Cas Isanta. Una història de violència

“No sé si és normal que en una ciutat de 16.000 habitants

hi hagi 7 casals llibertaris, 4 d’anarquistes i 3 d’independentistes radicals”

Montserrat Tura, Consellera d’Interior (2005)

La darrera setmana de maig de 2005 la ciutat de Berga vivia immersa en l’emblemàtica festa de la Patum. Però aquella va ser una Patum dolorosament diferent. La matinada del dissabte moria assassinat un jove de vint-i-dos anys: Josep Maria Isanta. Un assassinat que va commocionar la comarca i, de retruc, el país. 

Matinada tràgica a la Patum

Retrocedim en el temps. És divendres de Patum i, lluny de la plaça, hi ha concert a l’espai de les barraques dels col·lectius sociopolítics berguedans. A la plaça, el divendres només hi ha la Patum infantil, al vespre. A la fira, al passeig, hi ha gent passejant fins a mitjanit. Els divendres, a l’equador de la festa, molts berguedans aposten per descansar i quedar-se a casa. Altres opten per acostar-se a les barraques on hi ha concerts. Aquella nit estava tocant Hormigón Armado, una banda local, quan van començar els incidents. Una vintena de joves i adolescents busca-raons d’entorns marginals i de la petita delinqüència havien arribat amb ganes de buscar brega.

Qui portava la veu cantant era un no tant jove Santiago Sánchez Pachón, que llavors tenia 33 anys i un llarg historial delictiu, i pesava sobre ell una ordre de crida i cerca. La policia l’havia detingut el dia anterior, per un petit altercat en un bar, i havia quedat en llibertat després de declarar davant del jutge unes hores abans del crim. Acompanyat d’un quadre heterogeni de personatges, havien travessat la ciutat amb actitud desafiant, provocadora, i ja llavors alguna persona havia trucat a la policia alertant dels aldarulls que provocaven. A tocar de les barraques, van començar a apallissar diverses persones, a l’atzar i seguint sempre el mateix patró: feien una rotllana al voltant d’una persona que quedava al mig, aïllada, i li etzibaven puntades i cops per tots costats. Els agressors s’havien anat encoratjant i van començar a aparèixer navalles; diverses persones van ser ferides per arma blanca. El Pep Isanta va intervenir per ajudar el seu germà quan l’estaven atacant i fou llavors que ell mateix va rebre cops i punyalades, sent ferit mortalment per arma blanca.

Als col·lectius de les barraques la situació els va sobrepassar: no estaven preparats. I al seu torn, els Mossos, tot i les reiterades trucades avisant dels aldarulls i les agressions, van aparèixer tard. Massa tard per a Isanta. Al matí tot el poble n’anava ple i els mitjans de comunicació ocupaven la ciutat.

El primer dia, el dissabte, la població està commocionada i de fons sent la remor dels mitjans de comunicació –televisions, ràdios i premsa– de tot l’estat. La Patum i un assassinat: folklore i mort a la Catalunya profunda. Es parla d’una «baralla multitudinària», d’una «batalla campal», de lluites entre bandes, d’espanyolistes i independentistes… . El sensacionalisme i el desinterès per la realitat en la majoria de mitjans –sobretot els d’abast estatal– regira l’estomac als berguedans, molt crítics amb la premsa, que serà esbroncada en més d’una ocasió.

El Berguedà estava en estat de xoc, i era Patum i tothom deia que els Mossos no havien actuat, i el Pep era un berguedà de soca-rel que formava part d’una comparsa de la festa. I això era un còctel important, i va esclatar.

Els berguedans són gent adusta, eixuta. Però per Patum –coses dels rituals comunitaris– els ritmes canvien i els ànims dels berguedans també; i si es diu que si ens toquen a una ens toquen a totes, quan la comunitat està en els seus dies de màxim clímax comunitarista, això és literalment així. I passa. El Pep és mort, els Mossos s’espolsen responsabilitats, els mitjans de comunicació en diuen de l’alçada d’un campanar, i els responsables polítics tampoc responen com cal.

