19/02/2016 | 00:10
És un greu error de les elits i assimilats creure que en moments tan obscenament austericides i autoritaris poden seguir representant les persones del món del treball, les oblidades, les desposseïdes. No les representen ni els professionals de les desigualtats, ni els servidors dels poderosos, ni els distribuïdors de les engrunes (per més que encara hi hagi massa gent decent que els vota). A quines dones representava la ministra Ana Mato, de la que es deia que el moment més emocionant del dia era quan veia com “vestien” els seus fills mentre enllestia el Decret-Llei 16/96 que significa l’inici de la gran exclusió en el sistema sanitari, amb el canvi de model, la mercantilització de la sanitat i les duríssimes retallades?
Ana Mato podria ser un altre exemple de la “banalitat” de la que ens parla Hannah Arendt, però també d’una elit massa lluny del comú dels mortals perquè sembla deslliurada de les tasques i dels treballs. Una elit que es reserva el monopoli de la política i es perpetua a la cimera dels consells d’administració, de les més altes magistratures, dels exèrcits i també dels parlaments. Una elit que, malgrat el que aparenta, no està lliure de necessitats, sinó ateses per altres persones al seu servei: les no emancipades, en molts casos dones “idèntiques” (que no iguals) i persones immigrades (moltes d’elles excloses de la sanitat pública per decrets com els de la infausta Ana Mato) i, per tant, sense drets, vivint en la por i la semi-clandestinitat, doblement invisibles. Una elit que escatima les engrunes que cauen de la seva taula i que sols es pot considerar “emancipada” si impedeix, per terra, mar i aire, l’emancipació de la majoria.
Que no, que no, que no ens representen…
La frase que més va il·luminar l’arena política el 2011 va ser, precisament, la que “no ens representen”. Una veritat d’una força inqüestionable. La immensa majoria del Parlament no podia representar la gent de la labor i el treball, dels coneixements amputats, de les vides difícils dels que omplen carrers i places. En els tallers, xerrades i aportacions diverses entorn al 15M (1), va començar a veure’s (de nou) clar que els afortunats (en sentit literal, els únics que posseeixen fortunes), que monopolitzen el pensament oficial (únic) i dicten la política econòmica per a la que diuen no hi ha alternativa, no sols escriuen i fan les lleis i la història a la seva mida i pel seu profit, sinó que ens condemnen, com no pot ser de cap altra manera, a la història de la desigualtat
Molt conscient de com està canviant l’escenari polític, i que hi ha una gran diferència entre Ana Botella i Manuela Carmena, i entre Xavier Trias i Ada Colau, no crec que es pugui dur a terme acció política per a la felicitat de les persones i atendre les seves necessitats si s’ha viscut i es viu en un món on les necessitats en semblen absents. On les labors i les persones que les realitzen són invisibles, on els treballs i els serveis més pesants són cosa “dels altres”, aquesta immensa majoria per a qui els drets humans, de tant precari com els viuen, han arribat a ser poca cosa més que literatura.
La resposta que primer se m’acut és que sense trencar en viu i en directe la divisió dels treballs, sense obrir i compartir coneixements i sense anorrear privilegis -i fer-ho de manera constant, fins que capgirar l’establert esdevingui costum- és del tot impossible escriure la història emancipadora. Sols es pot anar repetint, amb escasses variants, la història de la desigualtat i la bàrbara irracionalitat dels nostres temps. El gran perill és que mentre mor el vell i neix el nou, les primeres persones insubmises, provinents de totes les marees, dels carrers i les places, de les lluites més diverses que arriben als caus on es perpetuen amb tota solemnitat les irracionalitats que provoquen patiment i insània, acabin en l’ensinistrament que obtura les vies del canvi radical, permanent i imprescindible.
Es pot fer política pels desposseïts si es viu sense necessitats?
No sé si hi ha una nova i una vella manera de fer política. El que sí sé és que hi ha interessos molt concrets que es preserven i serveixen de moltes maneres. I que el que cal canviar fins a l’arrel són les maneres excloents, autoritàries, caciquils de fer política. I, de manera especial, donar una forta sotragada a les prioritats indiscutibles, als compromisos adquirits, a les portes giratòries que mai s’aturen, a la manca de transparència que sempre beneficia els mateixos, a la impossibilitat que la gent “de baix” conquereixi una visibilitat significativa i continuada… I que pugui perquè sí, perquè li correspon, perquè hi té dret, canviar tots els ordres del dia. I aparèixer en els titulars de les notícies i ocupar el centre de l’àgora: vinguin d’on vinguin, sigui quina sigui la seva edat, gènere o aspecte. Sols així podrem esperar, com deia Brecht, que els que han de néixer pensin en nosaltres amb indulgència.
