El fals conflicte de pobres contra pobres

El 2008 la crisi va començar a colpejar durament l’economia espanyola i catalana. Després d’anys de creixement i millores econòmiques, els governants van dir que tocava estrènyer-se el cinturó davant l’arribada d’una dura recessió. Retallades en els pressupostos públics per la sanitat i l’educació, reducció de plantilles, atur, precarització laboral. En un context així, com justificar les partides adreçades a la cooperació amb els països empobrits? I van dir-nos que primer calia ajudar els de casa, sortir del forat, i després ja tocaria mirar cap a fora.

La conseqüència: l’AOD (Ajuda Oficial al Desenvolupament) de l’Estat espanyol ha passat de més de 6.570 milions d’euros el 2009 a només 1.600 milions d’euros el 2014 (Informe 2015 “La salud en la cooperación al desarrollo y la acción humanitaria“). Però l’aportació oficial no només ha baixat en números totals, sinó que ha patit una retallada dràstica també en percentatge: si el 2009 l’aportació suposava el 0,45% de la RNB (Renda Nacional Bàsica), el 2014 el percentatge es va reduir fins al 0,15% de la RNB. La tisorada també ha estat molt dura als comptes de la Generalitat de Catalunya: de 57,30 milions d’euros el 2009 a 14,34 el 2014.

Però el discurs que justifica la retallada en cooperació amaga diverses trampes, perquè la reducció ha estat molt més profunda en aquest àmbit que en altres partides, algunes de les quals fins i tot han crescut. I perquè la doble moral provoca que, mentre neguem el suport a països on pateixen fam, desnutrició i malalties curables, empreses transnacionals radicades al nostre país (moltes de les quals eludeixen impostos) espolien les zones del planeta més empobrides.

Persistència i agreujament de les desigualtats en salut

En un món on no falten els estudis que constaten, any rere any, que hi ha recursos perquè tothom visqui amb dignitat, la desigualtat entre països i persones es perpetua i fins i tot s’agreuja i cada cop es concentra més riquesa en més poques mans. El passat mes de gener es va fer públic que 62 persones acumulen la mateixa riquesa que la meitat de la població mundial.

Aquesta desigualtat es tradueix en que una part de la població mundial gaudeix d’una atenció mèdica de qualitat, mentre que milions de persones als països empobrits tenen greus mancances pel que fa al personal mèdic i d’infermeria que atén la població que ho necessita. Amb greus conseqüències, per exemple, sobre mortalitat infantil i durant el part.

Retallada del 75% en cooperació

Com apuntàvem al principi, la retallada en l’Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD) ha deixat molt malparat el suport als països empobrits. Entre 2009 i 2014, la retallada ha estat del 75,64% a nivell estatal i del 74,97% a nivell català, unes proporcions pràcticament iguals.

Dins de l’AOD, encara ha quedat més tocada la salut: a nivell estatal, l’ajuda al desenvolupament en salut s’ha reduït el 86,94% entre 2009 a 2014. I actualment aquesta partida suposa únicament el 4,06% del total de la cooperació oficial espanyola. A nivell català la situació és força diferent en l’àmbit de la salut, ja que hi va haver una retallada inicial, però l’aportació ha remuntat i el resultat és que entre 2009 i 2014 el diners per cooperació en salut s’han retallat només l’11,29% i actualment representa el 40,51% del total de l’AOD catalana.

Els discursos oficials han remarcat des de l’inici de la crisi que calia estrènyer el cinturó, especialment en cooperació per tal de prioritzar altres partides. El 2012 vam sentir el ministre d’Afers Exteriors i Cooperació, José Manuel García-Margallo, justificar la retallada en ajut al desenvolupament: “És una opció extremadament dolorosa, però l’altra opció, potser, és retallar pensions o tancar ambulatoris”. I la tardor de 2013, l’aleshores president català, Artur Mas, també va argumentar la dura tisorada de la Generalitat a la cooperació perquè calia “preocupar-se per les prioritats bàsiques a Catalunya, com mantenir els programes de lluita contra la pobresa i dedicar-se als barris”.