Els col·lectius presents a les barraques van a l’uníson: hi eren i saben què va passar. Hi ha els independentistes del Casal Moragues –de les JERC– i del Casal Panxo –de l’Esquerra Independentista–; i els anarquistes de l’Ateneu Llibertari del Berguedà, del «Centru» –entorn del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs i l’Ateneu Columna Terra i Llibertat–, i la publicació anarquista El Pèsol Negre. I aquells dies neix encara l’Assemblea de Joves, arran d’aquest fet, i aplega gent de diferents col·lectius i altres que simplement no formaven part de cap d’aquestes organitzacions. Punt i a part mereixeria una Plataforma per la Convivència que va sorgir poc després i va aplegar a molta gent, molt diversa, inclosa l’Assemblea de Joves, i amb punts de vista molt diferents.

La situació a la comarca és tensa. Hi ha el temor que els agressors quedin en llibertat. Hi ha escridassades als responsables polítics en la Patum del diumenge. El president Maragall proposa a la família Isanta fer-los una visita a casa, però quan li diuen que si hi vol anar ho faci sense càmeres, acaba no anant-hi. Maragall, doncs, va directament a la plaça, acompanyat dels consellers Vallès, de Justícia, i Mieras, de Cultura. Maragall demana confiança en la Justícia, però Vallès surt amb un estirabot dient que «els problemes s’haurien resolt si es feia a Berga la presó que no volien en altres indrets». Fora de lloc; benzina al foc. A la plaça hi ha pancartes on es pot llegir: “Mossos, on éreu?”. Durant la Patum hi ha sempre un important desplegament policial a la ciutat, i a tothom se li fa estranya aquella inoportuna absència durant els incidents de la matinada de dissabte. Els berguedans es concentren massivament a la plaça, fan cassolades, es concentren davant dels jutjats de Berga, davant de la comissaria dels Mossos d’Esquadra. L’església, en el comiat del jove assassinat, és plena a vessar; hi ha càmeres de televisió, fotògrafs… tot i que la família ha demanat expressament que no n’hi hagi.

Les imatges fan la volta al país. A les tertúlies, a tots els programes, es parla pels descosits del cas Isanta. Els berguedans aviat passen a ser a l’ull de l’huracà. Les concentracions són titllades de pressions contra la independència del poder judicial. Les declaracions d’Interior són contradictòries: hi havia trucades alertant dels incidents, de les agressions? Hi havia policia secreta al lloc dels fets?

Aviat la consellera d’Interior, Montserrat Tura, passa a l’ofensiva: «No sé si és normal que en una ciutat de setze mil habitants hi hagi set casals llibertaris, quatre d’anarquistes i tres d’independentistes radicals», arriba a dir. I l’anormalitat berguedana, tenir massa moviments socials, es converteix en el punt de partida d’un discurs que pretén desactivar les crítiques als cossos policials. «Els Mossos han actuat, se’ls acusa de covards, però en altres ocasions se’ls ha intentat fer fora», afirma Tura, recalcant l’historial d’insults que patia sovint el cos, i reblant el clau afirma que l’assassinat es podria haver evitat amb més col·laboració. Un allau de periodistes s’abonen al discurs de la consellera. En Cuní i la Rahola, des dels Matins de TV3, i altres des de les seves columnes d’opinió i des de les tertúlies. La posició, amb tot, no és unànime, i hi ha veus molt crítiques, des d’un editorial d’El Punt, a columnes com la de Sara Jordan a El 9 Nou, on escriu: «Després de deu minuts de segons quins programes tens la sensació que a aquest noi el van matar per haver anat a una manifestació contra els Mossos».

Guerra freda entre Mossos i berguedans

«Ara resulta que si ets independentista, o anarquista, o llibertari, no tens dret a ser protegit per la policia. (…) Ara resulta que la culpa dels atacs és de les víctimes». Ho escriu Joan Oliver al diari Avui. L’estratègia de la consellera s’estavella contra alguns periodistes, i contra una societat que, més enllà dels col·lectius més polititzats, fins i tot entre gent d’ordre, és força crítica amb una policia catalana que tot just s’està desplegant pel territori, progressivament.

