Companys: el president màrtir i l’advocat d’obrers

Ara fa tres quarts de segle, Lluís Companys i Jover, aleshores president de la Generalitat, encarava al castell de Montjuïc les darreres hores de la seva vida. Començava la vigília del seu afusellament. Va succeir a dos quarts de set de la matinada del 15 d’octubre de 1940 al fossar de Santa Eulàlia.

L’Ajuntament de Barcelona no pot ni vol deixar de commemorar aquests fets. Perquè com a capital de Catalunya hi estem obligats. I també perquè sabem que, sense la memòria de les injustícies del passat, no hi ha futur segur per a les esperances del present.

També hi ha raons singulars per a aquest homenatge. Qui amb els anys esdevindria president va ser regidor des del 1917 fins al 1920. Crític punyent del règim sorgit de la primera restauració borbònica, el jove Companys va abanderar al consistori de Barcelona nombroses causes que encara avui mantenen una indiscutible vigència.

Va ser un portaveu destacat de les classes populars de la ciutat; va defensar la municipalització de serveis bàsics, es va oposar de manera ferma al centralisme del Govern de Madrid i fins i tot va advocar per l’acollida a Barcelona d’infants francesos refugiats de l’horror de la Primera Guerra Mundial.

Volem recordar Companys. Però no volem recordar només la seva mort; sinó centrar-nos especialment en la seva vida i la seva activitat política. Volem recordar l’home que estimava la vida, que participava de les il·lusions i les angoixes de la gent més modesta.

Republicà i popular

Volem recordar el president màrtir, sí, però també l’advocat d’obrers i l’organitzador del moviment rabassaire, el regidor que un 14 d’abril va ser el primer a proclamar la República des del balcó de l’Ajuntament, el Companys frontpopulista i el Companys internacionalista.

Volem recordar el deixeble republicà de Pi i Margall i de Francesc Layret, proper a dirigents llibertaris com Salvador Seguí. El polític que va saber conjugar catalanisme, republicanisme i classes populars perquè entenia que la pàtria no era el reducte d’uns quants privilegiats, sinó la llar construïda principalment per milers d’homes i de dones que vivien de les seves mans.

Fraternitat dels pobles

Recordar Companys és també recordar “l’home de pau, serè i valent”, elogiat per tanta gent políticament allunyada d’ell, com el seu advocat i biògraf Ángel Ossorio y Gallardo. L’home que va entendre que la defensa de la llibertat de la pròpia pàtria és indestriable de la defensa de la fraternitat. No debades, l’últim “Per Catalunya” de Companys davant d’un escamot d’afusellament és germà del ‘Viva Andalucía libre’ de Blas de Infante, del galleguisme de Castelao, del basquisme d’Eli Gallastegui o del crit dolorós de les Tretze Roses arrabassades a Madrid pel franquisme.

No és senzill recordar Companys ni estar a l’altura del seu llegat; no qualsevol se’n pot reclamar hereu. I no és senzill perquè la seva figura ens interpel·la. Perquè evoca un poble alçat pels seus drets socials i nacionals, contra l’autoritarisme i la intolerància i en relació fraterna amb la resta de pobles ibèrics. És aquest el Companys que volem vindicar. Perquè la seva mort esdevingui, un cop més, el naixement més alt del tribú del poble, del joiós amant de la vida, del president etern de Catalunya.

Gerardo Pisarello és primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona per Barcelona en Comú i Xavier Domènech és diputat al Congrés per En Comú Podem.

–

L’article està extret del discurs fet en l’homenatge a Companys fet al Born Centre Cultural de Barcelona.