19/07/2018 | 19:04
M’he repensat moltes vegades si escriure o no aquest text; convertir en paraules el sentiment i donar-li forma a una situació que molts i moltes no volen sentir-ne a parlar. La situació a la qual em refereixo és la següent: estic al metro, fent el trajecte pels llargs passadissos d’un transbord al metro de Barcelona. A la llunyania el veig venir, em mira amb massa ganes i sense la intenció de dissimular. Quan passa pel meu costat em xiuxiueja: “Morenita!”. Em giro i, com a autodefensa, li responc amb una botifarra, un gest simbòlic de desaprovació. La seva resposta és contundent: “Negra de mierda!”.
Potser és una situació poc important de violència perquè no totes hi estem exposades en la nostra quotidianitat. Però la qüestió aquí recau en les paraules tan agressives que va deixar anar l’home i en la posterior reacció que van tenir les meves companyes quan els hi vaig explicar.
D’ençà que vaig començar a interessar-me pel feminisme, he tingut l’oportunitat de participar en assemblees, grups i debats sobre aquest tema. Però mai he trobat o tingut la valentia de parlar com a subjecte de raça, és a dir, parlar des de l'”esglaó inferior” que comporta tenir unes característiques genètiques diferents de les occidentals. Sempre he parlat en pro de la persona blanca del meu interior que s’ha adaptat en un entorn majoritàriament blanc i que ha minimitzat l’existència negra.
“Gènere i raça són temes diferents i per tant, lluites diferents!” Aquest pensament l’he trobat tant en homes com en dones que creuen que són dos elements que no es poden barrejar, com l’oli i l’aigua. Fins i tot, quan es parla en termes de transversalitat es parla des de la centralitat de la dona-blanca-feminista-europea/occidental. És aquest patró qui configura la base del tronc i les persones LGTBI, amb diversitat funcional o racialitzades són petites ramificacions (sempre amb un pes més reduït) i invisibles degut a l’excepcionalitat d’aquestes realitats.
Quan he exposat situacions com la que vaig viure al metro, és quan els mateixos rols de dominació masculina són reproduïts per les dones mitjançant l’anul·lació completa de la meva perspectiva. En la frase “Negra de mierda!” només hi veuen o bé el racisme que connota la paraula “negra” o bé el masclisme d’haver-me insultat per ser dona. Es prenen la legitimitat de decidir si es tracta d’una situació masclista o bé racista al·legant que les dues opcions juntes no són vàlides per què “em revictimitzo massa”. També hi ha qui diu que les dones negres som “oportunistes” davant de la possibilitat d’una doble lluita que va més enllà del gènere, quan és inherent a ell.
Com a catalana, afrodescendent i colombiana amb una família blanca, he passat la major part de la meva vida assimilant la blancor com una eina de plenitud i de benestar per poder oblidar que sóc negra. Així i tot, davant la meva aparent adaptació/integració, ha estat sortir al carrer, conèixer persones, establir-hi el primer contacte que el gerro d’aigua freda feia efecte: et recorden que no ets ni seràs mai de Catalunya perquè la negritud del teu aspecte no correspon a la catalana que et demanen ser. I, llavors, és quan la negativa i la por a la negritud emergeixen del meu cos negre que et donen el ‘passing’ català.
El ‘passing’ català esdevé de la construcció de la negra blanca catalana: una “negra salvatge” que ha estat adoptada i, per tant, desarrelada del “salvatjisme”, integrada en un nou sistema de valors i normes occidental-cristianes i, en conseqüència, ja no és en la meva naturalesa mentir o robar. Després d’aquest procés de “negra a blanca” ja no se’m pot classificar mitjançant els estereotips de dona negra sexualitzada, erotitzada, fogosa, aprofitada, submisa i alguna vegada malhumorada i imponent com aquelles negres desestructurades pròpies dels suburbis americans. I si ho fan, tenien el perdó davant la innocència aparent de la ignorància que comporta no saber que les negres som iguals que les blanques. Jo era negra però em veien blanca, jo era una negra renegada i eternament agraïda de la meva occidentalitat. Només només podia ser negra quan ballava (perquè ho portava a la sang).
Però Angela Davis, Bell Hooks, Chimamanda o Alice Walker ja comencen a ser conegudes al nostre país. Les seves referències les trobem en cartells o en frases seves que serveixen de “segell antiracista” de les assemblees feministes. Però això no mostra, en alguns casos, que s’han llegit les seves idees o s’hi ha aprofundit amb treballs sobre les aportacions de persones afrodescents. A vegades, la lluita feminista segueix en una segregació que invisibilitza la lluita racialitzada. Fa la sensació que sempre s’han mirat als homes de dalt però mai a les dones de baix com les Kellys, les dones musulmanes de Huelva, les treballadores de la llar sense papers i un llarg etc.
No es pot entendre la lluita contra el capital sense una perspectiva feminista. Però tampoc sense saber que la divisió Internacional del treball és una divisió colonialista, on el racisme ha canviat de forma i el blanquejament i l’assimilació que deriven de la integració colonial han donat lloc a la separació del masclime i el racisme. Així s’ho han cregut alguns homes i algunes feministes que es creuen amb la legitimitat de decidir quan una és negra o quan una és dona. Fer callar a una persona, desacreditar-la i reinventar-ne el seu relat davant d’una situació de violència és aliar-se amb la violència, per tant: és violència.
