Crític Cerca
Cooperactives

Maria Josep Lázaro: “El boom del cooperativisme no és passatger. Estic segura que això durarà”

20/05/2018 | 18:30

Foto: XCM

Arquitecta per titulació i urbanista per vocació professional, Maria Josep Lázaro és una de les fundadores de la cooperativa Celobert, que des del 2010 treballa per a una arquitectura sostenible, una enginyeria de proximitat i un urbanisme transformador. A més, ha estat membre del Consell Rector de la Federació de Cooperatives de Catalunya els darrers quatre anys, per tant té una visió àmplia de la situació del cooperativisme avui al nostre país.

Al teu currículum et defineixes com a urbanista-arquitecta. Ets les dues coses? Tens la carrera d’arquitecta però t’agrada més l’urbanisme? És diferent ser urbanista o ser arquitecta?

Sí, és diferent. Aqui a Catalunya no existeix la carrera d’Urbanisme, has de fer la d’Arquitectura i després especialitzar-se en urbanisme, que és el que vaig fer jo. I de fet, sempre he treballat en l’urbanisme, no he fet gairebé mai plànols de cases o visites d’obres.

Per què t’agrada més? Què li trobes de més interessant a l’urbanisme respecte a l’arquitectura?

Ja em va interessar més durant la carrera, després vaig trobar feina d’això i sempre he tirat més per aquest camp. El que ha passat també és que a la cooperativa Celobert, en urbanisme hem fet principalment accions de ‘dret a l’habitatge’, polítiques municipals d’habitatge, per tant, no hem fet urbanisme ‘clàssic’, i per tant encara m’he especialitzat més. Després he assumit també la part de gestió interna de la cooperativa. Tot i no tenir formació en aquest aspecte, potser per la meva manera de ser o pels meus interessos, he agafat més aquest rol de coordinació interna.

No m’has respost. En què es complementen l’urbanisme i l’arquitectura i en què xoquen, si és que xoquen?

No crec que xoquin. L’urbanisme defineix a gran escala, els criteris de la ciutat, de l’espai públic, i l’arquitectura defineix uns edificis concrets, amb unes formes concretes. Més que xocar, crec que es complementen. Sí que es veritat que, de vegades, els aquitectes et diuen: “urbanísticament només em deixes fer això i jo voldria fer una altra cosa”. Hi ha algunes friccions, perquè l’urbanisme vetlla pel criteri més general i quan un arquitecte fa una casa, vetlla per aquella obra en concret. Queda més vinculat al que li demana el client i no pensa tant en l’àmbit urbà on s’insereix.

Del 2002 al 2011 vas treballar com a urbanista, primer al 22@ i després a la UPC, en planificació urbanística de comarques de muntanya com la Cerdanya o la Vall d’Aran. Què et va reportar aquesta experiència?

Al 22@ vaig fer les pràctiques de la carrera i em va servir per coneixer la ciutat de Barcelona i el Poblenou en concret. I després, vaig entrar en un despatx que treballava en els plans directors de les comarques de muntanya, i això em va donar la visió més estratègica. Quan treballes amb aquestes escales, el tema del “totxo” no el toques, és una qüestió més política, de definició de sòls. Quasi no dibuixes, només escrius quins criteris han de tenir els plans urbanístics, amb atenció al paisatge, als usos socials de la terra, al nombre d’habitants… és gairebé a la frontera entre Arquitectura i Humanitats, has de tractar molts aspectes socio-econòmics, això em va ajudar a aprendre coses diferents a les que t’ensenyen a la carrera. La lògica de les comarques de muntanya és molt diferent a la de les urbanes, i més a la Cerdanya, on hi ha tanta segona residència i està tan explotada turísticament, hi ha molts conflictes d’interessos. Va ser molt interessant.

“A l’Argentina, col·laborant amb Estudiants sense fronteres d’arquitectura, vaig connectar amb les inquietuds socials”

Durant aquells anys d’estudiant, em consta que fas diverses escapades a l’Argentina, què hi anaves a fer?

