Baixar el preu dels medicaments: la lluita dels pobles contra el goliat de les multinacionals

Un terç de la població mundial no té accés regular a medicaments essencials ni a vacunes de qualitat. La dada és de l’OMS (Organització Mundial de la Salut). I algunes de les causes són àmpliament conegudes: la manca d’innovació per a una sèrie de malalties que afecten una part molt important de la població mundial i el fet que existeixen medicaments molt efectius, però als quals la majoria de la població no hi pot accedir, pel preu tant elevat que tenen.

I què és el que provoca aquests preus elevats de determinats medicaments? Doncs el sistema de patents, que l’OMC (Organització Mundial del Comerç) inclou en els tractats d’obligatori compliment per als països adherits a aquest organisme. I ho fa a través de l’anomenat Acord sobre els Aspectes dels Drets de Propietat Intel·lectual relacionat amb el Comerç (ADPIC), que força a reconèixer les patents dels productes químics i farmacèutics.

El sistema de patents es justifica com a instrument jurídic que serveix d’estímul econòmic per a la innovació, tot i que hi ha una gran opacitat sobre els costos reals de la producció de nous medicaments. Però més enllà del debat sobre el que val realment fer una medicina i si efectivament és un esperó per a la recerca (per saber-ne més, llegiu aquesta entrevista a Xavier Seuba, expert en propietat intel·lectual), el que generen les patents sobre productes farmacèutics és el monopoli sobre un medicament per part d’una multinacional i el conseqüent encariment del preu davant la inexistència de competència i de la impossibilitat de produir-ne genèrics, excepte per motius d’emergència que cal justificar.

Dels elevats preus no en queden exempts ni tan sols els medicaments essencials (aquells seleccionats per a satisfer les necessitats prioritàries de salut de la població), que l’OMS estableix que han d’estar “disponibles en tot moment, en quantitats suficients, en les formes farmacèutiques apropiades, amb una qualitat garantida i a un preu assequible per les persones i per la comunitat”. I això no només afecta els països empobrits, sinó que també repercuteix negativament sobre els pressupostos dels països del Nord (sovint l’elevat preu se sufraga amb les arques públiques) i de vegades arriba fins la butxaca dels pacients, com ha succeït a l’Estat espanyol amb el Sovaldi®, un fàrmac per tractar l’hepatitis C.

Les patents per als productes farmacèutics són habitualment per vint anys. I això significa que durant aquest període cap altre laboratori pot produir un medicament amb la mateixa composició. Per si vint anys no fos prou, les grans empreses han ideat un sistema complex de superposició de patents molt similars que aconsegueixen allargar encara més la durada de la patent. Bàsicament es tracta de canvis en el producte que generen una nova patent, però que molts experts qüestionen que sigui realment rellevants.

Però davant d’aquest privilegi que l’OMC garanteix als laboratoris farmacèutics per negociar preus, dominar el mercat dels medicaments i engruixir el compte de guanys, tant pacients com societat civil, i fins i tot governs, s’han organitzat per trencar els monopolis i aconseguir uns preus assequibles per poder salvar vides i garantir el dret a la protecció de la salut dels pacients.

La mobilització popular a Colòmbia redueix el preu del Kaletra®

Actualment 36,7 milions de persones viuen amb el VIH arreu del món. Aquest virus causa la Sida, una malaltia que es calcula que ha provocat la mort d’uns 35 milions de persones a nivell mundial des que va esclatar com a epidèmia. Però avui en dia tenir la Sida no és una fatalitat sinó que hi ha medicines (els anomenats antiretrovirals) que permeten gaudir d’una vida plena. Això sí, cal que els afectats puguin accedir a aquests medicaments amb garanties. I això no succeïa a Colòmbia.

Aquest país d’Amèrica del Sud tenia l’any 2008 unes 23.000 persones infectades que necessitaven antiretrovirals per poder viure. L’Estat assumia el cost del tractament i això significava que el Kaletra® (antiretroviral de la multinacional Abbott) estava inclòs dins del paquet de medicaments de la sanitat pública. Però hi havia dos problemes: les persones que no estaven incloses dins del sistema de salut i les que sí que en podien gaudir, però que tenien molts problemes per aconseguir el medicament. I quins problemes tenien? Retards a l’hora d’entregar-lo, difícil que arribés a zones allunyades dels nuclis urbans o desabastiment en moltes farmàcies. A més, organitzacions socials denunciaven males pràctiques per part d’alguns metges del sistema públic.

