12/04/2018 | 19:00
La decisió del tribunal de Schleswig-Holstein sobre Carles Puigdemont ha estat un enorme revés contra l’estratègia judicial i política de l’Estat. El qüestionament per part dels jutges alemanys del delicte de rebel·lió és un míssil a la línia de flotació de l’argumentari del poder judicial espanyol contra el procés. Si no hi ha rebel·lió, tota l’arquitectura legal construïda per la Fiscalia i pels jutges pot ensorrar-se com un castell de cartes. La resolució és una gran victòria política de Carles Puigdemont i una de les poques bones notícies que han rebut els ‘indepes’ des del referèndum de l’1 d’octubre.
Tot i això, l’independentisme segueix instal·lat en una muntanya russa emocional. La depressió de fa algunes setmanes per la investidura frustrada de Jordi Turull i els empresonaments de Carme Forcadell i dels exconsellers ha deixat pas a l’eufòria pel revés judicial a Pablo Llarena. Algunes veus ‘indepes’ han passat de criticar Alemanya i la UE (cal recordar que el mateix Puigdemont s’hi va referir com “un club de països decadents” en una entrevista a la televisió pública israeliana al novembre passat) a afirmar que la justícia germànica, a diferència de l’espanyola, sí que és autènticament democràtica. Algunes veus com la del periodista de la ‘Directa’ Jesús Rodríguez ja alerten d’aquest comportament pendular.
No estava justificat el pessimisme quan van detenir @KRLS però ara tampoc és recomanable cap eufòria. El sector ultra del règim del 78 controla tota l'estratègia i ara està ferit. Ens faran patir les properes setmanes i mesos. Cap fred i determinació.
— Jesús Rodríguez (@albertmartnez) April 6, 2018
Així doncs, té lògica l’eufòria ‘indepe’? Està aconseguint l’estratègia jurídica dels líders del procés doblegar l’Estat espanyol? O seria millor ser més prudents?
L’independentisme, dividit i sense majoria sòlida
Mentre el ‘puigdemontisme’ treu pit, aquesta setmana ERC i Junts per Catalunya han buscat de nou deixar en evidència la justícia espanyola intentant altre cop la investidura de Jordi Sànchez. En els últims tres mesos, l’independentisme ha presentat quatre candidatures a la presidència de la Generalitat: Carles Puigdemont, Jordi Sànchez, Jordi Turull i ara de nou Sànchez. És una estratègia de desgast. Els partits ‘indepes’ sabien que la sessió d’investidura de divendres tenia poques opcions de prosperar. Llarena no ha deixat que Sànchez, empresonat a Soto del Real, assisteixi al ple.
Ara, la diferència respecte al primer intent d’investidura de Sànchez era una resolució de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) que instava l’Estat a respectar els “drets polítics” de l’expresident de l’ANC. La resolució és conseqüència del plet plantejat pels advocats de Sànchez a l’ONU, però no és ferma, com recorda aquest ‘post’ de ‘Maldito Bulo’. Ha estat una jugada de curt recorregut que bàsicament ha permès reforçar el relat independentista sobre el judici polític a l’independentisme. JxCat i ERC es veuen amb marge per fer provatures: després que la investidura frustrada de Turull posés en marxa de debò el rellotge, fins al 22 de maig no s’exhaureix el temps per escollir president.
Però, més enllà del candidat, el cert és que l’independentisme segueix dividit i sense una majoria clara de Govern. Una debilitat que va explicitar-se amb l’abstenció de la CUP durant el debat d’investidura de Jordi Turull. Sense el ‘sí’ de la CUP, l’independentisme no té la majoria garantida. Junts per Catalunya i ERC sumen 66 diputats (per 65 que sumen Ciutadans, el PSC, els Comuns i el PP), però hi ha dos diputats (el mateix Puigdemont i l’exconseller de Salut Toni Comín) que no poden ser presents a l’hemicicle per votar: l’un és a Alemanya i l’altre a Bèlgica. La possibilitat que deleguin el vot pot ser objecte de disputa judicial. El Tribunal Constitucional va apuntar, en la interlocutòria per frenar la investidura de Puigdemont, que no podran delegar el vot els qui “estan sota crida i cerca amb ordre d’ingrés a la presó”. Des de la investidura frustrada de Turull hi ha hagut canvis en la situació judicial de l’expresident i l’exconseller de Salut, sotmesos ara a mesures cautelars fins que es resolgui el procés d’extradició. Els ‘indepes’, doncs, argumenten que ja no estan en crida i cerca i, per tant, poden delegar el vot. Puigdemont, de fet, ja va demanar la delegació del vot essent a la presó, i li va ser concedida per la Mesa del Parlament. El Govern espanyol no hi ha presentat un recurs. El PP i C’s veuen difícil evitar-ho, i el PSC no s’hi oposa. Indirectament, les decisions judicials espanyoles poden acabar facilitant la majoria de JxCat i d’ERC sense la CUP.