Em vaig afiliar a una ONG que es diu ESFA (Estudiants sense fronteres d’Arquitectura), que tenien diferents projectes de cooperació amb països del Sud, i un d’ells era a l’Argentina. Vaig anar-hi tres o quatre anys seguits a l’estiu. Fèiem projectes de cooperació, més de militància que altra cosa, perquè en realitat l’interès era més aviat donar suport a entitats d’allà, conèixer el territori… Era a la província de Santiago del Estero, en zones agrícoles, on el gran problema són els transgènics, els grans ‘ranchos’… Allà és on connecto amb aquest món més social, és cert que els camperols tenien cooperatives de producció, però no vaig fixar-me massa en aquest detall, jo estava més per la militància, per ajudar al Tercer Món, i no va ser fins més endavant, uns anys després, que vaig canviar el xip, i vaig pensar: “ostres, aquí a casa nostra també passen coses, també hi ha coses a canviar”.

I així arribem al 2010, amb la creació de Celobert, de la qual tu ets una de les fundadores. Com va sorgir?

Això va ser arran que alguns companys dels que estem a Celobert i jo mateixa vam començar a “militar” a Sostre Cívic, més o menys des del 2004 al 2010, com a voluntaris. I vam començar a conèixer el cooperativisme, a imbuir-nos d’aquest món. Cadascú estava treballant a diferents llocs ‘estàndards’, empreses o despatxos d’arquitectes, però vam començar a dir-nos que també ens agradaria, a part de militar en el cooperativisme, que això fos la nostra font de treball. I allà va sorgir la idea de fer Celobert. Vam començar quatre, tots quatre continuem. El 2010 creem Celobert, però encara treballàvem cadascú als seus llocs i no estàvem a jornada completa. Vam iniciar-nos com a cooperativa de serveis, després ho vam canviar a cooperativa de treball. A finals del 2011 o principis del 2012 és quan ja es posa en marxa definitivament.

Què és el que t’atrau de la filosofia de Celobert? Com el definiries per la gent que no el coneix?

Dues coses. La primera, això que et deia de poder fer treballar d’una manera diferent, dins d’una cooperativa, amb uns altres valors. Poder definir com vols la teva empresa, amb d’altres persones amb les que t’hi avens, decidir com vols treballar, això és bàsic. És una de les coses que m’inspiren més. I la segona és poder aplicar en els projectes normals o reals del territori, tots els valors que volem incorporar, poder incorporar els valors afegits que nosaltres creiem que han d’impregnar els projectes urbanístics o arquitectònics.

Foto: XCM

“Ens preocupa molt incorporar l’eficiència energètica en tots els edificis que projectem”

Quins són aquests valors afegits?

L’eficiència energètica, que ens preocupa molt, incorporar-la en tots els edificis. En l’àmbit de l’urbanisme, incorporar la perspectiva del dret a l’habitatge. També la perspectiva de gènere en tots els projectes. Es tracta que tots els valors del dia a dia els portem a la pràctica. I no només en projectes que ja ens vénen perquè els clients volen això, sinó també gent ‘normal’, del carrer, que vol fer-se un habitatge, com tota la vida s’han fet, doncs poder aconseguir petits canvis de criteris perquè el projecte final pugui incorporar tots aquests valors.

O sigui, si jo veig un projecte de Celobert per un habitatge i després veig el mateix d’un altre despatx d’arquitectura, trobaria les diferències ràpidament?

Home, ràpidament no ho sé, perquè de vegades les diferències estan dins les parets, però sí que la veuries. En alguns projectes més i en d’altres menys, tot depén del client, però segur que notaries la petjada de Celobert.

Han passat sis anys, com ha canviat Celobert en aquest temps?

Hem tingut un creixement accelerat. Vam començar quatre persones i ara en som 13, hem triplicat el volum en cinc anys. Com que tenim un període d’incorporació de dos anys, ara mateix som sis persones sòcies i enguany n’entraran tres més. Hem obert molts camps nous. Vam començar principalment a fer rehabilitació i alguna cosa d’urbanisme, i ara estem fent plans d’habitatge, obra nova, equipaments… hem obert tots els fronts possibles. I alhora des de Celobert hem impulsat la creació d’altres cooperatives, que nosaltres crèiem que faltàven en el sector. Per exemple, Fem Escala, una administració de finques de l’Economia Social, que hem impulsat juntament amb Arç  perquè alguns clients ens ho demanàven. I l’any passat vam crear Perviure, una cooperativa per impulsar projectes d’habitatge en cessió d’ús, creada per Celobert, Fil a l’Agulla i Coopdemà, ja que era una de les potes que trobàvem a faltar. Ara mateix estic fent mitja jornada a Celobert i l’altra mitja a Perviure. Impulsem aquest model de cohabitatge per grups que el vulguin promoure i els fem l’acompanyament tècnic. Ja funciona, ja tenim projectes en marxa i hem incorporat una persona treballadora.

