaçadores per a una elit minoritària que té el control sobre l’economia, el procés polític i la majoria de mitjans de comunicació”.

El problema és que, segons denuncia l’informe del prestigiós WorldWatch Institute, “salvar el clima requereix reconsiderar els mecanismes fonamentals del sistema econòmic del món: el capitalisme”.

“Salvar el clima requereix reconsiderar els mecanismes del capitalisme”, defensa el WorldWatch Institute

El problema és que les propostes científiques per lluitar contra el canvi climàtic arriben en el pitjor moment històric: el de la victòria del neoliberalisme. “Aquests últims 30 anys han significat la victòria de les grans corporacions transnacionals, els grans tractats de lliure comerç mundial, la desregulació total del sistema econòmic, l’afebliment del poder polític dels governs i l’augment de les grans desigualtats econòmiques. La fi de la història de Fukuyama. El ‘There is no alternative’ de Margaret Thatcher”. La conclusió de Klein, doncs, és aquesta: “No podem solucionar la crisi del canvi climàtic sense un profund canvi ideològic”.

La idea central del llibre ‘Això ho canvia tot’, de Naomi Klein, és que:

1) Anem per una carretera de contaminació, consum, pujada de temperatures, que ens porta al desastre absolut com a planeta.

2) No hi ha solucions a mitges ni pegats sostenibles dins d’aquesta carretera. L’única solució passa per sortir de la carretera. És a dir, “cal canviar coses realment fonamentals del nostre sistema econòmic capitalista”.

3) La bona notícia és que “les coses que necessitem canviar ja estan trencades igualment” i que la lluita contra el canvi climàtic passa per “posar fi al creixement de la desigualtat social invertint milions de dòlars en infraestructures públiques, en recerca científica, en educació i en salut”. Segons ella, “no es pot lluitar contra el canvi climàtic sense lluitar contra la desigualtat”.

Per què el poder econòmic no permet lluitar contra el canvi climàtic?

Klein es pregunta: “Com podien els nostres governs invertir en serveis i infraestructures públiques de carboni zero quan l’àmbit públic estava sent desmantellat i privatitzat? Com podien els governs regular i gravar amb impostos les empreses de combustibles fòssils quan s’estava reduint la pressió fiscal al mínim? Com podia rebre suport el sector de les energies renovables quan el ‘proteccionisme’ s’havia convertit en un tabú?”. El moviment climàtic, segons la periodista i exprofessora de la London School of Economics, havia d’haver qüestionat la ideologia que impedia realitzar avenços ambientals i, en canvi, “va perdre dècades precioses tractant de resoldre la crisi del clima dins el motlle del capitalisme desregulat”.

Conclusió final de Klein: hi ha una guerra entre el capitalisme i la Terra, “i el capitalisme l’està guanyant”

El comerç globalitzat i lliure de traves, gràcies a tractats de lliure comerç, va provocar principalment l’exportació massiva de productes a llarguíssimes distàncies —amb mercats emergents com la Xina— cremant carboni sense pietat i la importació d’un model de producció, consum i agricultura malbaratador basat en el consum de combustibles fòssils.

D’acord, però quina solució proposa Naomi Klein?

Sectors conservadors i empresarials acusen sovint les organitzacions ecologistes i altermundistes de no aportar solucions factibles en el curt termini per solucionar la gravíssima crisi del canvi climàtic. Klein, al llibre, de més de 600 pàgines, desgrana la lluita del moviment climàtic, les seves victòries i les seves propostes. El resum seria, en paraules seves, que “el que necessita el clima per evitar la desfeta és una contracció del consum de recursos per part de la humanitat”.

El llibre, lluny de les propostes ambientals clàssiques de les cimeres mundials i, fins i tot, d’algunes organitzacions ecologistes, proposa un canvi complet del model econòmic si realment es vol aturar el canvi climàtic:

— Transformar l’economia per ser menys intensiva en l’ús de recursos naturals i, en particular, de combustibles fòssils.

— Protegir els sectors de població i les nacions empobrides més vulnerables al canvi climàtic, sobretot de les sequeres, de les inundacions i dels desastres naturals. Per exemple, el reconeixement real dels drets dels pobles indígenes a protegir immenses parts del món de l’extracció contaminant.

— Augmentar la fiscalitat sobre els principals responsables de la crisi climàtica per sostenir el cost econòmic de la transformació de l’economia. Un dels punts clau és la regulació del comerç mundial.

— Potenciar l’expansió i la creació de llocs de feina en sectors de baix consum de carboni ja existents en la nostra economia. Fins i tot, promoure una renda bàsica per a tots.

— I, sobretot, una idea: “No es tracta de dir que necessitem molts diners per canviar el model econòmic, sinó de convèncer-nos que hem de pensar de manera radicalment diferent perquè aquests canvis siguin possibles”. La qüestió clau és que, per a la periodista canadenca, “no cal fixar-se tant en la transició d’una energia contaminant a una de verda o dels automòbils al transport públic, sinó que cal desmuntar els mecanismes del poder i els obstacles ideològics que han impedit fins ara que cap de les solucions proposades pels ecologistes s’imposi”.

Ara mateix hi ha una guerra entre el capitalisme i la Terra, “i el capitalisme l’està guanyant”.