Sota les cunetes, memòria i dignitat (a la justícia encara se l’espera)

La cançó reivindica la memòria. Foto: Juan Miguel Morales

La cançó reivindica la memòria. Foto: Juan Miguel Morales

Pere Camps, alma màter del Festival BarnaSants, defineix la memòria com una estructura d’estat. I probablement una de les millors eines per mantenir-la viva sigui la cançó. L’any 2002, BarnaSants ja va organitzar un recital per les víctimes del franquisme al Liceu, que va acabar amb un clam per una llei de memòria històrica. La llei –insuficient– arribaria el 2007. Avui en dia són moltes encara les ferides obertes: sota les cunetes hi ha memòria i dignitat, però a la justícia encara se l’espera.

L’Estat espanyol no ha demanat mai perdó pels crims del franquisme. Els estudis més recents parlen de 150.000 morts durant la Guerra Civil en la zona revoltada. 50.000 persones més haurien estat executades per les autoritats feixistes la dècada posterior. Espanya és el segon país del món amb més desapareguts després de Cambodja, segons assenyalen diversos informes i avalava l’organització Jutges per la Democràcia. S’estima que 114.000 persones van ser víctimes de desaparicions forçades. És complex abordar amb dades la repressió, bàsicament perquè les institucions espanyoles no se n’han ocupat a fons ni existeix un cens oficial. I, de fet, quan les Nacions Unides ho han assenyalat, la reacció del Govern espanyol ha estat queixar-se per l’excessiva atenció que l’organisme internacional estaria prestant a aquesta qüestió. Sembla una broma macabra, però és així.

A falta de rescabalament oficial, ha estat la societat civil i la cultura qui al llarg dels anys s’ha organitzat per mantenir viva, a trompicons, la memòria. Un bon exemple és precisament ‘Sota les cunetes, justícia’, l’espectacle que BarnaSants programava el passat diumenge a l’Auditori Barradas de l’Hospitalet de Llobregat. L’embrió del recital va ser l’acte impulsat per Òmnium Cultural davant de la presó Model el passat 20 de novembre, coincidint amb l’efemèride del quarantè aniversari de la mort del dictador, en el qual ja van prendre part alguns dels artistes presents al Barradas. La direcció de tot plegat ha anat a càrrec d’Alfons Olmo, compositor, cantant i ideòleg de VerdCel. ‘Sota les cunetes, justícia!’ recupera i reivindica una vintena de clàssics de la cançó i de la lluita contra la dictadura franquista, connectats a partir d’un text escrit pel periodista Antoni Batista.

El paisatge de l’Ebre

Entre les peces seleccionades no hi ha falten clàssics evidents com “Que volen aquesta gent” o “L’Estaca”, recuperada per la veu poderosa de l’empordanès Joanjo Bosk. Però on l’espectacle resulta més original és en posar sobre la taula  cançons no tant conegudes però que tenen un pòsit profund. Un bon exemple és “Paisatge de l’Ebre”, una peça de Tersa Rebull que segons Vázquez Montalban era la cançó que millor glossava la Guerra Civil. La peça va reviure amb la veu de l’ebrenca Montse Castellà en un dia en què les lluites de les Terres de l’Ebre van ser especialment presents.

La “Cançó del lladre”, escrita per Maria Aurèlia Capmany sobre una tonada tradicional per evocar l’assassinat de Txiki i que en el seu dia va cantar Marina Rosell, va ser recuperada per la cantautora Meritxell Gené, que segueix creixent a cada pas que fa. Bona prova va ser el duet que va fer amb Feliu Ventura, també en un esplèndid moment, relligant les notes de “Au Jovent” de Coses amb els versos del “No passareu” d’Apel·les Mestres, musicats en el seu dia per un massa poc reivindicat Xavier Ribalta. Rusó Sala va interpretar Serrat i, a l’hora, un avui desconegut pel gran públic Ramon Muntaner, amb “El ball dels 100.000 diumenges”. I Cesk Freixas es va atrevir amb “A Margalida” de Joan Isaac, una peça clàssica però gens fàcil, i “El burro i l’àguila”, ja habitual del seu repertori, de l’inclassificable Pi de la Serra. Podríem parlar d’una generació “nova” de cantautors, si no fos perquè la majoria tenen ja trajectòries consolidades.

