Àngels Cobo: “Una cooperativa mai pot ser la teva empresa personal; és de tot el col·lectiu“

És la directora general de Suara Cooperativa, una de les empreses més importants del sector de l’atenció a les persones, que estén el seu àmbit d’acció des del servei d’ajuda domiciliària (SAD) fins a l’educació infantil, passant per la majoria de serveis socials. Àngels Cobo (Sabadell, 1963) dirigeix des del gener de 2015 aquesta cooperativa amb prop de 3.500 persones treballant-hi i més d’un miler de sòcies cooperativistes. Cobo porta gairebé tres dècades dedicada al món de l’atenció social.

Li llanço d’entrada una pregunta teòrica i després ja baixarem a la pràctica quotidiana. Què significa per a vostè el cooperativisme?

El cooperativisme s’aprèn: ningú neix sent cooperativista. Per tant, cal fer un camí per entendre aquesta manera de fer una economia diferent. És bàsic que aquest aprenentatge vagi molt lligat a la manera com un entén la vida i els valors. Quan les dues coses coincideixen, el cooperativisme s’aprèn amb alegria. Per a mi, és una manera de construir el món des del treball. Pots construir el món des dels moviments sindicals, estudiantils, veïnals… o des del moviment cooperatiu, que és l’àmbit del treball. El treball és un dels valors que em van inculcar des de petita, i el meu moviment vital ha estat dins del món del treball. Potser sí que algú pot arribar a fer una reflexió teòrica quan té vint-i-pocs anys, però no és habitual; és més lògic arribar-hi a través de la pràctica concreta. T’hi trobes, et preguntes “què és això”, i finalment penses “això m’encaixa”. Quan vaig conèixer el cooperativisme, va encaixar amb mi perfectament.

Aquest significat és diferent si s’està en una cooperativa petita, de menys de deu socis, per exemple, que si es forma part d’una cooperativa tan gran com Suara, amb més d’un miler de socis de treball?

Segur que són diferents les maneres de participar-hi, de construir-hi el dia a dia, però l’essència és la mateixa. Si és una cooperativa de poca gent, ho pots construir d’una manera, i, si és de més gent, ho pots construir d’una altra, però també ho pots construir. I si algú no acaba d’entendre què és el moviment cooperatiu, què significa, què hi ha al darrere, és igual que tinguis tres socis com que en tinguis tres mil: no hi acabes d’encaixar. En una cooperativa com la nostra, amb més d’un miler de socis i sòcies, ja et pots imaginar que els fluxos i les dinàmiques de relació i participació són complexos: no podem fer una assemblea cada dia… S’han de reinventar maneres per cooperar, per debatre, per construir. Però el meu vot val un sobre mil, igual que el de qualsevol altre soci. Sempre he dit: “Si algú vol tenir la seva pròpia empresa, que no creï una cooperativa, que fundi una societat limitada”. Si fas una cooperativa, has d’entendre que aquella empresa no és teva exclusivament, sinó de tot el col·lectiu que la forma.

Quins mecanismes, quines eines teniu per fer que les persones sòcies de treball de Suara hi participin activament, que no se sentin com a treballadores i prou?

Hi ha dues mirades: la de la cooperativa cap a cada persona treballadora sòcia, i la de cada sòcia cap a la cooperativa. Perquè la responsabilitat és a dues bandes. Nosaltres podem posar moltes eines, molts mecanismes, que en tenim, per afavorir la participació, el debat, des del lloc de treball. Però al final les persones tenim una jornada 8 hores de feina i des d’allà hem de poder dir què pensem, què sentim, què volem de la cooperativa. No s’ha d’esperar que la cooperativa li digui què ha de fer. “És que Suara hauria de fer això o allò”, em diuen alguns. I jo contesto: “Hauria no, hauríem de fer…”. Suara no és una entelèquia; és una organització feta per les persones. Aquest miler de socis som com en una campana de Gauss [representació gràfica utilitzada en estadística i probabilitat]: hi ha socis immensament implicats, que s’hi deixarien la pell, i d’altres que poden estar desencisats, o que, pel seu projecte vital, personal, en aquests moments no poden o no volen participar-hi o no acaben d’entendre perquè els cal participar-hi, o encara s’estan formant en el cooperativisme. El repte és pensar contínuament que podem desplaçar la corba de la campana de Gauss per estar-hi cada cop tots més implicats.

