28/10/2018 | 16:30
A l’Estat espanyol, els joves tenen l’obligació d’anar a l’escola fins els 16 anys, etapa vital en que, en cas que no es repeteixi cap curs, un adolescent ha superat la primària i la secundària. Són els dos cicles escolars que, segons la LOGSE -Llei Orgànica d’Ordenació General del Sistema Educatiu Espanyol-, cap ciutadà de l’Estat pot eludir. Però si l’alumne arriba a l’edat establerta sense haver acabat l’ESO, té dret a abandonar el circuit educatiu. És l’anomenat fracàs escolar, que acostuma a atribuir-se socialment a la incapacitat de l’estudiant per prosseguir amb els seus estudis. Res més lluny de la realitat: quan s’obre el focus a nivell de país, s’observa que l’abandonament educatiu és un problema endèmic de Catalunya i del conjunt de l’Estat, que s’arrossega de fa anys i que ens situa a la cua a nivell europeu.
Les dades de l’Enquesta de Població Activa de l’Eurostat recollides pel Ministeri d’Educació mostren que el 2017 l’Estat espanyol va ser el segon país de la Unió Europea dels 28 amb més abandonament escolar només després de Malta; més de 8 punts percentuals per sobre de la mitjana. Catalunya, per la seva banda, queda en l’equador del ranking autonòmic amb un 17,5% d’abandonament -lleugerament per sota de la mitjana-, en una llista que encapçala Melilla amb els pitjors resultats i que deixa al País Basc com la regió amb menys abandonament. Ambdues dades es troben lluny dels barems de l’anomenada Estratègia Europa 2020, l’agenda de creixement i treball de la UE d’aquesta dècada, on es marcava com a fita reduir el fracàs escolar per sota del 10% a nivell comunitari.
Aquesta situació ve donada per diversos factors però la precarietat laboral del país encapçala aquestes causes, tal com apunten des de la Direcció General de Joventut. El tècnic de mobilitat social de la Direcció, Mawa N’Dyane, encarregat de treballar en projectes contra l’abandonament escolar afirma que l’absentisme escolar és molt més freqüent en joves en risc d’exclusió social; joves que molts cops queden als marges d’un sistema educatiu que no arriba a respondre les necessitats diverses dels seus alumnes.
L’altra cara de la mateixa moneda és la dels esforços que, Administració i societat, estan fent per combatre aquest fenomen. L’Eurostat també indica que l’Estat espanyol és el segon país, després de Portugal, que ha aconseguit reduir més la taxa d’abandonament escolar entre el 2012 i el 2017, fins un 6,4%. Xifres que, creuades, posen de relleu l’enorme dèficit en aquest camp tot i l’èxit per abordar el problema. A més, les dades del Departament d’Ensenyament registren una reducció de la taxa de repetició – percentatge d’alumnes que repeteixen curs – de fins a cinc punts per cada any d’ESO entre 2007 i 2015, i la taxa de graduació –que indica el nombre d’alumnes de 4t d’ESO que es graduen de secundària sense assignatures pendents- ha pujat del 75,9% fins el 86,8% en el mateix període.
Conscients de l’enorme repte, des de la Generalitat s’han impulsat diversos plans d’actuació per donar resposta a aquesta situació, com ara l’Ofensiva de país a favor de l’èxit escolar, que va activar-se el 2012 i que finalitza tot just aquest 2018. Tanmateix, des de la Direcció General de Joventut també s’ha previst treballar l’èxit educatiu en el Pla Nacional de Joventut de Catalunya 2010-2020. I és que l’abandonament escolar té conseqüències personals, però també col·lectives. Per una banda, actua com un limitant de les oportunitats socials i econòmiques en la vida de les persones afectades. El mateix Pla per a la reducció del fracàs escolar del Departament indica que la diferència entre el percentatge de la població a l’atur amb estudis postobligatoris i la població a l’atur sense aquests ha passat de 48 punts el 2005 a 73 punts el 2013. Però les conseqüències d’altes taxes d’abandonament també impacten en un pla social, afectant el potencial econòmic i social d’un país, la qualitat en els processos participatius i el creixement econòmic.
Les fortes retallades en l’àmbit educatiu dels últims anys no han estat un marc amable per tirar endavant projectes capaços d’abordar l’abandonament escolar com un fenomen social, que neix a causa de factors socioeconòmics o de l’origen de l’alumnat. Per això, l’Administració ha centrat els recursos en impulsar grups de treball des del teixit social dels municipis, que apostin per treballar de manera interdisciplinar, amb espais per dur a terme activitats des de l’autonomia dels joves. Tal com explica N’Dyane, aquests projectes posen el focus en entendre el procés educatiu com una experiència que va més enllà de la formació clàssica: “Si entenem l’educació com a un motor social, hem de fer més atractiu el motor. Els nostres projectes no van centrats en millorar els resultats educatius. Volem centrar-nos en l’acompanyament, en la feina dels educadors conjunta amb els docents, en introduir eines de coaching que tenen impacte positiu entre joves i famílies, i en el valor de l’educació emocional”.
