03/05/2018 | 18:30
Ho explico ara, que n’estic a punt de fer 32, però em va passar quan tenia 11 anys. I ho explico ara, que n’estic a punt de fer 32, perquè tot el que està passant m’ha fet interioritzar que la vergonya no ha de ser per mi, que és a ell a qui li hauria de caure la cara (i alguna altra cosa) de vergonya.
Gràcies per la sacsejada.
Els que em coneguin riuran, però era divendres i sortia de catequesi postcomunió. “Toma ya”. Anava cap a casa i no sé quina hora era, però era de dia encara. Un home em va aturar i em va demanar ajuda per no sé quina història: era infermer i havia d’acompanyar a unes nenes que li tenien por a posar-se una injecció. Jo que sé, una cosa molt rara. Però jo que era una papanates, que diria la Mafalda, li vaig dir que d’acord, i vaig entrar amb ell a una porteria, a tocar de casa d’una amiga dels meus pares. Era un home gran, madur en diríem ara, a mi em semblava un vell. Em va explicar moltes coses, tinc la sensació d’haver estat hores allà. Es va treure el penis dels pantalons i s’anava tocant. Em va tocar a mi i em va demanar que el toqués. Em va fer petons, molts, a la cara i als llavis. Jo tenia 11 anys. Era una nena grassoneta i ja tenia molts problemes amb el menjar. Recordo que em deia que era molt maca, que em faria fotos. Us escric així, com em ve, però la veritat és que és una escena dantesca que recordo molt confusament. Recordo que tremolava i que em vaig marejar molt. Es devia espantar l’home per què va obrir la porta i em va empènyer al carrer. Em vaig colpejar el cap amb la porta. Us ho escric i m’estic tornant a marejar.
Vaig arribar a casa de l’amiga dels meus pares i a partir d’aquí encara recordo menys. Em va asseure en un balancí i em va posar el seu fill, que llavors era un nadó, a sobre. La vaig sentir parlar per telèfon. Vaig sentir al pare de l’amiga dels meus pares cagar-se en tot i baixar corrents al carrer “A ver si lo pillo”.
Vam anar a comissaria i ens van recomanar que anéssim a una altra, que allà no tenien cap dona policia que em pogués escoltar. No vaig entendre perquè no podia escoltar-me un home. Vam anar a un altre lloc i vam posar la denúncia.
Mesos més tard va venir la policia a casa amb una carpeta molt grossa plena de fotos. Em van fer moltes preguntes, recordo que alguna intentava posar-me en contradicció. Em vaig sentir molt qüestionada i em van preguntar reiteradament si m’ho inventava. Finalment, van reconèixer la validesa del meu testimoni perquè ja “coneixien” al meu agressor. Sabien que deia la veritat perquè aquell home ja havia actuat diverses vegades a Barcelona. Sabien que feia horari d’oficina per què atacava a hores molt concretes. Repetia sempre el relat i el modus operandi i, sabeu què? Jo era la més gran de les víctimes: us ho torno a dir, tenia 11 anys.
Suposo que mai el van enxampar, mai va haver-hi judici i jo no ho he explicat pràcticament a ningú. Fins avui. Sempre m’ha fet una vergonya immensa. Fins avui.
Fins avui que veig que d’històries com la meva i pitjors estan a l’ordre del dia, com també ho està posar-nos en quarantena. Deixem de fer-ho. A risc de continuar sent una papanates, prefereixo que em colin un gol i defensar una mentidera que no pas menystenir i qüestionar el testimoni d’una víctima d’aquest masclisme que ens ofega, ens culpa, ens humilia i ens silencia.
Per si algú cau en la temptació, estalvieu-vos els comentaris de compadiment i en tot cas, feliciteu-me per haver-me tret aquest pes de sobre.
