Guia per sobreviure fins al referèndum de l’1 d’octubre

Al setembre del 2015 vam publicar en aquest blog un ‘post’ titulat “Guia per sobreviure a la batalla campal de Twitter fins al 27-S”. En aquell text exposàvem algunes normes bàsiques d’urbanitat a les xarxes socials, en un moment en el qual el debat polític era especialment intens. Tots aquells apunts segueixen sent vàlids en el moment actual: estem immersos en un setembre elèctric on viurem episodis d’especial intensitat mediàtica. Però a ningú se li escapa que la tensió i la confrontació política han anat en augment des del 27-S, en especial a les xarxes socials. Durant aquest temps, hi ha hagut una sèrie de tendències que s’han consolidat arreu del món: l’ús polític dels trols anònims, les campanyes d’assetjament digital, l’increment de les notícies partidistes o directament de les notícies falses… A Catalunya, com és normal, aquestes tendències també han anat fent via. Cinc anys llargs de procés han provocat sens dubte un cert esgotament.

És per això que a CRÍTIC hem decidit posar negre sobre blanc una sèrie de reflexions per mirar de pal·liar aquest clima d’intensitat i tensió política que alguns perceben. És un recull amb un seguit de pràctiques no restringides a les xarxes que mirem d’aplicar-nos (tot i que no sempre ens en sortim). L’objectiu de totes aquestes pràctiques és un: trobar la fórmula per allunyar-nos del soroll de les trinxeres —de totes les trinxeres— i mirar de conservar el cap fred i la mirada crítica amb tot el que s’apropa.

Mira molt menys Twitter (o no el miris)

Ho hem de reconèixer: Twitter ha perdut una gran part de la gràcia i de les virtuts que van fer popular aquesta xarxa social. Ara com ara, ha esdevingut un camp de batalla adobat al partidisme, la crispació i al troleig en totes direccions. Avui podem dir sense por d’equivocar-nos que ser a Twitter no és sinònim d’estar més ben informat.

Els directius de Twitter són ja plenament conscients que un dels problemes que afronta aquesta xarxa social és l’alt grau de tensió, d’insults, d’amenaces i d’odi. Ho explicava Sergi Picazo en un article titulat: “Per què estem perdent Twitter en favor de la cultura de l’odi?”. Les xarxes socials tenen un problema i ho saben. Sobretot Twitter, un dels principals espais de creació i construcció d’opinió sobre política. Organitzacions de defensa dels periodistes i dels drets humans ja consideren que el que s’anomena ‘online harassment’ (‘assetjament digital’) és una de les principals amenaces a la llibertat d’expressió i la llibertat de premsa al món, sobretot en el cas d’activistes i dones periodistes. De fet, molta gent se n’està anant de Twitter: és una tendència global. Per tant, sense deixar de ser-hi actius, potser és una bona idea consultar-lo menys, pensar 30 segons abans de clicar el botó de publicar sobre què diem i què no diem… i mirar de moure’s per altres xarxes socials per ampliar horitzons.

Consulta directament els teus mitjans de referència

Recordeu aquells temps en què anàvem al quiosc i a canvi d’un euro compràvem un diari que ens oferia un menú informatiu complet? Llavors ens semblava una cosa molt ‘sosa’. Però, vist el panorama actual, potser no estava tan malament (sí, sé que és un comentari que sona ‘viejuno’, però miraré d’argumentar-ho). Les xarxes socials ens ofereixen la possibilitat d’accedir a una pluralitat de visions i d’opinions mai vista; però, al mateix temps, incrementen la sensació de vertigen i sobredosi informativa barrejada amb centenars —o milers— de comentaris al dia que són purament opinió i no informació. Reportatges d’interès i notícies contrastades conviuen amb vídeos de gatets, tuits d’humor amb milers de rèpliques, quilos de propaganda política i, a més…. assetjadors anònims i/o professionals.

Als mitjans de comunicació —ho sabem prou— no tot és perfecte. De fet, a vegades també hi ha vídeos de gatets, seccions d’humor i propaganda política. Però, reivindiquem el periodisme! Els mitjans ofereixen informació seleccionada, jerarquitzada, que passa o hauria de passar per uns filtres de contrastació, d’equilibri i de pluralitat, i, a més, amb una mica més de mesura. La sobreinformació provoca desinformació. El primer que falta després d’una inundació en una ciutat és, malgrat l’excés d’aigua, l’aigua potable. Contra la sobredosi informativa, va bé buscar més d’una capçalera de referència i consultar-les directament, sense haver de pagar el peatge de passar per unes xarxes que tampoc són neutrals.

Protegeix-te de la propaganda

L’ús que fan els partits i alguns líders polítics de les xarxes molt sovint és positiu. Major contacte amb la gent, possibilitat de respondre preguntes —tot i que es fa ben poc!— i una plataforma per difondre informació de manera directa i sense filtres de titulars esbiaixats als mitjans… Tot això pot ser enriquidor per als ciutadans. Però també té un revers tenebrós: la propaganda sense control, sense contrast i sense rigor. I, en conseqüència, l’auge de les ‘fake news’ i dels ‘fets alternatius’ que tant ha utilitzat a Twitter el president dels Estats Units, Donald Trump.

