05/07/2017 | 07:27
Mariano Rajoy ha esgrimit sovint l’argument que el Govern de Carles Puigdemont està captiu del que ordenin i manin “els radicals” de la CUP. La definició té un punt de caricatura, però també una part de veritat. Els endimoniats resultats electorals del 27-S van posar la majoria independentista en mans de la CUP. No solament perquè Junts pel Sí depèn dels vots cupaires per arribar a la majoria absoluta, sinó perquè, en el context actual, la coalició entre el PDeCAT i ERC no té marge de maniobra per pactar amb ningú més enllà de la formació anticapitalista. Qualsevol alternativa que no impliqui la CUP suposa abandonar el full de ruta del procés i, per tant, convocar unes incertes noves eleccions.
La situació de dependència envers els cupaires incomoda també la ‘vella guàrdia’ convergent. Si durant un quant temps es va parlar de #PressingCUP, ara semblaria que la política catalana passa per una fase inversa, poc previsible fa poc temps: és la CUP qui pressiona i condiciona Junts pel Sí. Que la CUP marqui el ritme de la legislatura no vol dir que en defineixi la melodia, ni els arranjaments, ni porti la veu cantant. Junts pel Sí ostenta la direcció artística del procés. Els cupaires han condicionat el ritme de la legislatura, des del vet a Mas fins al cessament de Baiget. Per iniciativa de la CUP, el que havia de ser la ‘desconnexió’ en 18 mesos s’ha convertit en un referèndum.
Aquest és el compromís de @JuntsPelSi : el Full de Ruta pic.twitter.com/GBdSw6CCn2
— Raül Romeva i Rueda (@raulromeva) September 4, 2015
La diputada Eulàlia Reguant, en el difícil discurs en què va defensar l’esmena a la totalitat als pressupostos de Junts pel Sí al juny del 2016, va fer servir l’expressió “mutar”. “L’acord amb Junts pel Sí no es trenca, sinó que muta”. Reguant, una de les peces clau del grup parlamentari cupaire, va ser molt atacada des dels altaveus més durs del #pressingCUP per aquelles declaracions. Però tenia raó. Amb la perspectiva del temps, es pot afirmar que no solament l’acord, sinó el propi full de ruta de Junts pel Sí ha mudat. La CUP va proposar un nou marc: el referèndum. I Junts pel Sí, que havia dit que el 27-S servia per substituir el referèndum i que n’hi havia prou amb una victòria d’escons, s’hi va adaptar.
De la independència a un nou referèndum. Mutació o reculada? En un altre context, el gir de l’independentisme hauria estat definit en termes més durs per l’opinió pública més contundent. Però la recepció per part dels mitjans catalans va ser suau. Hem passat de la independència en 18 mesos al referèndum en un tancar i obrir d’ulls i sense fer gaires preguntes. L’estira-i-arronsa dels pressupostos de l’any 2016 va suposar l’enterrament del full de ruta de JxSí i l’articulació d’un programa diferent. Puigdemont, i al darrere seu el PDeCAT i ERC, van assumir com a pròpia la idea del referèndum. Per la gràcia del procés, molts dels qui en el seu dia van dir per activa i per passiva que la consulta era impossible i calia fer unes ‘eleccions plebiscitàries’ van convertir-se, de cop, en ardents defensors del referèndum. Cal recordar que un diputat com Germà Bel afirmava fa poc més d’un any que fer un referèndum seria fer com un 9-N, “però patètic”.
Una nova mutació: la Llei del referèndum
Ahir, amb la presentació de la Llei del referèndum, el full de ruta ha consolidat una nova mutació que ja s’havia intuït durant les darreres setmanes. Igual que ara fa un any, hi haurà poques veus que ho facin notar. Però, fins fa no gaire, el punt culminant de la legislatura havia de ser l’anomenada Llei de transitorietat jurídica. Una llei que Junts pel Sí i la CUP porten mesos elaborant en secret –al desembre del 2016 van fer públic que ja l’havien pactat, però no en van revelar el contingut– i que havia de convertir-se en la norma fundacional de la nova República catalana. Però aquesta llei, prevista en el programa inicial de Junts pel Sí, entrava en contradicció flagrant amb el referèndum, perquè a la pràctica suposava avalar la creació d’un nou Estat abans que fos referendat.