El pes de l’espectacle recau en grau mesura sobre Olmo i el trio que l’acompanya. Els arranjaments s’allunyen de la sonoritat més clàssica de la cançó i s’agermanen sense contemplacions al rock i al pop. Queda clar amb la interpretació que Verdcel fa dels temes de Raimon, com “Jo vinc d’un silenci”, que obre el recital, o “Quan creus que ja s’acaba”. Una heterodòxia estilística que l’alcoià Olmo coneix bé i que, de fet, ja practicaven molts dels artistes ara versionats en els seus enregistraments dels anys setanta. Un exemple paradigmàtic d’aquesta obertura de mires de la Cançó seria el disc ‘Crònica d’un temps’, d’Ovidi Montllor, de qui l’espectacle recupera dos clàssics: “L’Escola de Ribera” i “Homenatge a Teresa”.

Juliol de 2016 – Juliol de 1936

L’atzar ha volgut que l’estrena de ‘Sota les cunetes, justícia’ coincidís en el temps amb l’empresonament a Madrid de dos titellaires arran del contingut d’un espectacle de sàtira política en què –diuen els corifeus de la dreta mediàtica espanyola- es feia apologia del terrorisme. La realitat, òbviament, és una altra i no ens extendrem aquí a explicar-la (recomanar la lectura d’aquest article de Núria Alabao a CTXT, que ho explica bé). Resulta descoratjador, però, com quaranta anys després de la mort del dictador el pòsit ideològic del franquisme caspós segueix latent en la societat.

El juliol de 2016 es compliran vuitanta anys de l’aixecament feixista. Es fa difícil a hores d’ara saber quina serà la composició del Govern espanyol, però sí que sabem, amb tota seguretat, que la composició tant del govern català com de l’Ajuntament de Barcelona i de Madrid haurien de permetre que l’efemèride no quedés en un simple peu de pàgina. La recuperació de la memòria de la repressió és el primer pas per fer justícia. Sobre l’oblit no es construeix res sòlid.

2 comentaris
  • Guillem Galera i Léger 10 de febrer de 2016 - 7:11

    Amic Palà,
    Vibrant final del teu text. Si em permets, i fent servir la sentència “ni oblit, ni perdó”, afegiria que no ens podem perdonar l’oblit. És a dir, tenint en compte que l’adversari, omnipotent, un estat espanyol i unes oligarquies catalanes i espanyoles que han fet i fan els possibles per promoure l’oblit a través les repressions de tota mena instaurant l’ “aquest mal no vol soroll”, tenim el deure del record. Començant per reclamar una llei de memòria històrica digna, seriosa i valenta, que es doti de capacitat de condemna, fins i tot retrospectiva, dels culpables, còmplices i col•laboradors de la dictadura, des dels ciutadans models i condecoradíssims, per vergonya i humiliació del poble i les víctimes, estil Samaranch/Sentís, passant per gentussa encara viva del tipus Martín Villa i acabant en fills de franquistes “demòcrates de tota la vida que han corregut davant dels grisos” tot degustant licors al Bocaccio bo i aprofitant-se de les prebendes aconseguides per llurs pares vencedors de la guerra.
    En homenatge, reconeixement i, també i sobretot, per a demanar perdó als milers de víctimes per les nostres incapacitats com a societat i com a poble per no haver pogut restablir una memòria que dignifiqui el paper dels lluitadors contra el feixisme, per a incorporar socialment i definitivament un discurs que defineixi la dictadura com un règim criminal que humilià i terroritzà centenars de milers de persones, memòria, dignitat, justícia… i ajusticiament (metafòric) dels criminals.
    Gràcies al camallerenc Pere Camps per la nova edició del BarnaSants.

  • Manel Ballester 12 de febrer de 2016 - 9:37

    Com a fill d’un cenetista condemnat a mort primer i a trenta anys de presó commutada després, no podria estar més d’acord amb aquest article i allò a què al·ludeix.
    Molt bé també el comentari del Guillem.
    Salut.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Roger Palà (Barcelona, 1978) és periodista, cooperativista i un dels editors de CRÍTIC. També col·labora a la revista 'Enderrock' i a Nació Digital. Ha estat coordinador de l'Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics, editat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. També ha pres part del projecte de la Directa i ha treballat o col·laborat en mitjans com Enderrock, revista de la que va ser cap de redacció durant nou anys, El Triangle, El Temps o diari El Punt.

Cerca al blog