Crític Cerca
Opinió

Què s’està movent al Sàhara Occidental? Una proposta concreta per a les Ciutats del Canvi, la CUP i l’esquerra

03/06/2016 | 00:05

Quan  parles amb els saharauis i els preguntes qui té la clau per solucionar l’ocupació que pateix el seu país per part del Marroc, la resposta et deixa atònit. Tots coincideixen que la solució al seu problema és en mans de l’Estat espanyol. La primera vegada que ho vaig escoltar, no m’ho podia creure, perquè se que a l’Estat espanyol ningú ho té present i que tractem el Sàhara Occidental d’una manera tan allunyada com amb Palestina o el Kurdistan. En canvi, en aquest conflicte hi estem directament involucrats segons la legislació internacional com a “potència colonial administradora”.

Possiblement el que ens passa és que l’embolic amb aquesta ex colònia, coneguda llavors com la província 53, és degut al franquisme, i volem veure aquell fosc període com d’una altra època. Una època que més aviat volem oblidar. Però això no ens esgrimeix de la responsabilitat del que va passar ni de la responsabilitat de formar part de la solució.

En la mateixa línia, des de Catalunya, podem tenir la temptació de pensar que és un problema espanyol i voler-nos-en sentir al marge, però pel nostre passat comú i, sobretot, mentre seguim sent part d’aquest Estat, tenim el dret i el deure d’exigir que les institucions que paguem contribueixin a resoldre aquest problema.

I el problema ha estat que el PP, el PSOE i CiU han fet costat inequívocament al Marroc, debut als interessos econòmics d’empresaris instal·lats al país veí, per la pugna amb Ceuta i Melilla, i per la importància del regne aluita en el control de la immigració i la suposada contenció del terrorisme. Però els nous partits que estan sorgint i que volen revertir el que va fer el franquisme, també han de contribuir a revertir el mal que el franquisme va causar fora de les nostres fronteres.

I veient que l’Estat espanyol no ha pres una postura en aquest conflicte durant els últims 40 anys, ¿podrien les ‘Ciutats del Canvi’ (Barcelona, Madrid, Cadis, València, A Corunya, Badalona, Berga, etc…) reconèixer oficialment el Sàhara Occidental com a país?

Seria un exemple més del que el municipalisme pot avançar-se respecte al que estatalment no s’aborda encara. El fet que les ciutats més importants de l’Estat, com són Madrid, Barcelona i les que s’hi sumessin, reconeguessin el Sàhara Occidental provocaria un terratrèmol internacional de dimensions colossals en la línia del dret internacional i el respecte dels Drets Humans, i posaria en qüestió la posició del Marroc. Al mateix temps, Marroc no podria castigar aquestes ciutats com sí podria castigar un covard Estat espanyol que s’ha deixat amenaçar una i altra vegada.

El Sàhara Occidental, un conflicte oblidat

Campaments Gopro
Campaments saharauis / Foto: José Yeray Martin Perdomo

Fent un breu repàs històric per a despistats, a la mort de Franco i veient que, tard o d’hora caldria descolonitzar el Sàhara Espanyol en consonància amb el moviment continental, Espanya va entregar el territori i la població al Marroc i Mauritània. Perquè entenguem la gravetat de l’acte podem fer un paral·lelisme: Imagineu-vos una hipotètica situació en la que Espanya, farta de l’independentisme català i veient que acabarà perdent el territori, decideix entregar Catalunya a França a canvi d’algunes contrapartides. Per molt que Catalunya estigui dins d’España, això no faculta l’Estat per poder entregar el territori i els seus habitants sense consultar a la població afectada. Doncs Espanya va fer això mateix amb el Sàhara Occidental, entregar-lo sense el seu consentiment a uns altres països. Aquesta acció va ser il·legal i contrària a les lleis internacionals, i per aquest motiu el Sàhara Occidental encara depèn legalment d’Espanya i cap país del món no ha reconegut la sobirania del Marroc sobre el territori.