L’evident desconnexió entre els Mossos i els joves anarquistes i independentistes berguedans és present en tota la societat; al Berguedà i arreu. En cartes al director en els diaris d’aquells dies ho veiem. O en un reportatge de La Vanguardia, «Mossos: ¿Por qué no nos quieren más?», on es citen crítiques des del Pallars, Lleida o Girona. A Regió7 Enric Badia reconeix que cal buscar els perquès: «el perquè de la mateixa agressió, però també el dels moments anteriors. Per què els Mossos no són ben rebuts a la ciutat i per què hi ha hagut una resposta tan important del ciutadà, tan unànime». Fins i tot algú com Manuel Cuyàs es veu obligat a concloure, a El Punt, que «quan n’hi ha tants, a Berga i on sigui, que diuen que els Mossos es dediquen a fer-los la guitza i quan tu has estat testimoni directe d’actuacions arbitràries (…) és que alguna cosa no acaba d’anar gens bé». A La Vanguardia, Manuel Trallero escriu a «El fracaso de los Mossos»: «sencillamente, hoy en Catalunya –basta con repasar las páginas de las cartas de los lectores en los periódicos– una gran parte de población no puede ver a los Mossos d’Esquadra ni en pintura. (…) Nadie, en Catalunya, ha dilapidado tanto crédito ciudadano en tan poco tiempo como los Mossos d’Esquadra, hasta el punto de que en muchas partes se añora a la Guardia Civil o a la Policia Nacional que sustituyeron.»

A Berga, ja el gener de 2003 s’havien fet unes Jornades Antirepressives i una manifestació, on hi va participar un centener de persones; i el 13 de novembre de 2004, després d’una violenta batuda policial, una manifestació amb un miler de persones –massiva: la ciutat té uns setze mil habitants– recorria el centre de la capital berguedana.

Arran del cas Isanta, doncs, a les mobilitzacions als jutjats i davant la comissaria dels Mossos hi ha berguedans de totes les edats i condició. Rafael Febrero, de l’Associació de Veïns de Santa Eulàlia, assegura a la premsa que els Mossos «han fallat, i no només en l’agressió de dissabte, sinó en moltes altres coses. Actuen amb prepotència, i la gent n’està tipa». Ramon Costa, de l’Associació de Veïns del Tossalet, titlla d’«indignant» l’actuació dels Mossos. Manel Escobet, president de l’Associació de Comerciants de Berga, afirma que els Mossos «són molt bons per fer controls d’alcoholèmia però amb els violents i els perillosos no s’hi atreveixen, són poc professionals». Francesc Peñaranda, coordinador d’ICV del Berguedà, remarca que «el problema del sistema policial de la ciutat no és de simpaties o antipaties. Quan les seves actuacions són contínuament qüestionades ens hem de preguntar que alguna cosa deu estar fallant».

La resposta corporativista del cos policial i la consellera Tura només atia el foc. Amb un to moderat però clar, Marcel·lí Isach, de l’Associació de Veïns del Capdamunt de la Vila, considera «bastant desafortunades» les declaracions de la consellera i assenyala que Interior posa al punt de mira els organitzadors del concert «per intentar justificar l’actuació dels Mossos d’Esquadra i de la conselleria, quan una cosa no té a veure amb l’altra».oan Ramon Bella, president de l’Associació de Veïns Quatre Barris, hi coincideix constatant que «la consellera vol donar tota la culpa al jovent».

Els Mossos, després de les agressions que costen la vida a Isanta, realment fan detencions, però, com afirma Salvador Sostres en una punyent columna contra Tura, «la principal feina dels Mossos no és detenir assassins sinó evitar assassinats».

Set adults van ser condemnats a penes de 25 a 43 anys de presó (Juan Pineda, Raúl Bravo, Ridouan Haouriqui, Azeddine Maarouf, Eudy Leandro Martínez, Augusto Felipe Medranda i Antonio Santiago Fajardo) i dos més, Santiago Sánchez Pachón –que moriria a presó per sobredosi d’heroïna l’any 2011– i Pablo Enrique Méndez, a onze anys i tres mesos de presó cadascú gràcies a l’eximent d’“alteració psíquica”. Dels sis menors acusats, els majors de setze anys van ser condemnats a set anys d’internament de menors, i els menors de setze, a tres. Altres dos menors van eludir la reclusió, l’un acusat d’un delicte de desordre i l’altre absolt de tots els càrrecs.