L’exclusió de la política
Qualsevol persona que s’indigni i rebel·li perquè se li imposa un esquinçament en els seus temps de vida, que s’adona que no troba moments per fer tot el que voldria fer, i que se li escatimen mitjans i oportunitats per informar-se, llegir, aprendre i intervenir en espais i moviments col·lectius, acabarà tard o d’hora reflexionant sobre la divisió dels treballs i els coneixements que sols reprodueixen privilegis. (2)
Una de les lectures en la qual es poden trobar molts bons elements per a l’anàlisi d’aquesta alienació és un text de 1963 que val la pena rellegir sovint perquè manté el secret de la vigència. Em refereixo a l”Studim Generale‘ de Manuel Sacristán, que segons s’explica, neix de la consulta que li van fer dos estudiants de Dret, grans aficionats a la pintura i la poesia l’un, i al cinema i l’alpinisme l’altre, per si per la carrera havien de renunciar a les activitats extrauniversitàries.
Sacristán entenia el neguit, amb el problema agreujat en el seu cas, d’’intentar harmonitzar moltes més responsabilitats. Sembla que els va donar el consell de “fer alguna cosa a fons”, i revendre immediatament el Codi Civil i no matricular-se més a Dret, o tancar els llibres de poesia, els pinzells, les revistes de cinema i les botes de muntanya, com a mínim fins el juny.
El problema que plantejaven els estudiants pot semblar de poca entitat, però no està massa lluny del de tantes persones que intenten avui combinar estudi amb treball, acció social i intervenció política, i que esgarrapen els segons per construir tot el que cal per poder sobreviure i somriure, i enfortir, amb participació apoderada, les lluites que apuntalen una societat que es decanta més i més cap a autoritarismes massa perillosos.
El pas del temps no ha fet més que agreujar fins l’absurd els dos perills fonamentals que es denuncien a l’opuscle: d’una banda, la generalització (i banalització) de la que viuen aquelles persones que semblen estar per sobre de la divisió dels coneixements, perquè parlen de tot i no són responsables de res del que diuen i afirmen (veure tants i tants tertulians i formadors d’opinió…); i, per altra banda, la superespecialització que incrementa les eficiències del sistema a costa d’empobrir i robotitzar les persones i rovellar seccions senceres dels seus circuits cerebrals.
Amb la superespecialització dels nostres dies, l’apassionat pel dret hipotecari que menciona Sacristan ha reduït encara més el seu horitzó. Avui, el seu homònim dedica la jornada laboral i molt més a observar les lleugeríssimes oscil·lacions de dècimes de punt en la cotització de determinats valors o divises. I dóna ordres de compra i venda que mouen milions de divises per la xarxa i converteixen els “mercats” en casinos sense més referències culturals, històriques o socials que la tendència d’un dent de serra en un gràfic, al servei de l’enriquiment de les més exclusives minories.
Sacristán: “Privar de cultura la gent comú”
Davant la futilitat perversa que caracteritza el nostre temps, l’’Studium Generale’ reivindica la profunditat de la reflexió i, recuperant els clàssics, fa una valoració de les conseqüències de la divisió del treball a les que voldria sumar –perquè ja han passat més de cinquanta anys des que es va escriure el text i perquè el feminisme ha elaborat mentrestant un discurs potent i coherent al respecte– algunes valoracions addicionals. (3)
L’especialització, segons l’’Studium Generale’, significa “privar de cultura a la gent comú” (i fer-ho és també, segurament, la única manera d’assegurar el manteniment de la corrupció, l’explotació i la despossessió plebiscitades a les urnes). I les que han estat més privades de cultura, més abandonades, marginades i, fins i tot, culpabilitzades socialment si pretenien accedir-hi, han estat les dones, confinades a la realització social de la labor que els ve encomanda des dels inicis patriarcals: “la dona no neix, es fa”, com ens va explicar fa temps Simone de Beauvoir.
La labor, que assegura en definitiva la supervivència individual i de l’espècie, s’ha de realitzar en llocs tancats, mai públics, i qui la porta a terme mai són les iguals, sinó les idèntiques, dones sense rostre propi. En la mesura que la labor demostra la feblesa de la nostra humanitat, ens nega com a semidéus, és inconcebible que es pugui alletar (“cuidar”) des dels escons d’un Parlament. La Mato gaudia mentre li vestien els fills, i tot semblava en ordre. Però el nadó de Carolina Bescansa a l’hemicicle té un valor simbòlic que fa trontollar les arrels del liberalisme: no respecta la separació de les esferes pública i privada i desafia la divisió de treballs on la divisió dels poders es demostra tant en precari. D’aquí la cridòria dels “liberals” que des dels seus escons alcen la veu airada contra les persones a l’atur, però s’aferren a mantenir la divisió dels treballs com a salvaguarda dels seus privilegis.
El pensament reaccionari que pretén avalar com a “natural” la divisió de treballs i coneixements impedeix l’accés al saber i intervenció a l’esfera pública de tantes i tantes persones, i fa molt difícil elaborar una perspectiva del seu propi sotmetiment, i un concepte i mètode (entès més que mai com a camí) per a la pròpia emancipació. La millor manera de perpetuar el “dalt i baix” del que vénen aprofitant-se els poderosos és aconseguir que s’accepti com a natural que l’emancipació està reservada “als altres”.