Et fa una especial il·lusió aquest projecte de Perviure?

Sí, com t’he explicat abans, Celobert neix de gent que estàvem militant en el cooperativisme d’habitatge en cessió d’ús a Sostre Cïvic. El motiu que ens uneix des de l’inici era aquesta il·lusió. Tots estem molt implicats i contents amb aquest nou projecte.

En els últims quatre anys, has estat membre del Consell Rector de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya. Com has viscut aquesta experiència?

Ha estat un gran repte. Hi vaig entrar el 2014, quan feia només dos anys que funcionàvem com a Celobert, acabàvem d’aterrar i vam entrar així de cop, amb ganes però sense saber ben bé on ens posàvem. Hem après molt del cooperativisme i alhora hem volgut incorporar criteris que volem que formin part del sector. Crec que hem aconseguit, amb altres companyes representants d’altres cooperatives, moltes d’aquestes coses: més participació… Ha estat gratificant.

Foto: XCM

“Estar a gust treballant és una sort molt gran que tinc”

Creus que aquest ‘boom’ que viu l’ESS des de fa un parell d’anys és passatger o creus que anirà a més i es consolidarà del tot? Segurament és perquè les institucions públiques hi han apostat fort, no tot és mèrit del sector…

No penso que sigui un ‘boom’ passatger. Hi ha tres factors que em fan pensar que això durarà. Un és que hi ha cada cop més cooperatives, més consolidades i, a més, en diferents àmbits sectorials. L’altre és que les institucions hi estan donant suport, com tu bé dius, i no només d’un color polític concret, sinó de tots els colors, perquè nosaltres estem treballant amb ajuntaments liderats per forces polítiques diferents, i tots aposten per aquests models més cooperativistes o més participatius. I la tercera, és que la gent a poc a poc està fent un canvi de xip. La ciutadania en general, quan parles de cooperativisme, ja no ho veuen com un afer de militància o de voluntariat o que està impulsada per gent molt radical, abans sí que hi havia un estereotip així, però això està canviant. La gent s’hi atansa més i no ho veu ja com una cosa tan estranya. Crec que va en augment, i més veient el que passa a d’altres països.

El cooperativisme és per a tu una forma jurídica d’organització del treball o és més que això?

El que tinc clar és que el cooperativisme no és una finalitat en ell mateix, és una eina molt útil que encaixa bé socialment, que té una càrrega de valors importants que van impregnant els diferents àmbits de la nostra vida. Per a mi, és bàsic que la meva feina, que ocupa un percentatge molt alt de les hores de la meva vida, la pugui tenir organitzada amb els valors del món cooperatiu. Estar a gust treballant és una sort molt gran que tinc.

Tornant a l’àmbit personal, ets de Barcelona, però vius a Vilassar de Dalt des de fa uns anys… Estàs contenta d’aquest canvi?

Sí, molt contenta. Vam anar a viure a Vilassar de Dalt perquè la família del meu company és d’allà. De més jove, pensava que no marxaria mai de Barcelona, era d’aquelles persones que deia que si no tenia el metro al costat de casa no sabria viure, però ara estic molt satisfeta d’haver fet el pas. Tenim dos fills petits, un de vuit anys i un altre de cinc, i a tots dos els portem a una escola cooperativa, l’IE Sant Jordi. A més, el grau associatiu de Vilassar de Dalt és bestial, tot i ser una població petita. M’hi he integrat molt bé.

Amb tot el que fas, et queda temps per tenir cura de tu mateixa i dels teus?

Justament a Celobert hem descobert fa pocs mesos la importància de les cures. Com que hem treballat el projecte de Perviure amb la cooperativa Fil a l’Agulla, hem viscut de més a prop què és això de la facilitació per a grups. I hem vist que ens feia molt falta cuidar-nos nosaltres mateixos. Ara fem sessions de facilitació, tres o quatre cops l’any, enfocades més a qüestions emocionals que no pas d’organització interna, i n’estem encantats. Hi ha gent que té por de fer aquestes sessions, potser a dir coses que no agradin als companys de feina, hi ha una certa reticència… Però a Fil a l’Agulla no sé com s’ho fan, tenen una màgia especial, que realment t’ajuden. I això ha enfortit molt l’equip humà de Celobert. Perquè el dia a dia de la feima és dur i el nivell d’estrès que portem tots plegats és gran.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies