19/05/2016 | 00:05
Aquest text és un avançament, lleugerament adaptat per a CRÍTIC, de l’epíleg de ‘Les ciutats invisibles. Viatge a la Catalunya metropolitana’ (L’Avenç). El llibre, prologat per Jordi Évole i amb reportatges sobre una trentena de barris de Barcelona, Tarragona i Girona, es presenta el proper 24 de maig, a les 19.00 hores, en un acte a la biblioteca Font de La Mina de Sant Adrià de Besòs.
Les ciutats invisibles existeixen. Deriven totes d’un model urbà que amaga tot el que respon a la norma i que Marco Polo va definir com “una ciutat feta només d’excepcions, impediments, contradiccions, incongruències, contrasentits”. Amb aquestes paraules li ho va explicar el viatger italià a l’emperador Kublai Khan, segons recrea l’escriptor Italo Calvino al seu llibre ‘Les ciutats invisibles’, original de 1972 publicat per primer cop en català el 1985. Però no cal anar a cercar les ciutats invisibles entre les cròniques calvinianes de realisme màgic que Marco Polo va fer a Kublai Khan sobre els indrets més remots i fantàstics del seu imperi.
En clau de realisme social o, simplement, de periodisme local, de proximitat o de carrer, ciutats invisibles ho són també molts dels barris o indrets metropolitans de la Catalunya d’avui on viuen milers i milers de persones. La seva invisibilitat és ben palesa en uns mitjans de comunicació que, en general, hi dediquen poca atenció. Això, no obstant, no impedeix que les ciutats invisibles i el que palpita dins seu es facin notar cada cop més i que, fins i tot, es comencin a fer visibles als ulls de molta més gent de la que hi viu.
Els resultats de les eleccions municipals del 24 de maig de 2015 (però també els de les posteriors eleccions catalanes i espanyoles) mostren el que el geògraf Oriol Nel·lo resumeix així al pròleg del llibre d’Ismael Blanco i Ricard Gomà ‘El municipalisme del bé comú’ (Icaria): “Hi ha una poderosa pulsió de canvi polític i una aspiració de transformació social que s’expressa de manera destacada en l’àmbit local”. El mateix Nel·lo afina (enfocat als moviments socials urbans) i amplia (a nivell europeu) aquesta tesi al seu llibre ‘La ciudad en movimiento’ (Díaz & Pons): “Malgrat les seves limitacions i contradiccions, l’acció dels moviments urbans al sud d’Europa és rellevant tant a l’hora de paliar els efectes de la crisi sobre la població, com de condicionar el comportament d’altres actors –administracions públiques, poders econòmics- i fins i tot de promoure canvis institucionals i polítics”.
La massiva convocatòria de l’Onze de Setembre de 2015 a l’avinguda Meridiana de Barcelona, amb l’objectiu declarat d’acostar la reivindicació sobiranista a determinats barris, és un altre signe evident d’aquesta emergència o rellevància d’una realitat urbana, metropolitana, que, amb tot, mai és unívoca. Com explica Calvino que li recordava Marco Polo a Kublai Khan: “La ciutat per a aquell qui passa sense entrar-hi és una, i una altra per a aquell qui és presoner d’ella i no en surt”.
Molts estereotips i massa desconeixements
Entrar-ne, sortir-ne i trencar la invisibilitat de les nostres ciutats invisibles no és fàcil. Hi ha molts estereotips i massa desconeixements sobre els barris i la Catalunya metropolitana. Tant li fa si parlem de La Mina i els barris del Besòs, de Nou Barris o de la Zona Franca, a Barcelona, com si ens referim als barris i polígons de Santa Coloma de Gramenet, Badalona, Montcada, Badia, l’Hospitalet, Sant Boi, El Prat, Cornellà, Terrassa o Rubí. I no diguem ja si parlem de realitats metropolitanes allunyades de Barcelona com Salt, al Gironès, els barris de Ponent de Tarragona o la Conca d’Òdena.
Tot plegat configura un mosaic molt divers i plural d’aquesta Catalunya metropolitana sovint invisible però, en canvi, molt real. És una altra Catalunya? No. És Catalunya. Però és el país on, en certa manera, segueixen vivint encara els altres catalans. L’expressió encunyada per Paco Candel als anys 60 del segle XX manté vigència, convenientment actualitzada en la seva acepció, en un país que ja s’ha endinsat de ple al segle XXI.
