10/06/2016 | 00:05
Fa un any que les eleccions municipals a tot Catalunya, i a molts llocs significatius d’Espanya, van generar un notable trasbals amb relació a l’anterior mapa municipal. La significació dels canvis i l’arribada de molta gent nova als plens municipals, a alcaldies i regidories, va fer que molt aviat es parlés d’un “nou municipalisme”. Ara, un any després, ja hi ha veus que diuen que allò nou se’ns ha fet vell. On som? ¿Estan canviant les ciutats i els pobles els nous equips de govern, o són les institucions que han obligat als que entraven amb ganes de canviar-ho tot a plegar veles i a adaptar-se als estrictes marcs institucionals?
D’entrada hem de dir que l’esquema binari nou-vell no ens acaba de funcionar, per la seva simplicitat. I hem d’afegir també que les coses no van de la mateixa manera a Barcelona que a Berga, o a Sabadell que a Montcada, per posar només alguns exemples. El que farem doncs aquí és parlar d’algunes línies generals que poden servir per marcar una certa evolució del municipalisme, i centrant-nos al cas de Barcelona, tant per la seva evident significació com a ciutat, com pel simbolisme que el triomf de Barcelona en Comú i de l’Ada Colau va tenir i segueix tenint en el mapa polític local tant a Catalunya com a Espanya i més enllà.
Un petit resum del que va succeir ara fa un any és que a Espanya, quatre de les cinc ciutats més poblades van deixar de ser governades per alcaldes o alcaldesses dels partits tradicionalment hegemònics al mapa polític local (PP, PSOE o CiU). Si parlem de les 13 ciutats de més de 300.000 habitants, els regidors de la suma de PP i PSOE van passar de ser 336, a ser 223, mentre que les anomenades confluències van passar de tenir 14 regidors abans del 24 de maig del 2015, a tenir-ne 114.
“A Catalunya, a les municipals de fa un any, CiU, PSC i PP, perden quasi mig milió de vots”
A Catalunya, si comptem de manera conjunta els vots dels partits CiU, PSC i PP, perden quasi mig milió de vots. I les confluències, amb els partits que a cada lloc les integren, sumen mig milió més de vots. Si parlem d’alcaldes, a l’any 2011, els alcaldes de CiU i PSC eren prop de 750, ara són poc més de 500. Això vol dir que les dues grans forces polítiques que havien anat dominant l’escenari municipal català de manera clara des dels 90, repartint-se el poder local i territorial, van veure reduir notablement la seva influència. ICV va mantenir aproximadament el mateix nombre d’alcaldies que tenia. El PP se’n va quedar només amb una i Ciutadans amb cap.
El fet que l’any 2011 hi hagués quatre alcaldes de les CUP o 60 de formacions polítiques no tradicionals podia ser vist com una certa anomalia. Al 2015 les xifres van passar ser de 14 alcaldes de la CUP i prop de 120 d’altres formacions. I tot plegat es va afegir al gran sotrac que va representar la presència de forces de govern sorgides de plataformes ciutadanes amb recolzaments polítics diversos a ciutats tant significatives com Barcelona, Badalona o Sabadell. El trasbals doncs que s’ha produït al mapa polític municipal ha estat molt important. I generalment el que succeeix a les ciutats acaba traslladant-se a les altres esferes de govern.
Els Comuns, la gran novetat
Que més ha passat? Molt més pluralisme als plens municipals. I per tant més dificultats per constituir majories sòlides de govern. També més pluralisme a l’interior de les noves formacions polítiques, ja que moltes d’elles barregen partits, plataformes ciutadanes i altres agrupacions sorgides de problemes i conflictes diversos. Canvis importants a les agendes polítiques locals. Més èmfasi en els temes vinculats a l’emergència social. Més voluntat d’obrir vies de participació. Més esforç en demostrar transparència i complir codis ètics front als nombrosos casos de corrupció detectats o sospitats. No sempre les competències, els recursos i les capacitats han ajudat a fer això realitat en aquests mesos. Però ha canviat el tarannà i s’han fet passes significatives. Mai hi ha hagut tanta preocupació a escala local pel tema de l’habitatge o de la pobresa com ara. El cert és que la voluntat d’intervenció dels nous ajuntaments ha tendit a estar per sobre del que són les seves estrictes competències, i això ens porta a un gran tema encara pendent a Espanya i Catalunya que és aprofundir en la descentralització cap al món local.
El cas de Barcelona té característiques específiques però mostra també tendències més generals. És indubtable que això que ja es coneix com “Els Comuns” han estat la gran novetat en el mapa polític català. Aconseguint, des de l’impacte del canvi a la ciutat i el lideratge d’Ada Colau, un efecte general que es va posar de manifest a les passades eleccions del 20D, on la candidatura que encapçalava Xavier Domènech va guanyar a tot Catalunya, des del poble més petit, Sant Jaume de Frontanyà, fins a la capital. Millorant els resultats obtinguts a les eleccions municipals (amb la variable important que la CUP no es va presentar en aquestes eleccions). Així a Barcelona ciutat, En Comú Podem aconsegueix augmentar prop de 50.000 els vots aconseguits a les municipals, i passa de guanyar a 54 barris dels 73 de la ciutat, a guanyar a 63 d’aquests barris. Tot plegat en pocs mesos.
“Quan em van dir d’afegir-me al nucli inicial de Barcelona en Comú es barrejava incredulitat que fos possible i sospita d’un canvi”
Cal recordar que estem parlant d’un moviment o formació política que es comença a estructurar als primers mesos del 2014. Recordo encara quan em van dir d’afegir-me al nucli inicial que començava a pensar en les possibilitats reals que hi havia de fer el salt a les institucions i de ser capaços de guanyar a Barcelona. Es barrejava la incredulitat que fos possible i al mateix temps la sospita que hi havia una gran quantitat de gent que estava buscant alguna sortida al seu cabreig i sensació d’estafa per tot el que anava passant.
Una de les primeres coses evident per a qualsevol analista era que a les eleccions locals del 2011 havia votat a Barcelona ciutat poc més de la meitat dels que tenien dret a fer-ho, i que allà on hi havia hagut més abstenció era precisament on les coses anaven pitjor. Després de la presentació a finals de juny del 2015 al Raval, els fets es van anar accelerant i cada presentació a barris o places era una bafarada d’esperança i de força que feia pensar que sí que era possible guanyar.
Els resultats electorals a Barcelona van demostrar com l’augment de la participació als barris més afectats per la crisis va ser decisiva pel triomf de Barcelona en Comú. Un augment molt més significatiu que el que es va donar als barris amb més recursos. Aquest factor diferencial va ser suficient per derrotar CiU, que no va saber aprofitar el fet d’estar al govern quatre anys, després de la llarga hegemonia socialista a l’alcaldia de la ciutat. Però, l’ajustada victòria el 24 de maig i l’elecció d’Ada Colau com alcaldessa el 13 de juny per majoria absoluta, mostraren ràpidament la potència i els límits del que havia passat. Potència, ja que el capital polític de Colau no ha deixat de créixer des d’aleshores, però límits ja que disposar d’onze regidors sobre 41 no permet grans alegries, tot i la notable força presidencialista que té l’estructura dels governs locals.
Pots anar actuant per decrets d’alcaldia, però a l’hora de les grans decisions, sobretot pressupostàries, però també plans d’actuació municipals i de districte, plans d’obres i serveis, plans d’usos, modificació d’ordenances,…, si no ets capaç d’aconseguir majories suficient, les coses es comencen a complicar molt notablement. La situació econòmica de l’Ajuntament de Barcelona és sanejada i pot augmentar les inversions en temes d’emergència social, però cal aprovar pressupostos i no arrossegar les limitacions que genera prorrogar els anteriors.
Temes pendents pels nous governs
Possibilitats de pacte? Descartats per diferències de projecte massa grans els grups de PP, Ciutadans i CDC, les possibilitats eren aquestes: ERC, que, des de l’inici, el seu responsable a l’ajuntament va mostrar reticències per entrar al govern local en posició subordinada; la CUP, que va dir que la seva actitud seria de control crític des de fora; i el grup del PSC, que des del minut zero va expressar que ells volien fer cas del que se’ls deia des del carrer Nicaragua, i que si hi havia possibilitat de governar amb qui sigui que ho fessin, però que si això no es donava no pensaven cedir en res i apuntaven a sumar els seus quatre regidors amb els 18 que tenen populars, ciutadans i convergents.
