‘Excuse me, where is the beach?’

El barri del Poblenou de Barcelona, reduït a una tapa per a turistes

Com a recent poblenovina, camino meravellada amb el batec de les seves artèries (la Rambla, el carrer Marià Aguiló, les connexions de Pallars o Pujades en 15 minuts amb el centre de la ciutat via carril bici). També, no obstant això, estic espantant-me amb la proporció d’ocupació turística que cada vegada més vaig trobant al barri.

És absurd queixar-se perquè no hi ha espai per passejar: la realitat és la que és, i el sector turístic dóna feina a Catalunya al 12,6% de la població (dades del juny de 2014, segons l’Enquesta de Població Activa i l’Idescat). Això són 212.600 homes i 170.000 dones. Estarem d’acord que no estem per fer mala cara davant d’una font d’ocupació com aquesta. I dic que és absurd queixar-se perquè si el que hi ha ens incomoda, més que denunciar, anem necessitant alternatives o solucions.

Podem incrustar-nos el monocle d’especialistes en la matèria i pontificar d’acord amb una o una altra interpretació del que ha de ser el barri, rendir-nos a la facturació de les terrasses o parlar de la tradició associacionista dels seus carrers, que no té gens a veure amb aquelles xifres de comptes de paelles i gintònics. Potser hi ha zones comunes en la conversa, però potser també ens perdrem en una lluita de dades i números que ens distanciaran –aquesta és la meva sospita. Així que jo he preferit parlar en un dels meus passejos amb els veïns als quals tinc ja incorporats en l’imaginari d’aquesta zona bategant de la ciutat. Són molts: si és que jo parlo molt i si ells em contesten, què hi farem?

Vaig començar amb el Marc, un dels veïns més batalladors i col·lega de professió, que s’indignava explicant-me com el cap de setmana passat s’havia apropat al Ché, a la Rambla del Poblenou, amb els seus fills a prendre un gelat, i s’havia trobat amb un grup de turistes, però no els habituals: aquests anaven amb el pack complet. S’acompanyaven d’un guia amb paraigua aixecat i aquest micròfon que els fa semblar més Madonna en els seus bons anys que professional del turisme. S’encreuaven amb famílies locals com la seva que anaven a la farmàcia, pensionistes i embarassades a l’hora del passeig vespertí, veïns i veïnes PRO d’aquests que dic jo que corrien al Flor de Maig o a algun casal de barri: alguna reunió o assemblea devien tenir. Els uns miraven cap amunt on els assenyalava la dona del paraigua. Els altres corrien entre les seves camises de flors i panxells cremats pel sol, esquivant-los en un camí per on no fa tant gairebé tots es miraven als ulls i es reconeixien. Jo, que venia de llegir que més de 514.000 turistes estrangers havien visitat Barcelona al juny, no vaig dubtar ni un segon a creure-ho. Algú ha hagut de pensar que cal repartir-los per la ciutat, o correm el risc que un dia Ciutat Vella s’enfonsi deixant un forat a la ciutat que quedarà lletgíssim al Google Maps.

Josean, de la Coordinadora d’Entitats del Poblenou, em va donar una dada preocupant i molt visual: amb la proliferació de terrasses, la resta d’activitats que abans es desenvolupaven a la Rambla ha quedat reduïda per ordre municipal a les rotondes. La fira d’artesania, per exemple. “Què farem a la Festa Major del setembre? Hi ha un munt d’entitats que reclamen tenir la seva paradeta, i coincidirà amb aquesta fira i amb les activitats pròpies de les festes, com potser els castellers. És una bogeria”. Callo el que m’ha explicat la Laura, arquitecta que recorre el barri amb ulls experts, un tipus de mirada que potser faria més falta. Sembla que en una d’aquestes rotondes els turistes tipus Salou que no troben lloc a les terrasses o que s’han quedat sense pressupost –perquè també els preus de prendre alguna cosa al bar de sempre han pujat adaptant-se al sector, només faltaria, s’han apropiat aquestes rotondes ja massificades per beure alcohol a les nits.

A l’abril d’aquest any i a petició d’ICV-EUiA es va proposar en el consell de districte que es paralitzessin la concessió de llicències de terrasses en aquesta via del barri fins a dissenyar un pla d’usos consensuat. Eduard Freixedes, regidor de Sant Martí (CiU), la va desestimar d’un esternut, encara que ha posposat fins al setembre la decisió final sobre la regulació de la Rambla, segons va explicar a Barcelona TV. Més val això que res.

Creixen els hotels

No hi ha manera de trobar informació estadística pública de l’augment d’allotjaments més enllà del 2011. Aleshores deien que hi havia 31 hotels (10.032 places) de diversa categoria –la xifra total de Barcelona vorejava els 365–, situant el districte en sisè lloc per darrere de Ciutat Vella, l’Eixample, Sants, les Corts, i Sarrià – Sant Gervasi. El 2012, a la revista Carrer avisaven del perill de la progressió a alta velocitat d’obertures d’establiments, encara que admetien que la pressió turística sobre el barri no era comparable amb la d’altres districtes.

Fa ja dos anys d’això i en les converses dels carrers del Poblenou ja es parla en altres termes. Gairebé sempre interrompudes per un Excuse me, where is the beach? que fa que els nadius del lloc prenguin la postura de Colom que assenyala al mar una vegada cada cinc minuts. Això sí, gairebé sempre somriuen en fer-ho, en dono fe.

Com l’Ajuntament no em dóna dades, vaig a Booking i pregunto què m’ofereix pel setembre: 43 hotels al Poblenou (n’exclou la Vila Olímpica, la qual cosa fa la xifra més densa encara).

“Jo, quan viatjo, prefereixo conèixer les persones i participar de les seves passions. Conèixer el país, no pels seus monuments. Conèixer la gent i els seus costums”. Ara parla en Sergi, un altre veí que aquest estiu marxarà a la Xina i que s’entristeix que al Poblenou els turistes passegin esquivant-lo com si fos un fantasma.

Pot ser que ell tingui la clau: em parla dels paquets turístics castellers que ofereixen colles com els Xiquets de Valls, que ensenyen els seus locals i incorporen el visitant a les seves activitats. Això entronca amb el foment d’un turisme i consum responsables i de proximitat, és clar, més enllà (bastant més) dels barrets mexicans amb els quals els veiem pel carrer.

Al juny han estat alemanys i belgues els ciutadans que més han visitat Catalunya. I amb una capacitat adquisitiva gens menyspreable i un nivell cultural mitjà-alt. Seria bo que els que signen concessions i reben xifres de facturació mensuals amb alegria pensessin una mica a no tractar-los com a ric bestiar. Això, de fet, em recorda una escena d’El viatge de Chihiro on en un parc temàtic enceben uns pares fins a convertir-los en porcs. Potser tots sortiríem guanyant. Ells també.

Doncs vaja, porto una bona estona parlant sense adonar-me de la gentrificació. És una d’aquelles paraules que confesso que m’espanta, em resulta aliena i em recorda les tècniques cools que ensenya Jordi Cruz a Màster Chef per reduir un guisat manxec fins a deixar-lo en una tapa minúscula. Que no ens redueixin el barri, que el banquet és per a tots. Ens veiem als carrers.