La Fundació Ifarma va fer un estudi el 2006 sobre el preu del Kaletra® a l’àrea andina, i es va adonar de l’enorme desigualtat de preus entre països, bàsicament, entre Colòmbia i la resta: mentre que a Colòmbia aquest antiretroviral tenia un preu anual de 3.630 euros, a Brasil i a Equador només en costava 1.270 i al Perú baixava fins a 1.089. A més, a alguns d’aquests estats es venien altres medicaments amb la mateixa composició, mateixos efectes terapèutics i mateixos estàndards de qualitat que costaven uns 800 euros, o 270 al Perú. La raó de les diferències de preus: a Colòmbia la patent la tenia només un únic laboratori.

Davant del preu tant elevat per una medicina essencial i les dificultats per accedir-hi, organitzacions socials colombianes van sol·licitar el 2009 el que es coneix com a llicència obligatòria, que significa que, per motius d’interès públic, el govern pot atorgar a altres empreses l’explotació de la mateixa patent sense el consentiment del titular. Però el govern nacional colombià tenia una política de beneficiar la presència d’empreses estrangeres al país i es va negar a molestar Abbott amb una llicència obligatòria. De totes maneres, el que sí que va fer va ser utilitzar la legislació sobre preus i va obligar a rebaixar el preu del Kaletra® fins als 907 euros per persona i any. Això va significar un estalvi pel govern de 10 milions d’euros anuals. El documental “El medicament, un dret segrestat“, recull aquesta lluita.

Les organitzacions populars i els pacients van celebrar la reducció, però continuaven insistint en la llicència obligatòria, perquè consideraven que seria la manera d’acabar amb el monopoli d’Abbott i podrien entrar genèrics, i d’aquesta manera superar les dificultats que continuaven tenint d’accés regular al medicament. Així que van recórrer als jutjats. El 2012 un tribunal els va tornar a denegar el que demanaven, però sí que va reconèixer l’abús de la farmacèutica en el preu i va obligar el govern a reduir encara més el preu. Des d’aleshores, es ven a 593 euros anuals i Abbott ha hagut de pagar una multa de 2.795 milions d’euros.

El govern i la societat civil de l’Índia tomben el gegant Novartis

L’Índia ha estat un dels principals focus mundials de la lluita dels pacients contra les patents farmacèutiques. En aquest cas, a més, amb el suport del govern en defensa de la sobirania nacional. Diuen que l’Índia és la farmàcia del món. I és que aquest estat produeix la major part de medicines que es consumeixen als països en vies de desenvolupament i ha esdevingut el líder de genèrics mundial. Pel que fa als antiretrovirals, per exemple, el 80% dels que es prenen als països empobrits estan fabricats a l’Índia.

Cal remuntar-se a la independència de l’Índia (1947) per entendre com ha arribat a ser una potència farmacèutica. Quan el país va guanyar la sobirania, resulta que no tenia sobirania farmacèutica, sinó que aquest sector estava sota el control de les multinacionals i, en conseqüència, els medicaments eren molt cars. Però el 1970 van aprovar una Llei que va eliminar el règim de patents per als productes farmacèutics i fitosanitaris. Això va permetre que la indústria dels genèrics florís, i es va convertir en una de les principals indústries del país. Els preus es van reduir dràsticament, i actualment segueixen sent molt baixos, així que l’impacte sobre la salut de les persones ha estat molt positiu.

Però el camí per mantenir els preus baixos no ha estat senzill. El 2005, i davant de les pressions de l’OMC (organització de la qual l’Índia en forma part), es va aprovar una nova Llei de patents que s’ajustava més als requisits de les multinacionals, però que incloïa la clàusula 3D, que estableix que les noves formes de substàncies conegudes no es poden patentar a no ser que siguin significament més eficaces. I amb aquesta clàusula va topar la farmacèutica Novartis, en el que es coneix com a Cas Novartis i que explica el documental “Índia, la farmàcia del món“. Aquesta multinacional amb seu a Suïssa volia patentar a l’Índia una forma cristal·litzada d’una substància ja coneguda (el mesilat d’imatinib), que ja s’havia patentat anteriorment. Però el regulador li ho va denegar el 2006, remetent-se a la clàusula 3D.

Amb aquesta substància Novartis fabrica el Glivec®, un medicament que serveix per tractar la leucèmia mieloide crònica. Es tracta d’un producte que es recepta als pacients per tota la vida. En el moment en què va començar la pugna, el genèric a l’Índia costava 90 euros anuals, mentre que el Glivec® en costava 3.630.

Aleshores, Novartis va emprendre una lluita legal en contra de la normativa índia amb l’objectiu no només d’aconseguir patentar el Glivec®, sinó, sobretot, de tombar l’obstacle de la clàusula 3D i garantir uns requisits molt més flexibles per registrar patents. Els diversos estaments judicials a qui Novartis ha recorregut li han denegat una vegada i una altra la seva petició de patentar el producte argumentant que no era una innovació significativa. La sentència definitiva va arribar l’1 d’abril de 2013, quan la Cort Suprema de l’Índia va dictaminar en contra de Novartis.

Les organitzacions de pacients de l’Índia celebren la derrota de la multinacional, especialment perquè alerten que si Novartis hagués guanyat s’haurien retallat els criteris per concedir patents i això hagués significat la fi d’alguns genèrics i l’encariment de molts medicaments. I esperonen altres països en vies de desenvolupament a aplicar legislacions similars.

Sovaldi®, o com el govern espanyol gira l’esquena als afectats

“És el mateix patentar un fàrmac que evita el càncer de fetge que patentar un bolígraf que es converteix en paraigües? I encara més, és el mateix patentar un medicament que salva vides que un altre per la disfunció erèctil? Creiem que no. És per això que els legisladors han de fer un enfocament social a aquesta llei que permeti un tractament diferenciat a productes, com els medicaments, que poden salvar vides”. Aquesta és la reflexió que Farmacèutics Mundi va adreçar als partits polítics durant el procés de tramitació de la Llei de patents la primavera de 2015. I ho va fer en el context de discussió sobre l’elevat cost del Sovaldi® per als pacients, el medicament de l’empresa Gilead per tractar els malalts d’hepatitis C i que té una taxa de curació de l’entorn del 90% i pràcticament cap efecte secundari.

Sovaldi® és el nom comercial del sofosbuvir, un producte que la multinacional Gilead va posar a la venda el 2013 de manera molt exitosa: només el primer semestre de 2014 la companyia va facturar 5.263 milions d’euros amb aquest medicament. Però la seva curta i meteòrica història està també associada a l’escàndol que ha generat el preu de venda, que ascendeix a 74.405 euros als EUA per un tractament de tres mesos, a l’Estat espanyol en costa 13.000, però en canvi a Egipte baixa fins a 797 euros.

Tot i que hi ha molta opacitat sobre el cost de producció, com habitualment succeeix amb els fàrmacs, un estudi de la Universitat de Liverpool ha demostrat que les despeses de fabricació del sofosbuvir per un tractament de tres mesos podria ser de 91 euros. Les oscil·lacions tant grans de preu responen al monopoli que Gilead ha aconseguit amb la patent i a les negociacions que la companyia fa amb cada govern.

Farmacèutics Mundi, pacients i altres organitzacions han emprès una batalla per aconseguir rebaixar el cost del producte a l’Estat espanyol, on el govern només finança la compra del fàrmac als pacients més greus, que són una petita part dels 800.000 malalts d’hepatitis C. Així que diverses entitats socials reclamen al govern que apliqui la llicència obligatòria argumentant l’interès públic i encarregar a una empresa de l’Estat que fabriqui el medicament a un cost molt inferior. De moment, el govern continua tancat en banda i no contempla aquesta possibilitat, mentre els afectats reclamen poder accedir a un medicament que els podria canviar la vida.

El poder de la població vs el poder de les multinacionals

Julio Maset, director científic dels laboratoris CINFA, al documental sobre la lluita a Colòmbia contra la multinacional Abbot, alerta que “s’ha posat en mans privades, i lògicament amb ànim de lucre, la solució als problemes de salut de la població mundial”. Hi coincideix l’economista Germán Velasquez, que ha treballat 20 anys a l’OMS: “La indústria farmacèutica, com està constituïda actualment, és enemiga de la salut pública”.

Les multinacionals tenen un gran poder, certament. Farmacèutics Mundi, agrupacions de pacients i altres organitzacions fa anys que reclamen als estats que implementin mesures que primin l’accés als medicaments essencials per sobre dels criteris de l’OMC. I a Colòmbia i a l’Índia s’ha demostrat que les legislacions estatals de preus i de patents poden ser eines per defensar els drets dels pacients a l’accés regular, suficient i a un preu assequible a medicaments que poden salvar la vida. Especialment si els afectats i la societat s’organitzen per reclamar-los i pressionar els respectius governs.