Aquestes justificacions oficials contrasten amb l’opinió de la població, expressada a l’Eurobaròmetre, que considera de forma àmpliament majoritària que cal continuar donant suport a la cooperació amb el Sud i també de manera específica en salut. En concret, el 78% de persones enquestades de l’Estat espanyol (i el 69% de mitjana a Europa) es van mostrar d’acord en què la lluita contra la pobresa als països en desenvolupament sigui una de les principals prioritats de la UE, i el 63% que també sigui prioritària pel propi govern (a la resta del continent, ho pensa de mitjana el 50%). A més, el 45% de ciutadans de l’Estat espanyol (i el 39% de mitjana a la UE) consideren que la salut ha de ser el principal camp per cooperar amb els països en desenvolupament.

Cauen les aportacions al desenvolupament, creix la despesa en armes

Mentre els governants agiten el fantasma de les pensions i la sanitat per justificar la retallada dels diners per ajudar els països en desenvolupament, la realitat és que els pensionistes han anat perdent poder adquisitiu (si tenim en compte l’evolució de l’IPC) i que la sanitat pública ha quedat greument afectada des de la irrupció de la crisi.

Fonts. Despesa militar: Centre Delàs / Pagament dels interessos del deute: Elconfidencial.com / Frau fiscal: Fundación de Estudios de Economía Aplicada / Elusió fiscal de les multinacionals: Gestha / Corrupció: ULPGC i Bez.es

 

En canvi, una altra partida que obliden als discursos públics però que, com la cooperació, també va adreçada a l’exterior ha patit unes retallades molt menors. Es tracta de les despeses militars incloses als pressupostos de l’Estat i que el Centre Delàs ha calculat que de 2009 a 2014 s’han reduït només l’11,76%. Aquesta partida, que genera mort, destrucció, patiment i malalties, és actualment 10 vegades superior a la de cooperació al desenvolupament, que precisament vol posar remei (entre d’altres tasques) a les conseqüències devastadores dels conflictes armats. És a dir, que els governs tenen capacitat de maniobra i sí que hi ha diners que es podrien invertir en partides socials, però els governants tenen unes altres prioritats polítiques.

La xifra que es destina a cooperació també contrasta amb els milers de milions d’euros que l’Estat espanyol destina cada any a pagar el deute privat dels bancs, als diners públics que es perden per culpa de la corrupció o als diners que mai arriben a les arques de l’Estat perquè les grans companyies i fortunes privades troben les maneres per no pagar impostos.

Cooperació vs espoli a l’Àfrica

Els discursos que legitimen les retallades en la despesa oficial en cooperació estigmatitzen els països que haurien de rebre les ajudes com a eterns receptors que s’acomoden en aquesta situació i no s’esforcen per sortir del forat. Però una anàlisi acurada revela un saldo econòmic molt negatiu pel que fa a la incidència exterior sobre l’economia d’aquests estats.

L’informe “Honest Accounts? The true story of Africa’s billion dollar losses”, desgrana no només els diners que arriben a l’Àfrica en forma d’ajuda oficial, préstecs privats i altres inversions, sinó que també posa l’atenció sobre els guanys que empreses multinacionals i entitats financeres internacionals obtenen d’aquest continent, ja sigui en forma d’espoli de recursos, de pagament de deute (que sovint té un origen il·legítim) o de l’emigració de professionals formats al país d’origen que marxen a treballar a l’estranger. És a dir, pràctiques que es generen als països del Nord i que interfereixen negativament als del Sud, unes accions que es coneixen com a “anticooperació”.

El saldo d’aquesta relació desigual és que, tot i que a l’Àfrica hi arriben 133.700 milions de dòlars en diverses fórmules de cooperació, el conjunt de països del continent perden anualment 58.200 milions de dòlars. És a dir, que el continent amb més problemes de desenvolupament està finançant els beneficis per les empreses del Nord. I si aquí hi afegim les retallades que ha patit la cooperació, encara hi ha més dificultats per intentar equilibrar una balança que les xifres revelen que és molt injusta.

*Aquest reportatge ha comptat amb l’assessorament i la documentació de Francesc Álvarez i Carlos Mediano i la coordinació de Raquel Bonell.