Els ajuts de la Generalitat als mitjans en català són transparents i objectivats

Quiosc

Un quiosc de Barcelona, on es venen diaris i revistes en diverses llengües.

El passat 3 de juny, Sergi Picazo i Roger Palà van publicar un article sobre les subvencions a la premsa editada en català que la Generalitat de Catalunya va atorgar l’any 2014. Es tracta d’un reportatge molt interessant, ja que sistematitza i endreça una informació que apareix publicada al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC), però que cal treballar a fons por poder dotar les dades de sentit i poder fer les sempre pertinents comparacions. A més, tot sigui dit, es tracta d’unes xifres que no solen sortir gaire publicades als mitjans, i no només als que reben ajuts del Govern català.

Com era d’esperar, la informació publicada va donar lloc a comentaris a les xarxes socials i a alguns mitjans, tant sobre les quantitats com sobre els guanyadors, ja que hi havia qui en volia fer una lectura política. Com es podia preveure, l’element que més comentaris va generar van ser les subvencions al Grupo Godó, editor de mitjans considerats afins a CiU, però al mateix temps criticats tant des de posicions sobiranistes com espanyolistes i també des de l’esquerra i alguna dreta. No debades, Godó sortia com l’actor més beneficat (1.008.000 euros), a força distància del segon (El Punt Avui – L’Esportiu de Catalunya, amb 723.000). El suport explícit d’aquest darrer al procés també va generar els típics comentaris sobre la politització dels ajuts.

Ajudes transparents i amb criteris objectivats

El problema arriba, des del meu punt de vista, precisament quan es vol fer una lectura política –i en concret, partidista– d’aquests ajuts. En aquest sentit, crec que la peça de Palà i Picazo hauria pogut ser una mica més precisa a l’hora d’explicar la natura dels ajuts. En fer-ho, s’hauria vist que les ajudes a l’edició de mitjans en català són molt transparents i responen a criteris objectivats que redueixen la capacitat del Govern per afavorir els amics i castigar els enemics. Si és que ho vol fer, és clar.

La raó és que es tracta d’unes subvencions que s’atorguen a partir de criteris lingüístics, de difusió i d’audiència prèviament definits i a partir d’una convocatòria pública a la qual els mitjans han de presentar una sol·licitud. El 2014 –any que s’analitza–, hi havia ajuts a mitjans impresos, publicacions digitals, ràdios i televisió. Per tant, s’hi poden presentar tota mena de mitjans i el procés es regulà i es feu públic a través de la tradicional convocatòria al DOGC i al web de la Generalitat.

Crec que si analitzem les bases de la convocatòria (que trobareu aquí i aquí) s’entén molt bé el que pretenc explicar. D’una banda, es veu que només poden optar a les subvencions els mitjans que s’han editat durant l’any anterior –no es poden presentar, doncs, projectes de publicacions– i que ho hagin fet en català. En cas dels mitjans editats en dues llengües (com La Vanguardia, El Periódico de Catalunya o Segre), només podran rebre subvencions pels exemplars editats en català.

Només exemplars venuts a quiosc o enviats als subscriptors

Pel que fa les quantitats que es van pagar, hi havia dos grans criteris si ens fixem en el cas dels diaris que surten a la notícia que estem comentant i que són els principals beneficiats pels ajuts. D’una banda, es paguen 300 euros per cada número editat; és a dir, per cada dia que el diari surt al carrer. D’altra banda, els editors reben “0,043 euros per exemplar difós segons certificació de l’empresa auditora –a l’Estat espanyol, Introl– de les dades de justificació de la difusió/difusió de pagament ordinari”. O sigui, pels exemplars venuts cada dia al quiosc i els enviats a les cases dels particulars que hi estan subscrits. A més, s’afegeixen 1.000 exemplars més per número editat com a bonus per completar la subvenció.

La limitació de la subvenció al nombre d’exemplars difosos per pagament ordinari és important, ja que no es donen subvencions als exemplars que es difonen a través de les compres o les subscripcions en bloc que puguin contractar les administracions publiques o les empreses. Tampoc s’hi poden comptar els exemplars difosos gratuïtament, com els tan comentats i fotografiats exemplars de La Vanguardia que molts dies es poden trobar als transports públics de l’àrea metropolitana. I ha un tercer element que cal tenir present: als diaris amb edicions territorials se’ls atorga una subvenció complementària de 100 euros per número per al conjunt de les edicions. Això afecta, per exemple, a El Punt Avui, que disposa de l’edició nacional i la de Comarques Gironines.

Vistos aquests criteris, es pot observar amb força facilitat que les ajudes rebudes per les diferents capçaleres guarden una clara proporció amb la seva difusió en català. Així, mentre La Vanguardia rebia 856.831 euros per difondre uns 47.400 exemplars en català de mitjana diària, El Periódico de Catalunya en rebia 495.813 euros per uns 24.700 exemplars. La proporció es manté si s’observen les dades d’El Punt Avui (472.603 euros per 22.482 exemplars) o de l’Ara (322.562 euros per uns 15.800). Una dada certament cridanera de la noticia de Picazo i Palà era que tres diaris de proximitat (Regió 7, Segre i Diari de Girona) van cobrar exactament el mateix: 149.979 euros. El misteri desapareix quan es veu que tots tres editen al voltant dels 4.500/4.600 exemplars. En el cas de Segre, és clar, només es compten els publicats en català. Tot això, segons dades d’Introl i el seu servei OJD.

