05/10/2018 | 10:34
Des de gener de 2018 hi ha al Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona l’exposició ‘Ifni, la mili dels catalans a l’Àfrica‘, que explica, a través de les veus de diversos testimonis, com era el servei militar obligatori a la colònia espanyola d’Ifni, a la costa meridional del Marroc. Ifni és un inhòspit i marginat territori, castigat a més per una guerra (entre el 1957 i el 1958, l’última, i probablement la més silenciada, de Franco, per la censura mediàtica a què va ser sotmesa per part de l’aparell franquista) i un setge permanent per part de l’Exèrcit marroquí d’Alliberament (ALN, Armée de Libération National), a més d’unes condicions de vida precàries per als soldats que hi anaven, alimentades per les humiliacions i els maltractes dels comandaments franquistes.
Allà, al territori de Sidi Ifni, es calcula que hi van ser enviats uns 4.000 joves milicians catalans, alguns dels quals expliquen en primera persona les seves vivències, des de l’eternitat de l’arribada (podia arribar a durar dos dies o fins i tot més des de Barcelona, en un viatge inacabable en tren fins a Cadis, d’allà a les Canàries i després a Ifni) fins a l’absurda nostàlgia del retorn. Comissariada per quatre membres (Alberto López, Andrés Antebi, Pablo González i Eloy Martín) de l’Observatori de la Vida Quotidiana, l’exposició es pot visitar encara fins el 23 de gener de 2019 i mostra, entre d’altres coses, els desvaris imperials i els deliris de grandesa de les elits militars de l’Estat, com la construcció d’un telefèric en una zona on no hi havia ni port. “La presència espanyola en aquestes terres està justificada per motius històrics”, afirmarien fonts del règim. Ocupat pels espanyols a la meitat de la II República, el 1934, el territori de Sidi Ifni va ser menystingut pel lobbi colonial català i espanyol, es va convertir en una presó en acabar la Guerra Civil i en una font de conflictes amb el Marroc fins a l’abandonament definitiu de la colònia el 1969.
Mitjançant imatges (algunes d’elles, fotografies inèdites de Cèsar Malet; d’altres, vinyetes de ‘Las guerras silenciosas’ de Jaime Martín, el pare del qual va passar per Sidi Ifni com a soldat), vídeos i records diversos d’alguns dels catalans que van fer allà el servei militar obligatori, els testimonis expliquen les seves vivències durant prop d’un any i mig en aquest enclavament desèrtic, aïllat i amb pocs (gairebé nuls) recursos naturals i de molt difícil accés: la colònia havia estat construïda sobre els penya-segats d’una platja. Per no tenir, no tenia ni tan sols interès estratègic. Però malgrat tot Ifni es va mantenir, especialment perquè servia com a base espanyola de reclutament de milicians que combateren amb el bàndol franquista durant la Guerra Civil.
Memòria compartida
Els relats dels antics reclutes, alguns d’ells autènticament colpidors, parlen de pallisses, humiliacions, fam, manca d’higiene, instal·lacions precàries, corrupció… Misèria i insensatesa en estat pur. Tot nou milicià que arribava a Ifni havia de passar tres mesos pel que es coneixia com el BIR, el Batalló d’Instrucció de Reclutes, moment en el qual la major part dels joves soldats descobrien que havien arribat a una ciutat assetjada, en guerra. L’ocultació dels fets per part del règim no impedia, no obstant, l’arribada de notícies i rumors a la Península sobre la situació a Ifni, fet que provocava el temor de famílies i futurs soldats davant la possibilitat que el sorteig de reclutament els destinés a Sidi Ifni. Malgrat la deshumanització de “l’enemic” que feia el relat franquista dels habitants d’Ifni, l’exposició recull testimonis dels mateixos combatents del bàndol marroquí.
Durant la guerra colonial d’Ifni, (tardor de 1957 – estiu de 1958) silenciada pel règim franquista, es van registrar 205 morts pel bàndol espanyol (a més de 166 desapareguts) i 519 pel bàndol marroquí (més 296 desapareguts). Un dels testimonis a través dels quals s’explica l’exposició, afirma que a Ifni “cada dia morien cinc o sis nois. Li vaig dir al tinent García si no li preocupava i ell em va dir que no, perquè a la Península hi havia 35.000 homes més que podien venir a Ifni. Li vaig dir si per a ell la vida no tenia cap valor i em va dir que una mula valia més que la vida de tres soldats, perquè quan moria un soldat ho resolien enviant un telegrama que costava cinquanta cèntims i quan moria una mula havien de donar moltes més explicacions i tenien més feina”.
La major part dels testimonis pertanyen a l’Associació Catalana de Veterans de Sidi Ifni, sense la qual, afirma el comissari Alberto López, no hauria estat possible fer l’exposició. Per què Ifni? Per què les històries en concret dels soldats catalans? Per “l’especial incidència que va tenir en las lleves fetes a Catalunya”, afirmen fonts de l’organització de l’exposició. Alguns del membres d’aquesta associació (que compta amb més de mig miler d’associats) tornen sovint al territori on van fer la mili, i ho fan amb una barreja de rancúnia i de nostàlgia.
Pep Fornés, director del Museu Etnològic i de Cultures del Món, preguntat per CRÍTIC, afirma que la funció d’un museu com el que dirigeix “no és mostrar objectes, sinó explicar significats“. “Ha de ser un museu més social que d’exhibició d’art. Aquesta és la meva idea de com ha de ser un museu d’etnologia al segle XXI: crític i de vegades incòmode”, afegeix Fornés.