Les persones que treballen a la cooperativa però no en són sòcies, quin procés han de fer per incorporar-s’hi?

Una part important del creixement que hem tingut com a cooperativa ha vingut de la subrogació de personal. Nosaltres treballem amb l’Administració pública. Quan guanyem alguna licitació, si aquell servei ja estava prèviament en mans d’una altra entitat o empresa, en subroguem el personal, com marca la Llei de contractes de l’Administració. Un cop fet això, no podem obligar aquesta gent que hem incorporat a fer-se sòcia; tampoc volem obligar ningú a res. Però sí que tenim un itinerari formatiu per explicar-los on entren i que tenen tot un recorregut professional, que si ells se senten a gust i nosaltres també, el punt final d’aquest recorregut és fer-se’n soci o sòcia. Nosaltres respectem els contractes indefinits i les condicions laborals que tenen en el moment de la subrogació, però els ho expliquem tot i després lliurement decideixen. L’experiència ens diu que, quan hem agafat equips de professionals provinents d’altres empreses i després tenen una permanència llarga a Suara, al cap de dos, tres o quatre anys, un gruix important de persones d’aquell equip acaben fent-se’n sòcies.

El paper del Consell Rector, en una cooperativa tan gran, quin és? Marca les línies i deixa fer o s’implica en el dia a dia de l’equip directiu?

El nostre Consell Rector és format per nou persones. Cada quatre anys, l’Assemblea en renova el 50%, o sigui, que tothom hi està com a màxim quatre anys. Però, cada dos anys, quatre o cinc persones noves hi entren. Per tant, tenim un Consell Rector molt canviant. Això ja és una diferència respecte a un consell d’administració normal. És una gran oportunitat, però també un risc, ja que ens cal estabilitat. Si els que van entrant van canviant el rumb, és difícil tirar endavant sense fer tombs. Tenim dues assemblees anuals, una al maig-juny i una al novembre. El Consell Rector es reuneix mensualment. També hi ha el Consell Rector Permanent, format per la presidència, la vicepresidència i la secretaria, que també es reuneix un cop al mes. I jo, com a directora general, em trobo una vegada a la setmana amb la presidenta de la cooperativa, la Montserrat Pujol, per analitzar la marxa de l’empresa. A més, jo tinc el meu equip directiu, per tirar endavant el dia a dia de la cooperativa. La frontissa som nosaltres dues, la presidenta i jo. Que estiguem contínuament en contacte és clau. I, a més, el Consell Rector té unes línies a seguir, dins del Pla estratègic, que elabora i aprova l’Assemblea General. El darrer el vam treballar el 2014, en un procés participatiu on van participar unes mil persones, i abraça del 2015 al 2018, o sigui, que som a la meitat, més o menys.

“Vaig deixar una feina estable, on guanyava molts diners, per fer el que m’agradava cobrant-ne una quarta part”

Porta en aquest sector des dels 22 anys. Per quin motiu es va interessar per l’àmbit dels serveis a les persones?

Sempre havia pensat en la cura, l’atenció personal… De molt petita, volia ser metgessa i anar-me’n a l’Àfrica. Em deien “no saps què vols, sempre seràs pobre…” [riu]. Vaig estudiar veterinària, però ho vaig deixar a mitges. Tot i que m’agraden els animals, no ho vaig veure clar. Volia tornar al que de ben petita havia imaginat, o sigui, que, mentre treballava en una fàbrica, vaig començar a fer estudis que no eren reglats en aquell moment i, arran d’això, em van proposar anar a treballar en comunitats terapèutiques per a persones que pateixen addiccions… amb toxicòmans, vaja. Vaig deixar una feina estable, on guanyava molts diners, i vaig passar a guanyar-ne una quarta part i sense contracte, perquè en aquell moment era un sector molt precari encara. Però de seguida vaig veure que allò era el que volia fer.

Com ha canviat l’assistència a les persones en els darrers 30 anys? La xarxa pública que tenim ara no existia aleshores…

Hi ha hagut un canvi substancial. Quan vaig començar, tot eren organitzacions religioses, associacions, fundacions, molts voluntaris… però es va començar a construir el sector, es van crear llicenciatures i diplomatures… De fet, no hi havia encara educació social; per això vaig estudiar psicologia. En aquests anys vuitanta i noranta es van començar a posar les bases de moltes disciplines que hi ha actualment, es va començar a crear un espai de l’economia social i a crear convenis col·lectius per assegurar uns drets laborals.

Però necessitàveu les administracions… Sense elles, qui hauria sustentat tots aquests serveis?

És clar, les administracions es començaven a posar les piles, després de la dictadura franquista… I tot això va acabar d’eclosionar quan es va fer la Llei de serveis socials catalana, que va donar un cos legal al sector. Però, just quan entra en vigor la llei, comença la crisi i talla la progressió que s’havia fet fins aleshores. Ara som en un cicle de davallada, que espero que es freni aviat i que puguem com a mínim estabilitzar-lo, per tornar a començar a créixer.

Durant la crisi, les administracions han eliminat molts serveis?

Han eliminat sobretot les subvencions, que complementaven alguns serveis bàsics. Els serveis que ja són concertats, estructurats, és difícil de deixar-los caure… però sí és cert que abans, per prestar determinats serveis, et donaven una quantitat establerta de diners, i concurs rere concurs s’ha anat produint un ajustament: amb menys pressupost, has de prestar els mateixos o més serveis… i això s’ha traduït en un patiment global del sector.

Suara depèn molt de les administracions encara?

Sí, sí, en depenem encara molt.

Com esteu intentant canviar això?

Intentem diversificar, trobar clients més finalistes, clients privats, de copagament, però el cert és que ens movem en un sector que va vinculat a la cartera de serveis socials, i això implica tenir un percentatge elevadíssim de facturació de clients públics.

“Cada cop, per sort, vivim més anys i calen molts més recursos per a la cura i l’atenció de les persones”

Segons informeu a la vostra web, el 2015 un 67% dels ingressos de Suara corresponien a l’eix de salut, promoció de l’autonomia i atenció a la dependència, i, dins d’aquest, el servei d’atenció a domicili (SAD) s’enduia la part més important… Per què aquesta concentració en el SAD?

Aquesta pregunta mereixeria una conversa molt més llarga. Intento resumir-ho: la corba demogràfica està disparada; cada vegada hi ha una població més envellida, amb més necessitats… Cada cop, per sort, tots vivim més, però això també requereix molts més recursos per a la cura i l’atenció de les persones. A més, tothom vol viure el màxim de temps a casa, d’acord, perquè també és més econòmic que no pas crear residències assistides. És millor l’atenció de proximitat, però això vol dir que cada cop cal abocar més recursos al servei d’atenció domiciliària. Sobretot a persones grans, però no exclusivament, perquè donem suport a famílies que tenen persones amb discapacitat, a famílies que tenen infants en risc… Hi ha altres col·lectius, amb altres dificultats, que depenen d’aquest servei. I això seguirà sent així, no perquè nosaltres vulguem, sinó perquè la corba d’envelliment va a més, perquè els recursos són escassos i perquè es considera que el treball a domicili dóna la resposta més idònia en aquest equilibri entre qualitat i preu.

I la competència de les grans empreses mercantils, com us afecta?

Ja fa temps que hi són, en aquest sector, perquè elles hi veuen una gran oportunitat. Fa 20 anys, dins de la Federació de Cooperatives, érem unes 15-20 cooperatives que fèiem atenció domiciliària, el SAD. Ara mateix potser en quedem només dues, perquè és un treball per al qual necessites un cert volum econòmic i de recursos. És un treball d’alta complexitat, perquè has d’acompanyar les persones que van a domicili. Hi ha una complexitat de gestió, perquè no es treballa per jornades senceres sinó hora a hora; has d’organitzar un equip de treball molt nombrós que no està agrupat en un espai únic. Com que les administracions han anat ampliant el pressupost per pagar aquest servei, hi han entrat les grans empreses mercantils, que són grans gestores i han escombrat gran part del sector. Poden oferir preus més ajustats, tenen més capacitat inversora, més tecnologia, tenen més de tot… Concurs rere concurs, van anar caient cooperatives. Moltes de les petites i mitjanes han desaparegut.