En tot cas, encara que JxCat i ERC aconseguissin estabilitzar els seus 66 diputats, es tractaria d’una majoria feble, ja que l’abstenció o el vot afirmatiu de la CUP seria necessari per aprovar qualsevol llei rellevant, començant pels pressupostos de la Generalitat. De fet, no està escrit enlloc que, si JxCat i ERC presenten un nou candidat que no sigui Puigdemont, la CUP no passi de l’abstenció al ‘no’. En la seva intervenció durant el debat d’investidura, Carles Riera va manifestar que la CUP “passava a l’oposició”, la qual cosa no fa preveure que les relacions entre els tres partits siguin plàcides.
Existiria una altra opció per formar Govern: que Junts per Catalunya i ERC s’aproximessin als Comuns. Xavier Domènech va presentar fa unes quantes setmanes una proposta per formar un Executiu d’independents durant dos anys amb l’objectiu, segons deia, de recuperar l’autonomia i generar una certa estabilitat. En un acord d’aquest tipus, però, difícilment hi seria la CUP, la qual cosa certificaria el cisma en el si de l’independentisme. I, d’altra banda, difícilment els Comuns avalarien un candidat a la presidència de Junts per Catalunya.
Sense programa: no hi ha cap nou ‘dia D’ a l’horitzó
Més enllà del candidat i de les majories, el gran problema de l’independentisme és que no té un programa clar. Per primera vegada en molt de temps, no hi ha cap nou ‘dia D’ a l’horitzó, ja sigui en forma de consulta, en forma d’eleccions plebiscitàries, en forma de 18 mesos per declarar la independència o en forma de referèndum. L’únic horitzó és el que marquen els judicis i la repressió, i l’única estratègia sembla la de posar en contradicció l’Estat i el poder judicial.
Les divisions estratègiques són profundes. Junts per Catalunya sembla fiar qualsevol decisió al lideratge i a la figura de Puigdemont. ERC, que va pressionar per forçar la DUI quan Puigdemont volia convocar eleccions i és qui més ha patit la repressió, parla ara d’ampliar la base social i defuig escenaris que puguin derivar en nous riscos judicials. La CUP aposta per investir Puigdemont més i tot que el mateix Puigdemont; però, més enllà d’això, no explica per què aquesta acció hauria de suposar algun tipus de ruptura amb l’Estat espanyol. Tothom parla de “fer República”, però ningú no explica com.
Tampoc no hi ha hagut un balanç autocrític de la tardor ‘indepe’ del 2017. I, ara com ara, sembla importar poc el fet que l’autonomia estigui intervinguda: la mateixa presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, va treure ferro a l’assumpte en aquesta entrevista al diari ‘Ara’. ERC afirma ara que és urgent “recuperar les institucions”, però ni Junts per Catalunya ni la CUP no semblen tenir gaire pressa per fer-ho, amb l’argument que l’aixecament del 155 no comportarà cap retorn a la normalitat i que la Generalitat seguirà intervinguda ‘de facto’.
La situació de Puigdemont a Alemanya no és ni de bon tros segura
Mentre la disputa a l’interior és forta, segueix sent inestable la situació dels refugiats polítics del procés. És cert que la decisió de l’audiència territorial de Schleswig-Holstein descartant el delicte de rebel·lió és una forta bufetada a l’estratègia del poder judicial espanyol, però cal tenir en compte que no és una resolució ferma. El Tribunal Suprem i la Fiscalia espanyola posaran tota la carn a la graella per convèncer els jutges alemanys que el delicte de rebel·lió existeix. Per tot plegat, no s’ha de descartar que els magistrats valorin incloure de nou en la seva resolució definitiva l’existència d’aquest delicte.
Cal afegir-hi un altre punt: encara que Puigdemont no pugui ser entregat per rebel·lió, sempre hi ha l’opció que pugui ser extradit per malversació. Aquest delicte, en els seus supòsits més greus, preveu penes de fins a vuit anys de presó. Aquesta serà la nova batalla legal ara: demostrar que no hi va haver malversació perquè, com va declarar Puigdemont davant dels jutges alemanys, els costos generats pel referèndum van ser sufragats per mitjans privats, és a dir, que la Generalitat no n’hauria pagat res.
