La CUP: i ara què?

Aquest article podria ser del regateig curt. De la tristor que vaig expressar el diumenge 3 de gener o de l’alegria que experimentava set dies després per l’acord que permetia iniciar la investidura, engegar el procés constituent i esperar, amb expectació, si comença el ‘rock-and-roll’. Podria parlar de l’excessiva mirada a la gepa del costat d’aquests dies. Com si, abans de mirar la resta, no calgués mirar-se a un mateix i plantejar com no tornar a repetir camins que no són els òptims. Fins i tot, podria recordar, una vegada més, els mèrits de la feina incansable dels últims mesos de milers de persones dins la CUP que em fan sentir profundament orgullós de militar-hi. O em podria sumar a les peticions necessàries que demanen a Junts pel Sí que l’autocrítica no solament l’exercim els «petits» i «revolucionaris», sinó el conjunt de forces polítiques que diuen estar per aquesta destitució de règim i per la construcció d’unes noves institucions sobiranes, pròpies i democràtiques. Ara bé, fet i fotut, aquest debat s’acabarà demà o a finals de setmana. I llavors, què?

Doncs llavors caldrà parlar de tot el que no hem sabut parlar ni debatre les últimes setmanes. D’estratègia política. La ideologia, ja la tenim consensuada. Si en els últims anys, arran de les mobilitzacions del 15-M i de l’11-S i la pròpia feina política, la CUP havia articulat la millor fórmula, tàctica i estratègica, per dur l’expressió popular de l’independentisme i la transformació social (de gènere, ecològica…) a la política institucional (per sort, els moviments socials i polítics ja ho fan i ho haurien de continuar fent al carrer), els fets ens obliguen a replantejar-nos els mecanismes a partir dels quals fer-ho ara. Amb la investidura de diumenge hem tancat un cicle, el de la «descoberta nacional» del projecte cupaire, amb totes les seves virtuts i contradiccions, i n’hem iniciat un de nou que ens ha de portar a ser un actor clau i imprescindible en la vertebració de l’esquerra política i l’anticapitalisme dins la construcció de la República Catalana independent.

La nostra acció política en els últims quatre mesos no ha col·laborat a incrementar les contradiccions de l’Estat espanyol més enllà del nostre terreny estrella, el municipalisme. Fins dissabte a la tarda, l’oligarquia i els poders de l’Estat vivien més tranquils que el darrer any polític perquè s’imaginaven un bloqueig del procés independentista i un possible nou Govern català en fase autonòmica. De fet, fa setmanes que hi ha hagut una aturada de la repressió judicial o policial, així com una calma latent entre els principals representants de les elits espanyoles i catalanes.

Així mateix, tampoc no podem dir que avui el carrer i la mobilització popular cap a la independència hagin tingut grans moments les últimes setmanes. Tampoc les que defensen els drets socials, col·lectius, humans. Des de les institucions i amb la nostra praxi política no hem facilitat que això es produís. I cal ser-ne plenament conscients per plantejar el que toca fer a partir d’ara.

I ho dic sent també conscient que les estratègies d’altres actors polítics com ara Junts pel Sí o Catalunya Sí que es Pot tampoc no han fet res en aquest sentit. De fet, s’han dedicat a deixar passar el temps per motius diversos i complementaris. Però això ho hem dit i de ben segur que ho direm. Amb raó. Molta raó. Prefereixo, per tant, repensar-nos i reflexionar el què a partir d’ara des del punt de vista de l’esquerra independentista i alternativa. Perquè som conscients o ho hauríem de ser que la decisió presa aquest cap de setmana ha sigut una sortida d’emergència davant d’un moment complex no solament per la CUP, que ha tingut el focus a sobre com mai abans, sinó també i especialment per l’escenari que la mateixa CUP havia ajudat a crear en els darrers anys: l’inici de la ruptura amb l’Estat i la construcció de l’anhelada República Catalana sense esperar el permís de l’Estat.

