La usura, una pràctica ben viva en ple segle XXI

Els crèdits al consum viuen un moment de creixement a l’Estat espanyol. Si el 2015 van suposar un volum de 44.400 milions d’euros, durant el 2018 van ascendir a 62.800 milions, segons dades del Banc d’Espanya. Les dades del mateix organisme mostren que aquest tipus de préstecs tenen un cost molt superior a la mitjana europea, ja que la TAE (taxa anual equivalent o tipus d’interès anual efectiu) mitjana se situa en el 8,22%, mentre que a l’eurozona és del 5,04%. Ara bé, no és excepcional trobar molts crèdits al consum amb un interès molt superior, que pot sobrepassar tranquil·lament el 20% TAE. El mateix passa amb altres productes financers, com les targetes de crèdit. Són uns interessos que, directament, es poden tipificar d’usurers, com han avalat nombroses sentències judicials. La usura, una pràctica ancestral, es manté ben viva.

L’advocada del Col·lectiu Ronda Núria Vilarnau destaca que és una pràctica “generalitzada” en la qual incorren des de la banca tradicional fins a empreses financeres. I, sovint, ni se n’amaguen. Un exemple és la financera Cofidis. Només cal fer la prova amb el seu simulador de crèdit per comprovar com la TAE se situa en el 24,51%. Però què es considera usura? “Serà nul tot contracte de préstec en què s’estipuli un interès notablement superior al normal del diner i manifestament desproporcionat amb les circumstàncies del cas o en condicions tals que resulti lleoní, havent-hi motius per estimar que ha sigut acceptat pel prestatari a causa de la seva situació angoixant, de la seva inexperiència o de com de limitades siguin les seves facultats mentals”. Això estableix la Llei sobre nul·litat dels contractes de préstecs usuraris, també coneguda per ‘llei Azcárate’, una normativa que data del 1908, però que en bona part encara és vigent.

La legislació no estableix a quin nivell se situa un préstec usurer, si bé la jurisprudència que es desprèn de diverses sentències fa que se’n pugui considerar qualsevol crèdit amb uns interessos que se situïn per sobre de 2,5 vegades el preu de mercat del diner. En una sentència del desembre passat, l’Audiència de Barcelona va condemnar Cofidis per usura. En la resolució s’admetia que determinades circumstàncies concretes d’un préstec, com poden ser l’absència de garanties que suposin una assumpció de major risc per part del prestatari, “poden justificar, des del punt de vista de l’aplicació de la Llei de repressió de la usura, un interès superior al que pot considerar-se normal o mitjà al mercat”. Ara bé, Vilarnau destaca que en molts casos l’entitat “no pot considerar que afronta un risc excepcionalment elevat, simplement perquè no es pren la molèstia de fer els controls que hauria d’haver fet” sobre la solvència del client. I és que sovint parlem de crèdits que es concedeixen molt ràpidament.

L’advocada del Col·lectiu Ronda recomana, d’entrada, llegir atentament les condicions del préstec abans de signar-lo i comprovar-ne totes les clàusules, ja que acostumen a produir-se abusos també amb qüestions com els interessos de demora. A partir d’aquí, anima a presentar una demanda si els interessos són exagerats (per exemple, qualsevol crèdit que superi el 20% TAE) i recalca que aquestes reclamacions “en general, es guanyen”. La qüestió és que la usura avui en dia no és delicte a l’Estat espanyol, de manera que la sanció tot just es limita al fet que el crèdit es quedi sense interessos i a retornar els que ja s’han cobrat. “Si tota la gent que hi té un crèdit usurer es posés a reclamar, una empresa com Cofidis tindria greus dificultats”, hi afegeix Vilarnau. La realitat, però, és que només una petita part dels clients opten per la demanda, un camí que implica un procés llarg, ja que la sentència “pot trigar cinc anys a arribar”. I, mentrestant, aquest tipus de companyies obtenen guanys enormes.

Per canviar la situació, la lletrada aposta per una “regulació del sector”, de manera que es fixin “uns interessos límit dels crèdits”, perquè “no pot ser que algú en una pàgina web ofereixi un producte que incorre en un il·lícit, com és la usura, i no el sancionin“. A més a més, “haurien d’existir sancions econòmiques severes per part dels organismes controladors a les entitats que ofereixen condicions usureres”. “És una pràctica totalment generalitzada i el Banc d’Espanya ho sap, però ho segueix tolerant”, conclou l’advocada.

Les polèmiques cessions de crèdits

Una altra pràctica abusiva, i cada cop més habitual, en el sector financer són les cessions de crèdit. És a dir, quan una entitat es ven un crèdit (normalment són paquets de crèdits) a una altra companyia, que el compra a un preu inferior al seu valor amb l’objectiu de cobrar-lo, finalment, pel capital inicial i, per tant, obtenir un sucós marge de benefici. En aquests casos, és molt habitual que els crèdits es venguin pel 5% o pel 10% del seu import, però que al client se li reclami la totalitat del deute. Vilarnau reclama que caldria “modificar el Codi civil per tal que tu puguis recomprar el teu deute per aquest preu”. A l’hora de la veritat, però, la legislació només ho permet quan el crèdit es considera litigiós (quan se’n qüestiona l’existència), amb l’excepció de Navarra, on la normativa foral inclou un article que permet la recompra dels crèdits en qualsevol cas.

Per a l’advocada, la pràctica és “abusiva”, perquè “et reclamen tot el deute, quan l’empresa tot just n’ha pagat potser el 10%. Per tant, hi ha un enriquiment injust“. En aquest sentit, Vilarnau destaca que la Llei 24/2015, de mesures urgents per afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica, “preveia la recompra de crèdit, però justament aquest punt està suspès”. Les vendes de crèdits són legals, si bé sovint poden aparèixer escletxes per reclamar. D’entrada, es pot exigir que demostrin que “realment hagin comprat el teu crèdit. Han de poder demostrar que tenen el contracte, perquè sovint no passa, i això és una via per anul·lar el crèdit”. Així mateix, també recomana revisar “qualsevol modificació respecte al contracte originari”, així com comprovar que les liquidacions s’hagin fet correctament. Tot plegat, per buscar vies per reclamar.

Finalment, Vilarnau denuncia els refinançaments de crèdit, perquè sovint suposen l’aplicació de “condicions molt més abusives” que les del crèdit inicial. En tot cas, això ho deixem per a un altre capítol de ‘Legítima Defensa‘.