Per tot plegat, s’ha d’anar amb compte a interpretar la resolució del tribunal alemany amb algun tipus d’alineament de l”statu quo’ europeu amb les tesis independentistes. De fet, els jutges afirmen que l’euroordre reclamada pel Suprem no s’empara en “mòbils polítics” i donen per fet que a l’Estat espanyol “es respecten el dret comunitari i els valors fonamentals de la Unió Europea”, també en el cas de la petició d’extradició de Puigdemont. Creure que ara la UE dóna suport a les tesis ‘indepes’ seria un error. En tot cas, el que pot existir, com ja va passar després de l’actuació policial de l’1 d’octubre, és un corrent en l’opinió pública europea que considera inapropiades les mesures més contundents de l’Estat per reprimir les demandes catalanes. Però d’aquí a fer-se ‘indepe’ –o fins i tot partidari d’un referèndum– hi ha un bon tros.
La repressió seguirà i la resta dels líders del procés sí que podran ser jutjats per rebel·lió
Puigdemont potser ha guanyat una batalla política –i personal. Però la repressió seguirà –ho hem vist aquesta setmana amb l’operatiu contra els Comitès de Defensa de la República (CDR) o contra el Diplocat– i la resta dels líders ‘indepes’ que són a la presó sí que podran ser jutjats per rebel·lió. Per molt que a Puigdemont no se l’acabi podent extradir i jutjar per aquest delicte, això no vol dir que Junqueras, Forcadell, els ‘Jordis’ i els exconsellers no puguin ser jutjats per aquest supòsit.
Com explicava Benet Salellas en una conversa amb CRÍTIC fa algunes setmanes, el judici podria celebrar-se en dues fases: en primer lloc, amb els ara empresonats a l’Estat espanyol, que sí que podran ser jutjats per delicte de rebel·lió i s’exposen a elevades penes de presó de més de 30 anys. Setmanes o mesos més tard, en una segona fase, podria celebrar-se un altre judici amb la resta dels líders avui refugiats a l’estranger, però no per rebel·lió sinó per altres delictes com malversació. Seria contradictori que Puigdemont no fos jutjat per rebel·lió i Junqueras sí, però la possibilitat de separar en el temps els dos judicis podria matisar aquesta circumstància davant l’opinió pública. De fet, la possibilitat dels dos judicis va prenent cos: ‘La Vanguardia’ ha publicat que el Tribunal Suprem vol evitar un únic judici de l’1-0 amb acusacions dispars.
Puigdemont no podrà ser investit de forma efectiva a curt termini: anem a eleccions?
L’alliberament de l’expresident a Alemanya va començar a alimentar, en un primer moment, les especulacions sobre un possible retorn de Puigdemont per encarar una hipotètica investidura. Puigdemont ja va insinuar un possible retorn abans del primer debat d’investidura frustrat, previst per al 30 de gener, però finalment va decidir romandre refugiat a Bèlgica. Si ara decidís tornar sense que el procés d’extradició a Alemanya s’hagués resolt, és possible que s’hagués d’enfrontar al judici per rebel·lió a l’Estat espanyol (l’única forma d’evitar-ho seria en cas que hi hagués una extradició que descartés aquest delicte), amb la qual cosa s’exposaria a un més que probable ingrés a la presó, al marge d’una possible inhabilitació.
Si finalment és extradit per malversació, la situació de Puigdemont seria diferent. A diferència del que permet la Llei d’enjudiciament criminal amb la rebel·lió, la inhabilitació pel delicte de malversació no seria ferma fins després d’una condemna, la qual cosa permetria, en cas que retornés i no entrés en presó preventiva, una hipotètica sessió d’investidura. Però, si torna ara sense esperar el fet que es resolgui l’extradició, el càrrec de rebel·lió molt probablement seguiria vigent.
Per tot plegat, és difícil que l’escenari del retorn de Puigdemont es doni a curt termini. És molt probable que primer s’hagi d’aclarir el procés d’extradició des d’Alemanya (des de la detenció de Puigdemont, els jutges tenen 60 dies per pronunciar-s’hi definitivament, ampliables a 90). Això complica l’opció d’un retorn abans que s’exhaureixi el termini legal per a la convocatòria automàtica d’eleccions al Parlament, el pròxim 22 de maig.
Una altra opció és que, amb la investidura de Jordi Sànchez fracassada, Junts per Catalunya decideixi no presentar cap candidat i precipitar unes noves eleccions. El vicepresident del Parlament, Josep Costa, ha especulat aquesta setmana amb aquesta opció. Què passaria en una reedició electoral? Sortiria reforçat Puigdemont? L’electorat premiaria o castigaria el pragmatisme d’ERC? Els ‘indepes’ conservarien la majoria absoluta?
Tal com es desenvolupen els esdeveniments, potser no som tan lluny d’enfrontar-nos a aquestes preguntes.