Tortosa, la segona residència dels joves
Al casal de l’associació Atzavara-arrels, davant l’estació de Renfe de Tortosa (Baix Ebre), hi passen cada tarda més de 40 joves. Allà hi troben un equip tècnic que prepara dinàmiques i activitats de tot tipus, des de l’oci i el joc a l’autoconeixement, per després atendre les seves necessitats escolars. És un dels projectes pilots que, des de la Direcció General de Joventut, s’està promocionant per treballar en l’abordatge de l’absentisme i l’abandonament dels estudis. Però no es tracta només de fer els deures, va molt més enllà: “S’ho prenen com si fos casa seva. S’impliquen ells. Poden decidir com tenen els mobles, on fan una pintada o si han de canviar la sala. Això és casa seva”, explica el coordinador de l’entitat, Albert Llatge.
Atzavara – arrels és una associació amb quasi 20 anys d’història que ha vist com Tortosa s’ha anat transformant socialment, convertint-se en un municipi d’acollida per a moltes famílies nouvingudes i superant una crisi econòmica que va fer estralls entre els seus veïns i veïnes. Quan aquests elements van començar a entrar en l’ADN de la vila, l’entitat va decidir obrir una via de reforç educatiu pels infants i els joves més vulnerables. Llatge, qui ha format part d’aquest projecte des dels seus inicis, explica que es van trobar que el sistema educatiu no tenia les eines per abordar les necessitats de les aules, fent néixer la frustració: “Hi ha joves a qui se’ls hi suma l’etapa de l’adolescència, que ja és complicada de per sí, amb una crisi d’identitat”, generada per “mirades d’exclusió i de racisme”, explica.
“Quan vam començar a treballar des de les particularitats de cada subjecte, el que vam veure és que el risc d’abandonament era símptoma d’altres coses: baixa autoestima, mala gestió de l’estrès, falta d’autoconeixement, de saber cap on anar, de saber qui sóc i què vull”, explica Llatge. Per això, el punt de trobada de l’entitat està pensat per donar cabuda a tots aquests neguits més que per estudiar matemàtiques, socials o anglès. I per fer-ho, els coordinadors del projecte es reuneixen amb altres agents de Tortosa que treballen amb infància i joventut, com ara representants del Departament d’Ensenyament, l’Ajuntament, Serveis Socials o taules sectorials dedicats a l’habitatge, a la salut o a l’espai públic: “Imagina’t. A l’espai, ve un jove amb dificultats a l’escola. Quan ens reunim a la taula puc parlar-ho amb el seu tutor. Compartim dades i ho analitzem. Veiem si participa d’alguna entitat, com del club de futbol. O si la família està en procés de rebre una ajuda. Parlem de si el veiem més angoixat o si necessita un reforç concret”, explica.
El d’Atzavara – arrels no és un projecte d’intervencionisme vertical, sinó que posa al centre la voluntat de treball dels joves i les seves inquietuds. No és obligatori, no són els centres escolars qui els manen anar-hi, són els mateixos joves qui s’apropen cada tarda. Molts d’ells, tal com explica l’Albert Llatge, tornen al casal en edat adulta per col·laborar-hi. De fet, l’entitat ha engegat un projecte anomenat “joves referents”, on persones que han passat per Atzavara, que partien de les mateixes dificultats que els joves que hi participen ara, expliquen el seu camí: “L’última en venir va ser una noia que és psicòloga i treballa amb realitat virtual per superar fòbies. Una de les coses que els explicava era la gran font de riquesa de la qual disposaven i de la que no en són conscients, com ara els recursos lingüístics. Molts d’ells parlen cinc o sis idiomes. Ningú a la seva edat parla tantes llengües!”. L’entitat beu de la roda de solidaritat que es llaura en el contacte entre participants, educadors, l’espai físic i altres associacions.
Precisament és aquest treball en xarxa el que es vol potenciar des de la Direcció General de Joventut. Però, com tantes altres entitats de base, Atzavara – arrels fa anys que desenvolupa la seva tasca de transformació social basant-se en el teixit comunitari: “Quan va arribar la crisi, quan vèiem que hi havia risc de desaparèixer, era quan la societat necessitava més del nostre paper. No hi havia béns. Què podíem fer? Havíem d’atendre més gent amb menys recursos. Doncs vam decidir començar a treballar en xarxa”. Davant del no res, la comunitat va trobar resposta en la comunitat, i ara l’aposta des de l’administració els ha permès sistematitzar les formes de treball, donar espai a la reflexió i orientar la seva acció. Llatge veu l’impacte que genera el projecte entre els joves que assisteixen al casal, amb més motivació, “tant per l’institut com per la seva vida”, explica. Però sobretot, es mostra especialment optimista amb els resultats que estan per arribar: “Els joves s’estan convertint en referents pels més petits, que els veuen com a models amb una vida saludable i una actitud positiva davant la vida”.