No només diaris, també mitjans digitals, ràdios i televisions

Si féssim el mateix exercici amb les subvencions als mitjans digitals, les ràdios i les televisions veuríem que es dóna la mateixa situació: una forta correlació entre les xifres (en aquests casos d’audiència) i les subvencions rebudes. Tret, és clar, que algun mitjà hagi jugat amb les dades –sobretot en el cas dels on-line, on és pot fer certa enginyeria comptable. I això és així perquè aquestes subvencions són el que tècnicament s’anomena ajuts automàtics. És a dir, s’atorguen aplicant les bases de manera automàtica a partir de les dades enviades pels sol·licitants i verificades per l’administració. El Govern té un marge de discreció tendint a zero: gairebé es limita a comprovar que els sol·licitants compleixen els criteris i agafar la calculadora per veure quant s’ha d’atorgar a cada mitjà. L’objectiu d’aquestes ajudes, creades el 1983 per a la premsa i ampliades per la resta de mitjans al 2005, sempre ha estat ajudar a la sostenibilitat econòmica dels mitjans editats en català, que es considera que competeixen en pitjor condicions en un mercat bilingüe com el d’aquest país. Es subvenciona, doncs, per publicar en català, no pel que es publica.

rac1

RAC1 és l’emissora generalista més escoltada a Catalunya des de fa anys.

Fer inferències polítiques d’aquests ajuts, per tant, és arriscat. Si el Grupo Godó és el més beneficiat és perquè edita el diari en català amb més difusió i a molta distància del segon. A sobre, també gestiona la ràdio privada generalista en català líder a Catalunya, RAC1. RAC105, tot i que amb modèstia, també aporta audiència i per tant subvencions al grup. De la seva banda, en canvi, les altres empreses subvencionades al 2013 disposaven com a molt de ràdios i/o televisions locals, que reben subvencions menors precisament pel seu àmbit de cobertura més reduït.

Altres consideracions

Una altra qüestió és per què Godó està en condicions de rebre totes aquestes subvencions. No ho podria fer sense haver rebut el suport directe i indirecte de Governs anteriors. Ja va rebre diners –llavors del segon tripartit– per posar en marxa l’edició catalana del diari i va poder engegar dues cadenes de ràdio perquè el darrer executiu de Jordi Pujol apostà per la creació de, precisament, grups multimèdia catalans que poguessin competir amb els grans grups privats espanyols que s’havien configurat als noranta.

I una altra qüestió són també les subvencions que es puguin donar sense publicitat –sense convocatòria prèvia i oberta–, els contractes de producció –com el famós de 2 milions que la Generalitat va signar amb Godó el 2011– o els convenis entre l’administració i empreses, que tampoc tenen naturalesa competitiva ni compten amb publicitat prèvia. De fet, no cal anar gaire lluny per trobar-ne un:

3 comentaris
  • Joan Ginabreda 12 de juny de 2015 - 11:26

    Gran aportació d’aquest “comentari tècnic” amb més extensió i fons que l’article original. Crec que desde Crític es fa una gran feina, però no s’ha de deixar que la manca de mitjans ni temps baixin la qualitat dels articles, com està començant a passar.

  • Toni Lodeiro Zas 13 de juny de 2015 - 8:21

    “Objectius?????” La lógica de la subvencions és moooooooooolt perversa. Quant més exemplars edites, més cobres. Amb l’únic requisit de ser en català (tant és parlar de Messi o de “Sálvame” si és en català”). Els rics cada vegada més rics i viceversa. Això no és fomentar la democràcia (pluralitat i qualitat de veus) sinó el contrari, un criteri d’eficiència sense valors. Molt lluny del què ha de fer una administració pública.
    Treballo en un mitjà petit (www.opcions.org), especialitzat en consum conscient, que modestament crec que és de molta qualitat i aporta molt valor a la societat i a les persones que el llegeixen, i les passem “canutas” per malviure. Alhora, milers d’€ dels calers de tothom s’en van a patrocinar premsa de dubtosa qualitat només perquè tenen molta audiència.
    Vaig demanar informació al departament de la generalitat que porta el tema per poder accedir a ajuts i vaig sentir sensació de moltes trabes burrocràtiques i poc interès pels mitjans petits. Se’l porta qui menys ho necessita, i mitjans amb directius que cobren salaris segur estratosfèrics.
    No és la meva idea de democràcia ni del paper redistribuïu de la administració pública, que no ha de gestionar els calers només amb criteris de “rentabilitat”

  • Marc 3 de maig de 2017 - 19:25

    Podríamos creer que el Goven lo hace bien porque con una mano objetiviza los criterios de adjudicación de ayudas a medios, y hasta recorta la aportación en un par de millones, pero con la otra mano aumenta hasta 20 millones de euros el gasto en publicidad institucional, cuyo reparto no es nada transparente. Ahí está la noticia. Además, están las suscripciones a medios, que manejan cifras nada desdeñables.

Deixa el teu comentari