Marc Fornas i Riera, responsable de la comissaria de Berga, passat l’estiu de 2005 va ser traslladat a Barcelona i, ascendit a inspector, fou nomenat cap de la Comissaria de Sarrià-Sant Gervasi; i un any més tard es feia càrrec de l’Àrea Regional de Recursos Operatius de la Regió Policial Metropolitana Sud. Així mateix, alguns agents van deixar el Berguedà per altres destins. Eduard Cuenca, el nou cap de la comissaria de Berga, arribava amb el grau d’inspector després de fer el curs d’inspector aquell mateix estiu, on moltes assignatures que tenien eren sobre el cas Isanta, segons ell mateix afirmava en una entrevista a Regió7 el passat 19 d’octubre. Els Mossos d’Esquadra van iniciar al Berguedà una nova política “de proximitat” optant per un canvi de tarannà. Es van acabar o van disminuir les actuacions arbitràries, la prepotència, les identificacions constants i injustificades… i van començar a fer xerrades a les escoles i instituts, i a posar stands a les fires. Quant a la consellera, Montserrat Tura, només passats molts mesos, ja al 2006, va suavitzar mínimament el to.

Finalment, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) condemna al Departament d’Interior de la Generalitat a indemnitzar amb 110.475 euros la família de Josep Maria Isanta, entenent que els errors del dispositiu policial van afavorir el crim. El TSJC conclou que hi va haver un “anormal i negligent” funcionament de les forces de seguretat –esmenta “una sèrie d’actuacions o omissions anòmales, incorrectes o defectuoses”–; que el dispositiu policial planificat era “insuficient”; i que la “deficient gestió” de les trucades als serveis d’emergències “va impedir un coneixement i actuació ràpida dels serveis policials a la zona una vegada ja manifestats els disturbis”. L’abril de 2014, el TSJC desestima l’últim recurs de la Generalitat, que s’aferrava a tecnicismes processals, per no pagar els 110.475 euros amb què havia estat condemnada a indemnitzar la família de Josep Maria Isanta, i la sentència és ferma.

Revisitar una història de violència

Des del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs es va veure la necessitat de revisitar aquella història de violència que va marcar profundament els col·lectius sociopolítics berguedans. El llibre, ‘Isanta, 10 anys després’, d’autoria col·lectiva, es capbussa en l’afer, amb una mirada coral, plena de matisos.

En la primera part del llibre es fa una mirada retrospectiva als fets, des de la distància, amb articles escrits els darrers mesos. Alguns, més analítics, repassant el tractament del cas als mitjans de comunicació o els antecedents de la conflictivitat entre la policia autonòmica i la societat berguedana (i, més explícitament, el jovent polititzat). Altres, aportant vivències personals, amb un peu en el present i un en el passat: els esdeveniments en sí; els dies posteriors amb el xoc de la premsa i els polítics, la participació en assemblees, concentracions, reunions amb polítics, policies i presència als mitjans de comunicació… I experiències com l’Assemblea de Joves, que prenia rellevància per sobre de les organitzacions preexistents, o les Pubilles de Belzebú, que van ser la nota irreverent, la paròdia àcida i divertida que es van empescar alguns joves berguedans en aquells temps tant amargs. I, encara, els textos dels familiars –el dolor, la tendresa, la ràbia, l’agraïment per la solidaritat– que ens posen la pell de gallina i ens descobreixen la cara més bruta de la política i el periodisme.

En un segon bloc del llibre, un recull de fotografies dels dies posteriors a l’assassinat ens permeten reconèixer la realitat d’aquelles massives mobilitzacions populars, del dol compartit per tota una ciutat. I posar-hi cares, gestos, mirades.

Finalment, a la darrera part del llibre s’hi apleguen els textos que van anar apareixent en els moments dels fets des de l’entorn d’Isanta, i que ens mostren una línia del temps sincera, viscuda al moment. El pas de la perplexitat a la solidaritat, a les mobilitzacions, a les intervencions als mitjans de comunicació; el malestar creixent; les actuacions judicials i polítiques; la creació de la Plataforma per la Convivència i els estira-i-arronsa amb elements conservadors que hi participaven; la manca de col·laboració en el cas o obstrucció, en algun cas; etcètera. Textos que es complementen amb els manifestos que es van anar presentant des del mateix dia de l’assassinat, firmats per assemblees espontànies primer; pels diversos col·lectius, més tard; i per l’Assemblea de Joves o només una part dels col·lectius, en altres casos. Manifestos que són una revelació de part de la vida sociopolítica a la ciutat en aquells mesos; i revelació de com un assassinat pot marcar una ciutat i els seus moviments socials i polítics, unint i fracturant, acostant i allunyant posicions.

Un llibre com un trencaclosques, que ens permet composar-nos una imatge d’un temps, d’una ciutat i d’uns moviments socials i polítics. I la cara més humana dels fets. Uns fets que, a Berga, encara couen.