Es pot constatar que la immigració, l’antiga i la nova, és molt present a la Catalunya metropolitana. I que entre una babel lingüística on es parla àrab, amazic, urdú i fins a unes 200 llengües diferents, el castellà conviu àmpliament i en plena normalitat amb un català també estès i après sobretot, sense problemes i amb immersió, a l’escola i davant de la televisió. Concretament davant de TV3: aquell mitjà de comunicació públic molt eficaç per a la normalització lingüística, per ‘fer país’ i per donar a conèixer allò que s’anomena el territori tot produint programes d’audiència com ‘Afers exteriors’, ‘El foraster’ o ‘Viure als Pirineus’… però que no sempre és un bon mirall de la realitat metropolitana ni una bona finestra per veure i comprendre afers interns com les ciutats invisibles.
TV3 ha estat un mitjà eficaç per la normalització del català… però no sempre és un bon mirall de la realitat metropolitana
Si entre 1987 i 1996 va ser una fita esperançadora la programació del famós serial de la BBC ‘Eastenders’, traduït per TV3 com a ‘Gent del barri’, el març de 2016 l’emissió al programa ’30 minuts’ del reportatge ‘Les guerres del Besòs’, massa dual i simplista, va evidenciar que les ciutats invisibles són encara una assignatura pendent a la televisió catalana. No és que les televisions espanyoles passin millor l’examen, però fa reflexionar el fet que en molts bars i domicilis metropolitans TV3 només competeixi de veres en audiència amb les cadenes estatals quan ofereix un partit del Barça.
Un fet semblant passa amb emissores de ràdio, públiques i privades, que poden ser líders a Catalunya però no ho són a les ciutats invisibles. I això no significa que als barris metropolitans s’escolti només la SER, ‘Los 40 Principales’, RNE, Ràdio TeleTaxi o RM Ràdio, de Justo Molinero, o que se sintonitzi preferentment La 1, Telecinco o La Sexta i el ‘Salvados’ de Jordi Évole, ell mateix fill i veí de les ciutats invisibles. Però tot plegat sí ens alerta de que a TV3 no es veu mai com vibra i crida Ciutat Badia les nits que el Real Madrid marca gols de Champions. O que RAC-1, la ràdio del Grup Godó, no sempre informa de forma fidedigna si just abans de la consulta del 9-N deia que tot Catalunya sortia a fer cassolades pel dret a decidir i, per contrastar-ho, feia connexions amb Sants, l’Eixample i el carrer de Santaló, a l”upper’ Diagonal, però no enviava cap unitat mòbil a escoltar el silenci sepulcral de Sant Ildefons de Cornellà.
Argumenta Oriol Nel·lo a ‘La ciudad en movimiento’ que els símptomes de l’actual crisi econòmica, social i nacional eren detectables des de feia molt, sempre i quan hom fos un observador atent. I apunta que si la constatació d’aquesta crisi múltiple s’ha pogut obviar massa temps és, entre altres motius, “gràcies a un paradoxal ‘desespaiament’ del relat històric i polític [jo afegiria també periodístic]” que no ha tingut en compte que les ciutats i els barris són també espais referents i substantius en el relat social del món contemporani i, singularment, del nostre país. Que en el concepte periodístic i polític de territori, tant interioritzat a Catalunya, no s’hi incloguin les realitats metropolitanes només s’explica com una vacuna mal receptada contra el centralisme de Barcelona. I, en el fons, és una perversa herència del pujolisme que va voler fer país o territori amb l’horitzó de la cohesió nacional i social però al preu, classista, de deixar sense sobirania o desespaiar la gent de classe obrera que vivia i viu a les ciutats invisibles.
Paisatge marcat per la roba estesa
En un país molt polaritzat o políticament centrat al voltant del debat sobiranista, el paisatge urbà de les ciutats invisibles aporta alguns indicadors a tenir presents. I és que si d’un temps ençà és habitual la presència de banderes estelades en finestres, balcons i cases de moltes localitats, a les zones metropolitanes de classe obrera no és que no n’hi hagi, perquè també se’n veuen, però hi són en una proporció gairebé tirant a irrellevant o simbòlica, segons la lectura que vulgui fer-se. I això no obsta perquè al mateix temps calgui destacar que no existeix cap guerra de banderes, ja que les banderes espanyoles (monàrquiques o republicanes, que també n’hi ha) són encara més testimonials.
De fet, si alguna cosa caracteritza el paisatge urbà de les ciutats invisibles no són les banderes, sinó la roba estesa. De tots els colors i talles. I sempre voleiant al vent dels blocs de pisos o cases baixes i, també, en les parades dels ‘mercadillos’ que, a les perifèries metropolitanes, són marca de la casa i última línia de defensa contra els grans centres comercials instal·lats arreu. La dualitat entre Mercadona (o assimilats) i els petits establiments regentats per pakistanesos o xinesos és una altra característica més o menys general dels barris metropolitans. Els ‘pakis’ i els basars orientals fa temps que han reemplaçat el clàssic colmado o tenda d’ultramarins. I els bars de barri de sempre però regentats ara per xinesos comencen a ser també un fenòmen digne d’estudi sociològic, antropològic i econòmic.
“El problema no és de lerrouxisme versus catalanisme, sinó com construir el país amb una fotografia més real dels sectors populars”
Sobre el fenomen del sobiranisme, l’historiador Xavier Domènech reflexionava ara fa un any a CRÍTIC que “el que s’ha pres com una realitat no era sinó un miratge”. O, si més no, una realitat només parcial que no té en compte l’altra part, aparentment invisible als mitjans de comunicació. I aquí diu Domènech que el problema real plantejat “no és de lerrouxisme versus catalanisme, sinó de com construir el país a partir d’una fotografia més real del seus sectors populars”. És a dir, prestant més atenció a la roba estesa que a les banderes dels balcons.
Des de diferents punts de vista, periodistes polítics com Sergi Picazo i Odei A.-Etexearte, amb antenes en zones populars com el Carmel, el Baix Llobregat o Santa Coloma de Gramenet, adverteixen reiteradament que “l’àrea metropolitana continua sent un gran forat per a l’independentisme”. I apunten també que bona part del món sobiranista, acostant-se a les ciutats invisibles amb voluntat evangelitzadora, no entén que “en dos anys no es poden revertir les tres dècades d’incapacitat del catalanisme per repensar-se amb profunditat i connectar-hi des d’un pla d’igualtat i sense apriorismes paternalistes o de classe”.
La importància del factor de classe
La consciència de classe –o, si més no, el factor de classe- i les desigualtats socials són clau per entendre els barris metropolitans. Això no vol dir, de cap manera, que tots siguin avui com els polígons, ciutats dormitori o buits urbans que als anys 60 i 70 estaven mancats de tota mena de serveis. De fet, la memòria de la lluita popular i l’esperit comunitari que encara perviu en persones concretes, associacions de veïns i entitats de tot mena (parròquies incloses) explica precisament la gran evolució que han viscut les perifèries urbanes en els últims quaranta anys. Una evolució que, fruit de la lluita veïnal i l’acció dels governs democràtics des de 1979, és globalment positiva pel que fa a aspectes urbanístics, serveis socials, equipaments i espais públics.
L’ús del ferro corten en escultures, places i edificis públics és un dels trets distintius i no precisament invisible d’aquesta millora de l’espai urbà. No obstant, no n’hi ha prou amb la millora de l’espai públic si no s’actua també (o primer) per garantir els drets socials. És per això, i com es teoritza globalment sobre el model Barcelona, que les pautes de dignificació de la perifèria aplicades amb més o menys fortuna durant les darreres tres dècades estan esgotades. Hi ha indrets on directament no han funcionat, com poden ser (i potser per pecat original) la Mina o Badia del Vallès. Però allí on aparentment llueixen, com a Bellvitge o Santa Margarida de Montbui, no permeten una lectura única, que depèn molt, massa, d’uns indicadors que van per barris: les xifres de l’atur, els desnonaments o les dificultats d’accés a l’habitatge, el fracàs escolar i l’increment de les desigualtats socials.
Des de fa més d’una dècada, l’auge (primer) de la bombolla immobiliària i el seu esclat (després) en forma de duríssima crisi econòmica han fet estralls als barris i localitats metropolitanes. Paradoxalment, i amb excepcions, això no és visible ni en forma de degradació acusada de l’espai públic urbà ni tampoc, fins a la primavera de 2016, sota formes d’alteració sensible de la convivència. Ras i curt: a Catalunya no existeix un fenomen comparable al de les ‘banlieues’ franceses. Tampoc hi ha buits urbans comparables al Michigan desindustrialitzat estudiat per Saskia Sassen ni ‘villas miseria’ o ‘faveles’ llatinoamericanes.
Ara bé, invisibles a primer cop d’ull, els riscos d’aparició d’aquests o altres fenòmens urbans similars sí que hi són. I no cal recórrer al tòpic de Villa Desahucios, que és com es coneix Ciutat Meridiana per ser el barri amb més desnonaments de tot l’Estat espanyol. Al voltant de la riera de Rubí o a la Conca d’Òdena no costa veure naus industrials buides o polígons directament deserts. I en ple districte 22@ de Barcelona han proliferat assentaments o nuclis barraquistes (més d’una vintena i amb uns 260 residents detectats a data d’avui) per població sense sostre o empobrida, tant local i romaní com, sobretot, provinent de la immigració subsahariana o de l’est d’Europa. De la mateixa manera que en baixos o interiors de carrers de la Salut, a Badalona, hi ha infravivendes ocupades per magribins, pakistanesos o gitanos rumanesos.
No hi ha ‘banlieues’, doncs, però sí algun pou sense fons com la Mina i ciutats a les que se’ls regateja el dret a decidir, a existir o a subsistir
No hi ha ‘banlieues’, doncs, però sí algun pou sense fons com la Mina i ciutats a les que se’ls regateja el dret a decidir, a existir o a subsistir econòmicament com Badia. O d’altres, com els barris de Ponent de Tarragona, amb les que es mercadeja el futur amb falses promeses especulatives del tipus BCN World. Tot plegat configura un paisatge de ciutats amagades i tristes com Raissa, aquella localitat que Marco Polo describia a Kublai Khan com un indret on “corre un fil invisible que enllaça per un instant un ésser vivent a un altre i es destrueix, després torna a estendre’s entre punts en moviment i dibuixa noves, ràpides figures de manera que a cada segon la ciutat infeliç conté una ciutat feliç que ni tant sols sap que existeix”.
Sí; això passa. I és molt evident, per exemple, a Salt, on el paisatge bucòlic i tradicional propi de qualsevol poblet interior de l’Empordà i les expectatives de ciutat universitària i cultural conviuen, de vegades separades només per un carrer, amb dures realitats metropolitanes marcades no tant per l’elevat percentatge de població nouvinguda o empobrida com pel seu rebuig o manipulació de mans de l’extrema dreta.
Despertar polític
L’antídot contra el verí de la serp xenòfoba o insolidària que s’incuba en alguns barris metropolitans són precisament aquestes dosis de felicitat, imperceptibles però reals, que hi ha enmig de ciutats infelices. En indrets com Bellvitge i Sant Cosme la felicitat sembla fins i tot capaç de guanyar la partida folgadament, perquè inversions i polítiques públiques, urbanístiques i socials ben dirigides combinen bé amb l’acció cohesionadora d’un teixit associatiu o veïnal imprescindible i amb empenta.
Però, malauradament, el més normal és que la ciutat infeliç, cada cop més desigual, hagi guanyat punts en els darrers anys. Així ho indiquen estudis com els que l’IGOP i la UAB han fet per analitzar la segregació urbana en 30 barris catalans des del 2001 i que calibren l’impacte de la llei de barris i la crisi econòmica. Tot i així, aquests mateixos treballs posen èmfasi en que, a banda de les inversions públiques sempre sotmeses a retallades, allí on hi ha bones xarxes comunitàries i un teixit associatiu actiu el fil invisible de la felicitat és capaç de recosir resistències contra la crisi i la segregació.
Precisament, les assemblees de barri sorgides de la confluència entre els indignats del 15-M i l’activisme social i veïnal preexistent han tingut molt a veure en el despertar polític de les ciutats invisibles. Com passa amb gairebé tot, el seu impacte o influència van per barris. Les eleccions municipals del 24 de maig van ser un bon termòmetre, en alguns casos més aviat desdoblat de sismògraf. Amb resultats per a tots els gustos i complementats pels de les posteriors eleccions catalanes i espanyoles, el que és evident és que alguna cosa de fons està canviant i que, en bona mesura, surt o ve dels barris populars.