“Els condicionants, límits i potencialitats del pacte amb el PSC caldrà valorar-los en els propers mesos”
El pacte amb el PSC, amb les reticències que s’han generat des de les pròpies bases, s’entén com un pas necessari per poder avançar en els tres anys que queden. Els socialistes governen a les quatre capitals catalanes amb CDC (Girona), amb Ciutdans (Lleida), i amb el PP i Ciutadans (Tarragona). Els faltava Barcelona en Comú per demostrar que tenen veritablement voluntat de governar com sigui i que són versàtils i flexibles. Les condicions del pacte pretenen respondre a l’equilibri de forces, mantenint inalterable la capacitat de direcció política de la ciutat en les principals figures de Barcelona en Comú, sense afectar el lideratge de l’alcaldessa. Però és indubtable que els condicionants, límits i potencialitats del pacte caldrà valorar-los en els propers mesos. També caldrà que ERC valori com la negativa del seu grup municipal a Barcelona a entrar al govern des de l’inici, ha acabat provocant un pacte que no acaba de quadrar amb el mapa general de Catalunya i els que recolzen el dret a decidir i el sobiranisme.
Aquest pacte, juntament amb els temes sempre complicats de la seguretat, les tensions que provoca la voluntat de governar el turisme, canviant la lògica empresarial que era hegemònica, les primeres tensions veïnals o la vaga de metro, han estat elements que han anat deteriorant la imatge de novetat i virginitat institucional que mostraven la gran majoria dels regidors i regidores al començament del mandat. És molt fàcil caure en la temptació del “tots són iguals”. Però el cert és que és aviat per treure conclusions precipitades. El canvi de tarannà ha estat i és molt significatiu.
Què s’ha fet ja a Barcelona? Es comença a avançar en el tema de les municipalitzacions. La recent decisió de no contractar amb empreses que operin de manera il·legal en paradisos fiscals o territoris ‘off-shore’ o els nous criteris socials i ambientals en aquesta mateixa contractació púbica, demostra valentia i voluntat de fer servir els recursos públics per recuperar direcció política i legitimitat democràtica. S’han aturat o reconfigurat operacions immobiliàries de dubtosa rendibilitat ciutadana, com Deutsche Bank o Maquinista. Es posa més l’accent a Meridiana o Pere IV que a Passeig de Gràcia. El Pla de Barris està en marxa, i tot indica que aquest cop si que el Besòs serà prioritari. Pel que fa a turisme, la voluntat d’ordenar i repensar el model també està clar. La rellevància de l’economia social i solidaria i d’una economia col·laborativa enfocada al comú està molt present en les prioritats del govern. En temes d’habitatge s’ha començat a caminar amb noves fórmules que distingeixen propietat i ús, i en temes educatius i de salut les ganes de ser presents i prendre decisions en esferes on la Generalitat té majoria en els respectius consorcis, són per mi elements positius que busquen dir que a Barcelona hi ha un govern que vol governar i decidir.
Temes pendents a Barcelona? Molts. N’assenyalaria alguns com significatius: construir un model compartit de la ciutat pels propers anys en temes claus de nou model econòmic, mobilitat, habitatge i serveis bàsics; avançar en polítiques i actuacions metropolitanes que superin estretors i egos personals i polítics, tot impulsant les actuacions en la part més necessitada, que és el Besòs; i prioritzar una política tecnològica pròpia que sàpiga combinar les grans potencialitats de Barcelona amb la necessària capacitat de govern i de gestió sobirana de recursos i dades. I més enllà d’això, com reforçar tot el que són els espais i dinàmiques que expressen poder col·lectiu i ciutadà, entenent que si bé això pot generar contradiccions amb el propi govern, al final és el que assegura que fenomens i experiències com les de Barcelona en Comú i la seva victòria ara fa un any, puguin tornar a ser possibles.
El municipalisme està ben viu. El vell i el nou. El municipalisme que sempre ha existit a Catalunya reclamant més poder als municipis, i el municipalisme que més recentment reclama més sobirania i vol canviar les relacions de poder a l’interior de cada poble i ciutat, donant més veu a la gent i donant més pes a les necessitats quotidianes que s’expressen en temes com habitatge, cura i subsistència. Per mi és una bona notícia. Ja que penso que el que determinarà la força i el poder ciutadà en el futur, serà la capacitat social i comunitària que trobem a cada barri, a cada poble, a cada ciutat.