Que l’emancipació és un concepte aliè a la seva realitat o fins i tot, si entrem en valoracions morals, que és sospitosa de mals personals i socials, i no pot acabar sent mai una bona cosa. “Sempre hi haurà rics i hi haurà pobres” o, en versió moderna, “és l’empresari el que crea els llocs de treball i la riquesa”. Així, les accions emancipadores (i fins i tot l’anàlisi acurada del llenguatge que conté tants de conceptes falsos) poden acabar sent objecte del pitjor anatema dels nostres dies, que és qualificar-les d’antisistema… quan de fet el pitjor dels mals és de fet el propi sistema i la seva cruel irracionalitat. (4)
De la labor al treball…
Seguint Arendt, podríem definir el treball com una activitat que correspon al que no és natural de l’existència de la persona, però que li dóna en el temps una certa permanència i durabilitat. Ens permet entrar amb més facilitat en el món de l’autoestima pel reconeixement social que, en graus diferents, se li dóna. Però no per a totes les persones en igualtat de condicions, ja que també el treball està sotmès al regne de la irracionalitat que són les “lleis del mercat” per a les quals totes les persones no són iguals i les diferències (desvaloritzadores) tenen raó de ser per origen, edat o gènere. Que els treballs han entrat a reforçar les jerarquies de la desigualtat ho demostra com s’ha eixamplat en els darrers temps el ventall dels salaris, que va de les treballadores pobres que necessiten més del salari, ajudes i menjadors socials per sobreviure, i els sous obscens dels alts directius.
En qualsevol cas, el treball (o la seva procura) s’ha convertit en una “altra realitat” que col·lideix amb la labor, perverteix en molts casos els coneixements, i provoca una divisió important en la continuïtat de les nostres hores de vigília: irònicament, per donar relleu social al temps en el que venem la nostra força de treball, es desvaloritza i fagocita el temps que compartim amb les nostres amistats, els éssers que estimem, o el temps de lleure, o per la cultura, o per fer política.
Val la pena recordar que un dels grans fracassos que com a societat tenim davant la irracional realitat és que prop d’un 50% dels nostres joves no poden accedir a un lloc de treball digne, sinó a encàrrecs escadussers, sense garanties de continuïtat, ni per tant possibilitat de garantir una mínima autonomia econòmica. L’accés al treball s’ha convertit en una dura competència entre éssers humans ja que la irracionalitat hegemònica ens el vol fer veure, absurdament, com un bé escàs, per al que no hi ha sacrifici petit: màsters, especialitzacions… donació de la pròpia identitat i del temps de vida i, si cal emigrar, la renúncia a les pròpies arrels.
L’exclusió que domina els nostres temps ens priva dels nostres drets, de poder viure amb les persones que estimem, i si no assegurem el que està canviant de positiu i foragitem els monstres oportunistes destruint barreres entre treballs i coneixements, entre l’esfera del que és públic i la molt més enganyosa del que és privat, sols podrem perpetuar una societat en la que cada vegada ens podrem reconèixer menys com a éssers humans. És urgent capgirar les institucions, assaltar els cels, posar a l’ordre del dia la llibertat, la igualtat, la fraternitat (i la imprescindible sororitat). Com ho està fent cada dia gent insubmisa, apoderada i rebel amb tantes causes que paguen la pena. Perquè la lluita és salut, i per la nostra pròpia dignitat. Com repetim sovint a Dempeus recordant Krishnamurti: “No és signe de bona salut estar ben adaptat a una societat profundament malalta”. El que cal fer doncs és acceptar tots els reptes i canviar-la.
Notes
(1) Vaig tenir oportunitat de viure aquest procés en la difusió de ‘Reacciona’, publicada poques setmanes abans del 15M del 2011 per Aguilar amb aquesta llista d’autors: José Luis Sampedro, Mayor Zaragoza, Baltasar Garzón, Juan Torres, Angels Martínez Castells, Rosa María Artal, Ignacio Escolar, Lourdes Lucía, Javier Pérez Facal, Javier Albéniz, Carlos Martinez i Stéphan Hessel (pròleg).
(2) A l’altre cantó de la moneda, des dels desposseïts, aquestes continues renúncies signifiquen empobriments personals que poden acabar convertint-nos en una mena de mascotes ensinistrades que subministren –i no qüestionen- la coartada del sistema.
(3) Per a fer-ho seguiré utilitzant la lectura que des del feminisme s’ha fet de l’obra de Hannah Arend, ‘The human condition’ (Paidos, 1958).
(4) Un argument més per reforçar el concepte és que la labor és una responsabilitat invasora: ocupa tot el temps, o el que és el mateix, tota la vida. No hi ha jubilació per a la labor. En la majoria de casos no hi ha festius ni vacances… I en la mesura que són labors dirigides al benestar dels altres impliquen molt més que una divisió desigual del treball o la feixuga responsabilitat d’assumir una falsa autonomia dels altres a costa de la pròpia: impliquen, de fet, una donació total del jo que difícilment (sols mitjançant sobredosis gairebé letals de sublimació religiosa o mística) podríem relacionar amb la pròpia realització de la persona, el seu enriquiment i encara menys la seva emancipació.