Les xarxes són una excel·lent arma propagandística si la sabem emprar bé. Ho van descobrir primer els moviments socials d’arreu del planeta (i aquí: digues-li 15-M, digues-li ANC); però, algun temps després, empreses i partits polítics van descobrir la potencialitat de Twitter i de Facebook. L’expertesa en el món de les xarxes socials es va traslladar a les organitzacions polítiques tradicionals. Els partits polítics s’han convertit en maquinàries molt ben greixades en la manufacturació i difusió de missatges de propaganda a la xarxa. Consumir-ne és probablement inevitable, però sempre serà millor que ho fem amb moderació i amb una dieta variada. Davant la propaganda: periodisme, periodisme i periodisme.

Llegeix sobre altres temes que no siguin el procés

Els primers dies dels atemptats del 17-A a Barcelona i a Cambrils, els periodistes que cobrim política catalana vam viure quelcom d’estrany: per primer cop en bastant de temps, hi havia un fet que no tenia a veure directament amb el procés que acaparava l’atenció informativa d’una forma com només el procés havia estat capaç de fer-ho durant els últims anys. Això va suposar un esforç per a moltes redaccions i també ens va permetre, durant algun temps, obrir-nos a altres debats importants per a la nostra societat: el terrorisme, la situació de l’Iraq i de Síria, la integració de la immigració, l’educació, la desigualtat social, la qüestió musulmana a Catalunya…

Tot plegat ja s’ha anat recol·locant dins els esquemes del procés a partir del moment en què va entrar en joc la disputa partidista respecte a la gestió i prevenció dels atemptats. Però, en aquests moments de màxima intensitat en el debat sobre la independència, per fer una mica d’higiene mental segueix sent molt important llegir coses que no tinguin a veure amb el procés. Sí, hi ha altres temes, sí, segur!

Oxigena les teves xarxes: comparteix altres continguts

Fes un exercici senzill: estiguis a favor o en contra del referèndum o de la independència, durant l’última setmana… has piulat alguna cosa que no hi faci referència? Has penjat a Facebook algun article o vídeo que no hi tingui a veure? Ets una persona raonable però, de tant en tant, t’agafa l’impuls de tuitejar compulsivament insults o desqualificacions personals, sigui contra Espanya, els Comuns o els independentistes? Si la resposta és no, amb independència de quina sigui la teva posició política, pot ser —i t’ho diem amb tot l’amor i simpatia, perquè a nosaltres també ens passa— pot ser que estiguis ‘cunyadejant’ una mica. Per oxigenar el nostre ecosistema i les nostres xarxes, doncs, també és bo que compartim continguts que no tinguin res a veure amb l’1 d’octubre i les seves causes o conseqüències.

Hi ha vida més enllà dels articles d’opinió contundents

(Se que aquest punt és tirar-me pedres sobre la pròpia teulada, però bé… som-hi.)

L’auge de la premsa digital arreu del món ha tingut diverses derivades. Una d’aquestes és una sobredosi d’articles d’opinió. Vivim envoltats d’opinió i opinió. De fet, com més rotundes, sense grisos i contundents siguin aquestes opinions, més es retuitejaran. Els opinadors que dubten són pocs i, sovint, el mascle alfa de l’opinió política ho té tot superclar. Tot és blanc o negre. Amb mi o contra mi.

Per què ha passat, això? Bàsicament per dos motius: en primer lloc, escriure articles d’opinió és sovint, sobretot si es fa amb presses i sense preparar-se i treballar els temes a fons, més fàcil i barat que escriure reportatges documentats, anar al lloc dels fets o entrevistar-se amb els principals experts de qualsevol fet polèmic, i, en segon lloc, els articles d’opinió —ai!— donen sovint més audiència que aquells reportatges tan ben documentats. Alguns articles d’opinió són bons. D’altres són prescindibles i d’altres són directament dolents. Cal reduir la nostra dosi d’articles d’opinió diària. Fixar-nos només en aquells autors de referència i, si pot ser, de tendències contraposades.

Com en la majoria de punts d’aquesta guia, a CRÍTIC hem de fer autocrítica perquè nosaltres també tenim tendència a publicar molts articles d’opinió (tot i que també publiquem reportatges i entrevistes). Una bona alternativa a l’opinió és l’anàlisi. Cal diferenciar-les: l’opinió sovint és unidireccional; l’anàlisi ha d’incorporar, si és possible, diferents punts de vista.

Llegeix i comparteix coses en les quals no estiguis d’acord

Una de les conseqüències de l’auge de les xarxes socials és el denominat ‘efecte túnel’. El meravellós algoritme de Facebook ens mostrarà abans aquells continguts que comparteixen gent amb la qual interactuem més o que s’apropen més als nostres gustos, que no pas d’altres que en difereixin. La conseqüència d’això és que probablement deixarem d’accedir a altres punts de vista que, tot i no coincidir-hi, ens poden resultar interessants. Llegir atentament opinions diferents sempre és bo. Per tant, aquest mes de setembre, més que mai, hem de fer un esforç conscient per llegir aquells mitjans, articulistes i periodistes amb qui no estiguem d’acord o amb qui no compartim completament l’anàlisi de la realitat.

Converteix-te en ciutadà periodista: sigues escèptic

Amb els atemptats del 17-A, hem vist de nou com informacions no del tot contrastades o directament falses han estat publicades per alguns mitjans com si fossin certes. En alguns casos hi ha hagut desmentiments posteriors; en d’altres no. Gairebé tots aquells mitjans que es mouen en l’actualitat han estat víctimes d’aquesta tendència, i no tingueu cap dubte que, si CRÍTIC fos un mitjà que cobrís actualitat, segurament també hi hauria caigut (d’aquí venen les nostres resistències a deixar-nos endur per aquesta voràgine).

Tanmateix, aquesta dinàmica ens obliga als lectors i consumidors d’informació a ser encara més proactius i escèptics a l’hora d’analitzar i compartir informació. Abans de clicar sobre el botó de ‘share’ a una informació o una opinió que reforci la nostra posició, fem de periodistes ciutadans: quin mitjà la publica? És una capçalera consolidada o no en sabem res? Quina és la seva línia editorial? Té un format periodístic? Aporta més d’una font? Quina és la font original? Resulta creïble? Difondre informació poc veraç o descontextualitzada, encara que pretengui reforçar els nostres arguments, a la llarga no farà cap bé a la nostra causa.

Apaga la pantalla i surt al carrer

Aquesta és, probablement, una de les qüestions més rellevants i alhora més difícils de dur a terme per aquelles persones que passem el dia hiperconnectades. Però resulta cada cop més imprescindible: és l’hora d’apagar les pantalles. Necessitem tornar als espais físics de trobada i de debat. Necessitem llegir més i llegir en paper. En aquest sentit, des de CRÍTIC tenim dues bones notícies: la primera és que estem preparant una festa pel tercer aniversari el pròxim 19 de setembre al Pati del Casinet d’Hostafrancs. La festa és oberta i, a més, si sou subscriptors o subscriptores, us convidem a una cerveseta. La segona és que estem immersos en l’elaboració d’un fantàstic DOSSIER CRÍTIC en paper. Serà el quart número que publicarem. Més de 100 pàgines per abordar una qüestió cabdal dels nostres dies: el feminisme i les discriminacions de gènere. El tindrem enllestit durant el mes de novembre.

3 comentaris
  • marcal_sa 11 de setembre de 2017 - 8:28

    Crec que ja som tots prou grandets per no deixar-nos manipular, no ens calen les teves reflexions per sobreviure. Ridícul que recomanis que enlloc de mirar les xarxes socials, anem al quiosc a comprar LaVanguardi, ElPeriodico, ElPaís…

    Consideres que els teus articles d’anàlisis NO són d’opinió??? Com els catalogaries segons el teu barem el tesu articles d’anàlisis/opinió: bons, prescindibles o dolents? Crec que és urgent que aprenguis que d’opinions no n’hi ha de bones o dolentes… perdona per ser tant agressiu, però és que no suporto la superioritat moral que desprens…

    És una llàstima que hagis d’escriure tanta porqueria a “Crític” perquè et deixin escriure un bon article a ElPeriodico: http://www.elperiodico.com/es/opinion/20170909/correlacion-de-fuerzas-ada-colau-comuns-referendum-1-o-6275432

  • Roger Caballe 11 de setembre de 2017 - 19:32

    Un perfecte manual o guía . En faig un resum per a mi
    En part ja ho practico. He de dir que no vull estar en cap xarxa anomenada “social”.
    Molt agraït.

  • Manel Ballester 12 de setembre de 2017 - 13:26

    Em semblen collonudament bones i saludables recomanacions. I senzilles. Clar que he de confessar que a Twitter i Facebook no hi entro mai, per exemple, entenc que són simples aparadors. Articles bons n’hi ha ben pocs, poquíssims; influents de debò, una quantitat minúscula. Tins la impressió que molt poca gent es fa d’una cosa o de l’altra o canvia d’opinió per causa d’algun article o articles. És ben possible que la major part de la gent s’inclini cap aquí o cap allà per raons que no són bàsicament racionals, sinó familiars, de grup, de lloc…, de circumstàncies.
    Un destacat professor de filosofia de la UB ens deia sempre: “no perdeu el temps en menudeses, resums, manuals…, busqueu els llibres grossos, de capçalera”.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Roger Palà (Barcelona, 1978) és periodista, cooperativista i un dels editors de CRÍTIC. També col·labora a la revista 'Enderrock' i a Nació Digital. Ha estat coordinador de l'Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics, editat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. També ha pres part del projecte de la Directa i ha treballat o col·laborat en mitjans com Enderrock, revista de la que va ser cap de redacció durant nou anys, El Triangle, El Temps o diari El Punt.

Cerca al blog

Comentaris recents