Suara ha pogut mantenir-se gràcies al fet que es van ajuntar diferents cooperatives d’aquest sector? [Va néixer de la fusió de tres cooperatives (Escaler, CTF i EAS), ara fa nou anys]

Quan vam fer-la, aquesta fusió, el 2008, no ens imaginàvem pas que vindria tan aviat la crisi. Érem tres cooperatives que ens coneixíem en el marc de la Federació, treballàvem en el mateix sector i, després de molts anys de coneixença —perquè aquestes coses no es fan d’un dia per l’altre—, i de veure els riscos que hi havia i les oportunitats que teníem —ja vèiem la competència que ens queia al damunt—, vam decidir fusionar-nos. Crec que va ser un gran encert. Si no, probablement encara existiríem, però una part dels serveis que estem prestant ja no els prestaríem. Hi ha coses que no les hauríem pogut aguantar, com per exemple, el SAD. En altres sectors on treballem, per exemple el de la infància en risc, on som molt experts, les mercantils a Catalunya no hi han entrat. El de la infància és un sector bastant monopolitzat per l’economia social, amb algunes entitats religioses. Però, en canvi, tot el que té a veure amb la gent gran i amb la Llei de dependència estatal, aquest mercat que es va obrir fa alguns anys, aquí les grans multinacionals, la majoria constructores, van decidir entrar-hi. I són competidors temibles.

A Barcelona només gestioneu dos lots dels quatre en què està dividida la ciutat; els altres dos els van guanyar Clece, filial d’ACS, i Valoriza, filial de Sacyr Vallehermoso, totes dues grans constructores. Aquest és el cas més clar del que deia ara mateix?

Cal dir que les licitacions eren a cegues, és a dir, que tothom havia de presentar les propostes sense dir qui les feia, no podia aparèixer en cap lloc de quina empresa venia la proposta; si no, en quedaves desqualificat. I, a més, ho va portar un equip avaluador extern, sense cap persona de l’Ajuntament. Ara bé, hem de tenir en compte que aquestes grans empreses sí que tenen ànim de lucre; per tant, el marge que tenen d’aquests serveis van a parar als seus accionistes. Nosaltres, no. Suara reinverteix els beneficis.

Porteu també el SAD a l’Hospitalet, Sant Boi, Sabadell, Terrassa, com a ciutats més importants. Per tant, cada tres o cada quatre anys, teniu el risc que no continueu amb algun d’aquests serveis, si no en guanyeu el concurs corresponent…

Per descomptat, sempre hi ha aquest risc. Des del punt de vista cooperatiu, cal veure què passa amb els socis i les sòcies que treballen en un servei quan perdem un concurs. Quan el guanyem per primer cop, ja ho hem dit, subroguem el personal de l’empresa anterior; però, si el perdem en un concurs posterior, què passa amb les sòcies? Hi ha un patiment important dels treballadors, quan pensen que poden acabar en una altra empresa, perquè, al final, el treballador treballa i vol estabilitat. Però, per als socis, no és només si perden la feina: és que són socis d’una cooperativa i se n’han d’anar a una altra empresa. Per això, en el nostre reglament vam establir que, si perdíem un concurs, cosa que no ens havia passat fins en aquell moment, les persones sòcies treballadores se n’anaven subrogades, com a primer pas; després, podien demanar una excedència per subrogació, i, finalment, podien fer dues coses: o sol·licitar la baixa de la cooperativa o sol·licitar el retorn quan hi hagués una plaça de la seva categoria que els permetés tornar a entrar-hi. I així ho fem: quan surten places, els primers a qui se’ls ofereixen són les persones sòcies en excedència per subrogació.

