Exageren les feministes? Dades per entendre l’abast de la violència masclista

  • Mireia Duran i Maria de la Fuente
  • dimarts, 18 setembre 2018
  • Comenta
  • General

Cartells a les mans dels assistents a la concentració contra la violència masclista celebrat a la plaça Sant Jaume de Barcelona / RAFA GARRIDO – ACN

La violència masclista no és un fet excepcional. Les dones que han patit una situació greu de violència masclista a Catalunya (25,3%) són més que les universitàries (22,4% segons el cens, 2011) o les fumadores (18,5%, segons l’ESCA 2017), per posar dos exemples. Si comptabilitzem també les dones que a Catalunya han tingut experiències d’aquesta violència més lleus o puntuals, el percentatge d’afectades arriba fins al 50,7%. Es tracta d’una situació tan estesa com silenciada. Per això són tan importants les enquestes de violència, i per això és tan important repetir-les, comprovant l’evolució i permetent tenir referències per saber on els poders públics han de redreçar la seva intervenció. Al nostre context, la política ha anat en diversos moments per davant de la societat i s’ha legislat de forma ambiciosa i contundent en alguns aspectes (en l’àmbit penal a l’Estat, i a Catalunya ampliant de forma pionera la protecció a les víctimes de violència masclista en àmbits diferents al de la parella, casos com l’assetjament sexual o la mutilació genital). La sensació, però, és que el fenomen de la violència masclista no canvia gens ni mica o ho fa de manera molt lenta. Són exagerades les feministes en aquest sentit? Ho comprovem amb les dades de la nova enquesta de la Generalitat.

Una enquesta molt esperada

Després de la primera enquesta catalana sobre violència masclista, impulsada pel govern Tripartit l’any 2010, semblava que no es repetiria l’experiment. Però aquest estiu –incomprensiblement amb dos anys de retard- s’han publicat les dades d’una nova enquesta, del 2016, que perfecciona la metodologia i incrementa els àmbits d’anàlisi d’aquest greu problema. El treball de camp es va dur a terme abans de l’explosió feminista del passat 8 de març, però en un context on es començava a notar –sobretot a les xarxes- que les dones –en particular les joves- ja no pensaven deixar passar la violència –almenys la violència sexual-.

Per situar-se davant les dades de la violència masclista cal tenir en compte dues coses: primer, que la violència pot adoptar moltes formes i tenir nivells de gravetat molt diversos. No totes elles són formes delictives. Justament perquè la violència és un extrem dins la lògica patriarcal, cal tenir molt present que no ens trobem davant d’una situació de blanc o negre, sinó d’un ‘continuum’ entre la desigualtat i falta de respecte, l’abús i la violència pròpiament dita, que pot tenir diversos graus (a l’enquesta “menys greus”, “greus” o “molt greus”).

Sovint, imaginar-se la violència com un fet aberrant, totalment extrem i fora de la lògica social és el que impedeix identificar-la quan la tenim davant. També és el que ha provocat la tradicional incomprensió de les dones que l’han viscut. I per això, per molt que sembli un recurs merament retòric, l’educació –que és justament una de les potes més coixes de la intervenció pública- és tan important, i una resposta molt més efectiva a la llarga que l’àmbit penal. La resposta penal és sempre insuficient, perquè la responsabilitat d’aquesta forma de violència va molt més enllà de l’agressor. Aquest fenomen es resol intentant que la “superioritat del gènere masculí” desaparegui de l’imaginari de la majoria de la població, no pas allargant penes, i que tota la població –i en particular, tal com mostra el gràfic, els homes- identifiquin els comportaments masclistes abusius o violents.

La violència masclista no és una, sinó moltes

Hi ha moltes formes de violència, dins i fora de la parella –en aquest segon cas, majoritàriament a l’espai públic. Hi ha violència física, econòmica, psíquica. Aquesta darrera és la més estesa i, segons les expertes, pel que fa a la violència dins la parella, sol ser el pas necessari per a l’existència de violència física o sexual. El 39% de les dones que van ser víctimes per part d’exparelles ho van ser en el terreny psicològic (mentre que el 14,4% van viure violència psíquica i el 10,3% sexual), i en les parelles actuals, la violència psicològica és gairebé deu vegades superior a les altres formes. És la més difícil d’identificar (com es veu al següent gràfic), de demostrar i escapa en gran mesura a l’àmbit penal. És la forma més estesa de violència dins la parella i encara, com a societat, no hem après a reconèixer-la i sancionar-la.