Puigdemont, vist des de Girona

Ara, però, ja tenim la partida en joc. Tenim un president, en Carles Puigdemont, que és sens dubte una aposta més bona que la d’Artur Mas. En Carles és inequívocament independentista, és constructiu amb els Països Catalans, no ha participat activament dels governs de les retallades ni tampoc és part de l’herència de la màfia pujoliana i l’entramat de corrupció que se’n derivava. En Carles es va fer fort quan el tripartit patia la síndrome del violinista (agafar el poder amb l’esquerra i tocar-lo amb la dreta). I aquest fet el va portar a renovar l’aposta conservadora en una ciutat com Girona. Exemples d’això en són que, malgrat l’espai polític que representa, acceptés de bon grat propostes que vam portar la CUP amb la nostra arribada al consistori, com ara la participació d’entitats en els plens, impulsar uns pressupostos participats o multar els bancs que tenen habitatges buits.

Ara bé, no ens equivoquem: en Carles és un home de partit. Evidentment. De Convergència. I a Girona l’hem tingut com un adversari polític en els últims quatre anys amb casos tan sonats com les ordenances del civisme (eminentment restrictives), la compra del fons d’art Santos Torroella a partir del cànon de l’aigua, la hipercentralització de les seves polítiques deixant de banda els barris, la turistificació com a aposta econòmica o casos sonats i mal gestionats com ara el Vol Gastronòmic o les gravacions de ‘Joc de Trons’.

En definitiva, durant quatre anys hem cohabitat al ple consistorial dues maneres d’entendre la ciutat de forma ben diferent que han sabut remar conjuntament en l’eix de la ruptura democràtica i el procés cap a la plena independència política. Fa poques setmanes, de fet, encara vam fer una roda de premsa tots els regidors, 18 de 25, que estem sent investigats per l’Audiència Nacional per haver donat suport a la declaració del Parlament de 9 de novembre.

Referèndum unilateral

I entenc que l’acord subscrit dissabte va específicament en aquesta línia: garantir una estabilitat perquè tot allò que en Carles s’ha afartat de dir en els darrers quatre anys a l’Ajuntament de Girona sigui una realitat en els pròxims 18 mesos. Procés constituent participatiu, procés de ruptura, camí a la independència i eixamplar majories socials. Aquesta és la base de l’acord. I el darrer d’aquests punts és segurament un dels dos reptes més importants que tenim sobre la taula. Com fem d’aquest context una oportunitat de sumar aquesta majoria social que articuli un actor democràticament ampli que aposti per la desobediència civil i pel camí cap a la plena sobirania.

Ara hem aconseguit que hi hagi l’oportunitat de fer camí. D’altres preferien seguir provant el camí que passa pel Paseo de Los Jerónimos i retrocedir 10 caselles. Ara, doncs, cal bastir aquesta majoria perquè tard o d’hora serem convocats a un referèndum unilateral. I paral·lelament tenim un altre repte. També titànic: definir un camí que condueixi a un pol d’esquerres i anticapitalista que disputi l’hegemonia política aquests mesos des del carrer i també amb els diversos actors institucionals existents al Parlament o als municipis. Un espai de treball que pugui, si cal, constituir també un bloc electoral majoritari per a les eleccions constituents que tindrem el 2017. Comunament.

Alguns hem respirat aquest cap de setmana després de dies que poc han semblat festa de res. Però ningú no ens ha dit que sigui hora de sofà. Com sempre, tenim deures i en tenim molts. Les contradiccions hi són. I hi seran. Com hi són arreu. Cal, però, tenir clar l’objectiu i on volem ser d’aquí a 18 mesos. Fem-nos aquesta pregunta. Responguem-la i consensuem-la. I actuem en conseqüència. La República ens crida. Les classes populars ens obliguen. El carrer ens espera.

Lluc Salellas és periodista i regidor de la CUP a l’Ajuntament de Girona.