La CUP, en canvi, era partidària que el referèndum estigués regulat per una llei específica. Finalment ha estat així. I, pel que se sap, és possible que la Llei de transitorietat només s’acabi aprovant en cas que el ‘sí’ guanyi en el referèndum. Queda pendent també veure com es resol el debat sobre la modificació del reglament del Parlament per facilitar l’aprovació de les denominades ‘lleis de desconnexió’ per lectura única i, per tant, sense gaire debat amb l’oposició. De moment, de la Llei del referèndum només se n’ha presentat un esborrany, i no entrarà al Parlament fins a finals d’agost.
Els missatges del ‘cas Baiget’: conflicte obert al PDeCAT
La CUP ha marcat també el ritme de la melodia del Govern en el cessament del conseller Baiget. Però seria innocent pensar que Baiget ha estat destituït només perquè els cupaires s’hagin queixat molt fort a Twitter. Des de l’entorn de Puigdemont es veia necessària una demostració de força del president en diverses direccions: primer de tot, cap al seu propi partit, el PDeCAT, perquè quedés clar que qui decideix la composició del Govern és el president –i no ningú més. En aquest sentit, la desautorització de Marta Pascal –que poques hores abans del cessament estava fent costat a Baiget– és majúscula. Cal destacar, a més, que el cap de gabinet de Jordi Baiget era Joaquim Bohils, marit de Pascal.
El cessament de Baiget és una declaració de guerra oberta al ‘masisme’, o al que en queda. Puigdemont sempre ha dit que no té ambicions més enllà del referèndum i de la legislatura en curs, i que no es tornarà a presentar a la presidència de la Generalitat. Però decisions com la d’ahir reforcen el seu lideratge en el bloc sobiranista. Serà difícil que el PDeCAT renunciï a un actiu com ell, a la pràctica, l’únic capacitat per competir electoralment amb l’ERC de Junqueras, que, segons totes les enquestes, es troba en fase ascendent. Però Puigdemont també s’ha allunyat de les formes i les pràctiques tradicionals del Món Convergent. Trenca amb tota una tradició, i això també serà difícil de digerir en el si d’un partit enormement fraccionat. Ni l’esquerra independentista extraparlamentària en els seus moments de més glòria durant els anys vuitanta tenia els sectors interns enfrontats que té avui el PDeCAT.
La decisió de destituir Baiget envia altres missatges, en especial també a ERC. Els republicans arrisquen molt en tot el procés, començant per la més que previsible inhabilitació del seu lideratge més rellevant, Oriol Junqueras. I el missatge enviat per Puigdemont amb el cessament de Baiget és que ningú –i menys Junqueras– podrà plantejar-se amagar el cap sota l’ala. No són pocs els qui en el món convergent retreuen encara al líder d’ERC una actitud tèbia amb l’episodi de la compra d’urnes.
Els republicans van decidir ahir mantenir un perfil baix. En esclatar el ‘cas Baiget’, les seves veus més públiques van evitar fer-ne sang, i en saber-se el cessament, no van voler fer llenya de l’arbre caigut. Esquerra ha escenificat el paper de soci lleial, i ha mostrat en públic i en privat una gran confiança en Puigdemont. Una altra cosa és que aquesta confiança es reprodueixi en la resta dels membres del Govern. Aquí és on els republicans han detectat –ja fa mesos– alguns punts de fricció de difícil resolució.
Tots els focus sobre Jordi Jané i el paper dels Mossos
Un dels principals dubtes, expressat també per la CUP, és què passarà amb la conselleria d’Interior i el seu titular, Jordi Jané. Jané no és precisament el ‘maulet’ de l’Executiu de Puigdemont. I la seva gestió sobre el referèndum serà clau.
El principal objectiu de l’independentisme és fer el referèndum. Però hi ha un altre escenari que alguns ‘indepes’ somien perversament: que l’Estat posi fi al procés mitjançant una decisió executiva com, per exemple, suspendre l’autonomia o enviar la Guàrdia Civil a retirar urnes. Un escenari que abocaria Catalunya tard o d’hora a unes noves eleccions excepcionals. No serien unes eleccions constituents, però sí que podrien presentar-se com les eleccions de la recuperació de la democràcia, en cas que es realitzin després d’un període de suspensió.
El problema, però, és que aquest somni pervers es pot convertir en un maldecap en cas que, davant d’una suspensió judicial del referèndum, el jutge ordeni als Mossos i no a la Guàrdia Civil actuar com a policia judicial per retirar les urnes i garantir el compliment de la llei espanyola. La imatge de la policia dels catalans retirant les urnes del referèndum seria un cost difícil d’assumir per al Govern de Junts pel Sí i per al conjunt de l’independentisme. I, aquí, la figura del conseller d’Interior és clau. Ordenaria Jané als Mossos que fessin cas omís de l’ordre d’un jutge, en un context en què la Llei del referèndum ja estaria suspesa? I, suposant que ho fes… què farien els comandaments de la policia catalana?
La CUP i la pell de l’ós
El cicle dels esdeveniments sembla estar donant la raó a l’estratègia que la CUP ha anat definint a batzegades durant els últims anys: el relleu de Mas per Puigdemont i la mutació del full de ruta per realitzar el referèndum compensarien –als ulls de molts ‘cupaires’– el gripau dels pressupostos. L’eufòria entre l’esquerra independentista ha estat evident aquests dies a les xarxes socials, sovint acompanyada de retrets cap al món dels Comuns, en un nou capítol de la ja tradicional i sempre lluïda competició per l’espai de l’esquerra catalana.
Però els cupaires han fet una aposta a tot o res amb Puigdemont i el referèndum, i són, conjuntament amb el PDeCAT, els qui tenen més a perdre sí finalment el Govern decideix no dur la iniciativa fins a les últimes conseqüències. El gran debat de les pròximes setmanes serà on es troba un hipotètic punt de no-retorn: aquell moment en què l’Executiu constata que el referèndum no pot realitzar-se. I aquí no tothom està d’acord sobre com procedir. Per a alguns, potser aquest punt de no-retorn seria el moment en què el decret de convocatòria és impugnat i suspès. Per a d’altres, seria la mateixa suspensió de l’autonomia… Un punt de no-retorn podria arribar si el jutge ordenés als Mossos retirar les urnes.
Però, per a la CUP, el punt de no-retorn no existeix més enllà dels límits que imposi el mateix Estat espanyol. Els cupaires, fidels a la seva tradició insurreccional, són partidaris que el Govern ignori totes les disposicions judicials i qualsevol marc legal espanyol amb l’objectiu de dur a terme al referèndum com sigui. Fins i tot, en el que seria un fet inèdit, estarien disposats a entrar al Govern si això ha de fer més fàcil la signatura de decrets i resolucions sobre el referèndum. Algú havia imaginat l’any 2012 que la CUP pogués oferir-se per entrar en un Govern amb el PDeCAT?
No és clar, però, que ERC i, en especial, el PDeCAT estiguin disposats a arribar fins a aquest punt de conflicte. I aquí és on apareixerà un dilema important: seran capaços Junts pel Sí i la CUP de consensuar un punt de no-retorn? I si per la CUP aquest punt no existeix… tindrà força per desmarcar-se de la decisió que prengui Junts pel Sí, o serà arrossegada pels esdeveniments? La CUP potser ha guanyat el relat, en un moment en què els grans mitjans catalans els tornen a riure les gràcies. Però, tot i l’eufòria, les enquestes, a diferència d’altres temps, ja no són gaire propícies a la CUP. Mai has de vendre la pell de l’ós abans d’haver-lo caçat.