Les eleccions generals del 26 de juny tornen a posar a prova la mobilització d’un electorat invisible i ocasional o habitualment abstencionista. Aquella gent que així com va impulsar la inesperada victòria de Barcelona en Comú i Ada Colau i les revocacions de polèmics alcaldes de Badalona, Sabadell o Salt, també va revalidar tradicionals alcaldies socialistes a Montbui, l’Hospitalet, Tarragona, Terrassa, Cornellà i Santa Coloma. I en alguns casos, és la mateixa gent del barri que a les eleccions catalanes va votar la nova dreta espanyolista de Ciutadans per entregar-se després a la nova esquerra confluent d’En Comú Podem. Sigui com sigui, els darrers resultats electorals reflecteixen arreu la pluralitat i el fort moviment de plaques tectòniques a les ciutats metropolitanes.
Existeix la temptació, que podria ser nostàlgia, de fer anàlisi política apel·lant al cinturó roig metropolità que es va perfilar durant la transició i es va desdibuixar després. De fet, i agafant només l’emblemàtic cas de Barcelona, és fàcil de comprovar que la geografia sociopolítica local no és nova. Té arrels gairebé centenàries, com constaten el politòleg Jordi Muñoz i l’historiador Andreu Mayayo quan repassen les actes de les eleccions de la Barcelona republicana dels anys 30.
Els barris burgesos de Sarrià-Sant Gervasi i Les Corts eren i són els de més participació electoral. A grans trets, és també allí, i a l’Eixample, on va obtenir millors resultats la Lliga el 1934 i on manté electors fidels la dreta, catalanista o espanyolista, sota les sigles que siguin i amb nous caps de pont a la Vila Olímpica i Diagonal Mar. L’esquerra, abans i ara, sota sigles que perduren o diferents, té el graner de vots a la classe obrera i entre abstencionistes als barris populars tradicionals (Poblenou, Sants, Sant Andreu, Gràcia…), als barris proletaris i socialment barrejats de Ciutat Vella, i a les segones perifèries dels anys 30 que amb el boom migratori dels anys 60 van esdevenir primeres: Nou Barris, Zona Franca, Bon Pastor, Besòs, Sant Martí…
Des de l’últim canvi de segle s’han incrementat les desigualtats
Sosté l’urbanista José Luis Oyón a l’imprescindible ‘La quiebra de la ciudad popular’ que Barcelona va arribar a la guerra civil amb una ciutat fracturada i on “la distància física entre món burgès i món proletari s’havia incrementat gairebé en un 50%” des del 1900. Salvant distàncies i contextos històrics, avui això no és molt diferent, perquè des de l’últim canvi de segle també s’han incrementat les desigualtats: sobre una mitjana de 100 a Barcelona, la renda familiar a Trinitat Nova és de 34,7; a Ciutat Meridiana, de 39,2; a la Zona Franca, de 39,4; i al Besòs, de 58,9. Mentrestant, a Pedralbes és de 251,7. Sense dades comparatives, la distància que separa Matadepera (el municipi més ric de Catalunya) del barri egarenc de Ca n’Anglada (potser no el més pobre però sí dels més estigmatitzats del país) s’intueix igual o més gran encara. I això que, sobre el mapa, la distància és poca, unides com estan Matadepera i Ca n’Anglada per la mateixa riera.
La doble clau social i geogràfica, més el factor humà, són imprescindibles per entendre o, si més no, acostar-se a les ciutats invisibles. Però com deia Italo Calvino per boca de Marco Polo en l’informe a Kublai Khan sobre Zenòbia, “és inútil establir si ha de ser classificada entre les ciutats felices o les infelices. No és en aquestes dues classes que té sentit dividir les ciutats, sinó en unes altres dues: les que a través dels anys i les mutacions continuen donant la seva forma als desitjos i aquelles en les quals els desitjos o bé aconsegueixen d’esborrar la ciutat o són esborrats per ella”.
L’atlas del Gran Khan contenia també els mapes de les terres promeses visitades en el pensament però encara no descobertes ni fundades, i encara menys desmitificades: la Nova Atlàntida, Utopia, la Ciutat del Sol, Ocèana, Tamoé, Harmonia, New-Lanark i Icària. La pregunta que Kublai Khan va fer a Marco Polo des del realisme màgic es manté vigent pel realisme social i el periodisme local o de carrer: “Tu que explores al teu voltant i veus els signes, sabràs dir-me cap a quin d’aquests futurs ens impulsen els vents propicis?”. En versos de Kafavis, la resposta podria ser Itaca. En prosa, la de Xavier Benguerel, és una altra: Icària, Icària.