El gènere és el factor comú, però altres desigualtats són un factor de risc

L’enquesta de violència contradiu un prejudici estès que associa la violència a alguna forma de marginalitat: aquesta violència no coneix edats, nivell educatiu, classe social o origen: no hi ha sectors socials lliures de violència, com no hi ha col·lectius al marge de la lògica patriarcal, malgrat que la violència no es produeixi d’igual forma ni en la mateixa mesura en tots els col·lectius. El tabú de la infància, com un moment preservat és el primer que desmunta l’enquesta, que assenyala que el 12% de les enquestades va patir violència greu durant la infància. A més, en un 32% dels casos, els fills o filles de les enquestades víctimes de violència, estaven presents durant els episodis violents i 14% els van patir directament.

Per una altra banda, l’enquesta de violència fa visible, donant-hi una mesura estadística, una realitat esfereïdora, que fa dècades que es denuncia per part de les activistes i afectades. La victimització generalitzada de les dones amb discapacitat. Entre les dones amb diversitat funcional, són majoria les qui han patit violència masclista.  El masclisme és una lògica de poder i la diversitat funcional és un factor de major desigualtat en aquest poder. La manca d’escolta de l’opinió pública i les administracions certament ha estat terreny adobat per la impunitat i poder fer públiques aquestes dades ha de servir per posar l’alarma sobre el mateix.

El gran repte: identificar, donar-hi importància i respondre adequadament

La resposta dels poders públics no és prou eficient i, en alguns casos, com vam saber gràcies a ‘La Manada‘, és clarament injusta. Sense arribar a aquests extrems, l’enquesta posa la llum d’alarma sobre un fet: quan les dones han viscut episodis de violència dins la parella durant el darrer any i han respost utilitzant els serveis al seu abast, no ho han fet en primer lloc als serveis creats específicament per aquesta finalitat. Les dones que han patit algun fet durant el darrer any van anar a tractament psicològic un 17,4% dels casos, i a serveis d’atenció a la víctima o SIADS només en un 4,3%. Aquest és un dels elements que les polítiques públiques haurien de revisar, perquè alguna cosa no s’ha pensat bé o no s’està portant a terme de manera adequada en la resposta a les necessitats de les dones en situacions de violència.

El costat positiu de les dades és el que té a veure amb les denúncies: el percentatge de dones que denuncien respecte al total de les qui consideren que han patit accions delictives –que, com hem vist, no són totes- ha passat del 17,7% l’any 2010 al 26,1% l’any 2016. Segueix sent un volum molt petit de denúncies, però l’augment és sens dubte un fet remarcable. A més, la valoració del servei de recepció de denúncies és força alt, i només suspèn en un 13,7% dels casos. Aquesta és també una bona notícia. El cas de ‘La Manada’, però ens porta a centrar el focus sobre altres actors del procés: els operadors jurídics i el procés en el seu conjunt, sobre els quals l’enquesta no aporta informació.

En qualsevol cas, el problema de fons en la sortida de situacions de violència va més enllà. Si parlem de la violència considerada denunciable per les víctimes, la raó principal per no haver dut a terme la denúncia és la seva infravaloració (en un 53,5% dels casos), mentre altres motius com el sentiment de culpa, la por, la dependència o la por al procés presenten percentatges molt més baixos. Aquest fet s’arrela en un component social i cultural molt més profund que qualsevol ordenament jurídic i té a veure amb normalització i també amb l’imaginari femení de la vocació de cura i sacrifici.

L’ètica de la cura que es mesura en termes de “provocar el menor dany possible als altres”, si no s’entén correctament pot portar a renunciar a la pròpia existència plena. Aquest tret de la “feminitat” és clau en l’enquistament de les relacions de victimització, però no oblidem que és la “masculinitat” la que és violenta. La creença d’haver de tenir una posició dominant, i la certesa que la violència sobre la “seva dona” o sobre “les altres dones” compta amb l’acceptació explícita o implícita de la societat. Certesa que no és, malauradament, del tot equivocada.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Associació iQ
Observatori iQ
Web: http://iqobservatori.org
Twitter: @iquotidiana
Facebook: www.facebook.com/InstitutQuotidiana

Feminisme Crític és el tinter i les paraules de l’Associació iQ, que treballa per introduir la perspectiva de gènere en el debat social i polític, tot (re)interpretant-la com un element d'innovació, de democràcia, de justícia i canvi social.

Volem una societat on dones i homes puguin desenvolupar les seves capacitats de forma lliure i equitativa, i on les experiències i les necessitats d'ells i d'elles siguin considerades igual de valuoses.

Les dones que formem part d’iQ i que escrivim en aquest blog estem convençudes que tant la perspectiva de les dones com la mirada igualitària donen les claus d’interpretació del món i són les palanques de canvi que hauran de permetre el trànsit cap a una vida compartida més amable, més feliç. Mans a la lletra!

Coordinació

Maria de la Fuente Vázquez

Cerca al blog