“Al Grup Clade, demostrem que l’economia social es pot fer en qualsevol sector econòmic”

Suara és membre de Clade, un grup cooperatiu que inclou cooperatives força importants, com ara Abacus, Som, l’Orquestra Simfònica del Vallès o Plana de Vic, entre d’altres. Què us aporta pertànyer a aquest grup?

El que ens uneix és entendre que hi ha altres maneres de fer economia, que l’economia social té sentit i l’hem d’empènyer. I que l’economia social es pot fer en qualsevol sector econòmic… perquè de vegades se’ns relega a certs sectors. Hi ha gent que ens diu: “En el vostre cas, sí, com que treballeu en l’atenció a les persones, ja encaixa… o com que sou dones, ja està bé”. Doncs no, no hi estic gens d’acord. L’economia social és per a homes i per a dones i és per a qualsevol sector d’activitat; això ho defenso fermament. Clade és molt plural i demostra que es pot fer economia social des d’una orquestra simfònica, un ‘retail’ o una escola. Clade ens permet mostrar, demostrar i construir una economia diferent… Amb els altres socis de Clade, compartim experiències, busquem sinergies i també ens expliquem o fem un relat propi cap als nostres interlocutors. Busquem junts en què podem millorar, en què podem construir de manera diferent. Això sempre és lent; però, quan surten idees conjuntes, són idees molt potents. Evidentment, explicar qui som, això ho fem des de molts llocs, no només des de Clade, també des de la Federació, o des d’altres plataformes… des de tot arreu és important fer-ho.

Això que m’ha dit de les dones, ho vaig llegir en una entrevista seva al diari ‘Ara’ de fa uns quants mesos. Hi deia: “L’atenció a les persones es percep com una feina de segona perquè està molt feminitzada. Per sort, les dones estem trencant això a poc a poc i també veiem més homes a la cooperativa que es dediquen a activitats assistencials”. Com està això, va millorant o seguim igual?

És un camí molt lent, segur que s’hi va avançant. Ens hem trobat que la crisi ens ha portat homes a la cooperativa, companys que vénen del món de la construcció o de la missatgeria acaben al nostre sector perquè fan cursos de formació i els agrada. Recordo una conversa amb un company, que em deia: “És veritat que guanyo menys, però cada dia me’n vaig feliç a casa, i abans no ho feia”. Quan parlem del sector de les cures, de l’educació, de la salut, estem parlant de sectors molt feminitzats, però és veritat que n’hi ha alguns de més feminitzats que d’altres. Per exemple, en tota l’educació social, ja hi ha força homes… també en l’ensenyament o en la salut. En canvi, en el sector de l’atenció a domicili, encara hi ha poquíssims homes; potser ara mateix la proporció és 98 a 2 per cent. A selecció de personal, si ve un home, ens el mirem amb molt de ‘carinyo’, per descomptat. Però també cal dir que, de vegades, les persones ateses per l’atenció a domicili ens diuen que no volen un home, demanen expressament una dona. Hem de trencar barreres: si vas a un hospital, i t’atén un infermer home, allà deixes que et netegi i et cuidi, però a casa no el vols. Per què?

Ja per acabar, com és la seva vida fora de la feina? Li queda temps lliure per fer alguna altra cosa? Viu a Cardedeu, oi?

Visc a Cardedeu, tinc parella, visc amb els meus dos fills (de 17 i 15 anys, que ara ja són adolescents i no em necessiten tan a prop), tinc un gos, m’agraden molts els animals… També m’agrada molt llegir, cuinar, cuidar les plantes… i sobretot m’agrada molt el sol, la llum. No es tracta de fer moltes coses —no sóc de caminar gaire, jo—, sinó d’estar a l’aire lliure, de veure la llum o directament el sol… Per què a Cardedeu? Doncs vaig acabar-hi una mica per casualitat: buscàvem una caseta a prop de Barcelona i alhora buscava instituts públics que m’agradessin per portar-hi els fills. Abans havia viscut a Badia del Vallès durant 15 anys: hi estava molt bé, però en el tema de les escoles públiques no m’acabava de convèncer. Cardedeu és una ciutat tranquil·la: els ‘nanos’ es mouen amb bicicleta, amb molta més llibertat. I vinc cada dia a treballar a Barcelona amb tren…