28/03/2017 | 20:05
Hi ha llibres que són inclassificables, que són al marge de tots els clixés i que trenquen els motlles del que entenem per literatura. No descobrim res de nou, però tenim ganes de recomanar tres lectures singulars que poden generar sensacions diferents de les que es tenen quan llegim llibres amb una estructura clàssica o més previsible. Les tres lectures són l’’Atles de micronacions‘ (Males Herbes, 2017), de Graziano Graziani; ‘Incertidumbre‘ (Jekyll & Jill, 2016), de Paco Inclán, i ‘L’eclipsi‘ (L’Avenç, 2017), de Georges Perec, escrit sense la lletra “e” en francès i versionat al català per Adrià Pujol Cruells sense la “a”. Són els títols que us animem a llegir si teniu ganes de capgirar les vostres rutines lectores amb propostes trencadores o arriscades, que difuminen els límits de la narrativa i que es resisteixen a ser etiquetades fàcilment.
Eixamplant el concepte de nació
Confeccionar un atles deu ser una feina complexa i esgotadora; però, si l’atles pretén ser temàtic i vol abraçar un àmbit molt reduït, abstracte o imaginari, la feina es pot convertir en una missió gairebé impossible… o en una diversió! Això és el que sembla haver aconseguit Graziano Graziani al seu ‘Atles de micronacions’, un veritable mosaic fet a partir de la capacitat humana per erigir fronteres. Si poguéssim viatjar en el temps i tinguéssim ganes d’adquirir la ciutadania d’alguna de les anomalies geopolítiques descrites en aquest compendi, podríem escollir, entre d’altres, opcions tan diverses com viure en alguna de les nacions nascudes arran de la deixadesa dels estats veïns, integrar-nos en un dels múltiples estats abstractes nascuts com a protesta artística o formar part de qualsevol de les nacions creades sota uns suposats ideals de llibertat que volen emmascarar objectius liberals. Una lectura suggestiva i divertida, però que alhora fa que ens preguntem… on és el límit humà a l’hora d’apropiar-se l’espai?
Una fina línia…
Realitat o ficció? És el dubte constant que sorgeix en llegir ‘Incertidumbre’, de Paco Inclán, un meravellós anecdotari d’històries surrealistes i hilarants suposadament viscudes pel mateix autor en els viatges que ha fet al llarg de la seva vida. Seguint les petjades de ‘Tantas mentiras’ (Jekyll & Jill, 2015), en aquest volum hi podem trobar vuit relats curts divertidíssims i el diari d’un treball de camp on l’autor s’esplaia i porta el seu estil únic fins a les últimes conseqüències. Tot plegat, explicat amb una elegància insolent i gamberra, amb un vocabulari que tan aviat pot ser directe i sense floritures com ser ornamentat amb mestria per plantejar qüestions filosòfiques profundes. Les històries d’’Incertidumbre’ deixen un rastre imaginari que ens fa dubtar de la realitat d’allò que explica. La resposta és incerta, però de fet això és absolutament irrellevant, perquè l’autor ens captiva amb la seva màgia.
Misteris entre constriccions
Certes persones es proposen reptes enormes, de proporcions ingents. L’escriptor Pujol Cruells n’és un d’ells, i és que refer un llibre no és un quefer senzill. I ho és menys si el projecte conté unes normes d’estil constrictives i estrictes, molt difícils de complir. ‘L’eclipsi’, de Georges Perec, és un llibre d’emocions fortes, de morts, misteris i complots, en què el suspens és l’ingredient més notori. Full rere full, les preguntes es multipliquen i les històries se sobreposen, i els dubtes creixen i difícilment es dissipen, doncs de tots els signes un no hi és en tot el text. Un embolic ple d’enigmes que requereixen l’enginy més despert per poder extreure’n els indicis precisos que revelen les respostes concloents. I és que ‘L’eclipsi’ no només és un experiment ludicoolingüístic sorprenent, sinó que t’exigeix tenir els sentits en plenitud de condicions. És del tipus de textos que, en ser llegits, no hi restes indiferent: o bé l’estimes o bé l’odies; tingues-ho ben present.