Això va abocar els saharauis a una guerra en legítima defensa contra Mauritània i el Marroc. Cinc anys després, Mauritània es va enretirar, i la guerra va continuar amb el Marroc fins acomplir 16 anys. A instàncies del Marroc que estava perdent, França, EUA i la comunitat internacional van pressionar els dos països perquè se signés un alto al foc amb la promesa d’un referèndum d’autodeterminació. 24 anys després, el referèndum, obstaculitzat constantment pel Marroc, encara no s’ha pogut celebrar. Coneixeu alguna població amb més paciència que els saharauis?

Però tot té un límit, i després de 40 anys d’ocupació, tant la població dels territoris ocupats com la dels camps de refugiats a Argèlia, volen tornar a la guerra perquè senten que el Marroc, Espanya, França, EUA i l’ONU els estan prenent el pèl. Saben que una guerra serà una carnissèria, però no volen acceptar l’actual situació de subordinació i marginació total. De moment el Front Polisario, representant polític dels saharauis, segueix apostant per una solució negociada, però cada vegada li és més difícil contenir els que criden a agafar les armes.

I és que, en la seva pròpia terra, uns 150.000 saharauis viuen en la pobresa, reprimits políticament i discriminats laboralment i socialment, convivint amb uns 400.000 marroquins que el règim ha fet venir oferint-los bons sous i habitatges a les millors terres (160.000 dels quals són cossos de seguretat i forces armades). També, uns altres 150.000 saharauis van escapar de l’ocupació i bombardejos marroquins i viuen en els camps de refugiats a Argèlia en condicions climátiques duríssimes. I tot això succeix mentre el Marroc extreu del Sàhara Occidental tot el que pot (fosfats, pesca,…). A més, el Marroc intenta amagar el que fa en el territori i els periodistes, les ONG i els observadors de Drets Humans no poden entrar lliurement a la zona i són expulsats quan ho fan, acusats d’ingerència política.

Alguna cosa s’està movent al Sàhara

Territoris 1
Protesta saharaui dispersada per la policia marroquina / EQUIPE MEDIA

Últimament les coses s’estan movent força. Fa unes setmanes hem conegut la tràgica mort de Brahim Saika. Com que als saharauis se’ls margina laboralment a la seva pròpia terra, han sorgit Coordinadores de Llicenciats Saharauis Aturats. Al gener hi va haver nombroses vagues de fam de llicenciats saharauis a l’atur. Brahim Saika, un llicenciat en sociologia i dirigent de la Coordinadora va ser detingut arbitràriament l’1 d’abril a Gulemin, a la sortida de casa seva, quan es dirigia a realitzar una protesta pacífica de denuncia de la situació. Va ser torturat durant hores i va decidir començar una vaga de fam en rebuig al que li estaven fent, que era la repetició del que ja li havia passat el 2008 quan el van detenir mentre era estudiant a la Universitat de Marrakesh. El 6 d’abril, va ser ingressat a l’Hospital de Gulemin perquè va empitjorar molt la seva salut. Des del primer dia el van tenir emmanillat al llit malgrat el seu estat de salut i no se’l va atendre adequadament. Fet que va provocar que 10 dies després morís. L’Hospital s’ha negat a fer-li l’autòpsia que reclama la familia per saber les causes de la mort després de 16 dies de tortures i deixadesa mèdica.

És un cas més dels que pateix el poble saharaui. Per desgracia la mort de Brahim Saika ha passat molt desapercebuda en la premsa internacional, tot i que sí va ser recordat pels seus en manifestacions massives al Sàhara ocupat. I com que fa mal que s’ignori la mort d’un activista, va per tu Brahim Saika! Aquest article és fruit de la teva valentia, determinació i testimoni!

Tampoc va ser notícia la vaga de fam d’un mes de 13 presos saharauis, que protestaven contra les condemnes per haver participat al campament de Gdeim Izik, que va agrupar a 20.000 saharauis reclamant els seus drets. Tenen condemnes, que van des dels 20 anys fins a la cadena perpètua, per haver participat en un campament a l’estil de les acampades indignades del moviment 15M!

En canvi, sí va ser notícia, que el 10 de desembre, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va fer cas a la demanda del Front Polisario i va anul·lar l’acord de lliure comerç entre l’UE i el Marroc en matèria agrícola i pesquera, per no excloure el territori del Sàhara Occidental a l’acord i, d’aquesta manera, violar potencialment els drets dels saharauis.

I també va ser notícia, per la seva notorietat diplomàtica, que recentment el Secretari General de les Nacions Unides, Ban Ki Moon, en una gira per la zona per intentar reactivar el procés de pau amb el referèndum, no va ser rebut pel monarca marroquí Mohamed VI, en clara discordància amb les seves intencions, al·legant excuses d’agenda. I també va ser notícia l’irada reacció del Marroc, en la seva línia habitual, quan en la visita de Ban Ki Moon als camps de refugiats saharauis a Algèria, on hi ha el govern saharaui a l’exili, va referir-se a la situació del Sàhara Occidental amb la paraula ocupació. El Marroc va fer retirar la Minurso, la Missió de la ONU encarregada de preparar el referèndum, i va cancel·lar les seves contribucions econòmiques a l’ONU.

El Polisario va exposar meridianament que l’expulsió de la Minurso representava una declaració de guerra per part del Marroc perquè aquests 24 anys d’espera s’han sustentat sobre l’esperança del referèndum però que, abatuda aquesta esperança, res no podria evitar la guerra.

I davant el venciment de la missió de la Minurso del 30 d’abril, el Consell de Seguretat de l’ONU ha obviat el debat i ha perllongat un any més la missió fantasma de la Minurso, sense afrontar el fet que l’acció unitaleral de desafiament del Marroc hauria de fer canviar els termes de la Missió si no vol ser paper mullat. Tampoc es va abordar la recurrent petició, sistemàticament bloquejada per França, amiga de Marroc, referent a que la Missió, com totes les altres missions de l’ONU, monitoritzi el respecte dels Drets Humans en el territori en conflicte. Per això Veneçuela i l’Uruguai van votar en contra d’aquesta perllongació, Rúsia, Nova Zelanda i Angola es van abstenir en no veure-ho clar i, en canvi, Espanya, França, EEUU, Regne Unit i la Xina van votar a favor.

Per això, quan li van preguntar al representant del Front Polisario a l’ONU, Ahmed Bujari, sobre el vot del Grup d’Amics del Sàhara Occidental (França, Espanya, EUA, Regne Unit i Rúsia), va agrair l’abstenció de Rúsia i tot seguit va preguntar-se en veu alta: “Grup d’Amics de què?”, pel fet que sistemàticament estan prenent partit a favor del Marroc i va abogar per dissoldre aquest fals Grup d’Amics.

D’ací a un any caldrà abordar de nou el tema. De moment Veneçuela, Angola, Uruguay i Nova Zelanda estan exigint que es resolgui el conflicte permetent la lliure autodeterminació dels saharauis. Sembla que Estats Units també vol moure fitxa, però no és clar si s’enfrontarà al Marroc. De moment el govern d’Obama ja van advocar en la línia que la Minurso havia de vigilar el respecte dels Drets Humans, cosa que va enfadar molt als marroquins. Davant de tot això: Quin serà el paper de França, amb poder de veto i eterna protectora dels crims del Marroc? I, sobretot, quin serà el paper clau d’Espanya, potencia colonial vigent? Seguirà amagant-se entre els altres països com si no tingués un paper preminent?

Després de 40 anys sembla que les coses poden començar a canviar, però fa falta compromís polític respecte els Drets Civils dels pobles i respecte els Drets Humans d’un poble ocupat, marginat i reprimit. És a dir, no n’hi ha prou amb ajudar humanitàriament als refugiats saharauis que porten 40 anys esperant al desert d’Algèria, cal un compromís polític perquè es resolgui la qüestió i puguin tornar a casa.

Aquí és on crec que Els Comuns, la CUP i totes les forces d’esquerres poden assumir un paper molt rellevant amb valentia i determinació. A falta de poder fer el pas a nivell de l’Estat espanyol, els municipis conquistats per l’esquerra poden fer Història activant i catalitzant un viratge necessari a nivell internacional. Municipis per al món!

Jordi Oriola és realitzador audiovisual i articulista. Properament veurà la llum el seu darrer documental sobre el Sàhara Occidental disponible a: www.transformafilms.org

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies